El meu fill només feia que queixar-se de mal genoll. Vaig preguntar-li si havia rebut algun cop perquè una hora abans havia tornat d'un partit d'hoquei herba. Però res de cop d'estic o de bola. Estava clar que es tractava d'una mena d'infecció i així ho va confirmar el pediatra. En resum, el nen va reaccionar al·lèrgicament a una picada de mosquit, la qual es va infectar i va provocar que no sols genoll sinó tota la cama s'unflés. Solució, dosi d'antibiòtic en vena amb reacció positiva i per tant podíem tornar a casa.
Amb aquesta tranquil·litat i pensant en passar un vespre agradable ens vam posar a preparar un bon sopar quan un crit ens va fer anar a la terrassa. Els meus ulls no donaven a crèdit: al jardí de sota hi era l'Ovidi amb cara d'espant i sense saber què fer. Havia “volat” des del tercer pis. Corro a buscar-lo i mentre està enganxat a mi veig que exteriorment no té res, tret del filet de sang d'una rascada al nas, i que el fet d'agafar-lo no li provoca cap dolor. Penso que hem tingut sort. Un cop a casa veiem que no pot caminar així que deixem les preparacions gastronòmiques, busquem una pizza congelada pels nens i marxem a la clínica veterinària. En resum: cap ferida interior però fractura dels tres dits de la pota davantera. Solució: operar o adormir-lo. No volen crear cap trauma ni cap drama així que triem l'opció d'operar. Ahir a la tarda ja va poder tornar a casa i a hores d'ara l'Ovidi ha de passar les properes tres setmanes en una mena de construcció que recorda una gàbia de conills. Això és tota una humiliació pel seu tarannà d'agosarat, encara que té poques ganes de marxeta.
I si pensàveu que la meva super-animada-sortosa setmana havia acabat us equivoqueu: A hores d'ara encara estic “meditant” sobre l'ensurt patit avui en l'accident de tramvia, en el qual hem estat ben sacsejats.
Vist el panorama, estic pensant ara mateix si no serà millor quedar-me demà al llit, com a molt sols podria caure del llit. Que consti que no he considerat cap terratrèmol ni cap esfondrament d'edifici. I és que l'optimisme em domina.
Amb aquesta tranquil·litat i pensant en passar un vespre agradable ens vam posar a preparar un bon sopar quan un crit ens va fer anar a la terrassa. Els meus ulls no donaven a crèdit: al jardí de sota hi era l'Ovidi amb cara d'espant i sense saber què fer. Havia “volat” des del tercer pis. Corro a buscar-lo i mentre està enganxat a mi veig que exteriorment no té res, tret del filet de sang d'una rascada al nas, i que el fet d'agafar-lo no li provoca cap dolor. Penso que hem tingut sort. Un cop a casa veiem que no pot caminar així que deixem les preparacions gastronòmiques, busquem una pizza congelada pels nens i marxem a la clínica veterinària. En resum: cap ferida interior però fractura dels tres dits de la pota davantera. Solució: operar o adormir-lo. No volen crear cap trauma ni cap drama així que triem l'opció d'operar. Ahir a la tarda ja va poder tornar a casa i a hores d'ara l'Ovidi ha de passar les properes tres setmanes en una mena de construcció que recorda una gàbia de conills. Això és tota una humiliació pel seu tarannà d'agosarat, encara que té poques ganes de marxeta.
I si pensàveu que la meva super-animada-sortosa setmana havia acabat us equivoqueu: A hores d'ara encara estic “meditant” sobre l'ensurt patit avui en l'accident de tramvia, en el qual hem estat ben sacsejats.
Vist el panorama, estic pensant ara mateix si no serà millor quedar-me demà al llit, com a molt sols podria caure del llit. Que consti que no he considerat cap terratrèmol ni cap esfondrament d'edifici. I és que l'optimisme em domina.
4 comentaris:
marededéusenyor...
En fi, solidaritat i dits creuats!
(Per cert, en el cas Ovidi, n'hi queden 6, encara no és moment de posar-se a patir.)
Oops!, doncs... deu n'hi do. Tot i això, voldria deixar constància del que és realment important:
1. el teu fill, finalment, no s'ha fet res.
2. l'Ovidi continua ben viu i es recuperarà.
3. l'accident de tramvia -intueixo, pel que expliques- només ha quedat en un ensurt.
Segur que d'ara endavant, només bones notícies. Voto perquè així sigui!
Ànims.
No sé gaire què dir-te. Mentida. Sí que ho sé. M'encanten les persones optimistes! Petó.
A hores d'ara encara que l'Ovidi va coixet -qüestió de temps-, la vida ens fa retornar al dia a dia. Això és bo. Una abraçada a tots tres!
Publica un comentari a l'entrada