Weiberfastnacht

(foto: www.köln.de)

El dia que comença el carnestoltes al carrer ja ha arribat i ho ha fet tradicionalment, des de la plaça del Mercat Vell i a les 11 i 11 del matí.

La celebració del Carnestoltes és tant vella com anys té la ciutat. Tanmateix celebrar-lo de forma organitzada, dins del que són les anomenades Associacions, sols té 180 d’existència.

El mot Weib és una variant molt “rústica” per a denominar al sexe femení. Fastnacht , “dimarst de carnaval”, literalment la nit abans de començar del dejuni quaresmal, indica una vegada més la paradoxa que es viu en aquesta ciutat de contrastos entre el seu passat i el present més recent. El dia que es comença porta el nom del dia final.

Aquesta denominació apareix per primer cop l’any 1823 quan es funda el comité de festes i pren més cos dins dels costums populars de la gent de classes socials més simples, i en especial pel que fa a aquest dia en concret, les dones i les noies prenen el protagonisme. Aquest es basava en estirar-se i furtar el barret de roba que portaven, l’anomenat Mötzenbestohl. El costum ha canviat i ara les dones van darrera dels homes que desafiant aquest dia porten corbata. El motiu és ben clar: tallar-la! Evitaré qualsevol comentari que puguir orientar-vos cap a una anàlisi més que freudiana, però és així.

Amb un humor àcid i sorrut critiquen també aquell arquetípic del que per a nosaltres, els de fora, seria el fet de “ser alemany”; per als renans és tot allò que implica ser prussià. Prússia, sinònim de dominació, pèrdua de llibertats, militarització, bel.licisme, ruina.. ja que el govern prussià va ser un dels pocs que va intentar eliminar-lo amb prohibicions . Fet que ni “el francès” en els seus 20 anys d’ocupació va gosar d’aplicar fer. Fair son tour, li deien.

Els orígens romans de les festes i de la ciutat dominen un cop més, i els seus habitants passegen pels carrers aquests dies més que mai aquest tarannà que han fet seu des des fa segles saludant amb els mots que ja he fet meus.

Kölle, alaaf !

P.S. Més informació: www.karneval.de

Perifèrica

Seiem des de fa estona, una davant l’altra. Et miro i et veig a la perifèria dels altres i de la teva mateixa. Tens la capacitat d’estar present i aïllada al mateix temps de tot allò que t’envolta, de tots aquells que coincideixen en el teu temps, en el teu espai.

Les muralles són altes i inexpugnables. Amb punxes que fan canviar d’opinió a qui voldria acostar-se a tu.

Ets observadora de tot, participant de res.

Creus passar per la vida discretament, i ara et sorpren que darrera teu es vegin les teves petjades... i que algú, alguns les acompanyin.

Sé que les voldries esborrar per a que ningú les puguessi seguir, però per fí te n’has adonat que és bo deixar la porta oberta i estar present per rebre a qui entra.

Volia parlar-vos d’amor,...

...de sensacions, de desitjos, de volers,...
El meu, les meves, els meus, no els reflexaré ara i aquí.
Us deixo amb la companyia d'aquells, que vinguts d’un passat, omplin el nostre present.

TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT

Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.

Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.

Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

La Comtessa de Dia
(s.XII-XIII)

Què queda...

Els pensaments aflueixen i es deturen impotents de sobrepassar el límit entre la volatilitat i la plasmació en mots.

Suposant-se sense sentit, veuen com passen els dies davant de fulls blancs que defugen dels seus contactes.

Cansats, es retiren a la cel·la on ningú se n’adonarà de la seva existència.

Ni tan sols quedarà en la seva memòria la caricia d’uns llavis pensants.

Fred

El fred ens ha arribat aquests dies amb la intensitat que el pot caracteritzar perquè hi és en el regnat del seu temps. Aquest cop no ha portat neu sinó dies de cel blau, clar i transparent que deixa al descobert la fredor que cerca amarar-se en les nostres pells. Dies assoleiats, on el sol que rebem és només un referent lumínic i que per inèrcia enyoradissa el volem copsar pensant que aconseguirem omplir el glaç que sentim amb la seva escalfor quasi oblidada.

Mentre vaig a la feina dos colors són més intensos que els altres: el blau pur del cel i el blanc glaçat que s’arrapa als vidres i s’escampa per la gespa i herba dels prats i vesteix les branques nues dels arbres. Els estanys s’han congelat, i en alguns d’ells es pot veure com el gel ha retès la dinàmica vital dels seus habitants en diferents fases d’actuació i ells, amb ulls inerts i sorpresos, ens observem.

He descobert que m’agrada el fred; que m’agrada sentir en la pell com la fredor la copeja i la vitalitza; i sentir la seva regeneració quan entro en un lloc on el caliu és la nota diferencial respecte l’exterior.

M’agrada el fred; observar-lo des d’una finestra quan es fa l’amo dels carrers amb el silenci i la lentitud que l’acompanya. El temps s’atura amb la seva presència, per llei de vida.

DesInformacions

Sec de nou al meu cau i començo aquest escrit amb el tema que em volta al cap des de que vaig veure aquests nadals passats a casa un dels telenotícies migdia emesos per tv3. Va ser un clar exemple d’aquell tipus d’informació desinformada que si no ho saps, no te n’assabentes i tampoc intentes esbrinar perquè de fet la notícia tampoc tenia la seva importància. Tanmateix, jo sentia una mena de deute aclaratori, no fos cas que l’haguessiu sentit i us l’haguessiu cregut.

La notícia venia donada per la corresponsal d’aquesta casa a Berlin tot just el dia abans de Reis. Encara no tinc massa clar sí Berlin es mereix corresponsal pròpia. Norma era que la majoria restaven agermanadets a Brussel.les per allò de ser el “rovell de l’ou europeu” i feien ruta europea segons d’on venia la notícia.

La corresponsal, el nom de la qual no recordo, i tampoc em preocupa gaire, va comunicar als espectadors casuals de com se celebra el Nadal a Alemanya, en concret sobre qui porta els regals. Va començar dient que la majoria de famílies alemanyes ja els havia rebut perquè seguint la tradició havien estat donats el dia 24 de desembre amb motiu de ser Nadal. En moltes altres famílies aquests ja s’havien regalat el dia de Sankt Nicolaus. I per acabar, va afegir, però, que en la resta de famílies de confessió catòlica els nens encara els esperaven i que els rebrien el dia 6 de gener, el dia dels Reis.

Anem per parts. Tradicionalment qui porta els regals a Alemanya no són ni els Reis, ni Papa Noël, ni Sankt Nikolaus, ni la Bufana.

Sankt Nikolaus és una figura entranyable i molt estimada pels nens alemanys, però no els porta els regals a ells sinó als nens dels Països Baixos. De totes maneres, la nit del 5 de desembre els nens alemanys deixen les seves botes ben netes a la porta de casa i canten cançons divertides i tendres i aquest sant agraït per tanta simpatia les ompli de llaminadures, fruita típica d’hivern i fruits secs. Fins aquí arriba aquesta celebració. Sankt Nikolaus suposa l’entrada i benvinguda del temps d’advent, un temps molt agradable i intensament viscut en aquestes latituts.

El Papa Noêl així com la Bufana es coneixen per influències interculturals, a les quals ens sentim més o menys sensibilitzats.

Què passa amb els Reis? Doncs que dins de la tradició nadalenca popular de regalar-se, les seva presència és del tot inexistent. Sols esdevenen reals en els pessebres. -No penseu que l’abre de nadal, el conegut avet ha pogut desplaçar aquest fet cultural de montar el pessebre tots els anys!- L’església els recorda també, i en especial el dia de l’Epifania, el 6 de gener hi ha una missa a la catedral molt solemne en el seu record amb càntics i organ.

Així, qui porta els regals als nens alemanys? Doncs Christkind, és a dir el nen Jesus, i ho fa la nit del 24 al 25 de desembre. És un fet de típica simbologia i interpretació cristiana: Déu va fer néixer els seu fill en la figura de Jesus per redemir els humans. Aquest va ser el seu regal, la seva ofrena. D’aquesta mateixa manera, i recordant aquest gest, els nens alemanys reben i obren els regals el dia del seu natalici, és a dir el 25 de desembre.

Any Nou... Prosit!

" Wird's besser? Wird's schlimmer? fragt man alljährlich.
Seien wir ehrlich: Leben ist immer lebensgefährlich. ”

Erich Kästner (1899-1974)

Aquestes preguntes les podríem fer nostres. Encara no sé per quin motiu hi ha una tendència ancestral a fer-les sempre que s’acosta aquesta data a la qual li donem tanta càrrega enigmàtica.

Personalment, jo no trobo cap diferència entre la persona que se’n va la llit la nit del 31 de desembre (enguany súperaviat) i la que es lleva el dia primer de gener. El canvi d’any, aquest punt i apart, ve a mesura que l’anem vivint i ens adonem de les evolucions que anem fent.

Viure, amb el perill vital que comporta el seu camí.

Us rebo de nou serenament al meu divà.

P.S. Aclariment: "Ens anirà millor? Ens anirà pitjor? Ens preguntem any rere any. Siguem sincers: Sempre és perillós viure la vida."

(Fet el diumenge 15 de gener entre una de les moltes buscades pauses per desgana a seguir corregint)

Ara ve Nadal...

No crec que escrigui enguany res més, i a més amb la parsimònia que m’ho he pres els darrers temps. Aquesta setmana ha estat animada i de preparatius i de coneixences.

Dissabte m’enfilaré cap a les terres del sud com au migratòria que empren el seu viatge una mica tard.

Així que ben pensat us desitjo avui ja unes bones festes i un bon deslliçament en l’entrada del bon any tot i esperant que el nou, considerant la seva qualitat de nou, sigui, si més no, millor que el deixat enrera.

P.S. Tanta pau, amor, bons desitjos, bones intencions, etc., etc. han fet que m'entressin unes ganes incontrolables de ser irreverent. Això va per la postal nadalenca.

Un vespre a l'òpera

Brüderlein, komm, tanz mit mir!
Beide Hände reich' ich dir.
Einmal hin, einmal her,
Rundherum, das ist nicht schwer.

Tanzen soll ich armer Wicht,
Schwesterchen, und kann ich nicht.
Darum zeig mir wie es Brauch,
Daß ich Tanzen lerne auch!

Mit den Füßchen tapp tapp tapp,
Mit den Händchen klapp klapp klapp,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer! :|

Ei, das hast du gut gemacht!
Ei, das hätt' ich nicht gedacht!
Seht mir doch den Hänsel an,
Wie der Tanzen lernen kann!

Mit dem Köpfchen nick nick nick,
Mit den Fingerchen tick tick tick,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer!

Diumenge passat vaig anar un cop més a l’òpera. Aquest cop va ser especial perquè amb mi van venir els meus dos fills. El fet especial va ser que per primer cop va venir la meva filla a una sessió del vespre. Dues hores d’òpera i cinc anys totalment concetrats en el que passava a l’escenari, en la música i la història que ja coneixia, pendent dels moviments dels cantants. De tant en tant s’aixecava de la butaca i es recolzava a la barana i mirava a la fossa de l’orquestra controlant els moviments dels instruments i amb la satisfacció a la cara de saber reconèixer la majoria d’ells pel seu nom català i alemany. I jo observant-la, igual que vaig fer quan vaig portar per primer cop al meu fill. Els seus ulls oberts i curiosos em van confirmar que li agradava, encara que ja estaven acostumats a anar a l’òpera infantil. Però sembla que al ulls seus no era el mateix aquest cop.

De tornada a casa, mentre esperàvem el metro, em va dir: “Espero que no tardis tant a portar-m’hi de nou, però res d’òpera infantil, sinó a l’escenari gran; demà sense falta hem de mirar a internet quina altra òpera em convè i comprem les entrades”. El seu germà es va apuntar sense cap pensada a l’acció de recerca de noves òperes “aptes”, com deien ells.

Em va agradar que compartessin amb mi una part meva perduda fins a cert punt en l’espiral del passat, i el que és més gratificant, que vulguin continuar aquest camí.

Per cert, us proposo un joc. Sabeu quina ópera vam anar a escoltar i veure? I quin compositor la va escriure?

Aprendre

Tell me and I forget, teach me and I remenber, involve me and I learn
Benjamin Franklin, 1706-1790

Dins del silenci i solitud que porten les malalties que d’alguna manera encara et deixen pensar amb certa flexibilitat cercava en un dels tants arxivadors que aneguen el meu cau material per poder preparar una classe de mètodes d’aprenentatge que un grup dels meus ínclits alumnes tindrà la sort de gaudir el proper dimarts, dia regular i fixat per a les nostres cites de delirium didàctic i d’aprenentatge de mètodes. En aquesta tasca de buscar noves fonts, materials i altres eines que puguin trencar les rutines assolides tan meves com la dels meus alumnes em vaig topar amb la dita dalt esmentada.

Cal dir que en l’actualitat els estic convertint en especialistes en la confecció mapes mentals. Així ho demostren fent-ne sobre Egipte i la Grècia clàssica, amb la rigurositat científica que pot tenir un alumne d’onze o dotze anys, i la realitat mostra resultats satisfactoris. Es un mètode que els agrada, els ajuda a concentar-se i els permet de forma lúdica memoritzar paraules claus per poder després desenvolupar extensivament els continguts corresponents.

Me n’adono clarament en els mots expressat per B. Franklin, el perquè de la meva feina i la forma amb la qual la practico. L’ensenyament no és cap carrer de sentit únic.

Darrerament

O Mensch! Gib acht!
Was spricht die tiefe Mitternacht?
„Ich schlief, ich schlief-,
aus tiefem Traum bin ich erwacht: -
die Welt ist tief,
Und tiefer als der Tag gedacht.
Tief ist ihr Weh -,
Lust tiefer noch als Herzeleid:
Weh spricht: Vergeh!
Doch alle Lust will Ewigkeit –
- will tiefe, tiefe Ewigkeit!“

F. Nietzsche, Also sprach Zarathustra
Das trunkene Lied 12

La mitjanit anuncia la tímida entrada de les clarors que et portaran un nou dia. Les imatges difuminades fan que res sembli tenir l’existència real que podria tenir.

En el somni profund cerques la eternitat i al despertar te n’adones que per a trobar-la cal primer morir, abandonar l’equipatge que ha estat amb tu. Amb la mort, un nou canvi esdevé.

Amb els ulls oberts veus que la mitjanit encara té com a companya la foscor. Arcana i secreta s’instal.la en el centre de la vida oberta a noves recerques mostrant-te tanmateix el dubte. Foscor, llum, no són oposats, es necessiten per a existir.

Dolor és el que sents; cicatrius en la memòria per tenir ara el coneixement de saber que res és el present que estàs vivint, que et manca l'aire per respirar. Et preguntes si hi seran quan arribi el nou dia. Dolor i esperança es fonen en un sol pensament sentit.

Així et sents, em dius amb rostre inexpressiu. Són els mots que parlen per tu. Com un mirall em reflexo en tu i m’embriago fent-los meus.


P.S. Comunico que hi ha una traducció fabulosa d'en Joan Vinyoli d'aquest poema. Aquest poeta ha traduït tan a Rilke com a Nietzsche mantenint la fidelitat del text així com les seves implicacions plàstiques. (Divendres, 2 de desembre de 2005, 00.36)

Papers

He estat endreçant papers. Es increíble quina facilitat de reproducció tenen i com en poc de temps envaixen subtilment els espais lliures del meu estudi. Potser sóc massa condescendent amb ells, i així me'ls miro, segurament pensant que alguns d’ells encara em poden fer algun servei que altre. També podria ser que disposo de massa suferfícies que generosament els ofereixo per a la seva expansió. Però he arribat a un punt en el qual m’he dit que si segueixo així, no en podré “d’enmagatzemar” de nous. Ha arribat, m'he dit, el moment de prendre mesures draconianes i acomidar-los de la mateixa manera que els vaig saludar.

Em seria molt fàcil agafar-los tots i llançar-los a la gran paperera, mirant-los com cauen desordenadament en el seu interior, uns més que altres; alguns amb aquella gràcia vinguda pel contingut deixat pels mots que els van fer interessant als meus ulls; altres cercant les profunditats més profundes del recipient que han acceptat com lloc efímer d’estada fins arribar a la seva destinació final, sent aquests aquella mena de papers que ja fa temps que van perdre el seu significat però que continuen rondinant per la vida com un mal record del passat que no es decideix a ser oblidat per la distància del temps; i d’altres que cauen fora com si vulguessin mostrar-me el darrer bri de resistència per no caure en l’oblit que comporta tota separació, desitjant comprar un cop més la meva atenció pel que encara creuen poder dir-me i ensenyar-me.

No he triat el camí fàcil i he optat per desgranar el luxe del temps mirant paper per paper, nota per nota fins topar en un escrit que m’ha deixat pensativa i enyoradissa perquè no hi haurà res més nou d’ella, perquè amb ella se’n va anar una part del seu saber i coneixement. L’he recordat, i amb ella els seus escrits que m’han acompanyat en els trajectes viatgers. Temps de descoberta -amb ella- de les poeteses gregues així com la vida d’un passat tan llunyà com present avui en dia en la nostra manera de pensar, veure i viure la vida. Uns versos anotats en un tros de paper insignificant i deslluït pels reflexos dels llargs dies d’estiu.

Sec i passejo pels meus ulls el seu contingut. I somrisc.

Ara, com ja vaig fer en un altre temps, l’abandono al teu esguard i al moviment sinuós dels teus llavis format sota la seva lectura.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.
Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena :
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.

Vinc de la riba del teu mar
d’ones amargues amb pas tímid
i duc caretes somrients
des de la meva platja incerta.
Amb trencadissos crits d’ocell
lluito amb les aigües remoroses.

Et deixaré, si vols, la veu
desavesada ja de roses.

Et deixaré la veu
Maria Àngels Anglada

Participació

Aquest vol ser un escrit interactiu.
Aquí teniu una cita d’un dels meus escriptors favorits,

Kurt Tucholsky


Frau und Mann sind niemals frei. Stets ist ein Gefühl dabei...


Vi negre, olives i formatges variats us esperen a la taula

I jo, espero les vostres suggerències

Dies com aquests...

Hi ha dies en els quals el desig brolla del no res i va omplint les estances visitades de la memòria.

El pots alenar i veure com desplega la seva estola tangible que t'embolica fins seduir cada por de la pell incandescent.

I flueix,
i augmenta,
i t'amara
perqué no hi ha cap força mental que el vulgui contrarrestar.

L'únic que anheles és viure'l en plenitud salvatge.

Que regni sols aquella sensació irracional que et fa perdre qualsevol sentit del temps i dels actes.

És tanta la seva intensitat que la cremor que sents pujar del més profund teu vessa en la serenitat que irradies.


Avui és un d’aquests dies...

Any sabàtic

Mon cœur se recommande a vous,
tout plein d’ennui et de martyre.
Au moins en dépit des jaloux
faites qu’adieu puisse dire.

Ma bouche qui savoir sourire,
et conter propos gracieux,
ne fait maintenant que maudire
ceux qui m’ont banni des vos yeux.

Anonimus

Tot just retornar i trobar-me amb aquest madrigal. El recordes?

Un any i només ser l’aniversari rebo la trucada. Em pregunta: Tornes? En tens ganes? Tenim un programa interessant en perspectiva. I comença a desgranar les perles del collar, una per una. Sap molt bé quina mena d’esquer m’agrada mossegar.

Li contesto que m’ho pensaré. Cap pregunta, ni ara ni llavors sobre els motius que van fer agafar-me un any sabátic. No cal exposar-los, en aquest aspecte vaig ser més transparent que en altres i va saber copsar-los.

De vegades va bé separar-se d’allò que podem estimar. En aquest temps de distància cal reflexionar el perquè d’aquesta absència voluntària per poder valorar el seu sentit i el que és més important, considerar si es vol retornar.

El retorn fou com si no hagués passat el temps. Salutacions, besos, com estàs, quina il.lusió, de nou aquí, i tot seguit a l’agradable rutina de les vocals entonades per a passar als mots musicats.

Diumenge, 6 de Novembre, madrigals i antífones.

Roda de la fortuna (V)

Ulls tancats

Els meus palmells
-davant dels meus ulls-
es tomben, s’acosten a tu, et busquen.

Suaus moviments que ressegueixen
en els contorns de l’aire
les petjades deixades
per unes mans càlides.

Tanco el ulls i cega en el present
retorno a la textura dels teus llavis,
i amb el desig del record
els deixo passejar de nou
per la solitud de la pell.

Tornar, trobar

Les tornades sempre són dures. És un fet. I haver d’acceptar que les realitats d’altres interseccionen la teva. Un altre.

Em pregunto on han quedat els valors que impliquen viure, regalar una vida, acompanyar-la i sentir com una part teva, egoistament, s’eternitza.

Em qüestiono, fins a quin punt aquests que fan l’acte de donació poden fer-se irresponsables i trasbalsar un ser que creu en ells i els estima.

Seria massa fàcil aplicar la tècnica de l’estruç i fer-me anacoreta. Vull creure que alguna espurna quedarà en la memòria d’un futur en potència que li recordi de tant en tant que existeixen altres referències a formes de sentir, interpretar i aplicar la vida. Si ho penso quasi he assolit un dels meus somnis d’infantesa, no gaire original per altra banda: ser missionaria i sense canviar necessariament de continent.

Wir haben Kanzlerin!

La nostra Angie ha aconseguit la seva fita, ser la primera cancellera d’un país on hi ha excel.lents dones en la política però per motius que no cal esmentar per la seva obvietat mai n’hi havia hagut.Tanmateix de la forma que ha arribat no ha estat tan gloriosa i contundent com li hagués agradat a ella. No ha hagut cap mena d’aclamació feta per una població que està més que cansada dels seus lamentables representants polítics i les seves actuacions. Sí, ja sé que els més pragmàtics diran que això de les formes no interessen, que l’importan és arribar a ser-ho, però en el fons tots tenim una tendència al narcicisme, o no?

La nostra Angie, doncs no té una situació còmoda. Tot just feia unes hores que se sabia del seu càrrec quan l’ínclit Edmund Stoiber, representant dels valors conservadors més profunds i que sempre posa com exemple la seva aplicació amb positius (?) resultats al seu feude bavarès, ja es permitia el luxe de criticar-la anunciant que no la veia capaç que ella puguessi manar i fer acatar ordres als seus ministres. Tot plegat aquest vull-ser-canceller-però-no-em-deixeu, venint de les pròpies files de la mateixa Angie qüestionava la autoritat d’un canceller. Dots de subtilitat haurà de tenir per poder ser respectada per la colla de mascles que encara no han paït el fracàs de les seves ambicions polítiques. Hi ha un punt en tots aquests comentaris fets per polítics que em molesta moltíssim, combregui o no amb la seva ideologia política, i és que es dubti o es qüestioni la seva habilitat o capacitat no pel mer fet del seu saber fer polític, sinó pel primitiu pensament de ser una dona. D’un Schröder o Kohl ningú hauria gosat. Però ja sé sap que l’home porta en els gens la política, com també la dona aquest meravellós sentiment de la maternitat.

La realitat és que ara tenim una gran coalició –dels dos partits més forts- i els que hi eren a la oposició no els valdrà la lletania fàcil de donar la culpa al govern perquè ells són ara també govern. Divertit serà veure la nova oposició que faran, podran o els deixaran fer els partits que sempre havien actuat com frontisses en les darreres dècades. Per una banda, i potser la que espero amb més curiositat serà veure com actua la FDP, el partit lliberal. Partit que pràcticament amb la seva actitud servilista ha difuminat la seva ideologia de tal manera que si em pregunteu quin són els seus pilars no us sabria respondre en concreció. L’altra prova de foc serà per a Die Grünen, els verds i més amb l’anunci de la retirada de l’omnipresent Joschka Fischer de la política activa. Encara que m’ho acabo de creure. Ell és un animal polític, i li cal beure, alimentar-se, respirar-la, fer-li l’amor... I del nou partit Die Linke? Tot és expectació, i fins a cert punt, perqué ambdos, Lafontaine i Gysi són gats vells i coneguts de l’escena.

Penso que tant per un partit com per a l’altre pot ser una oportunitat única de demostrar la seva maduresa i independència política. I si considero als Verds, bé els vindria aplicar el que millor saben i han après a fer: oposició. Tenir-la, ara més que mai és una condició de supervivència democràtica.


Mai m’he sentit més còmoda amb el meu escepticisme com ara. Observar com mouen les peces d’escac té un efecte d’atracció, i podria arribar a ser un plaer si no fos perqué són els destins de la població els que estan pendents, en molts aspectes, de l’escac-mat.

Tourdion

I ja que us veig animats, copes en alt i a cantar....

Tenors, barítons i baixos !

Le bon vin nous a rendu gais, chantons,
oublions nos peines, chantons

Soprans i alts !

Quand je bois du vin clairet,
ami tout tourne, tourne, tourne, tourne,
aussi désormais je bois Anjou ou Arbois,

Tutti!

Chantons et buvons, à ce flacon faisons la guerre,
chantons mes amis, buvons donc!

Anònim publicat per Pierre Arraignant, 1530


Infos

http://icking-music-archive.org/scores/anon3/tourdion.pdf

http://ingeb.org/songs/quandjeb.html

Temps de verema

Avui ha estat un dia meravellós per l’activitat amb la qual l’he omplit. He estat veremant dins de la mateixa ciutat. Us conto. Tinc uns bons coneguts. Ell és enòleg i entre els dos tenen un celler de vendes que al mateix temps funcionarà a partir del proper any com a museu del vi.

Aquest celler on tothom pot comprar vi d’arreu del món, té una construcció molt especial. El projecte va ser concebut i dissenyat per un gabinet d’eninyers que ja havia fet altres de considerada importància. El resultat ha estat un edifici interessant i rar al mateix temps.

Malgrat la esterilitat que presenta a primera vista amb la fredor de la pedra grisa d’origen volcànic, les seves pareds grans i enormes el fan veure com una gran caixa de formes asimètriques. Aquesta claustrofobia sòlida de la pedra es compensa amb les superfícies de vidreres que il.luminen la part del pis superior a efecte d’hivernacle. Però el més original de l’edifici, únic en el seu gremi, és la teulada.

Recordant els camps de vinyes que s’enfilen ben a munt dels vessants de les muntanyes que formen la vall per on flueix el Rin fins trobar-se amb el Mossela a Coblença i on els dos plegats van baixant, se’ns presenta la teulada de l’edifici sorprenent a tothom qui la veu.

A dalt, damunt de la seva superfície hi ha uns 100 ceps que reuneixen un total de 40 classes diferents de raïms. Enguany és el tercer any, i els ceps grans com s’han fet han estat generosos i han agraït les darreres quatre setmanes plenes de sol i de la humitat necessaria per a què els grans assoleixen aquell gust , barreja dolça i sucrosa amb un aire d’amargura i duresa de la pell que cubreix el suc amagat i que incentiva la fantasia del paladar.

Aquest cap de setmana va començar oficialment la verema de la teulada. I jo he anat avui. Cap al migdia he agafat la bici carregada amb unes tisores de podar plantesi un cistell de vimet. Allí ja hi eren el grup petit d’amics i coneguts que ens disposàvem a passar la tarda plegats veremant el camp de vinyes situat més al nord dels Alps. Abans de la feina el tatst! Un Federweißer, “suc” de la primera fermentació d’un tipus de raïm blanc. Us diré que és una mena de most, amb una òptica tèrbola i un gust afruitat sense caure en la dolçor embafadora i que entra amb una subtil suavitat. De totes a totes refrescant.

El que ha vingut després ha estat de somni. En mig de la ciutat com qui diu, caminar per una teulada que és baixar i pujar les vessants d’una muntanya, sentir la remor del riu no lluny d’elles, trepitjar la terra i les plantes baixes al sól, sentir-se envoltada a dreta i esquerra per vinyes carregades de carrolls, tallar-los, col.locar-los delicadament al cistell, menjar-ne fins perdre les relacions quantitatives, jeure al terra absorvint cada raig de sol tardorenc, no adornar-te’n dels soroll urbans perquè la seducció del moviment del fullatge els diluïa. Ulls tancats, oïda, pell i narius oberts per gaudir cada espurna alliberada en l’instant.

I per tenir-ne testimoni gràfic, consulteu les pàgines:

http://www.koelner-wein-depot.de/
http://www.calenberg-ingenieure.de/html/referenzen.shtml