Un instant i compartir la desitjada quotidianeïtat. Amb el pensament recorro les cambres que voldrien ser compartides de la que ja és la nostra casa. Quelquom tan simple com entrar en una estança i trobar-te llegint a la teva butaca cara al finestral. Veure com gires el cap, em mires, i amb l'esguard m'envoltes, m’acarones i amb el somriure em convides a tu. I jo que m’acosto i t’abraço i et beso perquè no puc ignorar els teus llavis i et pregunto per tot allò que el dia t’ha pogut portar i aportar. El dia a dia davant nostre i la nit esperant-nos amb el seu silenci acollidor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
I com n'és de bell el dia a dia quan és així: complet :) preciós post artvirtualis. Amb les paraules justes. Aiiii m'he emocionat. Besets.
És tan fàcil somiar... és tan fàcil alimentar el desig del somni... sempre a l'espera de poder trasparsar-lo i viure'l.
L'anyoro tant un moment així... D'un somiure no-familiar, d'una abraçada amb les mans més enllà de l'esquena...
Enyor, un estat ben curiós que segons com ens ho plantegem no hauria de fer mal. Suposo que és per l'esperança que por acompanyar-lo si en som conscients d'aquest aspecte. M'he alegrat de trobar-te.
Publica un comentari a l'entrada