L'hiver en blanc

Blanc, lumière de l’hiver.
Douce chaleur et caresse de la laine.
Sa fine brillance est source d’élégance.
Son toucher incomparablement doux comble tous les rêves de confort.
On le voit et on le sent a toucher la caresse de la peau de pêche.
Une merveilleuse promesse de douceur.
Le rouge fait oublier la grisaille de l’hiver.
Subtile reprise du coloris.

La moda, tot un món d’espectatives de caliu sensitiu que mitjantçant l’acurada descripció de teixits nobles, en un llenguatge insinuant, ens vol seduir constantment. Invitació a imaginar camins de seducció lenta, pausada, tranquil·la.

És cert que la roba que ens cobreix, destapa la nostra sensualitat?

És la roba la nostra segona pell que ens impulsa a la seducció de la persona desitjada?

Volem sentir-nos seduïts en la manipulació?

On queda la força primitiva natural del cos que presenta i emana el seu anhel obert, clar i envoltat d’aquella lluentor que transpua l’esguard ple de desig?

Desfullem la flor de la mirada arcana que deixa entreoberta una porta a una estança plena de moments de plaer vital, que alimentaran la nostra existència.

Mullem els llavis convidant a beure d’ells amb la mirada fixada en l’home, objetiu del nostre deler.

Passegem la mirada pel seu pensament acaronant-lo tendrament amb el que els nostres ulls en silenci li poden suggerir.

Tot el cos actiu i la ment en perpetu moviment.


M’agrada seduir, sense artificis.

Silenci

Dies de silenci, dies d’absència.
Absència no sols virtual, sinó també real.

Els impulsos exteriors en aquests darrers dies han estat abundats i rics. Tot plegat he tingut poc temps per acudir al nostre divà.
Tanmateix amb alguns de vosaltres he tingut l’ocasió d’haver pogut gaudir d’una retrobada de coordenades reals.

És bo comunicar-se amb amics, sigui quina sigui la forma amb la qual canilitzem aquest contacte. En el meu cas, ja sabeu, un pèl limitada. Per això valoro en especial aquests instants de coincidència que m’ofereix de forma repartida i seleccionada el calendari.
I en aquest reencontre cenyit al temps he tingut de nou aquell sentiment i sensació que em confirma haver encertat en la decisió presa.

Ja em disculpareu si actuo egoistament i me’ls reservo per a mi.

Entres? ...em dius.

Der armseliger Baum / L’arbre melangiós (1999)
Atlas-Zeder, Aluminium
Rosemarie Trockel (1952)

Passejant t’he trobat, i m’he quedat mirant-te.

Davant meu, a l’esquerra, una muntanya cònica d’alumini que abassega la lluminositat d’un migdia clar, ras i fred de febrer; a la dreta un cedre que vincla la seva esveltesa vertical cercant la fredor emanada de la forma. Formeu un portal.

“ L’arbre melangiós ” ,

t’anomenat la teva creadora, i jo t’he intuït com l’abre acollidor. La conjunció de la vida que tens i desprens amb la immaterialitat de l’encontre cercat. Mentalment m’has vist traspassar la teva arcada i el meu present s’ha convertit en passat.

Ens oblidem de nosaltres?

Em truques per trobar-nos divendres. Et recordo que tenim encara pendent una cita que no vam voler anul·lar. En el programa de trobada tenim Turandot. Em dius que vols parlar amb mi. Et pregunto si serà un bon moment. Ens recordem la data: divendres vespre, Turandot.

Divendres i tu. Seus al meu costat inquiet. Sembla que no et puguis concentrar. El temps ens aboca a la primera i única pausa de la nit i em dius que no pots ajornar la nostra conversa. Et dic que m’ho pensaré i tornem a entrar. Liú ens espera.

Sortim i decidim anar a un cafè. Ens farà bé en aquesta gèlida nit. Noto que no saps com començar, i em comentes que t’has assabentat de la meva estada a Veere, de la visita a l’hospital. No faig cap comentari més que pugui fer-te sentir allò que voldries saber. Em sents en la distància i no t’agrada. Em pregunto si de debó m’havies sentit mai al teu costat, a prop teu. Però la teva resposta és quedarà inmersa en el silenci que creua les nostres mirades malgrat el soroll de les nostres paraules.

T’estimo, sento sortir dels teus llavis. Sense cap reacció rebo el teu sentiment. Et dic que el moment de l’amor ha passat, s’ha esmunyit entre els dies d’espera. No sento res per tu, ho notes, t’ho faig veure amb una claredat esfeïdora. És el meu cos qui parla, el meu esguard.

Ara, tenint-te davant dels meus ulls, me n’adono de com de buida s’ha convertit la teva persona pels meus sentiments, pels meus pensaments. Quina caricatura has esdevingut...
Ara sé que no tinc passat amb tu, perquè no vas construir present amb mi. Potser la solitud que sento quan hi sóc amb tu és l’únic record que em vas deixar. El temps teu amb mi. Forat buit i negre.

El silenci decideix la fi de la nostra conversa. Anem cap a la sortida. Un cop fora i amb aquella facilitat que et va caracteritzar aconsegueixes segellar els meus llavis amb els teus. Els teus llavis desgranen sensacions que em volen transmetre les paraules dites abans. Els meus les deixen caure sense fer res per acollir-les. Em separo de tu. Et dic adéu i desfaig el camí que em va portar al teu encontre.

Ara és la meva hora. Tornaré a Veere sense emocions contingudes.
Nessum dorma, sona encara en l’aire.