Avui ha estat un dia meravellós per l’activitat amb la qual l’he omplit. He estat veremant dins de la mateixa ciutat. Us conto. Tinc uns bons coneguts. Ell és enòleg i entre els dos tenen un celler de vendes que al mateix temps funcionarà a partir del proper any com a museu del vi.
Aquest celler on tothom pot comprar vi d’arreu del món, té una construcció molt especial. El projecte va ser concebut i dissenyat per un gabinet d’eninyers que ja havia fet altres de considerada importància. El resultat ha estat un edifici interessant i rar al mateix temps.
Malgrat la esterilitat que presenta a primera vista amb la fredor de la pedra grisa d’origen volcànic, les seves pareds grans i enormes el fan veure com una gran caixa de formes asimètriques. Aquesta claustrofobia sòlida de la pedra es compensa amb les superfícies de vidreres que il.luminen la part del pis superior a efecte d’hivernacle. Però el més original de l’edifici, únic en el seu gremi, és la teulada.
Recordant els camps de vinyes que s’enfilen ben a munt dels vessants de les muntanyes que formen la vall per on flueix el Rin fins trobar-se amb el Mossela a Coblença i on els dos plegats van baixant, se’ns presenta la teulada de l’edifici sorprenent a tothom qui la veu.
A dalt, damunt de la seva superfície hi ha uns 100 ceps que reuneixen un total de 40 classes diferents de raïms. Enguany és el tercer any, i els ceps grans com s’han fet han estat generosos i han agraït les darreres quatre setmanes plenes de sol i de la humitat necessaria per a què els grans assoleixen aquell gust , barreja dolça i sucrosa amb un aire d’amargura i duresa de la pell que cubreix el suc amagat i que incentiva la fantasia del paladar.
Aquest cap de setmana va començar oficialment la verema de la teulada. I jo he anat avui. Cap al migdia he agafat la bici carregada amb unes tisores de podar plantesi un cistell de vimet. Allí ja hi eren el grup petit d’amics i coneguts que ens disposàvem a passar la tarda plegats veremant el camp de vinyes situat més al nord dels Alps. Abans de la feina el tatst! Un Federweißer, “suc” de la primera fermentació d’un tipus de raïm blanc. Us diré que és una mena de most, amb una òptica tèrbola i un gust afruitat sense caure en la dolçor embafadora i que entra amb una subtil suavitat. De totes a totes refrescant.
El que ha vingut després ha estat de somni. En mig de la ciutat com qui diu, caminar per una teulada que és baixar i pujar les vessants d’una muntanya, sentir la remor del riu no lluny d’elles, trepitjar la terra i les plantes baixes al sól, sentir-se envoltada a dreta i esquerra per vinyes carregades de carrolls, tallar-los, col.locar-los delicadament al cistell, menjar-ne fins perdre les relacions quantitatives, jeure al terra absorvint cada raig de sol tardorenc, no adornar-te’n dels soroll urbans perquè la seducció del moviment del fullatge els diluïa. Ulls tancats, oïda, pell i narius oberts per gaudir cada espurna alliberada en l’instant.
Aquest celler on tothom pot comprar vi d’arreu del món, té una construcció molt especial. El projecte va ser concebut i dissenyat per un gabinet d’eninyers que ja havia fet altres de considerada importància. El resultat ha estat un edifici interessant i rar al mateix temps.
Malgrat la esterilitat que presenta a primera vista amb la fredor de la pedra grisa d’origen volcànic, les seves pareds grans i enormes el fan veure com una gran caixa de formes asimètriques. Aquesta claustrofobia sòlida de la pedra es compensa amb les superfícies de vidreres que il.luminen la part del pis superior a efecte d’hivernacle. Però el més original de l’edifici, únic en el seu gremi, és la teulada.
Recordant els camps de vinyes que s’enfilen ben a munt dels vessants de les muntanyes que formen la vall per on flueix el Rin fins trobar-se amb el Mossela a Coblença i on els dos plegats van baixant, se’ns presenta la teulada de l’edifici sorprenent a tothom qui la veu.
A dalt, damunt de la seva superfície hi ha uns 100 ceps que reuneixen un total de 40 classes diferents de raïms. Enguany és el tercer any, i els ceps grans com s’han fet han estat generosos i han agraït les darreres quatre setmanes plenes de sol i de la humitat necessaria per a què els grans assoleixen aquell gust , barreja dolça i sucrosa amb un aire d’amargura i duresa de la pell que cubreix el suc amagat i que incentiva la fantasia del paladar.
Aquest cap de setmana va començar oficialment la verema de la teulada. I jo he anat avui. Cap al migdia he agafat la bici carregada amb unes tisores de podar plantesi un cistell de vimet. Allí ja hi eren el grup petit d’amics i coneguts que ens disposàvem a passar la tarda plegats veremant el camp de vinyes situat més al nord dels Alps. Abans de la feina el tatst! Un Federweißer, “suc” de la primera fermentació d’un tipus de raïm blanc. Us diré que és una mena de most, amb una òptica tèrbola i un gust afruitat sense caure en la dolçor embafadora i que entra amb una subtil suavitat. De totes a totes refrescant.
El que ha vingut després ha estat de somni. En mig de la ciutat com qui diu, caminar per una teulada que és baixar i pujar les vessants d’una muntanya, sentir la remor del riu no lluny d’elles, trepitjar la terra i les plantes baixes al sól, sentir-se envoltada a dreta i esquerra per vinyes carregades de carrolls, tallar-los, col.locar-los delicadament al cistell, menjar-ne fins perdre les relacions quantitatives, jeure al terra absorvint cada raig de sol tardorenc, no adornar-te’n dels soroll urbans perquè la seducció del moviment del fullatge els diluïa. Ulls tancats, oïda, pell i narius oberts per gaudir cada espurna alliberada en l’instant.
I per tenir-ne testimoni gràfic, consulteu les pàgines:
http://www.koelner-wein-depot.de/
http://www.calenberg-ingenieure.de/html/referenzen.shtml
3 comentaris:
"Hoy comamos y bebamos
y cantemos y holguemos
que mañana, ayunaremos"
...o, en versió, breu: Carpe diem!
Sigui com sigui, felicitats!
Eumolp, aquest Juan de la Encina s'ho sabia bé, oi???
Por honra de Sant Antruejo
parémonos hoy bien anchos,
embutamos estos panchos,
recalquemos el pellejo.
Que costumbre es de concejo
que todos hoy nos artemos,
que mañana ayunaremos.
....
Rercodes la passada conversa amb els tres cançoners? Doncs aquí tens el de Palacio. Un bes.
Vés per on! Això que l'aigua fa malbé els caminsdibuixarà un bon somriure de qui jo me sé...
Anem bé, Cat.
Publica un comentari a l'entrada