Clausurem el dimarts

Avui ha estat un dia estrany, des del seu principi.

Que consti que ser estrany no implica ser trist. És una qualitat de dia que en el cas de la meva persona accentua encara més el meu gust per l’observació. És llavors quan travesso el mirall i em situo de fora mirant per la finestra.

Amb els peus nus he anat a la terrassa, he sortit i he estat una estona seguda al banc acompanyada pel cafè matinal i he vist com un sol matiner anava guanyant a poc a poc el seu lloc. He pensat, vet aquí que avui pot arribar a ser un dia especial. I amb aquest creure he tancat la porta i he sortit al món.

A hores d’ara puc afirmar que dins de la mediocritat que ha regnat, la part especial ha estat trobar aquells que qüestionen i em roben la lògica.

„ ... Dieser Zug endet hier. „

Des de dilluns torno a sentir aquesta frase que desperta el dormir que envaeix els meus matins viatgers. Cinc dies a la setmana m’acompayarà durant un bon temps sent el paràmetre indicador del retorn laboral.

I així esperaré el futur parèntesi. Mentre veure passar les parades amb els ulls tancats pensant com encarar el dia o com em pot encarar ell a mi; deixant que els meus sentits s’esvalotin per la barreja quasi perversa de perfums propis i aliès que la humanitat s’encarrega de transportar; de la cacafonia atemperada de les diverses converses o simulacres d’elles; dels sons incontrolats dels mòbils i de tantes altres coses que alteren el meu devenir en les primeres hores que obren el nou dia.

I a poc a poc els dies lliscaran i s’acostarà com un esvoranc desitjat aquest parèntesi. Confesso haver-lo ja comptat: 6 setmanes fins que arrribi.

Trobades massificades

La ciutat s’ha despertat avui amb un silenci estrany, de fet no se sent res. El meu és un barri tranquil però els darrers dies la transformació ha estat brutal. Segons he llegit la població nou-vinguda és va quasi acostar a la resident, fenòmen que es pot aplicar a la resta dels barris que conformen la meva ciutat. A més, amb la mort del fundador de Taizé, es va convertir en lloc de visita obligada ja que aquí tenien el punt d’encontre els membres d’aquesta congregació.

Amb tot això, la paciència ha estat la virtut més practicada aquests dies. Us ho puc assegurar!

El motiu d’aquesta moderna invasió no cal esmentar-lo. Estic segura que informats com us imagino haureu seguit –amb tota seguretat de manera involuntària- els mitjans de comunicació que, pel que fa a aquest país, han anul.lat pràcticament d’altres esdeveniments que prometien ser igual d’emocionants, o més, que el que avui s’acaba.

Hi ha un fet que us voldria comentar perquè el trobo prou divertit. Als mitjants de comunicació alemanys, catalans i d’altres estrangers que cauen a les meves mans o ulls ha sortit un toponímic que fa l’efecte que ja portessis amb nosaltres des de la cristanització d’aquests paratges bàrbars. Em refereixo a Marienfeld. Literalment Camp de Maria.

La realitat de la seva existència és una altra. Es tractava d’una mena de cràter miner abandonat d’on s’havia obtès carbó vegetal i que s’havia reforestat amb prats per tapar les ferides fetes a la natura i que amb el temps havia esdevingut un lloc de passeig dels veϊns de les poblacions dels contorns. Fins aquí, sense pena ni glòria.

A la recerca d’un lloc ampli, ben comunicat i que apleguessi la massa de gent calculada que faria acte de presència a la trobada, els organitzadors van dedicar-se a fer turisme regional i van topar amb aquesta meravella de la campinya renana batejant-la per a tan magna ocasió. Havia nascut per tothom, i per a la posteritat Marienfeld.

Avui s’han celebrat els actes de comiat d’aquesta trobada amb una missa multitudinària (sembla que ha comptabilitzat un milió d’assistents). Sols espero que en un acte de defalliment pelegrí algú no rebi visions i aquest paratge sense-nom en un temps es converteixi en un lloc de peligrinatge modern. Encara que ben pensat i associant-ho a una retrospectiva medieval podria ser fins i tot un nou impuls econòmic a la malmesa economia alemanya.

A quin extrem es pot arribar per poder pensar nous espais de feina...

Per cert, divendres passat uns dels meus encarrecs em va portar a prop del complexe de l’arquebisbat, anomenat simpàticament pels ciutadans d’aquí “el petit Vaticà”. Era hora de dinar i sense voler-ho, sense esperar ni un minut, sense atabalament de masses, de forma totalment casual, “ ELL ” va passar davant meu. Evitaré quasevol pensament sobre les possibles interpretacions.


PS. Estic segura que durant la setmana vinent el nombre de baixes per enconstipats i refredaments augmentarà de forma extraordinària a molts de paїsos. Això de dormir amb consonància amb la natura, sense tendes ni altres proteccions no pot portar res bo, però això sí, serà un refredat santificat.

S.O.S.

Quina nova moda ens envaeix ara amb comentaris comercials???

Què sabeu alguna manera de "eliminar-los"???

Ni aquí ens podem refugiar de l'empait consumista!

O tempora, O mores

Wiederkehr

Sóc de nou a la meva ciutat.

Desfer maletes,
enllestir-ho tot,
repasar anotacions
adonar-me’n que manquen creuetes en alguns items
i
-ara bé el més fascinant-
no molestar-me en absolut per la manca de simetria “crucial”.

He viscut i he mandrejat, tot i més, tant que ara mateix em costa continuar...

Això de la vida contemplativa pot arribar a ser un vici.

Seguirem....

PS. Per cert, com us ha anat a vosaltres, benvolguts visitants?

Temps esperat

Estimats visitants,

El moment esperat ha arribat. Temps de partida i de deixar la quotidianeïtat, si més no per unes setmanes. Una altra rutina s’instal·larà en el nostre dia a dia. La rutina estival farà acte de presència. Ja està bé gaudir-ne de rutines. Són elles les que aporten un marc de referència per poder saltar al buit de la dosi de caos que volem afegir a les nostres vides.

Tres setmanes i mig per mandrejar, pensar, imaginar, submergir-me en la música, alliberar fantasies, llegir, escriure, visitar, observar, deixar-se anar, assaborir els plaers que el cos pot oferir, conversar amb amics, sentir el vent, trepitjar la sorra mullada sota els meus peus, aspirar l’olor penetrant de salitre, alimentar-me de la llum, gaudir de menges que no em són donades la resta de l’any, patir calor i maleir si escau haver abandonat el nord i també -mal que em pesi perquè precisament enguany no en tinc de ganes- treballar una mica per allò que en diuen del preveure.

Com veíeu tinc una bona llista del que vull fer, amb el detall que tinc tot el temps del món per poder realitzar els meus desitjos. M’ho passaré bé posant creuetes!

Fins la retrobada, un bes (Aprofiteu, ja sabeu com en sóc de parca amb ells)

Zum Einschlafen zu sagen

He deixat a l’atzar obrir el llibre del meu pensament i mira que he trobat per a tu…


Zum Einschlafen zu sagen
Ich möchte jemanden einsingen,
bei jemandem sitzen und sein.
Ich möchte dich wiegen und kleinsingen
und begleiten schlafaus und schlafein.
Ich möchte der Einzige sein im Haus,
der wüßte: die Nacht war kalt.
Und möchte horchen herein und hinaus
in dich, in die Welt, in den Wald.
Die Uhren rufen sich schlagend an,
und man sieht der Zeit auf den Grund.
Und unten geht noch ein fremder Mann
und stört einen fremden Hund.
Dahinter wird Stille. Ich habe groß
die Augen auf dich gelegt;
und sie halten dich sanft und lassen dich los,
wenn ein Ding sich im Dunkel bewegt.

Rainer Maria Rilke
Buch der Bilder

La roda de la fortuna (III)

Memòria

Dreta,
braços allargats,
ulls oberts,

invoco el buit
del nucli de les coses
en la foscor de la nit.


- Temps de comiat
acosta’t a mi,
difumina el meu ser
en el somni perdut
del pensament
d’aquells
em saben -


Ulls tancats,
braços caiguts,
cos abatut,

invoco el silenci
dels oblidats
en l’ambigüitat de la nit.

Respostes

Un cop passat uns dies em diposo a contestar l’encàrrec del meme que em van passar. Em sento obligada a comentar-vos que l’ordre amb els qual en faig referència ha estat purament arbitrari, i que en alguns casos la seva tria també ha estat aleatòria per la dificultad que em suposa determinar-me. Tanmateix, he procurat fer reflexió i treure la millor “determinació” possible.

Aquí van les respostes.


1. Deu àlbums de música:

. J.S. Bach, obra vocal i instrumental
. G. Mahler, obra vocal i instrumental
. C. Monteverdi, la seva obra madrigalista
. Música renaixentista italiana (Veneciana: Bassano, M. i B. Marcello, A.Corelli,etc))
. J. Brahms, Lieder
. F. Chopin
. B. Goodmann
. O. Peterson
. Col.lecció de jazz-swing-blues classificada dels anys 20 als 60 (6 àlbums en total)
. Obres de violoncel de diversos compositors


2. Disc que em faria vergonya trobar

... i que encara existeix en algun racó perdut del meu dormitori a casa dels meus pares. Me’l van regalar, que consti. Jo sempre he pensat que va ser una broma de mal gust. Bé, no hi ha volta de fulla: un single de la Raffaella Carra. Encara avui quan ho penso m’entren calfreds.


3. Música baixada de l’ordinador

Cap! Segur que penseu que sóc un pèl rara per aquest fet, però és així. Prefereixo comprar o gravar, depèn.


4. Mùsica que escolto que significa quelquom per a mi

. J.S. Bach, tot!
. E. Satie
. C. Frank: Sonata per a violí i piano en la M
. G. Mahler, tot!
. Hildegard von Bingen


5. Llibres llegits durant l’any

Bona pregunta! De fet no els he comptat, però en deuen ser una quinzena i de direccions ben eclèctiques. He de confessar que m’agradaria tenir més temps per regalar-lo a la lectura.


6. Llibreria o biblioteca

Llibreria i des de què puc recodar també carnet de sòcia de biblioteca. Per cert, molts els guardo i formen part d’una pintoresca col.lecció.


7. Últim llibre llegit

Hauríem de dir últims llibres llegits. Tinc per costum llegir-ne diversos de forma paral.lela.

. Romain Gary, La vida pel davant
. Maria Àngels Anglada, Nit de 1911
. Annette von Droste-Hülshoff, Gedichte (d’un llibret editat l’any 1947)
. Anais Nin, Labyrinth des Minotaurus

He rellegit per gust i necessitat mental com a mena de llibre de tauleta de nit el llibre d’en Joan Fuster Diccionari per ociosos. Ah, i també llegeixo algun que altre poema d’Àusias March, meravellós regal que m`han fet.



8. Què llegeixo aquests dies

. Dieter Kühn, Ich Wolkenstein
. Kurt Tucholsky, Ein Pyrenäenbuch


9. Cinc llibres que m’han marcat

. Kaputt, Curzio Malaparte. El vaig llegir amb 17 anys i reconec que en aquella època els meus coneixements sobre l’Holocaust eren molt precaris per no dir insuficients. Qui s’hagi llegit el llibre, podrà entendre què vull dir.

. Victor Klemperer, Das Tagebuch 1933-1945. El diari escrit en la clandestinitat per aquest catedràtic de llengues romàniques. Ens narra les vivències quotianes, casolanes, de com va anar canviant la societat alemanya dia a dia durant el govern nazi. D’origen jueu, convertit al protestantisme, intel.lectual sòlid i casat amb una dona de raca (ai la ce trencada!) ària que es va negar a divorciar-se d’ell tal i com ho manava la llei.

. Pere Calders, em costaria dir en concret quin llibre perquè tinc quasi la totalitat de la seva obra publicada. Però en particular ara nombraria un llibre que em va descobrir un altre Calders, L’ombra de l’atzavara. Em va anguniar, francament. Jo faig bromes de vegades amb el mot “diàspora”, però cal llegir aquest llibre per veure quins sentiments i pensaments acompanyaven als qui no han viscut aquest “exiliar-se-voluntariament”.

. Italo Calvino, La trilogia dels nostres avantpassats. D’aquest escriptor també tinc la major part de la seva obra publicada.

. Joan Vinyoli, la meva debilitat juntament amb Vicent Andrés Estellés. Lectures de tauleta de nit.

. Rainer Maria Rilke, obra poètica en especial

. Antonio Tabucchi, Pereira erklärt, que s’ha convertit també en un dels meus escriptors preferits.

. Romain Gary, La vida pel davant. Tota una declaració de principis a l’amor, a la vida.

Ara veig que n’havien de ser cinc. No ha pogut ser...


10. Cinc bloggers a qui m’agradaria passar aquest meme

Un altre cop arribo tard perquè això dels memes ha vingut com aquelles modes febroses i tothom ho ha fet en el “seu” moment com si li anessi la vida en joc. Tanmateix hi ha un blogger que sí que m’agradaria veure com se’n surt d’aquesta. Bé, de fet sé o em vanto per intuir que sé com se’n surtiria. Però em pica la curiositat saber de la seva Offenbarung.

www.eumolp.blogspot.com


Acabo de rellegir el que he escrit i he declarat. Quantes i quants me n’he oblidat... En fí...

Vacances

Primer cap de setmana sense pensar en seure per obligació davant del meu escriptori. Si ara ho faig és de la manera que m’agrada, per feinejar sense que el rellotge em recordi la seva existència i la seva complicitat amb el pas del temps.

Aquest curs ha estat carateritzat per unes dues setmanes finals trepidants en el seu ritme i plenes de sorpreses en el seu contingut. A més d’haver de fer tot el que acompanya aquest fet, com a coronació he hagut de preparar un examen en menys de dues setmanes. Això no té cap mèrit direu, i és ben cert. Sols que, si considerem que la preparació donada oficialment per poder realitzar aquest examen és de dos anys i mig, l’acte de acceptar-lo i fer-lo ja assoleix caires d’heroicisme suicida. I jo, que consti, mai he tingut les aspiracions de practicar-lo.

La meva experiència i, en especial,

1. haver vist per part de la persona responsable de l’examen (Revision en diuen ells) la meva bona voluntat d’acceptar que tinc sis setmanes per empassar-me una pilera de lleis i normatives escolars adiens als canvis efectuats darrerament, inclós tot un nou llistat de paràmetres avaluatius –encara no m’he estructurat com ho faré...-,

2. a més del fet que aquèsta va fer un somriure d’orella a orella quan va saber que era catalana i que podia practicar amb mi en directe encara que nomès fos per unes hores,

van fer tot plegat que passessi aquest examen. És més, la bona senyora en un acte de màxima generositat –no vista per mi amb la mateixa claretat- m’ha convidat a participar en unes jornades sobre els nous preparatius dels exàmens de “revàlida” de l’any vinent. (Pel sistema d’allà baix el que correspon al 2n de batxillerat i la selectivitats plegats)

Però que serien les glòries sense la dualitat contradictòria que les acompaya a cops!

Ja us he dit, acabar i pensar en feinejar descansadament. Doncs no, res de res. Divendres de bon matí el meu ordinador em va fer la gitza argumentant-me a la seva manera que ja havia fet més que suficient enguany i que volia una temporada de vacances que no va saber-me determinar. Així que heu-me aci fent-li el salt més impune amb un portàtil.

Ara voldreu saber què ha passat amb ell? Doncs no té motius de queixa ni per la meva infedilitat ni per el tracte que rep de primera al balneari al qual l’he portat aquest matí. Em sembla que ens espera un relativa llarga separació... Que farem del nostre enyor?

Una cosa sí s’ha complicat, ja se sap que tenir un amant no facilitat sempre la situació vivèncial. En aquest cas, estimats lectors, m’haureu de disculpar la manca –si sorgeix- de la ce trencada, del suggestiu puntet que em coordina la ela geminada i qualsevol dièresi necessitada per una “i”. No hi ha manera de trobar-les. De les “ü” no us preocupessiu, tenen fins i tot una tecla per a sí mateixes. Tot un luxe!

I si fem alguna reivindicació per la supervivència d’aquestes grafies tan nostres?

die Stille

Per les pèrdues que no es poden recuperar,
pels moments de solitud buscada desesperadament,
pels pensaments abandonats voluntariament,
que jo recolliré de tu
esperant el temps de retornar-te’ls.



OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il.luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

Rainer Maria Rilke
Llibre d’hores
Llibre primer. Llibre de la vida monàstica (1899)
Traducció Joan Vinyoli

Forat

Us presento el meu darrer acompanyant incorporat de fa un temps: el meu forat.

Es va presentar un bon dia i va decidir instal·lar-se en el més intrínsec i agradable de la meva persona. D’ençà que va i ve amb mi per tot arreu on jo passejo el meu cos i ment, per on jo vaig sense entrar en més detalls sobre les possibles formes de moure’s i viatjar, és més, tinc la sensació que no entra dins dels seus plans canviar de cos parasitari.

L’observo, me’l miro i em dic a mi mateixa que és un forat ben curiós. No es caracteritza per la seva buidor existencial –aspecte normal per un forat- sinó que té una presència que de vegades per la seva solidesa m’oprimeix. Un forat que fa sentir el seu buit i la seva plenitud de matèria insondable.

El meu forat està ple de sensacions deixades per un àmbit que m’envolta constantment amb la seva absència. Paradoxa que continua la línia vital iniciada.

Un forat del qual renego segons quins dies perquè ni amb records em deixa omplir-lo i aquests s’escapen osmòticament entre els seus límits imaginaris. És llavors, quan amb les mans lligades me’l miro amb més deteniment i em qüestiono alternatives per arribar amb ell a un acord que ens deixi, si més no acceptar-nos, sí compartir-nos.

El meu forat i jo estem decidint la millor forma d’aconseguir una simbiosi que ens reconegui individualment el que som. Llarg i emocionant camí hem encetat.

Aquelles enquestes

Em comuniquen que he rebut un “meme” , i amb aquesta ja la tenim, perquè jo en qüestió d’ús de la llengua i les seves eines sóc una ancestral practicant, voluntariament n'he fet la tria, s’enten. I vet aquí que com qui no ho vol, el meu cap -molt autònom ell- comença a cavil·lar i a preguntar-se què voldrà dir o què voldrà ser això d’un “meme”, i encara més perquè la persona que m’ho diu no em dóna cap mena d’explicació. Al final veu la meva precària situació i no sols m’ho explica sinó que m’orienta on puc trobar tal significat.

Diligent com sóc vaig a buscar aquest “meme” i em trobo amb dues coses:

1a. Els més odiats tipus d’enquesta. Per què? Perquè suposen que em determini, jo que em considero geomètricament indeterminada, anàrquica i heterogènea amb els meus gustos i disgustos. Perquè si em pregunten ara mateix pèl meu llibre o autor preferit, o peça de música o compositor, o pel·lícula, etc., caic quasi en un estat de dubte existencial i la resposta no serà, amb molta probabilitat, la mateixa cas que me la fessin el dia següent. Em sembla angoixant limitar-me perquè en el fons molts han estat els autor, llibres, músiques, compositors que han marcat i deixat petja, segons el moment en el qual els vaig llegir, sentir o veure. Em fa ràbia adonar-me després que me n'he oblidat. Alguns d’ells malgrat l’impacte que van causar en el seu moment, no els tornaria a revisar. Amb aquestes paradoxes visc molt bé.

2a. La meva presentació de “llarg”, o semblant. Adéu anonimat relativament ben guardat, perquè en aquest aspecte la meva vanitat, així com el meu ego, els suposo ben dosificats. Tot aquesta història va començar com una mena de “scherzo” pensant en un pom petitó d’amics, i dic petit perquè en són el just per considerar-los en plural. Aquesta és la realitat sobre l’existència d’aquest blog.

I continuant amb la fidelitat que vaig establir quan vaig començar (escriure quan tingui temps o em vingui de gust o quan ambdos aspectes coincideixin), us avanço que no penso fer de moment l’enquesta ni passar-la ( ? ). La reservo per dies més lleugers i de desídia. Posem per cas unes tres setmanes. Un cop passat aquest temps, començaré com qui diu a viure i observarem les respostes a les preguntes.

Un any més

Quan el mes s’acabava, una vida va començar que encara perdura i batega amb força. Ha seguit molts camins, i ha salpat de molts ports, i ha perseguit amb perduda intuició uns destins mai no definits clarament del tot, l’existència dels quals fins i tot era qüestionable.

Important era anar avançant i amb el navegar mirar a dreta i esquerra i per supost, endavant, sempre pensant en trobar un port on arrecerar-se. Molts de cops pensava en les energies esmerçades difícilment apreciables amb la simple i superficial mirada.

Amb el temps anava descobrint que hi ha molts de ports, tants com moments pensats. Uns on poder descansar una o més jornades per seguir navegant després; altres per amarar-se deixant anar el temps sentit de les jornades que havien quedat al darrera; i d’altres que havien de ser navegats però sense abaixar el velam, pasant pel davant i així que enfilessi la sortida, mirar un cop enrera per tenir consciència de la seva realitat i recordar-los per saber poder identificar-los i evitar-los si per analogia se’n trobessi de similars en un possible futur. Amb tot, ha sabut trobar bons ports on esmunyir-se o amanyagar-se, ports on podia alliberar els pensaments i sentiments, on sabia que podia baixar del vaixell i tocar amb peus ferms la terra que se li oferia.

De matinada començà la navegació, i ja amb els ulls oberts a la vida no l’ha detesa mai.

Dies de lassitud

Aquest cap de setmana, que va començar ahir, serà el darrer llarg d’una sèrie que sempre acompanyen al maig o al juny. Caps de setmana llargs condicionats per festes de caire religiós que al nostre país han perdut la seva oficialitat. Com és nota que no hi va haver una Contrareforma!

Nosaltres, d’alguna manera ens en sortim beneficiats i podem agafar noves forces pel tros més complicat que ens queda encarar i que ha de durar més enllà del mes de juliol.

Amb tot això, la calor ha fet sobtadament acte de presència i ja ens ha atacat de ple. Visc en un país d’extrems, de vegades tinc la sensació que no existeix el terme mig de les coses, ni tan sols en la climatologia.

Fascinant com a Immi absoluta que sóc és observar com no sols la natura, sinó els humans es desperten de la seva letargia d’una manera sobtant. -Ja us deia allò dels extrems-. És com si estessin esperant de forma latent l’esclat a la vida i a la més mínima invitació d’aquesta s’acosten a ella i l’adoren. És un ritual que sembla assolir la seva mística: el sol, la llum, elements vitals que alimenten i nodreixen. És hora d’omplir-se d’ells per a les llargues nits de silenci i foscor.

I és aquí on he après d’una forma més òbvia que cal aprofitar cada segon que t’ofereix la vida per a gaudir-la amb tota la plenitud i intensitat a la qual estàs disposada a sentir en el moment determinat i gaudir-la sent conscient dels aspectes externs que et conviden en aquell precís instant a fer-ho. Renunciar seria oblidar el sentit pel qual podem viure. Les foscors de l’hivern sempre estan a l’aguait.

Avui, el desert

Caminem pel desert.

Tu pel teu, jo pel meu.

Caminem per deserts paral·lels, perquè encara que els deserts en la seva essència són iguals, n’hi ha d’alguns que no es poden compartir.

Dos deserts separats per una duna que com columna vertebral s’arrastra amb el nostre avançar.

... Vull imaginar que al final de la travessia m’espera la més dolça arribada que sadolli la meva set.

Dia a dia

Un instant i compartir la desitjada quotidianeïtat. Amb el pensament recorro les cambres que voldrien ser compartides de la que ja és la nostra casa. Quelquom tan simple com entrar en una estança i trobar-te llegint a la teva butaca cara al finestral. Veure com gires el cap, em mires, i amb l'esguard m'envoltes, m’acarones i amb el somriure em convides a tu. I jo que m’acosto i t’abraço i et beso perquè no puc ignorar els teus llavis i et pregunto per tot allò que el dia t’ha pogut portar i aportar. El dia a dia davant nostre i la nit esperant-nos amb el seu silenci acollidor.

La meva ciutat, capítol II

Dues coses em van sorpredre d’aquesta ciutat quan em vaig instal·lar i vaig anant assolint una certa idea de la idiosincràsia dels seus habitant:

1. Una cita
2. Un costum social


“Et küt wie et küt!”

En “Hochdeutsch”: “ Es kommt halt alles so, wie es sowieso kommt”

En l’idioma de la ciutat més o menys seria traduït com “Les coses vénen justament com vénen”. No em direu que aquesta frase no recull en sí la sabiesa més profunda d’una certa essència mediterrànea?

I és així, perquè si els fets o les coses han de ser així, si ens vénen precisament perquè han de venir, sense poder fer res, el que nosaltres hem de procurar és adaptar-les a la nostra comoditat i taranà i treure’n de la situació el millor profit possible, àdhuc a que la metamorfosi sigui tan radical que ja no es reconeguin en els seus orígens. Sembla que en aquesta ciutat lluitar contra les adversitats més òbvies no deixa de ser un absurd. I d’aquesta manera tots creuen i fan per a què la solució arribi quan menys hom l’esperi.

Si amb la frase s’acabessi, potser ens conformaríem amb aquesta mena d’estoicisme actiu practicant, però el fets ens confirmen que alguns dels habitants d’aquesta ciutat hi solen afegir un annexe i al qual li heu de posar una entonació de misteri, perquè ja sé sap, el que ha de venir i es deconegut ens pot portar sorpreses, i també és intrínsec a la natura dels habitants d’aquesta ciutat mostrar un cert melodramatisme que no podria envejar a cap obra de teatre grega.

“Und wir werden sehen, abwarten!”
( “i ja veurem, restem a l’espectativa!”)

Però ningú especifica què és el que veurem i perquè hem d’estar a l’aguaït com si es tractessi de fer nit a un parany en una nit de cacera de tords. I quan algú diu aquesta expressió tothom al seu voltant que la sent es queda com en extasi perquè se sent partícep d’alguna complicitat col·lectiva i apretant els llavis caboteja amb esguard seriòs confirmant que és de la mateixa opinió i parer d’aquell que ha dit l’annexe.

Després d’aquesta experiència tots els meus possibles esteròtips van ser difuminats en un plis-plas... I a hores d’ara jo també apreto els llavis, cabotejo i m’apunto a la catarsi dels arcans de les evidències.


P.D. El costum ja us el contaré un altre dia. Sols us dic que m’estranya que en la biografia de Maquiavel no hi consti la seva estada per aquesta ciutat. Encara que havent tenint una fundadora com la que va tenir, les idees de Maquiavel no deixen de tenir un cert aire de llar d’infants.

Senyals de fum

Aquesta tarda un bon amic s’ha queixat mentre conversàvem de seure i esperar massa temps sense que jo doni senyals de vida per les meves estances. S’ha queixat com ell en té costum, és a dir, fent ús d’una subtilitat sublim, cal que ho digui... que ja tenia ganes de saber de la meva tornada. Li he dit que d’entrar el que es diu entrar, ho he fet, com aquell que treu el nassarró per mirar si tot està bé, per veure si cal afegir o informar-se d’alguna cosa. I així com he entrat he sortit de nou, sabent que tot era en el seu lloc. Això de deixar-vos les claus ha estat una magnífica idea.

De fet m’he dedicat a passejar-me per altres indrets que acaronen els pensaments i altres emocions i sensacions. M’he impregnat en alguns; altres m’han transpuat sensacions que he guardat en un dels meus calaixos -segons el seu contingut- en la calaixera que composa i defineix la meva persona. ( Ja us explicaré un altre dia aquest moble tan important). D’altres m’han fet somriure, acte que em sembla sempre molt grat de fer, com aquell que pensa en alguna entremaliadura. En fí, tot menys tornar als divans.

M’he preguntat que si nómada com em sento havia arribat el temps de recollir tenda i tots els estris que la formen i la composen. La resposta no la tinc i en el fons he arribat a la conclusió que tampoc és molt necessaria saber-la. Hi sóc, hi sou, hi som. I amb això en tinc de sobra.

Bé, de moment us arriben senyals de fum. I sisplau, quasevol comparació amb altres “fumates”, a més de ser pura coincidència, podria resultar de dubtosa associació.

Estimat amic meu, et sembla un bon principi de retornada?

Us deixo la porta oberta

Avui he estat mirant el blog i m’he dit que la meva assistència i presència a les nostres converses sincopades s’està convertint en un fet més que estrany i rar.

També he notat que us visito poc, que llegeixo amb retard i, si ho penso, no deixo la meva... Ja em sap greu, perquè sé que són aquests petits mots els que dinamitzen les trobades no-paral·leles i alegren i conviden a compartir.

Els motius són simples i prosaics. Feina, preparatius, reunions de diferents tipus, activitats divergents de la meva vida i un viatge no em deixen aquell preuat temps i tranquil·litat que desitjaria per acudir més sovint a la nostra cita i estar-me amb vosaltres gaudint de la paraula escrita.

Vist i vist la situació he decidit oferir-me temps aprofitant aquest viatge i espero que la serenitat acudirà per sí mateixa. Mai he volgut sentir-me obligada i no començaré ara a despertar una sensació que no he tingut.

Els coixins i divans resten per a la vostra comoditat.

Respireu l’aroma que hi habita.