De molt lluny com el temps que ja ens ha abandonat, t’observo. M’esmunyo en els teus pensaments, un darrera l’altre els desgrano lentament. Una tardor seguida d’un hivern amb els seus mesos que com un pèndol planejaven sobre el teu cos, jutge entre vida i mort. Com és de dolorós tornar al món dels vius i viure’l; com és de dur aprendre de nou a calcular el pas del temps que resta a la mà. Et vas acostumar a la solitud, aquèlla que vetlla a la vora del llit els dies i les nits de silenci, quan el cos dorm no somrient i la ment no sap com amanyagar-lo. Dies llargs, curts, nuvolats, clars, assoleiats, foscos, tots teus. Com també aquella platja que mesos després, un cop assolida l'autonomia dels teus gestos, va esdevenir cada cap de setmana el teu cordó umbilical amb l’amplitud del cel lliure. I ara veig amb força en els teus ulls, rampells de desig d’agafar i tancar entre les mans aquells dies i amb ells la sorra humida i encara freda, de sentir la remor nítida de les ones copejant els teus peus i les teves cames mentre anaves omplint la bossa de petxines.
Aquests dies, vingut d’un passat deixat enrera, el record t’embolcalla com una ombra tenúe que acompanya cada pas teu donat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada