Aquesta tarda un bon amic s’ha queixat mentre conversàvem de seure i esperar massa temps sense que jo doni senyals de vida per les meves estances. S’ha queixat com ell en té costum, és a dir, fent ús d’una subtilitat sublim, cal que ho digui... que ja tenia ganes de saber de la meva tornada. Li he dit que d’entrar el que es diu entrar, ho he fet, com aquell que treu el nassarró per mirar si tot està bé, per veure si cal afegir o informar-se d’alguna cosa. I així com he entrat he sortit de nou, sabent que tot era en el seu lloc. Això de deixar-vos les claus ha estat una magnífica idea.
De fet m’he dedicat a passejar-me per altres indrets que acaronen els pensaments i altres emocions i sensacions. M’he impregnat en alguns; altres m’han transpuat sensacions que he guardat en un dels meus calaixos -segons el seu contingut- en la calaixera que composa i defineix la meva persona. ( Ja us explicaré un altre dia aquest moble tan important). D’altres m’han fet somriure, acte que em sembla sempre molt grat de fer, com aquell que pensa en alguna entremaliadura. En fí, tot menys tornar als divans.
M’he preguntat que si nómada com em sento havia arribat el temps de recollir tenda i tots els estris que la formen i la composen. La resposta no la tinc i en el fons he arribat a la conclusió que tampoc és molt necessaria saber-la. Hi sóc, hi sou, hi som. I amb això en tinc de sobra.
Bé, de moment us arriben senyals de fum. I sisplau, quasevol comparació amb altres “fumates”, a més de ser pura coincidència, podria resultar de dubtosa associació.
De fet m’he dedicat a passejar-me per altres indrets que acaronen els pensaments i altres emocions i sensacions. M’he impregnat en alguns; altres m’han transpuat sensacions que he guardat en un dels meus calaixos -segons el seu contingut- en la calaixera que composa i defineix la meva persona. ( Ja us explicaré un altre dia aquest moble tan important). D’altres m’han fet somriure, acte que em sembla sempre molt grat de fer, com aquell que pensa en alguna entremaliadura. En fí, tot menys tornar als divans.
M’he preguntat que si nómada com em sento havia arribat el temps de recollir tenda i tots els estris que la formen i la composen. La resposta no la tinc i en el fons he arribat a la conclusió que tampoc és molt necessaria saber-la. Hi sóc, hi sou, hi som. I amb això en tinc de sobra.
Bé, de moment us arriben senyals de fum. I sisplau, quasevol comparació amb altres “fumates”, a més de ser pura coincidència, podria resultar de dubtosa associació.
Estimat amic meu, et sembla un bon principi de retornada?
6 comentaris:
A ell no sé, però a mi sí! Ja en tenia ganes de llegir un poc més de tu... :D
Bé caldrà, doncs, que ens mostrem agraïts amb el vostre amic si a ell li devem l'encert del vostre retorn. Feu-ho doncs de la nostra part, ja que té el privilegi de freqüentar-vos.
Nòmada com et sents sempre són grates les notícies i també les petjades que de tant en tant et trobes per altres deserts i contrades. D'això se'n diu, almenys jo ho dic, trobar-te en esperit, i n'és una bona sensaci, et fa sonriure :) besets
Doncs, benvingut, Joanaina! Passa, seu i gaudeix amb nosaltres!
Eumolp, l'agraïment ja el té guanyat de fa molt temps, el meu en especial. Tanmateix sé que s'alegrarà de saber-se en tanta consideració.
La ciutat on sóc és el lloc -tret del natal- on he passat més temps de la meva vida. Malgrat que he hagut de fer-me sedentària per motius que no vénen al cas, la meva ment continua sent nòmada, i aquest aspecte de vegades l'observo molt potenciat. Però amb els anys estic en procès de convertir-me en bona malabarista i així poder visitar no deserts, sinó els oasis que com taques de paradís s'escampen. Arribar, veure, observar, decidir si val la pena impregnar-se i reposar o continuar i ignorar. El temps és preuat i escàs.... Un bes.
Publica un comentari a l'entrada