Sehet, die zweite Kerze brennt.
So nehmet euch eins um das andere an,
(...)
Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr,
La segona setmana d'advent ha estat una setmana de prendre la iniciativa d'ofensiva. Un cop acordat que a la classe on hi sóc tutora hi ha un cas de bullying amb amenaça física, hem començat la meva cotutora i jo les tasques d'interrogació d'aquells alumnes els quals ens mereixen confiança. Durant el dia la normalitat en les nostres relacions i contactes regna per damunt de tot. Al vespre mà de telèfon per a concretar l'hora i el lloc de trobada per poder parlar de forma anònima. Res fa entreveure la vida paral·lela que hem obert entre nosaltres.
Però si us pensàveu que amb això n'hi ha prou per posar denuncia, aneu equivocats. Tampoc és que calgui esperar a què l'alumne-víctima es suïcidi o sigui traslladat a l'hospital per l'atac en potència al qual està exposat. Cal tenir proves concretes i aquestes sols poden venir amb testimonis.
Parlar amb alumnes d'aquest tema i d'altres en els quals han de dir noms de companys és complicat, complexe i molt delicat. La moral d'aquesta edat i els seus valors ètics fan que no vulguin sentir-se delators encara que en siguin conscients que es fan còmplices. En la majoria dels casos no accepten aquests comportaments però els manca l'empenta final de valor que els animi a dir el que voldrien dir i actuar de la manera que els diu la seva consciència. En alemany hi ha un mot que s'ajusta com cap altre que jo conegui a aquest comportament passiu de grups socials: Mitläufer, que vol dir tan com “aquell que corre amb mi, que acompanya”. Les traduccions d'aquesta paraula no arriben a ser tan precises i contundents com el joc de mots que componen aquest vocable. És comprensible que sota aquesta letargia social els que tenen la sensació de dominar passin a l'acció acumulant víctimes al seu pas per la vida. Quin joc més infantil és arribar a ser dictador...
Els nostres alumnes han mostrat valor i han declarat i fins i tot signat després d'haver-los llegit l'escrit. Aquest testimoni quedarà anònim fins que altres instàncies considerin altres possibilitats. A hores d'ara ja sabem qui són els actors d'aquesta esperpèntica obra dramàtica i quin modus operandi tenen ells i d'altres que actuen de mercenaris seus vinguts d'una altra escola per aplicar les seves finalitats. Ara podrem actuar i amb tot el material que disposem passarem a la segona instància: la policia i benestar social.
Qui vulgui dominar tenint com a base sols el diàleg de l'amenaça i la violència, ha de saber-se veure a l'altra banda del mirall i experimentar la sensació de ser-hi i potser restar-hi.
11 comentaris:
Bona feina.
Que difícil tractar amb les lleis no escrites del silenci i la delació! Que important i necessari, també, intentar-ho i aconseguir-ho!
Uf, ars, les espelmes d'advent són esperançadores, però al meteix temps tristes.
Deu n'hi do, Ars, aquesta part de la vostra tasca de docents. Quina angúnia fa que amb gent tan jove ja es pugui parlar d'amenaces, de pressió als altres, de "fer por" a un company... Molts ànims perque pugueu fer una bona feina.
A mi només se m'acut dir: glups! i felicitar-te/vos.
Pensador, encarar i resoldre els problemes tambäe arriba a ser una manera molt licíta de sobreviure.
Cert, Pere. És una simbiosi molt perillosa: uns actuen, els altres deixen fer i callen. El seu poder augmenta no pel fet de ser acceptats, sinó pel silenci imposat. Una paradoxa que ja és normal.
Ferran, d'uns anys ençà estem notant una transformació molt curiosa però nociva en els alumnes quan s'acosta la data de Nadal.
El món que els envolta els mostra unes relacions humanes que ells no viuen diàriament; la propaganda ofereix un ambient familiar que en molts pocs casos es dóna. Voler tenir, gaudir i veure que la realitat n'és una altra. Aquesta frustració pot crear malestar fins i tot violència.
Un fet és cert, la gent jove és com és i reacciona com reacciona a partir del que ha viscut i ha experimentat en el seu entorn més inmediat, i aquest en un principi el formen els adults.
Albert, jo et diria que "són rics de l'ofici". Com aquella dita que diu:
"Qui dorm amb un nen petit corre el perill de despertar-se mullat". Cert, és que amb els anys el problemes augmenten.
I a tot això... com ha acabat la història d'aquest conflicte a l'escola?
Hola Ferran,
Les vacances de Nadal faran de parèntesi. A hores d'ara ja sabem el que havíem de saber i ara hem de cumplir amb la normativa que ens imposa un temps de marge per a convocar data de consell disciplinari. Així que el nou any el començarem amb velles "andròmines".
Deu n'hi do. Bé, malgrat tot plegat, molt bones Festes i molta sort pel nou any!
Publica un comentari a l'entrada