Watt - Dagebüll - Juliol 2010 (ego)Havies oblidat aquest lloc. Avui has estat -de sobte- conscient del temps que ha passat des del darrer escrit com acte voluntari. La veritat és que no se't veia amb ganes de dir res que fos paraula escrita. Durant tot aquest temps t'has limitat ha deixar sols mots orals esperant que es perdessin, s'oblidessin.
Temps d'agitacions personals. A contrarellotge has hagut d'aprendre a deixar-les entrar dins teu; has sabut trobar una manera de conviure paral·lelament amb elles sense sotmetre't. Has après -en poc de temps- que patir per la por del comiat definitiu de persones estimades forma part de la història nostra que s'ha de viure. I has sabut sentir que sí, que la vida continua en el seu perteuum mobile irreversible, i aquell dolor de la pèrdua només és una pica clavada en la memòria.
4 comentaris:
La vida ens empeny i el món gira al seu ritme i de vegades nosaltres girem amb ell i de vegades girem a destemps, malgrat les pèrdues seguim, què hem de fer sinó? S'agraeix que tornis per deixar rastre de la teva veu...les morts i els comiats definitius per pair-se han d'acceptar-se, no queda més remei i el dolor s'ha de sentir, forma part de la nostra existència...és dur però el món i la vida segueixen...
Una abraçada.
Hola Elvira,
Aniré passant per aquí i més ara que he començat uns dies de vacances.
Albert, una altra per a tu!
una pica clavada en la memòria...
em sembla que, sí que és això, només una espina clavada que dol, que sempre hi serà però que deixes enrere, en la memòria i que l'únic bàlsam que cura, no és el temps, sinó que és el mateix que et dol, l'amor.
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada