Alle Vögel sind schon da,
alle Vögel, alle.
Welch ein Singen, Musizieren,
Pfeifen, Zwitschern, Tirilieren!
Frühling will nun einmarschieren,
kommt mit Sang und Schalle.
Wie sie alle lustig sind,
flink und froh sich regen.
Amsel, Drossel, Fink und Star,
und die ganze Vogelschar,
wünschen uns ein frohes Jahr,
lauter Heil und Segen.
Was sie uns verkünden nun,
nehmen wir zu Herzen.
Wir auch wollen lustig sein,
lustig wie die Vögelein,
hier und dort, Feldaus, Feldein,
Singen, Springen, Scherzen.
Hoffmann von Fallersleben
Melodie: Volkstümlich aus Schlesien
Així diu una antiga cançó infantil de salutació a la primavera. Amb els cants dels ocells ens comunica la seva arribada. Persèfone retorna al món dels vius.
L’hivern ha estat dur, llarg i fosc. Els primers dies de la nova estació malgrat tenir ja una altra atmòsfera i lluminositat, no tenen encara la claretat que jo necessitaria. I això que enguany he tornat a baixar i he aprofitat com sempre per carregar la meva pell de llum i caliu mediterrànea.
Ja fa temps que penso que estaria bé tornar. Però quan sóc a la terra que vaig veure per primer cop, no puc oblidar la que m’ha acollit més tard sense prejudicis ni prehistòries. Sentir-me daheim en la meva nova vida no va ser un pas ràpid. Sembla com si aquesta haguéssi previst deixar-me la llibertat per poder decidir si és això el que volia i posteriorment, escollir si era una veritable opció, una alternativa a la vida iniciada.
Tot i així, visc en un constant equilibri esquizofrènic del meu espai. Sento que no pertanyo de manera total a cap dels dos llocs que considero el que els alemanys en diuen Heim. Això penso de vegades. D’altres, tinc molt present com n’és de valuós sentir-se bé, acceptada i integrada a dos móns en principi tan diferents com els meus.
Per què pensem sempre que cal triar quan en el fons no ho volem?
Quines forçes culturals fan que hi siguin tan interioritzades en nosaltres fins al punt de portar-nos a dilemes com el que jo em plantejava?
Amb el temps he sabut aplicar un cop més allò que podria sembla una excusa per poder justificar una tria, i que no ho és de cap de les maneres. Em refereixo a una fòrmula hegeliana (valga’m déu pensarà algú de vosaltres !!! ) que ha fet que me n’adoni de la riquesa que tinc a les mans i que la gaudexi dia a dia plenament conscient d’ella: Tesi-Antitesi-Síntesi.
Estic en el punt de la meva vida del qual puc dir, que sense perdre les meves arrels del que vaig ser i que hi són molt presents en el meu dia a dia, he esdevingut un altre ser amb unes altres arrels que he fet meves i em complementen. Enyorar ho faré sempre, sigui on sigui. Tanmateix no defugo d’aquesta sensació i dels sentiments que l’acompanyen
L’hivern ha estat dur, llarg i fosc. Els primers dies de la nova estació malgrat tenir ja una altra atmòsfera i lluminositat, no tenen encara la claretat que jo necessitaria. I això que enguany he tornat a baixar i he aprofitat com sempre per carregar la meva pell de llum i caliu mediterrànea.
Ja fa temps que penso que estaria bé tornar. Però quan sóc a la terra que vaig veure per primer cop, no puc oblidar la que m’ha acollit més tard sense prejudicis ni prehistòries. Sentir-me daheim en la meva nova vida no va ser un pas ràpid. Sembla com si aquesta haguéssi previst deixar-me la llibertat per poder decidir si és això el que volia i posteriorment, escollir si era una veritable opció, una alternativa a la vida iniciada.
Tot i així, visc en un constant equilibri esquizofrènic del meu espai. Sento que no pertanyo de manera total a cap dels dos llocs que considero el que els alemanys en diuen Heim. Això penso de vegades. D’altres, tinc molt present com n’és de valuós sentir-se bé, acceptada i integrada a dos móns en principi tan diferents com els meus.
Per què pensem sempre que cal triar quan en el fons no ho volem?
Quines forçes culturals fan que hi siguin tan interioritzades en nosaltres fins al punt de portar-nos a dilemes com el que jo em plantejava?
Amb el temps he sabut aplicar un cop més allò que podria sembla una excusa per poder justificar una tria, i que no ho és de cap de les maneres. Em refereixo a una fòrmula hegeliana (valga’m déu pensarà algú de vosaltres !!! ) que ha fet que me n’adoni de la riquesa que tinc a les mans i que la gaudexi dia a dia plenament conscient d’ella: Tesi-Antitesi-Síntesi.
Estic en el punt de la meva vida del qual puc dir, que sense perdre les meves arrels del que vaig ser i que hi són molt presents en el meu dia a dia, he esdevingut un altre ser amb unes altres arrels que he fet meves i em complementen. Enyorar ho faré sempre, sigui on sigui. Tanmateix no defugo d’aquesta sensació i dels sentiments que l’acompanyen
No tinc l’ànima partida, la tinc compartida.
(Per cert, si teniu la possibilitat de sentir la cançó, aprofiteu-la! és meravellosa)
(Per cert, si teniu la possibilitat de sentir la cançó, aprofiteu-la! és meravellosa)
7 comentaris:
Si busco la cançó pel Kazaa, poso:
Volkstümlich aus Schlesien ?
...ara ho probaré.
Tristany, el titol de la cançó és "Alle Vögel sind schon da". Pots buscar sota: cançons infatils alemanyes i després sota "estacions de l'any" (Kinderlieder/Jahreszeit). Al google surt; el que no sé, és si en alguna de les pàgines es pot també escoltar. Em comunicaràs els teus resultats??? Ja tinc curiositat... ;-))
Yo sempre he pensat que no pertanyem a cap lloc, en tot cas allò que em sent més proper es la ciutat o el poble en que puc viure cad moment o període de la meua vida. El lloc el fas tu, i els espais son com éssers als qui vas coneixent i coneixent-te fins que t'enamoren o no. ës cert que el que t'envolta t'influeix, però no coharta sinó que amplia i en això està la meravella de poder sentir-te mediterrani o atlàntic o illenc. M'agrada el que dius, sempre tenim prou cor per compartir :) La cançó no lhe escoltada la busacaré com el Tristany, però el text que 'he traduït pot ser totalment mediterrani. Que Persofone t'acompanye pels camps plens de blat i esperances. Besest :)
"Heimweh" mot que aglutina una quantitat de sentiments i sensacions que resulta difícil de traslladar a la nostra llengua, per altra banda tant rica en conceptes com l'alemanya. Tu ho saps. Sols espero que les meves paraules, al recordar-te la "teva" altra ciutat no hàgin portat "weh" d'ella.
El lloc t'aculleix a tu també. Crec que hi ha una mena de conjunció entre ell i la teva persona. Parlo pensant en la meva experiència, de com he viscut i he sentit altres ciutats. És clar que totes m'han donat quelquom i han pres alguna cosa de mi. Així ho voldria pensar i creure vanitosament, que jo també n'he estat capaç d'haver deixat alguna engruna de mi, amb tota seguretat perduda en l'aire.
Al final he baixat aquesta versió:
Nena - Alle Vögel Sind Schon Da.mp3
És maca de veritat :)
Eureca!!!
Me n'alegro Tristany!! De fet la melodia és coneguda.
Per cert, he llegit en algun lloc perdut del teu blog que vas jugar a hoquei.....hehehehe
Publica un comentari a l'entrada