Ho soportaré ?

uli stein

Sempre que arriben aquestes dates en les quals prenc la determinació d’abandonar la meva còmoda i agradable llar, m’ataquen unes quantes pors.

Per una banda i considerant les darreres setmanes, em pregunto què faré amb tant de temps. Clar què sé que faré, però els primers dies hi havia com una certa desorientació en l’aire i ja em veia rosegant-me els punys. El problema està de fet resolt perquè un cop més em passaré unes horetes al dia preparant dossiers com a mena d’entrenament, però això sí, molt “ad libitum” i sota el cel dels vespres estiuencs: L’ordinador sense connexió, la lluna, la copeta de vinet al costat, el parell d’òlibes que es dediquen a fer-me companyia cada nit volant sobre el meu cap i jo. Un equip perfecte.

Per una altra banda torna el neguit ja típic només de pensar que he de creuar la Gran Nation. No és que m’assusti per la seva magnitud, no és això. M’asusta pensar en la colla de psicòpates al volant que trobaré. Us explico la meva teoria. Els francesos veuen l’autopista com una mena de carretera nacional ràpida. Així el carril de l’esquerra és, per a ells, el carril que serveix per avançar sempre que els vingui de gust i notin que el de davant els molesta, sense mirar –naturelment! (llegir amb accent francès)- si algú, en aquest cas jo mateix, ja va enfilat a 130-140 km per hora. Perquè aquest carril no existeix “per avançar”, sinó que hi és per a circular si portes més velocitat que els de la dreta. Ah, i que em dieu de l’intermitent que deixa de ser-ho i mai saps si volen anar mès enllà de la l’esquerra? En fí, atravessar França és sempre una aventura i una experiència que et transporta els calfreds que es poden gaudir al pujar a la muntanya russa.

Tot aquest preàmbul no té més intenció que comunicar-vos que baixo a casa, a carregar llum, aire marí i vent. Que em dedicaré a fer la dormilega, llegir, caminar, explorar, escriure, pensar i mirar les mussaranyes, que ja em fa falta. Ah!, i d'altres divertimentos que endolcen els sentits i la vida.

A reveure!