La meva ciutat, capitol I

I torno a esperar, i torno a demanar un caffelatte a l’italià que aquest darrer hivern s’ha convertit en el “meu” italià (això dels possessius ja pot ser preocupant, en Fuster tenia raó, però ja és una altra història).

Esperar. De fet no em desagrada esperar segons què, segons com. El temps d’espera es transforma en temps de reflexió, d’observació i sí, en molts casos en aquell “dolce far niente”, forma meravellosa d’assimilar els impulsos rebuts des de la quotidianteïtat. Quina genial forma de gaudir de la vida i del seu interiorisme, vivint-la sense participar-hi aparentment de forma activa...

Ara penso que em vindria bé la garrofera on em jeia quan era petita, aquella brisa que arribava amb les primeres foscors, els sorolls del camp que m’envoltaven, el meu poal ple de mores i les capsetes amb les meves peces caçades: alguns cullerots, alguna sargantana i els dies amb sort algun pregadéus, els meus preferits.

Del que tinc ara al que tenia i penso sols reconec el sol i el blau d’un dia que torna a lluir al cel. La garrofera s’ha convertit en edificis, més o menys tant respectables com aquell arbre; els sons que m’envolten són d’un idioma que ha esdevingut el meu i el meu poal està ple d’anotacions que reposen en el meu quadern i esperen ser transcrites. Les bestioletes, les imagino o si més no, i recordant l’analogia tant singular i divertida que va fer el zoòleg Gerald Durrell, podria dir que aquestes serien les persones que hi són a les taules del meu voltant o les que pul·lulen pels carrers i places amb la gran diferència que no he tingut que organitzar cap mena de safari per a caçar-les, però que no s'escapen de la meva observació com en temps d'infantesa tenia per costum.

Ara aguditzo la meva oïda i em torna a sorprendre una altre aspecte de la ciutat on hi visc: en lloc de sentir la llengua del país sols sento italià. Tinc la sensació que de sobte hi sóc a Venècia. Són venecians, i no puc deixar de somriure.

És per això que m’agrada aquesta ciutat. Una ciutat que viu i deixa viure. Us dic que és la ciutat situada al nord amb més ambient mediterrani que he conegut. Es viu la nit, es viu el carrer. Des dels ulls d’una Immi (Immitation, així anomenen els ciutadans als altres que arriben d’altres llocs i s’hi queden a viure) veig que els seus habitants han esdivingut una barreja ben curiosa que combina aquella lassitud de les nostres contrades, deixant fluir la vida i el dia amb la rigidesa d’aquella moral i obligació tan prusiana. Encara que parlant entre nosaltres -i ells mateixos ho saben i t’ho confirmen- el primer aspecte desiquilibra més d’un cop la balança imaginària.