arsvirtualis (tot just aquell mes que sabem)saber que no es poden frenar els designis ja marcats i determinats, no fa que els fets siguin més fàcils d'acceptar. Saber que el temps està comptat i que ens regala un poder acomiadar-nos dignament, ho fa més i més difícil i complicat. Aquest temps teu tan preciós i valuós que s'esmuny mentre esperes que l'espai que ocupes ara quedi buit.
Saber viure amb incertesa de quin serà el dia de la teva partida, fa que algunes nits meves siguin més llargues i fosques que altres. Saber que et perdràs de tots nosaltres, té una difusa forma, que sols la realitat no volguda i plena de lluites embolcalla. Com s'estima en el passat? Els teus somnis de país restaran -com els meus- a les barricades que mai vam abandonar, ni tant sols en els moments enlluernadors.
De tu, llavors em quedarà el teu estimat record i amb ell, aquella intrínseca por de què algun dia pugui oblidar-te.
7 comentaris:
no oblidem mai, almenys jo, i acceptem la pèrdua de la presència.
salut
RdM,així ho voldria, però ara mateix estic en el procès de saber com.
M'agrada el que fas i t'afegesc a la meua llista de blogs. També m'agrada que la teua dona cite Joan Fuster, i si em visites entendràs perquè. En tot cas, som poques les dones que ens atrevim a citar-lo.
Jo el vaig conéixer, i encara l'enyore.
http://vidapervida.blogspot.com
Hola Rosa!
He estat llegint el teu blog i m'agrada el que dius i com ho dius.
He de confessar que tinc una certa debilitat per la persona de Joan Fuster, i dic persona com a humà i no com a ídol que es podria posar en una capella. Vaig viure a València en un temps i un espai molt intens, on la presència de Fuster, Estellés, Renau, Sanchís Guarner, Valor, Matilde Salvador, Sánchez Cutillas -per nomenar uns quants- era ben palesa i activa.
Amb qui vaig tenir més contacte va ser amb Enric Valor. La meva germana i jo vivíem a la mateixa planta. Entre conversa i conversa vaig descobrir una persona, que sota la seva discreció natural, lluny dels "focus acadèmics" tenia molt per a dir i aportar a més també tenia un conexement molt fi i agut del "món valencià intel·lectual". Era molt disciplinat i ordenat. Vam mantenir un relatiu contacte després d'haver marxat de València; quan hi tornava anava a casa seva i petàvem una estona la xerrada o ens escrivíem. Encara guardo les seves cartes escrites en aquella olivetti lettera 32 de color verd, com la meva.
Hola arsvisualis!
És el Fuster persona, "Juanito" a qui enyore i a qui recorde. La seua fragilitat que ell va saber convertir en lucidesa i fortalesa a través de les paraules. És el seu gest en pijama el que veig quan llisc: "Cada matís-de color, de so, d'idea- demana una paraula pròpia, i els diccionaris no són tan generosos", Joan Fuster, Sagitari
doncs t'ho puc dir ara més que mai...
salut i bon estiu
RdM...vaig fent i assimilant; hi ha dies millors que altres, és clar. al final he d'acceptar que serà una rutina que m'acompanyarà un cert temps.
P.S. I tu, tot bé? Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada