Pina Bausch

Pina Bausch

Recordant una gran ballarina i coreògrafa

Amic meu,

arsvirtualis (tot just aquell mes que sabem)

saber que no es poden frenar els designis ja marcats i determinats, no fa que els fets siguin més fàcils d'acceptar. Saber que el temps està comptat i que ens regala un poder acomiadar-nos dignament, ho fa més i més difícil i complicat. Aquest temps teu tan preciós i valuós que s'esmuny mentre esperes que l'espai que ocupes ara quedi buit.

Saber viure amb incertesa de quin serà el dia de la teva partida, fa que algunes nits meves siguin més llargues i fosques que altres. Saber que et perdràs de tots nosaltres, té una difusa forma, que sols la realitat no volguda i plena de lluites embolcalla. Com s'estima en el passat? Els teus somnis de país restaran -com els meus- a les barricades que mai vam abandonar, ni tant sols en els moments enlluernadors.

De tu, llavors em quedarà el teu estimat record i amb ell, aquella intrínseca por de què algun dia pugui oblidar-te.

Com animar una tarda de diumenge...

El meu fill només feia que queixar-se de mal genoll. Vaig preguntar-li si havia rebut algun cop perquè una hora abans havia tornat d'un partit d'hoquei herba. Però res de cop d'estic o de bola. Estava clar que es tractava d'una mena d'infecció i així ho va confirmar el pediatra. En resum, el nen va reaccionar al·lèrgicament a una picada de mosquit, la qual es va infectar i va provocar que no sols genoll sinó tota la cama s'unflés. Solució, dosi d'antibiòtic en vena amb reacció positiva i per tant podíem tornar a casa.

Amb aquesta tranquil·litat i pensant en passar un vespre agradable ens vam posar a preparar un bon sopar quan un crit ens va fer anar a la terrassa. Els meus ulls no donaven a crèdit: al jardí de sota hi era l'Ovidi amb cara d'espant i sense saber què fer. Havia “volat” des del tercer pis. Corro a buscar-lo i mentre està enganxat a mi veig que exteriorment no té res, tret del filet de sang d'una rascada al nas, i que el fet d'agafar-lo no li provoca cap dolor. Penso que hem tingut sort. Un cop a casa veiem que no pot caminar així que deixem les preparacions gastronòmiques, busquem una pizza congelada pels nens i marxem a la clínica veterinària. En resum: cap ferida interior però fractura dels tres dits de la pota davantera. Solució: operar o adormir-lo. No volen crear cap trauma ni cap drama així que triem l'opció d'operar. Ahir a la tarda ja va poder tornar a casa i a hores d'ara l'Ovidi ha de passar les properes tres setmanes en una mena de construcció que recorda una gàbia de conills. Això és tota una humiliació pel seu tarannà d'agosarat, encara que té poques ganes de marxeta.

I si pensàveu que la meva super-animada-sortosa setmana havia acabat us equivoqueu: A hores d'ara encara estic “meditant” sobre l'ensurt patit avui en l'accident de tramvia, en el qual hem estat ben sacsejats.

Vist el panorama, estic pensant ara mateix si no serà millor quedar-me demà al llit, com a molt sols podria caure del llit. Que consti que no he considerat cap terratrèmol ni cap esfondrament d'edifici. I és que l'optimisme em domina.

S.O.S. : A la recerca d'informació

Qui em pot informar sobre editorials que publiquin audiollibres en català per a nens i joves?? Porto dies buscant per internet i les informacions que trobo -si en trobo- no són transparents. M'interessen adaptacions de clàssics de la literatura en aquest format o en cd. Gràcies.

(des)amors

Codex Manesse, Kristan von Hamle

M'agraden les miniatures medievals. Observar els detalls, les possibles insinuacions, pensar la història o les històries que hi ha al seu darrera, intuir en les mirades, en els gestos, què podien sentir, pensar,voler, desitjar...

Fa poc va caure a les meves mans un llibre miniatures medievals en el qual s'analitzaven els missatges donats entre línies pels respectius il·lustradors. Una d'elles em va cridar l'atenció per la seva divertida i fins a cert punt original interpretació, en especial si recordem tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre l'amor cortès, sobre els amors secrets i sobre les fidelitats, sobre sacrifici d'aquell amor “vertader, pur i apassionat”.

La miniatura de la qual us parlo encapçala aquesta entrada. Es tracta de la il·lustració número 071 del Codex Manesse. En ella es veu la dama i el trobador, en aquest cas sembla que es tracta d'en Kristan von Hamle, Minnesänger (trobador) suposadament de la zona de Turíngia del qual no s'ha trobat fins avui cap crònica que donés constància de la seva existència malgrat haver-hi poemes signats amb aquest nom.

Si observem, podríem pensar que la dama en un moment de llibertat marital acudeix a la seva cita amatòria. En un acte de força, impensable en un ésser eteri com ella, facilita l'accés de l'estimat a la seva presència baixant la cistella que ha de retornar-la a la calidesa de l'abraçada desitjada.

Però vet aquí que l'autor del text que vaig llegir en feia una altra interpretació d'aquest amor que treia les il·lusions. Presentava el trobador com una víctima del desamor. L'autor s'aclamava a l'expressió “durch den Korb fallen”: L'estima declara el seu amor i com a resposta “es posat” dins d'una cistella. Aquesta cistella obre el seu fons i el cavaller cau o en el pitjor dels casos es queda penjat i exposat davant la multitud. Aquest era el gir originari medieval de l'actual “jemandem einen Korb geben” que traduït literalment ve a dir “donar algú una cistella” i que en català seria “donar carbassa”. En la tradició amatòria l'objecte de la “cistella” té un significat precís: un cavaller que presentava el seu amor a una donzella li feia la seva declaració oferint una cistella guarnida i plena de presents. Si la donzella la hi retornava, aquest segur que entrava en una depressió amorosa que el podia inspirar a (fer) escriure com a teràpia.

El desamor, en realitat, és un dels leitmotivs poètics i musicals que es repeteix i inspira als Minnesänger constantment. I és que ben bé podria ser una tàctica, perquè ja se sap que el ser humà reacciona amb més sentiment davant dels amors perduts, dels amors impossibles.

dia negre

Bild: dpa/M: ksta.de

Més de mil anys d'història, de memòria en un instant perduts?
L'estat de shock continua...
Trist, molt trist...
No sé ni puc escriure res més...

P.S. Us deixo un parell d'enllaços:
ksta.tv (Kölner Stadt-Anzeiger)
Frankfurter Rundschau
FAZ
The Times

pensament alliberat...

TORNA

Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me -
llavors que es deixondeix la memòria del cos
i que un desig antic revé a la sang;
llavors que els llavis i la pell recorden
i que senten les mans com si de nou toquessin.

Torna sovint i pren-me dins la nit,
llavors que els llavis i la pell recorden.

K. P. Kavafis

M'abellia alliberar-lo, simplement...

Silenci d'hivern

© arsvirtualis

Des de la meva terrassa un dilluns a 5 gener.

Saludant al nou any

Nikolaus von Kaaden, rellotge astronòmic 1410
Ajuntament vell de Praga

Tinc el costum de fa anys de saludar-me cada any que comença amb una cita o un pensament dels autors que passejo. Aquest costum el vaig traslladar també al blog, simplement perquè volia compartir amb vosaltres allò triat per a mi com a punt de reflexió. No cal que digui que en la majoria dels casos depèn de la meva situació personal momentània. Per això aquests dies em rondinava pel cap una cita d'un autor que m'estimo, mestre en aforismes: Georg Christoph Lichtenberg.

Tenia en la memòria el seu contingut però no exactament la seqüència dels seus mots, així que abans d'escriure quelcom incorrecte vaig anar al meu estudi, prestatgeria: Autors Alemanys, lletra “L”.

Aquí us deixo un pensament -el qual podria signar sense que hagués de treure ni un mot- respecte a les bones noves que pot dur un any recent estrenat:

“Ich kann freilich nicht sagen, ob es besser wird, wenn es anders wird, aber soviel kann ich sage: Es muss anders werden, wenn es gut werden soll.”

Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799)

“En veritat no us puc dir si serà millor, en el cas de què arribi a ser diferent; però sí que us puc dir que haurà de ser ben diferent per a poder ser millor.”

Sobre la pau, el dolor i els oblidats...

Die Siegesgöttin ist nach verlorenem Kampf ein Friedensengel.

Kurt Tucholsky, (1890 - 1935)

Pensant en amics d'ambdues nacions i en un nou any de principis vells...

Alle Jahre wieder...

Uli Stein

Doncs això, que molt bones i tranquil·les festes,
que ja ens fan falta.

P.S. * spiessig: aburgesat

Ovidi

Heus aci l'Ovidi.

Aquesta carona feia quan va entrar a la nostra família. D'encà ha viscut moltes aventures en el seu relativament reduït món i ha crescut, com era d'esperar i fins tot ha sabut perdre dignament la seva masculinitat sense que el seu tarannà patís considerablement.

Ovidi és un trapella de mena, potiner i molt curiós. És afable però no es deixa embolicar amb tendreses humanes quan no li vénen de gust. És un gourmet i ignora elegantment la golafreria de la seva germana. Menjar és una sensació plaentera. Aquesta virtut pot tenir aspectes negatius perquè ha de vigilar que la seva germana no l'empaiti i el faci fora del seu plateret. A hores d'ara ja sé qui té la primera i la darrera paraula, però ell no acota cap. Aquest fet porta situacions molt vitals i de moviment casolà.

Ovidi és el guardià de la casa. Quan algú truca ell surt disparat cap a la porta i s'espera al meu costat amb una barreja de sensacions que van de la curiositat per saber qui ha gosat treure'l dels seus pensaments com d'assegurar-se si em pot deixa sola amb l'intrús. Si ja coneix la persona marxa cap a altres llocs més interessants, però si aquesta és una estranya es manté ferm al meu costat fent acte de presència i sense perdre de vista les imatges observades.

Li encanta amagar-se darrera dels llibres que hi ha a les prestatgeries descansant el seu capet sobre algun dels llibres. No té preferències: és un gat eclèctic. O també seure damunt de les carpetes apilades a l'esquerra del meu escriptori mentre mira per la finestra fent-se el desinteressat pel que fa a la meva feina i a la meva persona. De tant en tant s'estira i s'acosta demanant la seva dosi de manyacs. I aquí hi és la seva dual contradicció.

Els vespres els passem meditant, ell i jo, cadascú a la nostra manera. La millor és jaguts al sofà embolcallats amb una flassada mentre veiem per la finestra com cauen els primers flocs d'aquest matiner hivern.

Lluna

Us presento la Lluna.

La Lluna i el seu germà es van presentar a casa ara fa quatre setmanes i d'ençà la vida -i en especial la d'algunes de les meves plantes- ha canviat radicalment. Lluna és observadora, tímida, assenyada, dolça i independent. S'acosta i et mira amb els seus grans ulls rodons. La terrassa s'ha convertit en un escenari que convida a imaginar: selves denses de vegetació que fan el fet d'amagar-se més divertit. Després de lluitar apassionadament amb les plantes ve l'hora del descans. Té una debilitat especial per una jardinera on hi ha plantades una barreja de flors japoneses de tons blaus en la qual jeu els vespres quan la temperatura permet respirar després de la calor diürna i és clar, l'aigua de les regadores és un elixir irresistible.

Un altre lloc a atractiu és el meu estudi, una font d'inspiració amb tanta prestatgeria i fileres de llibres on amagar-se. Però sobretot és el meu escriptori el seu lloc preferit i en concret una de les safata situades a la dreta on hi reposa mirant i observant mentre jo faig feina.

La Lluna mai treu les urpes i sense protestar, es deixa agafar o portar a altres llocs, et mira i espera pacientment a què tu la baixis al terra per a seguir-te després al teu costat allí on hi vas. Al vespre, mentre llegeixes un llibre al sofà o mires una pel·lícula, ella et fa manyacs, acosta el seu nas al teu acaronant-lo i seguidament et mira girant el seu capet per a jeure després acoblada al teu cos i adormir-se serenament.

Les conseqüències de fer un pastís de maduixes

Avui volia fer un un pastís fred de crema de maduixes. M'agrada molt potinejar a la cuina. He obert la nevera per treure els ingredients que necessitava i no sé perquè he mirat cap al calendari que hi és al seu costat. És llavors quan he vist que tot just aquesta setmana havia estat Sant Joan i el calendari em seguia delatant que Sant Pere i San Pau estaven passant per davant meu. En un primer moment m'he sentit com a trasbalsada pensant com la meva vida ha canviat de tal manera que festes de la meva infantesa tan entranyables com aquesta les oblidava... Viure fora del contexte passat comporta altres vivències que són les que modelen el meu present.

Aquesta sensació no m'ha abandonat mentre muntava la nata i la remenava després barrejant-la amb la compota de maduixes que abans havia fet i el formatge fresc per ficar-ho seguidament a la nevera per a refredar-se. Pels meus ulls ha començat a passejar una nit de les moltes de Sant Joan que he viscut.

Aquell dia era el darrer del curs i també de l'escola. Amb els meus ufanosos 8 anys havia rebut el meu butlletí de notes, l'escola tancava i jo hi aniria a una altra, però no era conscient del comiat, estava massa satisfeta de les meves notes i també perquè sortiria de revetlla amb els meus pares. També perquè la meva mare i jo aniríem plegades a comprar-me sandàlies i jo ja tenia molt clar quines volia. Les havia vist a l'aparador cada dia al tornar de l'escola: unes sandàlies de tires argentades que anirien molt bé amb el meu vestit blanc de tímides floretes blaves.

Després de sopar vaig ser la primera en estar enllestida i sortir al carrer, amb les meves noves sandàlies i el primer vestit convidat per les càlides temperatures de la nit. No volia seure a la vorera com tenia de costum per por a embrutar-me, així que dempeus observava com la gent treia les cadires per veure la foguera del nostre carrer i com d'altra ja anava cap a la plaça a vora riu on es faria el ball. Em vaig veure com en una obra de teatre on jo era l'única espectadora. Per un instant vaig sentir un equilibri que m'embolcallava, vaig tenir plena consciència de qui era, de la bona sensació que em donaven les meves noves sandàlies argentades i de la nit que anava obrint-se als meus ulls. Em sentia en pau amb tot el que m'envoltava i sabia cap problema ni preocupació podria fer-me mal o matar la meva energia vital.

Ha passat molt de temps des d'aquella nit, però de tant en tant encara s'acosten a mi sense invocar-los aquell record i sentiment. Amb un cert enyor reconec que poques vegades he tornat a notar aquella força que em va fer sentir per primer cop l'aproximació a l'estat d'harmonia absoluta.

la meva ciutat III

Klüngel


“Relació que permet sense complicacions a certes parts amistades portar a terme negocis o rebre càrrecs, ajudar, fer-se favors, sent ambdues parts beneficiaries del negoci”

Aquesta és la definició meva particular del mot Klüngel, el sentit del qual es podria extrapolar a qualsevol comunitat social en la qual intervenen forces i interessos econòmics i de poder. Una altra cosa és quan aquest saber-fer es realitza a la meva ciutat, tant és així que pràcticament quan es parla de Klüngel es pensa ja en ella. No és d’estranyar doncs que dins del país aquest terme s’hagi ampliat i es denomini oficialment Kölner o Kölscher Klüngel. En el fons no deixa de ser un acte de nepotisme.

A Colònia l'origen del mot i el seu ús són profunds i estretament relacionats amb l’època de floriment econòmic i polític de la ciutat: l’Edat Mitjana. Amb l'aparició inflacionaria i santificació d'ossos, trossos de roba, fusta, despulles en general, la ciutat passa a ser un dels llocs de pelegrinatge més importants dins del món cristià. Aquest canvi comporta una transformació en totes les infraestructures urbano-socials. De manera primitiva podríem dir que som davant del naixement del turisme i de les primeres especulacions financeres.

I el Klüngel no acaba aquí sinó que s'institucionalitzarà. Les continues lluites entre l’església i els ciutadans, en concret entre l’arquebisbe i les famílies patrícies de la ciutat, faran que després de la batalla de Worringen (1288), aquests prenguin el poder i l’arquebisbe sigui desterrat de Colònia a Bad Godesberg. Sols va tornar a entrar per les portes de la ciutat un cop mort i per a ser soterrat a una de les capelles del cor de la catedral. Així doncs, i en plena força d'actuació, la burgesia menestral funda en 1396 els gremis i es redacta la Carta de la Confederació de Gremis, fet que els dóna poder de tenir accés directe a la vida política del municipi i determinar entre ells els alcaldes i regidors que han de ser anomenats. Aquesta situació es va mantenir durant els següents segles fins l’arribada de Napoleó y posteriorment dels prussians, els quals van determinar que pare i fill poguessin repartir-se un càrrec dins del consell municipal. L'explicació d'aquesta pràctica -no sé si qualificar-la d'innocent o cínica- residia en el possible desinterès d'aquells d'origen benestant que ocupaven un càrrec oficial per fer front amb fermesa la corrupció a la qual estaven exposats.

“Una mà renta l'altra”, aquí hi és l'art d'exercir aquest modus vivendi, això sí, mai es dirà que al seu darrera hi ha una corrupció eufemística en la definició y real en la seva aplicació.

Parlament Europeu

www.europarl.cat

Avui he rebut un correu electrònic d'una amiga meva. De les moltes coses que em contava, n'hi havia una que m'ha cridat l'atenció: em passava la referència d'un pàgina d'internet feta per un noi de Lleida. Es tracta d'una traducció calcada i impecable de la web del Parlament Europeu. Tanmateix amb la diferència que aquesta “còpia” inclou aquelles llengües d'àmbit europeu declarades minoritàries.

La reacció del Parlament no s'ha fet esperar i ha denunciat formalment el plagi i té com intenció tancar la versió catalana. La raó per la qual encara es pot visitar és senzillament perquè s'han sorprès al comprovar la quantitat de visites que ja ha rebut.

Per tant, passeu-vos-hi i potser reflexionin donar el pas de tancar-la.

. . .

què fer, quan l'eternitat sols és unes hores...

cacofonia silenciosa

ego - Landesgartenschau Leverkusen

És curiós els moments que estic vivint de fa temps. És una evidència: no em prodigo massa pel meu blog, fet que per una altra banda tampoc és nou, i de manera indirecta oblido trucar a les vostres portes. Sols esporàdicament goso a entrar i amb un deix ple penombra volàtil deixo constància de la meva visita.

D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.

Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.

Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.

vent

Un dels meus estels: El baró vermell
Vrouwenpolde, 2005

Divendres vas venir de nou. M'agrada quan hi ets amb mi perquè em reculls i em retornes a la meva essència originària. Amb tu hi sóc de nou al meu centre i sé que la nostra complicitat m'allibera de tots els meus neguits renovant-me.

Dies com aquests em traslladen a un temps estimat. Ja ho saps. Un temps lluny perquè així ha de ser, si seguim el camí que anys abans vam encetar; un temps en la memòria, de despreocupació infantil i de felicitat per descobrir nous i interessants fets; un temps on el senderi hi era absent i el viure dia a dia era una aventura constant.

He sortit a la terrassa i m'he quedat mirant un cel estès davant meu, que capriciós no es decideix quin vestit posar-se. Tanco els ulls i sento la teva abraçada mentre les teves petjades deixades en mi em confirmen que no pots restar més temps al meu costat, que has de seguir també el teu camí. De sobte sé que som aquells amants marcats que senten la seva vida vinguda a empentes determinades per forces alienes a la nostra voluntat. Viurem del sentit viscut en un instant.

insomni

El jardí marí de l'Aina

Calia recordar, simplement...

Einmal nahm ich

Einmal nahm ich zwischen meine Hände
dein Gesicht. Der Mond fiel darauf ein.
Unbegreiflichster der Gegenstände
unter überfließendem Gewein.

Wie ein williges, das still besteht,
beinah war es wie ein Ding zu halten.
Und doch war kein Wesen in der kalten
Nacht, das mir unendlicher entgeht.

O da strömen wir zu diesen Stellen,
drängen in die kleine Oberfläche
alle Wellen unsres Herzens,
Lust und Schwäche,
und wem halten wir sie schließlich hin?

Ach dem Fremden, der uns mißverstanden,
ach dem andern, den wir niemals fanden,
denen Knechten, die uns banden,
Frülingswinden, die damit entschwanden,
und der Stille, der Verliererin.

Rainer Maria Rilke
Aus den Gedichten an die Nacht (Nachlaß)