No tinc costum de seguir manifestacions públiques, ni d’adherir-me encara que pugui combregar amb les idees defensades. Tanmateix sempre intento cooperar dins de la meva manera de fer amb aquelles propostes que considero correctes. Per això, escric aquest text oferint el meu granet de sorra a l’idea de donar suport a l’iniciativa que ha iniciat en Xavier Mir.
Des de l’exterior el fet de ser i sentir-se català pren una definició nova. En un principi, i així ha passat a tots els catalans que he conegut, hi ha una mena del que jo anomeno “crisi d’identitat imposada”, no perquè un mateix no tingui clar qui és, sinó perquè els altres intenten donar-te’n una amb la qual no t’identifiques simplement perquè no entra dins dels seus esquemes mentals el fet que et declaris ser d’una nacionalitat diferent a la que indica el “teu” passaport. Ja sé sap que això de la plurinacionalitat és un tema que en la pràctica costa d’acceptar.
Per una altra banda, i continuant des de l’exterior també observo aquell gust que tenen alguns catalans de l’interior de mirar-se el melic com si el seu fos l’únic existent. És curiós també observar com les notícies informen de les meravelles i reconeixements de Catalunya a l’estranger, i la veritat és que sols una minoria està ben informada de qui som i què volem. La resta és floclore.
Els que vivim fora, de manera permanent, intentem mostrar no sols què és Catalunya, sinó la globalitat de la cultura catalana, i per a mi aquèsta no es redueix sols al Principat. És una lluita diària contra prejudicis, desinformacions i falses interpretacions que pretenen associaciar-nos a la definició de nacionalisme nascuda a principis del segle XX i que com ja ho demostra la història en alguns països va tenir conseqüències funestes que encara hi són presents para la seva població i la d’Europa. Aquest és el punt i ús que els espanyols fan a l’exterior associant mots com nació-nacionalitats- nacionalisme, que en un principi s’haurien de diferenciar per no caure en el parany demagògic, per altra banda ben calculat coneixent molt bé la sensibilitat negativa que aquests termes creen en l’Europa actual, i encara més tenint la fresca memòria de la guerra dels Balcans.
Estic convençuda que l’única existència pacífica que hi pot haver en aquest continent és l’aceptació de la pluralitat de les nacions que el formen. Per això, jo també vull un estat propi, simplement.
Des de l’exterior el fet de ser i sentir-se català pren una definició nova. En un principi, i així ha passat a tots els catalans que he conegut, hi ha una mena del que jo anomeno “crisi d’identitat imposada”, no perquè un mateix no tingui clar qui és, sinó perquè els altres intenten donar-te’n una amb la qual no t’identifiques simplement perquè no entra dins dels seus esquemes mentals el fet que et declaris ser d’una nacionalitat diferent a la que indica el “teu” passaport. Ja sé sap que això de la plurinacionalitat és un tema que en la pràctica costa d’acceptar.
Per una altra banda, i continuant des de l’exterior també observo aquell gust que tenen alguns catalans de l’interior de mirar-se el melic com si el seu fos l’únic existent. És curiós també observar com les notícies informen de les meravelles i reconeixements de Catalunya a l’estranger, i la veritat és que sols una minoria està ben informada de qui som i què volem. La resta és floclore.
Els que vivim fora, de manera permanent, intentem mostrar no sols què és Catalunya, sinó la globalitat de la cultura catalana, i per a mi aquèsta no es redueix sols al Principat. És una lluita diària contra prejudicis, desinformacions i falses interpretacions que pretenen associaciar-nos a la definició de nacionalisme nascuda a principis del segle XX i que com ja ho demostra la història en alguns països va tenir conseqüències funestes que encara hi són presents para la seva població i la d’Europa. Aquest és el punt i ús que els espanyols fan a l’exterior associant mots com nació-nacionalitats- nacionalisme, que en un principi s’haurien de diferenciar per no caure en el parany demagògic, per altra banda ben calculat coneixent molt bé la sensibilitat negativa que aquests termes creen en l’Europa actual, i encara més tenint la fresca memòria de la guerra dels Balcans.
Estic convençuda que l’única existència pacífica que hi pot haver en aquest continent és l’aceptació de la pluralitat de les nacions que el formen. Per això, jo també vull un estat propi, simplement.
8 comentaris:
Ja veus, encara que no t'has dignat mai a fer-te visible en el meu blog, jo repeteixo en el teu.
No opino aquí sobre el tema perquè en aquest blog
http://www.blocat.com/576
hi ha l'opinió de la júlia i del ximel que comparteixo i a continuació hi ha la meva, per tant, si hi vas, en trobaràs tres.
Cordialment
He fet cas a l'Albert i he anat al bloc la panxa del bou.
M'identifico més amb el teu post i amb el comentari del
dospoals.
PD
Ja se sap que els que tenen estat propi, no s'han de
qüestionar tantes coses, ni han de fer campanyes, ni
han de preguntar-se per les seleccions, etc...
...i el federalisme..."de boquilla"
Molt ben expressat, Ars. No es pot dir més bé i més clar.
Una abraçada des del Principat
Ramon, no cal perdre massa mots amb el tema. Les evidències i encara més si aquestes són òbvies -i no és una redundància- no es poden contradir. Una abraçada des del Nord.
Garrofaire, molts són els que pateixen i no se n'adonen la "síndrome d'Estocolm". Ells s'ho sabran, però que després no vinguin dient que tenen una idea de país. No podrem sentir-nos "normals" mentre no hi hagi un respete bilateral, i respecte no vol dir cedir per educació ni per motius pactistes.
Gràcies per la teva presència. Tu també saps que sempre ets dignament benrebut.
El que és ben cert és que des de fora, tot es valora més... (i sense síndromes d'Estocolm) ;-)
Cert chat, però alhora tens també un esperít d'autocrítica més ampli perquè has après a relativitzar i a la fi intentes copsar l'essencialitat de moltes idees i records.
És patètic, lamentable i trist veure com s'estan perdent les oportunitats vingudes de l'època que estem vivint.
Publica un comentari a l'entrada