Les conseqüències de fer un pastís de maduixes

Avui volia fer un un pastís fred de crema de maduixes. M'agrada molt potinejar a la cuina. He obert la nevera per treure els ingredients que necessitava i no sé perquè he mirat cap al calendari que hi és al seu costat. És llavors quan he vist que tot just aquesta setmana havia estat Sant Joan i el calendari em seguia delatant que Sant Pere i San Pau estaven passant per davant meu. En un primer moment m'he sentit com a trasbalsada pensant com la meva vida ha canviat de tal manera que festes de la meva infantesa tan entranyables com aquesta les oblidava... Viure fora del contexte passat comporta altres vivències que són les que modelen el meu present.

Aquesta sensació no m'ha abandonat mentre muntava la nata i la remenava després barrejant-la amb la compota de maduixes que abans havia fet i el formatge fresc per ficar-ho seguidament a la nevera per a refredar-se. Pels meus ulls ha començat a passejar una nit de les moltes de Sant Joan que he viscut.

Aquell dia era el darrer del curs i també de l'escola. Amb els meus ufanosos 8 anys havia rebut el meu butlletí de notes, l'escola tancava i jo hi aniria a una altra, però no era conscient del comiat, estava massa satisfeta de les meves notes i també perquè sortiria de revetlla amb els meus pares. També perquè la meva mare i jo aniríem plegades a comprar-me sandàlies i jo ja tenia molt clar quines volia. Les havia vist a l'aparador cada dia al tornar de l'escola: unes sandàlies de tires argentades que anirien molt bé amb el meu vestit blanc de tímides floretes blaves.

Després de sopar vaig ser la primera en estar enllestida i sortir al carrer, amb les meves noves sandàlies i el primer vestit convidat per les càlides temperatures de la nit. No volia seure a la vorera com tenia de costum per por a embrutar-me, així que dempeus observava com la gent treia les cadires per veure la foguera del nostre carrer i com d'altra ja anava cap a la plaça a vora riu on es faria el ball. Em vaig veure com en una obra de teatre on jo era l'única espectadora. Per un instant vaig sentir un equilibri que m'embolcallava, vaig tenir plena consciència de qui era, de la bona sensació que em donaven les meves noves sandàlies argentades i de la nit que anava obrint-se als meus ulls. Em sentia en pau amb tot el que m'envoltava i sabia cap problema ni preocupació podria fer-me mal o matar la meva energia vital.

Ha passat molt de temps des d'aquella nit, però de tant en tant encara s'acosten a mi sense invocar-los aquell record i sentiment. Amb un cert enyor reconec que poques vegades he tornat a notar aquella força que em va fer sentir per primer cop l'aproximació a l'estat d'harmonia absoluta.