L’herba ens espera!

Avui s’ha acabat la temporada de sala amb un torneig que em recordarà demà la condició deixada corrent darrera la bola com una boja. Jugar a la pista és massa ràpid per a la meva interpretació del que és la vida. Prefeixo l’amplitud i llibertat que em dóna el camp. Si, em direu ben assenyats que les distàncies són més llargues. Què voleu ? M’agrada corre i veure que davant de mi no tinc cap paret que em pugui frenar, si de cas una tanca, que encara no he saltat mai, per cert.

Malgrat l’arremullada amb olis de romaní i altres herbes, la repassada amb càmfora i altres ungüents, ja em temo que els crits corporals sota moviment que s’emitiran demà seran apoteòsics. Però, tot sigui per donar per finatlizada aquesta fase hivernal i acomiadar els recintes tancats.

Si no ens cau calamarsa o neu que tapi les línies del camp; si els llamps i els trons no ens mostren la seva mortal atracció per l’aigua que abans ha regat el camp; si no ens visita un huracà, vent siberià o altres histèries amb les quals la mare Natura ens regala de tant en tant, el proper divendres sortiré a trepitjar de nou l’herba.

Una cosa és segura, les cames encara no es poden passejar a l'aire lliure. Jo, en particular, les portaré encara unes setmanes vestidetes.