Avui han celebrat el dia de la mare. Dic han celebrat perquè jo no el celebro.
Si intento recordar la definició que donen d’aquest dia com a explicació del seu sentit, em vénen a la memòria expressions com fer l’honor al fet de ser mare i a la dona que s’ha decidit a portar a terme la maternitat.
L’origen d’aquest assenyalat dia és força curiós, ja que en un principi no s’honorova el fet matern femení, sinó el de l’església que en l’Edat Mitjana (concretament segle XIII) se la tenia com a la “mare universal" de tots els cristians. Per extensió, ja se sap què passa amb les interpretacions, les dones-mares van caure dins del mateix sac.
La història i l'evolució d’aquest atrotinat dia la podeu trobar als diferents oracles cibernètics que es poden consultar. Tanmateix si aquest dia ja en sí em carrega, és pel sentit i significat que els moviments polítics feixistes en la seva època d’esplendor li van donar –esperit de la història, li diuen i també sembla que ve un cop en la vida d’evolució d’una nació, i espero que en Hegel tingués raó-.
En el temps del govern nacionalsocialista aquesta celebració es va unir i diluir amb el ideal que es tenia de la raça ària. Així es potencia l’imatge d’una dona que només pot ser ser felíç si no para de parir fills per a la pàtria. Neix d’aquesta manera un nou tipus d’heroïna. Les dones ja no són únicament una força de treball barata que substitueix l’home a les fàbriques d’armament mentre aquest lluita al front, sinó que es dediquen a produir un altre tipus d’armament -humà-, cap al final de la guerra, més aviat, carn de canó. Per donar-li més solemnitat a l’esdeveniment de ser mare, l’any 1938 s’inaugura la temporada de les condecoracions maternals i les mares que hagin destacat pel seu comportament patriòtic reben en compensació a les contraccions patides la Creu Maternal (Mutterkreuz).
I avui ha arribat aquest dia i tot plegat sempre tinc el dilema de com reaccionaré davant de la cara de felicitat dels meus dos fills quan en un dia com aquest m’ataquen de bon matí al llit amb els seus petits presents. La meva filla de sis anys que ja em té fitxada em diu aquest matí: “Ja sabem que odies aquesta festa i aquest bèstia del Hitler, però els regalets s’havien de fer”.
D’ella he rebut tres sabonets de formes marines i de tres diversos colors que ella mateixa els va fer; i del meu fill un test petitó amb llavors plantades per ell de créixens. M´ho he mirat encara mig adormida i m’he dit, ves per on, avui farem una variada amanida maternal i ens podrem rentar les mans esperant que passi el dia sense pena ni glòria.
9 comentaris:
Dona, mirat així... tens tota la raó. Evidentment, si hem de barrejar la diada amb qui la teva filla s'hi ha referit com a bèstia -i ha estat condescendent-, l'hauríem simplement d'esborrar del calendari. Ara, deixant l'al·ludida bèstia a banda, i després de treure'n la part consumista que com a la resta de festivitats l'envolta, no trobo tan desencertat que les mares tinguin el seu dia. I, no per res, doncs a mi especialment, les festes de conveniència més aviat em carreguen que no pas altra cosa, però, dins de tot, el càrrec de mare, n'és un del que mereix més reconeixement. Sempre generalitzant, clar.
Potser tens raó, Pensador, però aquesta mena de reconeixement em fa venir a la memòria la declaració de "l'any de..." per part de la UNESCO, com si es tractés d'una especie en perill. També potser perquè em sap greu que s'hagi de recordar aquesta tasca tan important, en molts dels casos "vocacional", quan hauria de ser obvi.
Connotacions de tota mena a banda, segur que no has pogut evitar un somriure de tendresa quan aquelles petites mans t'han ofert un senzill regal.
(i no m'agrada el "dia de...")
Ai, mare! (Mare?)
Ja sabia jo que era una espècie en perill...
Cert, Aladern i és que sense ser una "marassa", m'estic convertint d'una forma molt subtil amb una "marona". Reconec que no sóc una mare dins dels cànons convencionals, i tanmateix sabem -ells i jo- que tinc una relació entranyable i molt íntima amab ells.
Retolets a banda, suposo que ella ha captat que ha estat un dia especial amb els colors que us agraden a les dues. Per una altra banda l'avantatge és que la canalla amb el seu dia a dia ja ens fa el reconeixement que cadascú necessita i vol i fins i tot gosaria a dir, es mereix.
I què caram, tot això ha vingut perquè sóc anti-dies-de i perquè avui en dia tot es difumia amb un assortiment de productes d'un gust que posa els pèls de punta. I sense pensar en l'homellop ;-))
Tanta comprensió resulta sospitosa... Lupus ;-)
Jo també soc anti dia de la mare, dia dels enamorats, etc, etc
El que no sabia és que s'ho havien inventat els de la crosta.
Em creia que era un invent del Corte Inglés.
Garrofaire, de fet no van ser "aquests de la crosta" qui ho ha van inventar. Tota la simbologia nazi és adaptada i adoptada d'altres cultures, i la paradoxa és que ells les menyspreaven. La creu gamada és per exemple en el seu origen hindú un simbol molt preuat i pacífic, ja que representa la felicitat i la sort en la vida. Res més lluny del que ells van representar. I ja no esmento a profunditat tota la parafernàlia de desfilades amb salutació inclosa.
Segons he llegit, la primera celebració d'aquest tipus data del segle XIII i té les seves arrels a Anglaterra.
Publica un comentari a l'entrada