Fa uns anys buscava una adreça per passar uns dies d’estiu. D’aquesta manera va caure a les meves mans una d’un poblet de l’Alt Empordà que em va semblar adient. Va ser un estiu bo i tranquil, així que tota la família va decidir tornar-hi i d’aquesta manera jo em vaig encarregar de fer la reserva per l’any vinent.
Coses de la vida van fer que aquesta reserva es perdès, i quan jo vaig trucar per reconfirmar la meva anada, la família en qüestió se’n va adonar de la pèrdua. Tanmateix el petit “traspàs” el van solucionant preguntant a una altra família amiga seva i és així com vam d'haver de canviar involuntariament de domicili.
Encara recordo la primera sensació que vaig tenir quan vaig veure aquella casa de poble. En la casa ens esperava el matrimoni ja gran, amable. Estaven assabentats i amb una certa preocupació ens van voler informar a priori de les diferències que trobaríem entre una vivenda i l’altra. Però nosaltres sabíem que no teníem altra alternativa, era massa tard...
La nostra entrada era la mateixa que la que ells tenien. L’àvia X, els nens i jo vam pujar al primer pis. Allí una mena de replanell gran convidava a les cinc portes a observar una taula de menjador que havia conegut segurament millors dies de convivència humana i que ara es veia encara acompanyada per la seva vitrina farcida de bibelots i el seu bufet amb figures femenines de porcellana midonada.
Ens vam acostar a una de les cinc portes, de color crema i més estreta que les altres. La porta era doble i tenia un pany antic amb una clau gran de ferro. Vaig girar la clau, encendre la llum i davant meu s’extenia una escala amb graons de desigual alçada que encara la feia més empinada òpticament. Un neguit de desànim m’anava inundant encara més, però jo vaig fer el cor fort i em vaig dir que si ja hi erem, hi passaríem les properes setmanes.
Vam recòrrer cada estança: parets blanques, balques marrons contrastant amb la blancor dels trespols, sòls de rajola de terrat, finestrons de fustons regulables, finestres amb cortines de puntes blaquíssimes. En les estaces semblava que el temps s’havia quedat aturat.
De la cuina a la terrassa per una porta de fusta i vidre i els mateixos finestrons que als dormitoris. La vaig obrir i vam sortir. És llavors quan vaig saber que em sentiria bé i quan vaig llegir en els ulls dels meus fills que donaven també el vist i plau. Davant nostre es presentava un petit bosc de xops, grans i vinclats, a pocs metres el riu i tota una extensió de camps de conreu que es fonien amb l'horitzó d'una serralada.
L’àvia X. em va preguntar si ens quedaríem, i jo li vaig dir que sí, que ens sentiríem a gust a casa seva. El dubte de l’expressió de la seva cara va desaparèixer i vaig poder observar que també s’alegrava. Vam desfer camí i jo vaig anar a buscar l’equipatge mentre els nens seguien inspeccionant el que hauria de ser el seu dormitori.
Hores més tard, l’avi Y va trucar a la porta i jo vaig baixar les escales. Ens va portar de l’hort uns tomàquets, unes peres, uns prèssecs i unes albergínies com a present de benvinguda. Jo no em vaig poder imaginar millor regal que el portat i quasi em vaig quedar sense paraules. Li vaig agrair molt i amb els dies que hi vaig ser els detalls es van repetir. Fins i tot el dia de la tornada ens van farcir amb una bossa plena de peres per a menjar pel camí.
La primera nit, després d’haver acondicionat tots els estris, vam seure fins ben entrada la matinada al terrat, cadascú de nosaltres fascinats pel silenci especial que ens envoltava. De sobte i guanyant-se tota l’atenció dels nens, un grup d’òlibes –un dels meus animals preferits- van passar per damunt dels nostres caps a vol ras ignorant la nostra presència i dirigint-se al bosquet de xops a fer les seves observacions i treure el millor partit i profit d’elles, fet que es podia constatar quan se sentia un petit i esgarrifat xiscle perdut entre les branques.
Aquella nit, un cop al llit, mirant les parets blanques i sentint encara el reguitzell de les ales de les òlibes, vaig confirmar-me que havíem triat bé i que seria un bon estiu. I així va ser.
D’això ja fa uns anys, i cada estiu tornem a la Eulenhaus, la Casa de les Òlibes, nom donat pels nens i amb el qual s’ha quedat per sempre més.
P.S. La foto que podeu veure no és cap muntatge; la vaig fer jo un vespre des del terrat de la Casa de les Òlibes.
Coses de la vida van fer que aquesta reserva es perdès, i quan jo vaig trucar per reconfirmar la meva anada, la família en qüestió se’n va adonar de la pèrdua. Tanmateix el petit “traspàs” el van solucionant preguntant a una altra família amiga seva i és així com vam d'haver de canviar involuntariament de domicili.
Encara recordo la primera sensació que vaig tenir quan vaig veure aquella casa de poble. En la casa ens esperava el matrimoni ja gran, amable. Estaven assabentats i amb una certa preocupació ens van voler informar a priori de les diferències que trobaríem entre una vivenda i l’altra. Però nosaltres sabíem que no teníem altra alternativa, era massa tard...
La nostra entrada era la mateixa que la que ells tenien. L’àvia X, els nens i jo vam pujar al primer pis. Allí una mena de replanell gran convidava a les cinc portes a observar una taula de menjador que havia conegut segurament millors dies de convivència humana i que ara es veia encara acompanyada per la seva vitrina farcida de bibelots i el seu bufet amb figures femenines de porcellana midonada.
Ens vam acostar a una de les cinc portes, de color crema i més estreta que les altres. La porta era doble i tenia un pany antic amb una clau gran de ferro. Vaig girar la clau, encendre la llum i davant meu s’extenia una escala amb graons de desigual alçada que encara la feia més empinada òpticament. Un neguit de desànim m’anava inundant encara més, però jo vaig fer el cor fort i em vaig dir que si ja hi erem, hi passaríem les properes setmanes.
Vam recòrrer cada estança: parets blanques, balques marrons contrastant amb la blancor dels trespols, sòls de rajola de terrat, finestrons de fustons regulables, finestres amb cortines de puntes blaquíssimes. En les estaces semblava que el temps s’havia quedat aturat.
De la cuina a la terrassa per una porta de fusta i vidre i els mateixos finestrons que als dormitoris. La vaig obrir i vam sortir. És llavors quan vaig saber que em sentiria bé i quan vaig llegir en els ulls dels meus fills que donaven també el vist i plau. Davant nostre es presentava un petit bosc de xops, grans i vinclats, a pocs metres el riu i tota una extensió de camps de conreu que es fonien amb l'horitzó d'una serralada.
L’àvia X. em va preguntar si ens quedaríem, i jo li vaig dir que sí, que ens sentiríem a gust a casa seva. El dubte de l’expressió de la seva cara va desaparèixer i vaig poder observar que també s’alegrava. Vam desfer camí i jo vaig anar a buscar l’equipatge mentre els nens seguien inspeccionant el que hauria de ser el seu dormitori.
Hores més tard, l’avi Y va trucar a la porta i jo vaig baixar les escales. Ens va portar de l’hort uns tomàquets, unes peres, uns prèssecs i unes albergínies com a present de benvinguda. Jo no em vaig poder imaginar millor regal que el portat i quasi em vaig quedar sense paraules. Li vaig agrair molt i amb els dies que hi vaig ser els detalls es van repetir. Fins i tot el dia de la tornada ens van farcir amb una bossa plena de peres per a menjar pel camí.
La primera nit, després d’haver acondicionat tots els estris, vam seure fins ben entrada la matinada al terrat, cadascú de nosaltres fascinats pel silenci especial que ens envoltava. De sobte i guanyant-se tota l’atenció dels nens, un grup d’òlibes –un dels meus animals preferits- van passar per damunt dels nostres caps a vol ras ignorant la nostra presència i dirigint-se al bosquet de xops a fer les seves observacions i treure el millor partit i profit d’elles, fet que es podia constatar quan se sentia un petit i esgarrifat xiscle perdut entre les branques.
Aquella nit, un cop al llit, mirant les parets blanques i sentint encara el reguitzell de les ales de les òlibes, vaig confirmar-me que havíem triat bé i que seria un bon estiu. I així va ser.
D’això ja fa uns anys, i cada estiu tornem a la Eulenhaus, la Casa de les Òlibes, nom donat pels nens i amb el qual s’ha quedat per sempre més.
P.S. La foto que podeu veure no és cap muntatge; la vaig fer jo un vespre des del terrat de la Casa de les Òlibes.
8 comentaris:
Eulenhaus, quina paraula més maca.
Perquè després vagin dient de l'idioma alemany!
De vegades tenim prejudicis contra una llengua perquè la seva cultura i els que l'integren no ens agradaden pels motius que siguin. L'alemany entra normalment dins d'aquests paràmetres; tanmateix es tracta d'una llengua que té moltes analogies amb el català. És molt consonàntica, sonora i expressiva. Amb les llengues passa com amb tot: segons qui les parla i com, tenen una cadència diferent i una millor o pitjor acceptació.
Una altra paraula maca "Eulenspiegelei"(Oilenspigelai) que vol dir entremaliadura. Pensa en Till Eulenspiegel. :)
I el poble com es diu?
Hola, Tacet
Si ho penso el poble no té gaire encants urbanístics; tampoc és un poble que "destaqui" especialment per les seves ofertes culturals. Tanmateix tenint-lo com a punt de referència és poden fer magnífiques excursions, visites culturals naturalment musicals. Per passar i viure un temps determinat és tranquil, i l'entorn natural de les seves platges gens massificades encara el fa més agradable. Estic parlant de Sant Pere Pescador
No havia identificat el paisatge, però quan els meus fills eren petits, vam passar uns quants estius a l'Armentera.
Cada dia anàvem a Sant Pere i a les seves immenses platges salvatges.
Les platges continuen sent molt agradables. Cap estretor ni ofeg de masses, sempre una brisa que refresca, i al tard, en especial, dóna gust llegir fins la posta del sol.
Turrai, què em dius dels prèssecs i de les pomes....
El que més recordo són les nectarines. Crec que les vaig descobrir a l'Armentera...
Publica un comentari a l'entrada