Caminem pel desert.
Tu pel teu, jo pel meu.
Caminem per deserts paral·lels, perquè encara que els deserts en la seva essència són iguals, n’hi ha d’alguns que no es poden compartir.
Dos deserts separats per una duna que com columna vertebral s’arrastra amb el nostre avançar.
... Vull imaginar que al final de la travessia m’espera la més dolça arribada que sadolli la meva set.
Tu pel teu, jo pel meu.
Caminem per deserts paral·lels, perquè encara que els deserts en la seva essència són iguals, n’hi ha d’alguns que no es poden compartir.
Dos deserts separats per una duna que com columna vertebral s’arrastra amb el nostre avançar.
... Vull imaginar que al final de la travessia m’espera la més dolça arribada que sadolli la meva set.
5 comentaris:
Dels deserts de sorra als de l'exili i la presó. Llegiu, si us abelleix, aquests versos:
Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mi s'haja cura,
e soi guardats, enclòs ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Jordi de Sant Jordi
Per sort, però també és important saber trobar-los.
Unes dolces mans... una avispada llengua...
Una abraçada que embolcalli, un pit on reposi el cap... i per un instant ínfim deixar de pensar i sentir tota la plenitud de la relativitat que pot tenir el temps.
Exili, diàspora del que es va tenir, del que es enyorat, del que fa viure. Difícil trobar oasi en un desert com aquest.
Publica un comentari a l'entrada