No tenia pensat escriure. No per les poques ganes, sinó perquè tinc la sensació que en els darrers temps la balança entre el que voldria dir i el que no tinc per a dir s’ha equilibrat i no sé veritablement per on podria començar. El cap bull de pensaments i els deixo fluir lliurement, que siguin ells mateixos qui trobin la sortida i ben cert que la troben, caient en un silenci hermètic.
Estava treballant, teclejant textos que es deixen ser traduïts per mi. Algú els espera i el termini està marcat. No em puc concentrar i el vent que sento bufar i gosa entrar pel finestral atreu la meva atenció. L’he mirat notant la foscor de la nit. M’he preguntat perquè no veig cap finestra il.luminada. No és tard i no crec que el fet de ser vacances hagi causat l’estampida en massa del meu veïnat.
El vent guiat pel meu llum ve cap mi.
Per un moment el meu cau m’ofega i surto a la terrassa. El vent ha perdut la seva calidesa i m’anuncia envoltant el meu encara lleugerament vestit cos que l’estiu tardà té els seus dies comptats. Entro a la sala, obro l’armari d’antuvi, afago una copa i l’omplo generosament de vi negre. Torno fora i sec al banc mentre intento mirar en la foscor de la nit, mentre intento captar algun soroll que em digui que no sóc l’única persona desperta en la ciutat, mentre intento retindre el vent al meu costat i poder obrir conversa com únic acompanyant que s’atreveix a embolcallar la meva existència.
La nit tardarà a tancar els ulls. Jo també.
Estava treballant, teclejant textos que es deixen ser traduïts per mi. Algú els espera i el termini està marcat. No em puc concentrar i el vent que sento bufar i gosa entrar pel finestral atreu la meva atenció. L’he mirat notant la foscor de la nit. M’he preguntat perquè no veig cap finestra il.luminada. No és tard i no crec que el fet de ser vacances hagi causat l’estampida en massa del meu veïnat.
El vent guiat pel meu llum ve cap mi.
Per un moment el meu cau m’ofega i surto a la terrassa. El vent ha perdut la seva calidesa i m’anuncia envoltant el meu encara lleugerament vestit cos que l’estiu tardà té els seus dies comptats. Entro a la sala, obro l’armari d’antuvi, afago una copa i l’omplo generosament de vi negre. Torno fora i sec al banc mentre intento mirar en la foscor de la nit, mentre intento captar algun soroll que em digui que no sóc l’única persona desperta en la ciutat, mentre intento retindre el vent al meu costat i poder obrir conversa com únic acompanyant que s’atreveix a embolcallar la meva existència.
La nit tardarà a tancar els ulls. Jo també.
9 comentaris:
Agafat aquest meu comentari com un contrapès, i posa’l a la balança, just en el platet de les coses que hi tens per dir. Espero haver-te ajudat a decantar-la suficient, com per a què no paris d’escriure històries com aquesta que ens acabes d’explicar. Un text excel·lent.
Pensador, ben retornat al meu divan que és el teu. Ja tardaves.... Una abraçada.
Estimada Sagrantan, ja heu tornat? Esteu bé? Fa dies que no sé res de vosaltres...
Per cert, la compartirem i brindarem, hi ha un bon motiu, oi?
Vinum bonum laetificat cor hominum.
Dominarum quoque, of course, però ara no exigirem correcció política als antics. O sí?
Dit aixó, no m'estic de proclamar que hauria compartit de grat aquesta copa.
48 hores tard, txin, txin. No estàs sola. Petó.
I llegit això, ratifico que hauria estat molt bé compartir-la.
Vi i petó... Algú dóna més? Gràcies, Albert!!
De vegades, la nit és llarga i profunda, igual que un túnel sense fi. D'altres, lleugera com una ploma que a penes ens ha acariciat el pensament. La nit, un cop amiga i l'altra traïdora. Si gosem mirar-la als ulls és perquè sabem que darrere d'ella sempre trobem el dia.
"...darrera d'ella trobem el dia."
I tanmateix la nit ens dóna asil sense preguntar-nos què sentim i per què sentim amb la seva discreció fosca.
Publica un comentari a l'entrada