Ha estat una tarda agradable i interessant. Per primer cop l'Associació d'Escriptors Alemanys, districte Colònia, ha organitzat dins del marc del „Boulevard del llibre“ una vetllada literària on s'han presentat tres autors catalans -Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Pinyol i Maria Barbal-, les obres dels quals estan traduïdes a l'alemany. El públic ha tingut l'ocasió de sentir les lectures en català i posteriorment en alemany d'alguns dels seus llibres. Després de la lectura s'ha establert un diàleg animat amb qüestions que interessaven els assistents.
I un cop més he constatat aquella sensació que sempre m'arriba quan veig la poca informació que alguns tenen sobre la condició del meu país i de la meva cultura, malgrat la fluïdesa d'informació, per altra banda no censurada que es pot trobar de manera fàcil a la xarxa. Explicar que pertanys a una cultura que no és la que ells pensaven trenca els seus paràmetres i se senten, en un primer moment, descol·locats i perduts. Alguns d'ells fins i tot mostren un cert tret d'ofensa per haver-los creat un malestar cultural. És una dinàmica que sols es pot entendre vist des de l'exterior.
Per això, no puc deixar de riure per sota al nas quan hi sóc a casa i sento les notícies que diuen i informen del fet que a Europa ja saben qui “som”, amb una component quasi metafísica. Dir que no en saben res seria mentir, perquè des de fa anys centres i casals catalans fan una tasca de forma lliure per a donar a conèixer la nostra cultura. És una tasca que va més enllà de la ballada de sardana i del berenar de pa amb tomàquet. Són activitats amb qualitat i exigència, amb restriccions del temps lliure i de la vida privada. Sí que cal dir, però, que tota aquesta informació arriba a una minoria que vol ser informada, que busca la resposta als seus interessos i se sent implicada en trobar-la i compartir-la. Lamentablement, la gran majoria segueix pensant que hi ha una unitat uniforme cultural i continua queixant-se quan tornen de les seves vacances dels rètols de les ciutats i dels carrers.
De totes maneres reconec que sento una mòrbida, maquiavèl·lica satisfacció, descol·locant cert tipus d'alemanys quan s'acosten a mi amb certes preguntes, fins i tot diria que m'encanta desestabilitzar-los, culturalment parlant, evidentment! No ha estat el cas d'aquesta tarda, on hem restat de nou la minoria informada o aquella oberta a noves perspectives culturals i amb ganes d'aprendre i conèixer nous horitzons.
11 comentaris:
Riure per sota el nas...Mòrbida, maquivèlica satisfacció... Desestabilitzar-los.... Un autèntic festival, admirada amiga.
Bromes a banda, felicitats per la tarda de lectures i que sigui per molts anys! De mica en mica, bé es deu omplir alguna pica, vaja, gosaria dir.
Entenc perfectament aquestes "ànsies" teves per desmuntar prejudicis respecte al nostre origen cultural. M'hi he trobat també molts cops, fora i fins i tot a Catalunya mateix, i te n'adones que, avui dia, per més informació que sigui possible tenir, qui no vol saber, no sap.
Nosaltres continuarem fent d'ambaixadors!
Salut.
No recorde ben bé la cita, però intentaré l'aproximació . Diu més o menys que quan l'enemic és poderós els has de sorprendre i marejar. Bé, crec que he destrossat la cita.
Anem fem, ja sabeu de quina manera; de totes maneres de vegades sembla que la pica no té el tapó corresponent...
Ferran, jo de vegades em sento més un cavall troià. Això d'infiltrar-se té la seva "eròtica". Records.
No serà aquella que diu; "Si vols guanyar al teu enemic, has de conèixer-lo"?? De totes maneres la teva aproximació ha estat ben entesa i captada. ;)
Amics meus, no m'estarà bé dir-ho, però en el moment en que un dels autors va llegir les seves ressenyes publicades a un diari, jo em vaig dedicar a fer tamgram mental. I és que la columna gegantesca que tenia al meu davant donava molt de joc...
No, no l'has de conéixer, l'has de sorprendre. Però seguisc sense acabar-la de recordar. I tampoc puc buscar en els meus apunts, perquè estan encapsats.
M'encanta que puguis riure sota el nas...ja està bé descol.locar qui no està ben col.locat...Un tiet meu va viure molts anys a Suissa i almenys en la seva població: Fribourg, l'activitat del casal català feia una molt bona difusió del fet català però també hi havia els qui no volien saber..
:-D!! he passat i passo temporades en terres germàniques i m'has fet reviure fil per randa el que també he pogut sentir... ;-) Sí, es desestabilitzen jajjajajaj Jo insisteixo, tot i que a vegades trobo trist haver de fer d'ambaixadora del meu país en cada conversa on surt el tema... ens coneixen tan poc... enhorabona pel bloc!!
Bé, és el que hi ha i també depèn molt dels dies. Hi ha cops que em dic que jo no els he parit, ergo no els he "d'educar". Cadascú amb la responsabilitat de la seva ignorància. Però sí que "em toca el nas" quan van de defensors de minories, sempre que en algún desert -de sorra o de gel- perdut per alguna taca geogràfica d'aquest planeta.
Gràcies per la teva visita i comentari.
Publica un comentari a l'entrada