Ésser diferencial
Els dies, les hores,
davant meu
amb quina lentitud desfilen
- llisqueu en mi -
Canvi del ritme vital
en la transició del temps
intensitat interioritzada
- presència teva -
Tu, que alimentes els meus dies.
Tu, que acompanyes les meves nits.
Tu, que embolcalles les hores.
- convida’m a tu -
La calma envaeix l’estança compartida.
El silenci dels instants m’acosten a tu.
Àmbit cercat.
Moment desitjat.
Iniciem la dança!
dissabte, de desembre 18, 2004
diumenge, de desembre 12, 2004
El que ha de venir
"Advent, Advent, ein Lichtlein brennt.
Erst eins, dann zwei, dann drei, dann vier,
dann steht das Christkind vor der Tür."
Erst eins, dann zwei, dann drei, dann vier,
dann steht das Christkind vor der Tür."
No penso encetar un tema purament de caire religiós, però el bullici d’aquests dies ha pres possessió dels meus divagars mentals mentre vaig fent temps per arribar als llocs on he d’arribar.
Temps d’advent, temps de celebracions de les quals en trobem referència ja en el segle V dC a la ciutat de Ravenna. Però hem d’esperar un segle després per poder considerar aquest temps com una festivitat més del calendari litúrgic.
Quatre setmanes que simbolitzen els quatre mil anys que segons els comptes de l’església hem d’esperar nosaltres, els humans, a l’arribada del Messies.
Hi ha altres símbols que acompanyen aquest càlcul, com la corona d’advent, amb les quatre espelmes que s’encenen cada diumenge, quatre diumenges abans que arribi el dia de Nadal. El número quatre amb el seu aspecte cabalístic ens envolta el temps que ha de venir.
Immersió en el temps de reflexió. El fet d’esperar ho requereix i esperar implica entre altres preparar-se. Periode d’introspecció en el qual la natura amb la seva transformació ens acompanya en el camí iniciat. El cicle de la vida de l’univers s’endinsa concèntricament. La foscor i el silenci s’introdueixen en les nostres vides per emegir algun dia de nou després del procés d’interiorització al qual han estat sotmeses.
Tot al nostre voltant ens convida al recolliment i a la regeneració de les forces malmeses en el temps de l’extroversió. La lentitud de com passen les nostres hores ens fa un regal que a primera vista no sabem reconèixer. No tota la nostra existència hauria d’estar dominada per la precipitació, cal temps per assimilar canvis i fets que afecten i alteren les nostres vides. Ara tenim aquest temps, ara cal aprofitar-lo per poder renéixer de nou.
Tanmateix en el meu dia a dia no és la lassitud del temps el que experimento en la meva ment i esperit. Observo el trafegar humà amunt i avall que inunda els meus ulls, carregats de bosses i paquets, amb la pressa esbossada en els rostres com si la final del món s’acostés. Mirades agressives, gestos buits.
Tanmateix en el meu dia a dia no és el silenci el que sento, sinó tota una cacofonia d’enharmònics que copegen la sensibilitat de la meva oïda amb sons desdibuixats que semblen no voler un final. Ritmes contrapuntístics que trenquen l’equilibri establert.
Calendari inventat, calendari readaptat. Naixement? Sí, d’un sosltici que castiga les llargues nits i ens porta com una ofrena l’esperança, no d’un Messies, sinó la de la vinguda de la nova llum i amb ella els dies llargs, els dies de caliu.
Temps d’advent, temps de celebracions de les quals en trobem referència ja en el segle V dC a la ciutat de Ravenna. Però hem d’esperar un segle després per poder considerar aquest temps com una festivitat més del calendari litúrgic.
Quatre setmanes que simbolitzen els quatre mil anys que segons els comptes de l’església hem d’esperar nosaltres, els humans, a l’arribada del Messies.
Hi ha altres símbols que acompanyen aquest càlcul, com la corona d’advent, amb les quatre espelmes que s’encenen cada diumenge, quatre diumenges abans que arribi el dia de Nadal. El número quatre amb el seu aspecte cabalístic ens envolta el temps que ha de venir.
Immersió en el temps de reflexió. El fet d’esperar ho requereix i esperar implica entre altres preparar-se. Periode d’introspecció en el qual la natura amb la seva transformació ens acompanya en el camí iniciat. El cicle de la vida de l’univers s’endinsa concèntricament. La foscor i el silenci s’introdueixen en les nostres vides per emegir algun dia de nou després del procés d’interiorització al qual han estat sotmeses.
Tot al nostre voltant ens convida al recolliment i a la regeneració de les forces malmeses en el temps de l’extroversió. La lentitud de com passen les nostres hores ens fa un regal que a primera vista no sabem reconèixer. No tota la nostra existència hauria d’estar dominada per la precipitació, cal temps per assimilar canvis i fets que afecten i alteren les nostres vides. Ara tenim aquest temps, ara cal aprofitar-lo per poder renéixer de nou.
Tanmateix en el meu dia a dia no és la lassitud del temps el que experimento en la meva ment i esperit. Observo el trafegar humà amunt i avall que inunda els meus ulls, carregats de bosses i paquets, amb la pressa esbossada en els rostres com si la final del món s’acostés. Mirades agressives, gestos buits.
Tanmateix en el meu dia a dia no és el silenci el que sento, sinó tota una cacofonia d’enharmònics que copegen la sensibilitat de la meva oïda amb sons desdibuixats que semblen no voler un final. Ritmes contrapuntístics que trenquen l’equilibri establert.
Calendari inventat, calendari readaptat. Naixement? Sí, d’un sosltici que castiga les llargues nits i ens porta com una ofrena l’esperança, no d’un Messies, sinó la de la vinguda de la nova llum i amb ella els dies llargs, els dies de caliu.
dimecres, de desembre 08, 2004
Canvis de mobiliari
Aquest cap de setmana un dels meus visitants em comentava en una xerrada si no havia pensat en fer variacions en el meu mobiliari per a les trobades sincopades, i que potser les cadires que us ofereixo no arriben a ser massa còmodes. És clar que la persona en qüestió em va fer una proposta que no penso desestimar, perquè penso que no deixa de tenir el seu punt. I jo vull el millor per a vosaltres.
A veure, recurrim a la conjunció de cultures de les quals provenim. Pensem les possibilitats que ens brinden dins de la categoria del seient. Poques cadires, oi? La veritat és que ben poques.
Si em trasllado a Grècia i a Roma trobem el triclinium. Meravellós moble, no ho penso dubtar ni un segon. Veritable i sibarítica multifuncionalitat. I si unim la nostra fantasia, ja de per sí ben treballada, la visualització d’aquest triclinium pot ser fins i tot inolvidable.
Si em trasllado al palau d’un califa, aquest ens faria passar al divan, lloc de rebre amics, emisaris; lloc de reunió, de conversa, d’intercanvi, sigui quin sigui, que els califes eren molt seus.
Aquests divans reunien l’acolliment de flonjos i grans coixins, mullides catifes on seure i descansar el cos per alliberar la ment. Coixins i flassades, dos objectes bàsics en el meu món. Ja sabeu alguns de vosaltres la meva debilitat per aquests dos accessoris del panorama casolà. També veuríem tauletes petites on hi trobaríem llaminadures embriagadores a manca d’alcohol, llums tènues que convertirien l’ambient en un moment embolcallador. No oblidem que eren el punt de reunió poètica. En fí, una festa pels sentits!
Ja em disculpareu el rerefons sicalíptic, o no, no me’l disculpessiu perquè ho he fet amb tota intenció, i ja m’agrada.
Ara us toca a vosaltres. Espero les vostres propostes. Per la meva banda dir-vos que estic disposta a redecorar l’àmbit d’acollida.
A veure, recurrim a la conjunció de cultures de les quals provenim. Pensem les possibilitats que ens brinden dins de la categoria del seient. Poques cadires, oi? La veritat és que ben poques.
Si em trasllado a Grècia i a Roma trobem el triclinium. Meravellós moble, no ho penso dubtar ni un segon. Veritable i sibarítica multifuncionalitat. I si unim la nostra fantasia, ja de per sí ben treballada, la visualització d’aquest triclinium pot ser fins i tot inolvidable.
Si em trasllado al palau d’un califa, aquest ens faria passar al divan, lloc de rebre amics, emisaris; lloc de reunió, de conversa, d’intercanvi, sigui quin sigui, que els califes eren molt seus.
Aquests divans reunien l’acolliment de flonjos i grans coixins, mullides catifes on seure i descansar el cos per alliberar la ment. Coixins i flassades, dos objectes bàsics en el meu món. Ja sabeu alguns de vosaltres la meva debilitat per aquests dos accessoris del panorama casolà. També veuríem tauletes petites on hi trobaríem llaminadures embriagadores a manca d’alcohol, llums tènues que convertirien l’ambient en un moment embolcallador. No oblidem que eren el punt de reunió poètica. En fí, una festa pels sentits!
Ja em disculpareu el rerefons sicalíptic, o no, no me’l disculpessiu perquè ho he fet amb tota intenció, i ja m’agrada.
Ara us toca a vosaltres. Espero les vostres propostes. Per la meva banda dir-vos que estic disposta a redecorar l’àmbit d’acollida.
dilluns, de desembre 06, 2004
La nit d'en Sankt Nikolaus
Laßt uns froh und munter sein
und uns in dem Herrn erfreun.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiss was drauf.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Steht der Teller auf dem Tisch,
sing ich manchmal froh und frisch.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Wenn ich schlaf, dann träume ich:
Jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Wenn ich aufgestanden bin,
Lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Niklaus ist ein guter Mann,
Dem man nicht g`nug danken kann.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiss was drauf.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Steht der Teller auf dem Tisch,
sing ich manchmal froh und frisch.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Wenn ich schlaf, dann träume ich:
Jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Wenn ich aufgestanden bin,
Lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
Niklaus ist ein guter Mann,
Dem man nicht g`nug danken kann.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.
dissabte, de desembre 04, 2004
Visitants
A vosaltres que visiteu aquest racó cibernètic; que us preneu el temps i la paciència de llegir els textos penjats i d’acabar-los, i fins i tot regalar algun que altre comentari, us vull fer un avís que em sembla el rebreu gratament.
Si he començat aquesta mena de quadern de bitàcola ha estat perquè m’agrada el món de la combinatòria de les paraules, i com aquest pot contar, transmetre, transpuar....què? emocions, reflexions, pensaments, crítiques, ràbia, decepcions, passions, somnis... Vet aquí, que tot plegat és una de les millors formes que conec de treure’s els dimonis de sobre. Una veritable catarsi depuradora, valga’m la redundància!
Per altra banda no sempre hi ha aquesta constelació entre les ganes de dir i el creure que s’ha de dir quelquom. No tots els dies són especials en sí, no pel mer fet de poder viure, sinó perquè l’inercia no deixa de ser un motor que ens arrastra en la seva espiral cap a un certa rutina. La quotidianeïtat del dia a dia no conjuga sempre amb la voluntat de fer-la singular.
En resum, la peculiaritat d’aquest blog no será la de ser prolífic; no he obert aquesta saleta per sentir-me en la necessitat de dir i pensar per obligació. Ni vull sentir-me esclava de la meva pròpia lliure decisió.
Voldria que aquest blog meu fos també un punt de trobada on convergeixin converses sincopades amb vosaltres, els meus pacients visitants.
Us convido a seure al voltant d’una taula de marbre negre, amb peus de ferro, cadires de fusta, amples finestrals que deixen obert el món als nostres ulls, gaudint d’un bon cafè amb llet, sí, un conyac també o una cervesa –ja ho sé!- amb la música suau de fons que cadascú li desitgi la seva imaginació i xerrant com si tinguessim la voluntat de canviar el que en molts dels casos ja de per sí és inamovible...
No em direu que no seria entranyable? M’agradaria tenir-vos així.
Si he començat aquesta mena de quadern de bitàcola ha estat perquè m’agrada el món de la combinatòria de les paraules, i com aquest pot contar, transmetre, transpuar....què? emocions, reflexions, pensaments, crítiques, ràbia, decepcions, passions, somnis... Vet aquí, que tot plegat és una de les millors formes que conec de treure’s els dimonis de sobre. Una veritable catarsi depuradora, valga’m la redundància!
Per altra banda no sempre hi ha aquesta constelació entre les ganes de dir i el creure que s’ha de dir quelquom. No tots els dies són especials en sí, no pel mer fet de poder viure, sinó perquè l’inercia no deixa de ser un motor que ens arrastra en la seva espiral cap a un certa rutina. La quotidianeïtat del dia a dia no conjuga sempre amb la voluntat de fer-la singular.
En resum, la peculiaritat d’aquest blog no será la de ser prolífic; no he obert aquesta saleta per sentir-me en la necessitat de dir i pensar per obligació. Ni vull sentir-me esclava de la meva pròpia lliure decisió.
Voldria que aquest blog meu fos també un punt de trobada on convergeixin converses sincopades amb vosaltres, els meus pacients visitants.
Us convido a seure al voltant d’una taula de marbre negre, amb peus de ferro, cadires de fusta, amples finestrals que deixen obert el món als nostres ulls, gaudint d’un bon cafè amb llet, sí, un conyac també o una cervesa –ja ho sé!- amb la música suau de fons que cadascú li desitgi la seva imaginació i xerrant com si tinguessim la voluntat de canviar el que en molts dels casos ja de per sí és inamovible...
No em direu que no seria entranyable? M’agradaria tenir-vos així.
dilluns, de novembre 29, 2004
El destí (1)
No és tan estranya aquesta cita d’en Arthur Schopenhauer, i més si considerem que el seu pensament encara que arralat en el més profund pessimisme filosòfic, va estar molt influenciat per les filosofies budista i hinduista així com pel místic alemany Mestre Eckhart, dels quals en va ser un estudiós.
Sempre m’ha fet gràcia aquesta cita. No ho dic com un divertiment gratuït, sinó més aviat com un bon resum –a priori racional- que podria ser usat per justificar els nostres actes i / o decisions.
Schopenhauer impressiona, ho reconec, i de fet, crec que la cita hagués pogut ser perfetament anònima. Tampoc penseu que estic d’acord amb la seva filosofia. En concret em molesta moltíssim la seva forta misogínia paradoxalment sense argumentació lògica, encara que ell s’hi esforci (segurament heretada d’en Kant, del qual se’l considera en alguns punts com el seu continuador). En el fons tothom és fill de l’època que li ha tocat viure, i la seva es caracteritzava de forma remarcada pel començament d’una ruptura de la manera d’entendre el gènere. Tanmateix, no deixa de ser un personatge ben interessant per l’influència que va exercir en els primers escrits d’en Nietzsche, i posteriorment en Wittgenstein.
Però no es tractava de parlar-ne d’ell ni de la seva filosofia, ni de la seva posterior influència, sinó de reflexionar sobre la seva cita que dóna nom a la meva pàgina.
Aquesta seria la traducció.
Des dels principis dels temps els humans han tingut present aquest concepte perquè ja li donaven un fòrum d’expectació. Només pensar com n’era d’important pels grecs i com ens ha marcat el seu pensament vist des de la perspectiva dels nostres dies. El destí lligat als Déus, als seus capricis i designes. Els humans com a titelles, els fils de les vides dels quals estaven en poder d’altres mans, no de les seves pròpies.
En el fons no em preocupa tant a primera instància la seva existència com el fet en sí de poder-nos sentir esclaus d’ella. Llavors em pregunto, és la vida que vivim una successió de fets escrits en algun llibre que no podem visualitzar? Sí és així, quin espai de llibertat ens resta per poder determinar els nostres actes, desitjos, comportaments que podem tenir com a éssers humans amb tot el que comporta aquesta categoria? No espero assolir el paper d’alquimista i presentar-vos la resposta.
Potser el concepte destí ha estat tot plegat un invent per justificar la seqüència a la qual ens sotmet la vida, sent inherent al conformisme que de tant en tant ens acompanya en moments fronterers o simplement la limitació a la qual estem exposats en moltes situacions de la nostra existència.
Caldria diferenciar llavors el destí de l’atzar?
Clar està, que tots hem viscut situacions que ens han fet reflexionar sobre la nostra vida i que de sobte ens mostren possibilitats a seguir, noves descobertes de coneixences que fins llavors ignoràvem. Potser aquí hi és el punt d’inflexió que se’ns presenta per poder definir quin nou camí volem seguir. I és aquí on el meu pensament combrega amb el missatge de la cita.
Al capdavall potser sí que sembla que tenim un marge de decisió en les unitats vivencials que componen el conjunt de la vida
Saber veur'l i reconèixer-lo és l’art de determinar el nostre destí, o al menys de poder exercir un influx humà en ell.
Sempre m’ha fet gràcia aquesta cita. No ho dic com un divertiment gratuït, sinó més aviat com un bon resum –a priori racional- que podria ser usat per justificar els nostres actes i / o decisions.
Schopenhauer impressiona, ho reconec, i de fet, crec que la cita hagués pogut ser perfetament anònima. Tampoc penseu que estic d’acord amb la seva filosofia. En concret em molesta moltíssim la seva forta misogínia paradoxalment sense argumentació lògica, encara que ell s’hi esforci (segurament heretada d’en Kant, del qual se’l considera en alguns punts com el seu continuador). En el fons tothom és fill de l’època que li ha tocat viure, i la seva es caracteritzava de forma remarcada pel començament d’una ruptura de la manera d’entendre el gènere. Tanmateix, no deixa de ser un personatge ben interessant per l’influència que va exercir en els primers escrits d’en Nietzsche, i posteriorment en Wittgenstein.
Però no es tractava de parlar-ne d’ell ni de la seva filosofia, ni de la seva posterior influència, sinó de reflexionar sobre la seva cita que dóna nom a la meva pàgina.
“El destí baralla les cartes, nosaltres juguem”
Aquesta seria la traducció.
Des dels principis dels temps els humans han tingut present aquest concepte perquè ja li donaven un fòrum d’expectació. Només pensar com n’era d’important pels grecs i com ens ha marcat el seu pensament vist des de la perspectiva dels nostres dies. El destí lligat als Déus, als seus capricis i designes. Els humans com a titelles, els fils de les vides dels quals estaven en poder d’altres mans, no de les seves pròpies.
En el fons no em preocupa tant a primera instància la seva existència com el fet en sí de poder-nos sentir esclaus d’ella. Llavors em pregunto, és la vida que vivim una successió de fets escrits en algun llibre que no podem visualitzar? Sí és així, quin espai de llibertat ens resta per poder determinar els nostres actes, desitjos, comportaments que podem tenir com a éssers humans amb tot el que comporta aquesta categoria? No espero assolir el paper d’alquimista i presentar-vos la resposta.
Us convido a discutir-la!
Potser el concepte destí ha estat tot plegat un invent per justificar la seqüència a la qual ens sotmet la vida, sent inherent al conformisme que de tant en tant ens acompanya en moments fronterers o simplement la limitació a la qual estem exposats en moltes situacions de la nostra existència.
Caldria diferenciar llavors el destí de l’atzar?
Clar està, que tots hem viscut situacions que ens han fet reflexionar sobre la nostra vida i que de sobte ens mostren possibilitats a seguir, noves descobertes de coneixences que fins llavors ignoràvem. Potser aquí hi és el punt d’inflexió que se’ns presenta per poder definir quin nou camí volem seguir. I és aquí on el meu pensament combrega amb el missatge de la cita.
Al capdavall potser sí que sembla que tenim un marge de decisió en les unitats vivencials que componen el conjunt de la vida
Saber veur'l i reconèixer-lo és l’art de determinar el nostre destí, o al menys de poder exercir un influx humà en ell.
dimecres, de novembre 24, 2004
Invocació
Parlem de tu però no pas amb pena,
senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem però no pas amb pena.
I poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
Miquel Martí i Pol
senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem però no pas amb pena.
I poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
Miquel Martí i Pol
He rebut, com rebo regularment, la revista del meu antic col·legi. Val a dir que des de l’any 80 pertanyo a aquella categoria que en diuen “antics alumnes”. L’any vinent tindrem les nostres noces d’argent. Els actes se celebraran com ja es tradicional el proper dia 8 de desembre. Volia anar-hi, volia retrobar-me amb alguns.
Fullejo la revista. Miro les fotos dels cinc grups que formàvem aquella promoció del curs de COU del 80. La de la meva classe la miro amb lentitud estudiada. Llegeixo els noms allistats alfabèticament. Alguns noms han esdevingut coneguts dins del seu ofici, d’altres ens hem mantès en un digne i volgut anonimat. Alguns dels noms porten una creu al darrera... El seu la porta. No ho sabia.
Mirada immòbil, perduda en la creu. Ulls rígids que es passegen en silenci pel seu nom. Amb el dit llegeixo com un principiant un cop i altre, amb l’esperança d’haver-me equivocat de línia. No es pot negar l’evidència.
Elevo el cap, miro pel finestral que hi ha davant del meu escriptori amb ulls buits i envoltats pel silenci. Retorn en l’espiral dels meus 17 anys. Devassall de records arxivats a l’imaginari. Records adormits en la pols del temps.
Amb una força sobtada tinc de nou present la seva cara, la seva mirada, el seu somriure, els seus gestos, els seus trets,la seva veu... Records de quan existíem, ell i jo. Mots no dits explícitament, sensacions no viscudes plenament. Massa joves potser?
D’alguna manera hem tingut el nostre encontre. D’alguna manera l’he invocat a la vida amb el meu record. D’alguna manera ha entrat a formar part d’aquella quotidianeïtat que la vida em marca. I acompanya. D’alguna manera la relativitat d’aquest món ens ha reunit de nou.
El que havia perdut en la memòria ho he recuperat en la fredor d’un dia de novembre.
La meva vida continua. He de viure, i ho vull i té sentit el meu voler. El temps de baixar el teló encara no m’ha arribat. Però si que han baixat en silenci, lentament les meves llàgrimes.
Fullejo la revista. Miro les fotos dels cinc grups que formàvem aquella promoció del curs de COU del 80. La de la meva classe la miro amb lentitud estudiada. Llegeixo els noms allistats alfabèticament. Alguns noms han esdevingut coneguts dins del seu ofici, d’altres ens hem mantès en un digne i volgut anonimat. Alguns dels noms porten una creu al darrera... El seu la porta. No ho sabia.
Mirada immòbil, perduda en la creu. Ulls rígids que es passegen en silenci pel seu nom. Amb el dit llegeixo com un principiant un cop i altre, amb l’esperança d’haver-me equivocat de línia. No es pot negar l’evidència.
Elevo el cap, miro pel finestral que hi ha davant del meu escriptori amb ulls buits i envoltats pel silenci. Retorn en l’espiral dels meus 17 anys. Devassall de records arxivats a l’imaginari. Records adormits en la pols del temps.
Amb una força sobtada tinc de nou present la seva cara, la seva mirada, el seu somriure, els seus gestos, els seus trets,la seva veu... Records de quan existíem, ell i jo. Mots no dits explícitament, sensacions no viscudes plenament. Massa joves potser?
D’alguna manera hem tingut el nostre encontre. D’alguna manera l’he invocat a la vida amb el meu record. D’alguna manera ha entrat a formar part d’aquella quotidianeïtat que la vida em marca. I acompanya. D’alguna manera la relativitat d’aquest món ens ha reunit de nou.
El que havia perdut en la memòria ho he recuperat en la fredor d’un dia de novembre.
La meva vida continua. He de viure, i ho vull i té sentit el meu voler. El temps de baixar el teló encara no m’ha arribat. Però si que han baixat en silenci, lentament les meves llàgrimes.
dissabte, de novembre 20, 2004
només he de pensar-te per a tenir-te
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer Maria Rilke
Llibre segon. El llibre de la peregrinació (1901)
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer Maria Rilke
Llibre segon. El llibre de la peregrinació (1901)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)