En temps d’absència retorno més intensament als meus poetes i després sempre sento l’imperatiu de compartir-los. De vegades obro una pàgina i deixo a l’atzar que ell triï per mi, i el més curiós és que encara no sé com s’ho fa per encertar l’instant infinitesimal adient i mostrar-me precisament aquell poema que buscant-lo no l’hauria trobat i que desitjava llegir, sentir.
Avui, sóc jo l’atzar.
I vull compartir un poeta i un poema.
Com l’ombra clivellada d’una acàcia,
així el secret del nostre amor
ran d’una mar d’herois i de certesa.
I tanmateix, fidel
als límits mudadissos del fullam
i a les arrels vigoroses de l’estima.
Haurem de fer camí
per senderols ignots i albes d’enlloc
Vicent Alonso
Albes d’enlloc, 1985
8 comentaris:
Bru-tal!
Un petó
On és l'espieta que de l'amor ens priva?
Hola Pep! Coneixes a Vicent Alonso? És un gran professional i una persona entranyable. És de recomanció.
Una abraçada.
Hi ha molts d'espietes que ens priven de l'amor. De vegades no cal buscar-los massa lluny, rauen en nosaltres. ;-)
Hola ars. Només per dir-te que he vist el teu comentari encara que no surti al post. Ha coincidit que suprimia el post per tornar-lo a penjar correctament i el comentari ha entrat a l'administrador del bloc, en el post suprimit i per triplicat, però no ha aparegut en el correu electrònic. En fi, que estic content que et recordis del garrofaire i...espero anar fent mèrits per sortir de l'hivernacle on m'has ficat.
Hola garrofaire,
Em va estranyar no veure el comentari i més perquè m'avisava d'un "error" així que vaig clicar tot just els cops que ha sortit. Que consti que no volia fer-li la competència al "govern".
El meu hivernacle és molt agradable, però sempre s'alegra de poder deixar sortir. Ara mateix obro la porta. Una abraçada.
Doncs, gràcies per compartir... Ha valgut la pena, que avui fossis tu l’atzar.
M'agrada compartir. I això de jugar a ser l'atzar/el destí, Pensador, és una una molt bona sensació...
Publica un comentari a l'entrada