dissabte, de desembre 17, 2005

Un vespre a l'òpera


Brüderlein, komm, tanz mit mir!
Beide Hände reich' ich dir.
Einmal hin, einmal her,
Rundherum, das ist nicht schwer.

Tanzen soll ich armer Wicht,
Schwesterchen, und kann ich nicht.
Darum zeig mir wie es Brauch,
Daß ich Tanzen lerne auch!

Mit den Füßchen tapp tapp tapp,

Mit den Händchen klapp klapp klapp,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer! :|

Ei, das hast du gut gemacht!

Ei, das hätt' ich nicht gedacht!
Seht mir doch den Hänsel an,
Wie der Tanzen lernen kann!

Mit dem Köpfchen nick nick nick,

Mit den Fingerchen tick tick tick,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer!


Diumenge passat vaig anar un cop més a l’òpera. Aquest cop va ser especial perquè amb mi van venir els meus dos fills. El fet especial va ser que per primer cop va venir la meva filla a una sessió del vespre. Dues hores d’òpera i cinc anys totalment concetrats en el que passava a l’escenari, en la música i la història que ja coneixia, pendent dels moviments dels cantants. De tant en tant s’aixecava de la butaca i es recolzava a la barana i mirava a la fossa de l’orquestra controlant els moviments dels instruments i amb la satisfacció a la cara de saber reconèixer la majoria d’ells pel seu nom català i alemany. I jo observant-la, igual que vaig fer quan vaig portar per primer cop al meu fill. Els seus ulls oberts i curiosos em van confirmar que li agradava, encara que ja estaven acostumats a anar a l’òpera infantil. Però sembla que al ulls seus no era el mateix aquest cop.

De tornada a casa, mentre esperàvem el metro, em va dir: “Espero que no tardis tant a portar-m’hi de nou, però res d’òpera infantil, sinó a l’escenari gran; demà sense falta hem de mirar a internet quina altra òpera em convè i comprem les entrades”. El seu germà es va apuntar sense cap pensada a l’acció de recerca de noves òperes “aptes”, com deien ells.

Em va agradar que compartessin amb mi una part meva perduda fins a cert punt en l’espiral del passat, i el que és més gratificant, que vulguin continuar aquest camí.

Per cert, us proposo un joc. Sabeu quina ópera vam anar a escoltar i veure? I quin compositor la va escriure?


8 comentaris:

Eumolp ha dit...

Intueixo un rerefons de gastronomia perversa en els compassos. Vaig molt desencaminat?

arsvirtualis ha dit...

Gens ni mica! Encara que jo diria que bo entra dins dels teus gustos culinaris, i d'altres, vaja!.

arsvirtualis ha dit...

* "no" per "bo".... Deus ser que les lectures de catacombes no em senten bé...

Anònim ha dit...

És un conte dels germans Grimm, potser?

arsvirtualis ha dit...

És, és, pensador :-)

Anònim ha dit...

Ui...

I això que no havia vist la foto de la caseta de xocolata... :P

arsvirtualis ha dit...

Chat, aquí en diuen "Knüsperhaus", que ve a significar figurativament "casa deliciosa" i està feta una mena de pastís que es diu "Lebkuchen". És un pa amb espècies l'orígen del qual es remonta al temps dels llargs peligrinatges. Els pelegrins s'alimentaven d'aquest pa que podia aguantar temps sense fer-se dur o florir-se. També tenien unes galetes que avui en dia porten el mateix nom "Speculatius"; les d'Aquisgrà, les anomenades "Printen", són delicioses. Igual faig passat Nadal un post sobre Delikatessen nadalenques. ;-)

arsvirtualis ha dit...

Els resultats els tindreu puntualment el ninou.