dijous, d’agost 24, 2006

L’atac final



Prepareu-vos!

El dia X del desembarcament rebrà el seu estigma final al trepitjar la vostra terra:

148 pre-adolescents solts en l’idil·li costaner illenc gaudint la temporada britànica d’inserso.


La memòria històrica assolirà nous capitols amb la nostra petjada, silenciosament abandonada.

divendres, d’agost 11, 2006

Anem a l’escola


Tercer dia. A poc a poc anem agafant el ritme que fa sis setmanes havíem deixat. Portem encara en la nostra ment i en la forma de transportar el cos aquell relaxament al qual solem convidar certes nits d’estiu. El primer dia després d’acceptar més que superar la visió d’un horari espantós, vaig cabussar-me en les poques classes que tenia. Davant meu, un auditori lleganyós i amb una indefinida sensació d’entusiasme va estar soporíferament atent a les noves instruccions d’organització que els caia a sobre.

La resta del dia la vaig passar amb protestes, negociacions per causes perdudes: un possible canvi de certes hores de tant gloriós horari? Per mi que no quedés! Certes actituds no van amb mi, tot i saber que no en treuria res, però es tractava de transmetre el meu malestar, la meva disconformitat... Un cop més vaig poder observar que el dispositiu de supervivència mental i neurològica es va activar positivament i em vaig dir que havia de treure el millor partit de tant dissortat repartiment de temps, això sí, després de maleir el meu cap d’estudis, cridar algunes conxorxes en contra seva i plantejar-me d’aconseguir alguna foto seva per a penjar-la a la pissarra de suro que tinc darrera la porta del meu cau per jugar a dards.

I la coronació d’aquest nou curs: Una setmana de viatge per Anglaterra amb dos dies de visita a Londres a finals d’agost. No és que no m’agradi l’idea i sí, ja sé que anar amb 30 especímens injectats amb dosis indeterminades d’hormones pot tenir els seus moments emocionants -especialment si considerem el factor sorpresa-, però que voleu que us digui, una idolatra la discreció i passar desapercebuda tot el possible, i em temo que no serà aquest el cas. A més si afegim les notícies que ens arriben aquests dies, ja us podeu imaginar les ganes que tinc de moure’m de casa vers la pèrfida Albion.

diumenge, d’agost 06, 2006

Eulenhaus, la casa de les òlibes



Fa uns anys buscava una adreça per passar uns dies d’estiu. D’aquesta manera va caure a les meves mans una d’un poblet de l’Alt Empordà que em va semblar adient. Va ser un estiu bo i tranquil, així que tota la família va decidir tornar-hi i d’aquesta manera jo em vaig encarregar de fer la reserva per l’any vinent.

Coses de la vida van fer que aquesta reserva es perdès, i quan jo vaig trucar per reconfirmar la meva anada, la família en qüestió se’n va adonar de la pèrdua. Tanmateix el petit “traspàs” el van solucionant preguntant a una altra família amiga seva i és així com vam d'haver de canviar involuntariament de domicili.

Encara recordo la primera sensació que vaig tenir quan vaig veure aquella casa de poble. En la casa ens esperava el matrimoni ja gran, amable. Estaven assabentats i amb una certa preocupació ens van voler informar a priori de les diferències que trobaríem entre una vivenda i l’altra. Però nosaltres sabíem que no teníem altra alternativa, era massa tard...

La nostra entrada era la mateixa que la que ells tenien. L’àvia X, els nens i jo vam pujar al primer pis. Allí una mena de replanell gran convidava a les cinc portes a observar una taula de menjador que havia conegut segurament millors dies de convivència humana i que ara es veia encara acompanyada per la seva vitrina farcida de bibelots i el seu bufet amb figures femenines de porcellana midonada.


Ens vam acostar a una de les cinc portes, de color crema i més estreta que les altres. La porta era doble i tenia un pany antic amb una clau gran de ferro. Vaig girar la clau, encendre la llum i davant meu s’extenia una escala amb graons de desigual alçada que encara la feia més empinada òpticament. Un neguit de desànim m’anava inundant encara més, però jo vaig fer el cor fort i em vaig dir que si ja hi erem, hi passaríem les properes setmanes.


Vam recòrrer cada estança: parets blanques, balques marrons contrastant amb la blancor dels trespols, sòls de rajola de terrat, finestrons de fustons regulables, finestres amb cortines de puntes blaquíssimes. En les estaces semblava que el temps s’havia quedat aturat.


De la cuina a la terrassa per una porta de fusta i vidre i els mateixos finestrons que als dormitoris. La vaig obrir i vam sortir. És llavors quan vaig saber que em sentiria bé i quan vaig llegir en els ulls dels meus fills que donaven també el vist i plau. Davant nostre es presentava un petit bosc de xops, grans i vinclats, a pocs metres el riu i tota una extensió de camps de conreu que es fonien amb l'horitzó d'una serralada.


L’àvia X. em va preguntar si ens quedaríem, i jo li vaig dir que sí, que ens sentiríem a gust a casa seva. El dubte de l’expressió de la seva cara va desaparèixer i vaig poder observar que també s’alegrava. Vam desfer camí i jo vaig anar a buscar l’equipatge mentre els nens seguien inspeccionant el que hauria de ser el seu dormitori.

Hores més tard, l’avi Y va trucar a la porta i jo vaig baixar les escales. Ens va portar de l’hort uns tomàquets, unes peres, uns prèssecs i unes albergínies com a present de benvinguda. Jo no em vaig poder imaginar millor regal que el portat i quasi em vaig quedar sense paraules. Li vaig agrair molt i amb els dies que hi vaig ser els detalls es van repetir. Fins i tot el dia de la tornada ens van farcir amb una bossa plena de peres per a menjar pel camí.


La primera nit, després d’haver acondicionat tots els estris, vam seure fins ben entrada la matinada al terrat, cadascú de nosaltres fascinats pel silenci especial que ens envoltava. De sobte i guanyant-se tota l’atenció dels nens, un grup d’òlibes –un dels meus animals preferits- van passar per damunt dels nostres caps a vol ras ignorant la nostra presència i dirigint-se al bosquet de xops a fer les seves observacions i treure el millor partit i profit d’elles, fet que es podia constatar quan se sentia un petit i esgarrifat xiscle perdut entre les branques.

Aquella nit, un cop al llit, mirant les parets blanques i sentint encara el reguitzell de les ales de les òlibes, vaig confirmar-me que havíem triat bé i que seria un bon estiu. I així va ser.


D’això ja fa uns anys, i cada estiu tornem a la Eulenhaus, la Casa de les Òlibes, nom donat pels nens i amb el qual s’ha quedat per sempre més.

P.S. La foto que podeu veure no és cap muntatge; la vaig fer jo un vespre des del terrat de la Casa de les Òlibes.


dimarts, d’agost 01, 2006

VBI BENE IBI COLONIA



Visc entre dos móns. Dues mentalitats que sense ser tan oposades, tenen les seves diferències substancials. I ambdos móns m’hi sento bé. I ambdues mentalitats les faig meves. Tinc la meva esquizofrènia particular i geogràfica.

És per això que quan torno a casa de vegades he de matisar de quina en parlo, si la del nord o la del sud, perquè si una ja ho era -encara que no triada, sí volguda-, l’altra ho ha esdevingut d'estimada amb el pas del temps.

Quan m’acosto a la casa del nord sento una especial calma quan encara de lluny les agulles de la catedral em donen la benvinguda i m’anuncien que ja queda poc per arribar al meu destí. Sortint de l’autopista i enfilant l’avinguda sé que fluiré amb el Rin a la meva dreta per arribar al semàfor que hi ha nomès sortir del túnel i que em recordarà que a la meva esquerra, ella tota sencera, em saluda de nou.

És aquí on també em sento bé. És aquí on he fet créixer les meves arrels transportades des del sud. Arrels, que per altra banda i sense perdre la seva profunditat necessaria per a viure, mantenen el contacte amb la superfície. No sé sap mai si pot arribar el dia que calgui desenterrar-les…