M'agraden les miniatures medievals. Observar els detalls, les possibles insinuacions, pensar la història o les històries que hi ha al seu darrera, intuir en les mirades, en els gestos, què podien sentir, pensar,voler, desitjar...
Fa poc va caure a les meves mans un llibre miniatures medievals en el qual s'analitzaven els missatges donats entre línies pels respectius il·lustradors. Una d'elles em va cridar l'atenció per la seva divertida i fins a cert punt original interpretació, en especial si recordem tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre l'amor cortès, sobre els amors secrets i sobre les fidelitats, sobre sacrifici d'aquell amor “vertader, pur i apassionat”.
La miniatura de la qual us parlo encapçala aquesta entrada. Es tracta de la il·lustració número 071 del Codex Manesse. En ella es veu la dama i el trobador, en aquest cas sembla que es tracta d'en Kristan von Hamle, Minnesänger (trobador) suposadament de la zona de Turíngia del qual no s'ha trobat fins avui cap crònica que donés constància de la seva existència malgrat haver-hi poemes signats amb aquest nom.
Si observem, podríem pensar que la dama en un moment de llibertat marital acudeix a la seva cita amatòria. En un acte de força, impensable en un ésser eteri com ella, facilita l'accés de l'estimat a la seva presència baixant la cistella que ha de retornar-la a la calidesa de l'abraçada desitjada.
Però vet aquí que l'autor del text que vaig llegir en feia una altra interpretació d'aquest amor que treia les il·lusions. Presentava el trobador com una víctima del desamor. L'autor s'aclamava a l'expressió “durch den Korb fallen”: L'estima declara el seu amor i com a resposta “es posat” dins d'una cistella. Aquesta cistella obre el seu fons i el cavaller cau o en el pitjor dels casos es queda penjat i exposat davant la multitud. Aquest era el gir originari medieval de l'actual “jemandem einen Korb geben” que traduït literalment ve a dir “donar algú una cistella” i que en català seria “donar carbassa”. En la tradició amatòria l'objecte de la “cistella” té un significat precís: un cavaller que presentava el seu amor a una donzella li feia la seva declaració oferint una cistella guarnida i plena de presents. Si la donzella la hi retornava, aquest segur que entrava en una depressió amorosa que el podia inspirar a (fer) escriure com a teràpia.
El desamor, en realitat, és un dels leitmotivs poètics i musicals que es repeteix i inspira als Minnesänger constantment. I és que ben bé podria ser una tàctica, perquè ja se sap que el ser humà reacciona amb més sentiment davant dels amors perduts, dels amors impossibles.
Fa poc va caure a les meves mans un llibre miniatures medievals en el qual s'analitzaven els missatges donats entre línies pels respectius il·lustradors. Una d'elles em va cridar l'atenció per la seva divertida i fins a cert punt original interpretació, en especial si recordem tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre l'amor cortès, sobre els amors secrets i sobre les fidelitats, sobre sacrifici d'aquell amor “vertader, pur i apassionat”.
La miniatura de la qual us parlo encapçala aquesta entrada. Es tracta de la il·lustració número 071 del Codex Manesse. En ella es veu la dama i el trobador, en aquest cas sembla que es tracta d'en Kristan von Hamle, Minnesänger (trobador) suposadament de la zona de Turíngia del qual no s'ha trobat fins avui cap crònica que donés constància de la seva existència malgrat haver-hi poemes signats amb aquest nom.
Si observem, podríem pensar que la dama en un moment de llibertat marital acudeix a la seva cita amatòria. En un acte de força, impensable en un ésser eteri com ella, facilita l'accés de l'estimat a la seva presència baixant la cistella que ha de retornar-la a la calidesa de l'abraçada desitjada.
Però vet aquí que l'autor del text que vaig llegir en feia una altra interpretació d'aquest amor que treia les il·lusions. Presentava el trobador com una víctima del desamor. L'autor s'aclamava a l'expressió “durch den Korb fallen”: L'estima declara el seu amor i com a resposta “es posat” dins d'una cistella. Aquesta cistella obre el seu fons i el cavaller cau o en el pitjor dels casos es queda penjat i exposat davant la multitud. Aquest era el gir originari medieval de l'actual “jemandem einen Korb geben” que traduït literalment ve a dir “donar algú una cistella” i que en català seria “donar carbassa”. En la tradició amatòria l'objecte de la “cistella” té un significat precís: un cavaller que presentava el seu amor a una donzella li feia la seva declaració oferint una cistella guarnida i plena de presents. Si la donzella la hi retornava, aquest segur que entrava en una depressió amorosa que el podia inspirar a (fer) escriure com a teràpia.
El desamor, en realitat, és un dels leitmotivs poètics i musicals que es repeteix i inspira als Minnesänger constantment. I és que ben bé podria ser una tàctica, perquè ja se sap que el ser humà reacciona amb més sentiment davant dels amors perduts, dels amors impossibles.
8 comentaris:
De tota manera, benvolguda Ars, els amors (re)trobats són tant agraïts que no els canviaria pels perduts, que per cert semblen ser la tònica de la meva vida. Oops.
Comparteixo amb tu l'interès pel món medieval; som nosaltres, de fet, només que uns pocs segles més joves.
Frohe Ostern!
Hola Ferran,
Hi ha un historiador francès -lamentablement ja mort- especialitzat en medievalística que va escriure un llibre molt interessant (de fet tots els que va escriure). En ell va establir una analogia entre tot allò que preocupava l'home medieval i l'home actual, del segle XX: por a la mort, a les epidèmies, a les guerres, a la necessitat, a la violència... Si el trobes en català, no dubtes en llegir-lo. Georges Duby Unseren Ängsten auf der Spur: vom Mittelalter zum Jahr 2000. L'original està en francès.
És un autor molt important per entendre "algunes" coses del que nosaltres entenem per "actualitat".
Ich wünsche dir auch Frohe Ostern und alles Gute!
L'avantge dels desamors és que sempre són més efímers i per tant amb moltes -infinites- més possibilitats que els amors correspostos; sempre han produït una literatura força interessant i una realitat que ignoro, és clar.
Les "recreacions" de Duby són fantàstiques, el reivindico, també.
He llegit amb interès i plaer les vostres doctes paraules.
Sabent el que ara sé, em miraré les cistelles amb més deconfiança que no ho feia fins ara. Amb tot, posats a considerar, el risc d'una caiguda impensada no deixa d'aportar un plus d'emoció al lent ascens cap al cim desitjat.
Ja se sap, ja se sap...
Certament, aquesta tendència tan humana de voler patir sigui com sigui sempre recull més fàcilment seguidors. Personalment he arribat a un punt de cansament respecte als desamors literaris. Els reals ni me'ls plantejo.
No sé si aquell que puja amb intencions d'arribar al cim pensa en una possible caiguda... Però tota corba té un punt d'inflexió un cop ha arribat a la seva amplitud, i no ha de ser necessàriament desagradable, no?
Sí? Conta, conta... Encara em faràs treure a passejar la meva amagada ànima de portera... :)
Publica un comentari a l'entrada