Demà és la primera cita d'eleccions d'aquest anys. La primer i la darrera en la qual com estrangera puc participar-hi. Demà se'm dóna l'oportunitat de triar el futur alcalde d'aquesta ciutat que des de fa nou anys viu en una letargia perenne.
Vull correspondre al meu deure democràtic però no puc deixar de pensar en aquest dissabte de reflexió que cap dels partits que em tiren les floretes són per a mi una alternativa als tants problemes que ens envolten, ni espero l'obligació a la qual diuen sentir-se cridats per a resoldre's. Sóc de per sí molt difícil de convèncer, en qualsevol aspecte de la vida. Tampoc espero que ells ho vulguin aconseguir, perquè en el fons tota la parafernalia que s'instal·la en el període electiu no fa que treguin a passejar la condició d'il·lús, sinó la d'un cinisme i inoperància galopant amb els qual ells es guarneixen en els darrers temps. O potser sempre ha estat així...
Ni la cita d'en Joan Fuster "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" ha deixat d'animar-me, perquè fins i tot intentant fent política activa dins de moviments socials, culturals o educatius, els polítics de professió trepitgen amb una arrogància, acompanyada d'una ignorància, els drets i la voluntat establerta del qui els han triat.
Potser és cert que cada poble mereix els polítics que té; som nosaltres qui els triem. I si la mentalitat general és mediocre, què es pot esperar d'aquells triats pels comicis, els quals en altres llocs de la vida real no tindrien on caure's mort?
Ja fa molts anys que el dia de reflexió em porta el mateix resum al final de la jornada, i és escollir, un cop més, el partit que em suposi -com diuen els alemanys- das kleinste Übel, “la nàusea més petita”, traducció, tot sigui dit, que no pot ser menys gràfica vist el panorama polític estès davant dels meus ulls.
Vull correspondre al meu deure democràtic però no puc deixar de pensar en aquest dissabte de reflexió que cap dels partits que em tiren les floretes són per a mi una alternativa als tants problemes que ens envolten, ni espero l'obligació a la qual diuen sentir-se cridats per a resoldre's. Sóc de per sí molt difícil de convèncer, en qualsevol aspecte de la vida. Tampoc espero que ells ho vulguin aconseguir, perquè en el fons tota la parafernalia que s'instal·la en el període electiu no fa que treguin a passejar la condició d'il·lús, sinó la d'un cinisme i inoperància galopant amb els qual ells es guarneixen en els darrers temps. O potser sempre ha estat així...
Ni la cita d'en Joan Fuster "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" ha deixat d'animar-me, perquè fins i tot intentant fent política activa dins de moviments socials, culturals o educatius, els polítics de professió trepitgen amb una arrogància, acompanyada d'una ignorància, els drets i la voluntat establerta del qui els han triat.
Potser és cert que cada poble mereix els polítics que té; som nosaltres qui els triem. I si la mentalitat general és mediocre, què es pot esperar d'aquells triats pels comicis, els quals en altres llocs de la vida real no tindrien on caure's mort?
Ja fa molts anys que el dia de reflexió em porta el mateix resum al final de la jornada, i és escollir, un cop més, el partit que em suposi -com diuen els alemanys- das kleinste Übel, “la nàusea més petita”, traducció, tot sigui dit, que no pot ser menys gràfica vist el panorama polític estès davant dels meus ulls.
7 comentaris:
Tampoc no et poses més pedres al fetge. De vegades demanem més dels polítics que dels farmacéutics. Déu no existeix. A partir d'ahi tot està per construir.
Com a valenciana que viu i treballa a un país que li vota de forma permanent a la dreta ridícula i "sinverguensa", blavera i feixistoide, amiga dels capellans retrògrads, la cita de Fuster és d'extrema necessitat.
Tapat el nas i vota, això és el que jo practique. Com faig alb els xarpops. Després pots beure. aigua!
En veritat no me les poso però em repugna, per això l'expressió de la "nàusea més petita" i també perquè està bé fer la punyeta bé portant la contraria o bé recordant-los el que són amb actes de refrescament de memòria.
També és cert que la situació que hi ha al País Valencià és d'un surrealisme cínic. Qui hi pot viure, penso que apren a viure arreu.
Mai no m'ho havia plantejat així, però crec que tens més raó que un sant! una fantàstica expressió que no recordava.
Jo sóc dels qui va començar votant amb il·lusió i ara ho faig potser per inèrcia, potser perquè encara no m'he desfet de la idea que cal anar a votar. Però intueixo que aviat tastaré el vot en blanc i el vot nul, que són plats que encara no he cuinat. Després, dieta.
Per que fa a les nàusees, doncs ja ens hi anem fent,vist el panorama pre i postelectoral.
I res, ànims, que són quatre dies!
Jo em vaig abstenir de votar sistemàticament durant moltes legislatures perquè ingènua de mi creia que finalment els polítics reaccionarien en veure tanta abstenció...però mica en mica vaig anar sucumbint i vaig començar per votar a les eleccions municipals, més tard a les de Catalunya i a les espanyoles dec haver votat un parell de cops...Realment el tripijoc de les eleccions fa un cert fàstic...S'haurien de canviar de dalt a baix....el sistema no funciona però no sé per on tirar...l'abstenció ja l'he practicada...Potser la manera seria no deixar de petja els polítics i mirar amb lupa les seves promeses per obligar-los a complir-les...No ho sé.
No et queixis de la situació a Alemanya; si visquessis a Catalunya en sortiries corrent! Aquí sí que el nivell dels polítics és per plorar, fins i tot per deixar-los un regalet en forma de nàusea a tots i cadascún d'ells, t'ho ben asseguro.
VpV: És una expressió molt plàstica i gràfica. No ho sabria reflexar de millor manera.
Eumolp, votar en blanc, votar nul o no vota no és cap càstig als polític, perquè sempre hi ha llavors partits no recomanables que s'aprofiten d'aquesta situació, encara que sí puc entendre aquesta desidia democràtica perquè veien la feina (?) que fa (que no fan) et treuen les ganes de tot. Potser també és la tàctica sibil·lina que es gasten...
Elvira, mai m'he cregut les promeses, simplement perquè no depenen d'ells sols si les poden realitzar o no. Per a mi el problema és sempre no elegir aquell partit que ho sabrà fer bé, sinó triar aquell que pugui fer menys mal possible, i que aquest mal no sigui irreparable o irreversible.
Ferran, sé com estan les coses a casa nostra encara que no em toca viure-les. Ara et diria que per sort... però no em consola gens aquest pensament.
De fet la meva queixa és una queixa general; és un malestar que està latent fins a un cert punt i que s'activa sublimadament en època d'eleccions. És una queixa a aquesta raça de polítics que creuen que la democracia és la seva excusa per actuar impunement.
Publica un comentari a l'entrada