Visitants

A vosaltres que visiteu aquest racó cibernètic; que us preneu el temps i la paciència de llegir els textos penjats i d’acabar-los, i fins i tot regalar algun que altre comentari, us vull fer un avís que em sembla el rebreu gratament.

Si he començat aquesta mena de quadern de bitàcola ha estat perquè m’agrada el món de la combinatòria de les paraules, i com aquest pot contar, transmetre, transpuar....què? emocions, reflexions, pensaments, crítiques, ràbia, decepcions, passions, somnis... Vet aquí, que tot plegat és una de les millors formes que conec de treure’s els dimonis de sobre. Una veritable catarsi depuradora, valga’m la redundància!

Per altra banda no sempre hi ha aquesta constelació entre les ganes de dir i el creure que s’ha de dir quelquom. No tots els dies són especials en sí, no pel mer fet de poder viure, sinó perquè l’inercia no deixa de ser un motor que ens arrastra en la seva espiral cap a un certa rutina. La quotidianeïtat del dia a dia no conjuga sempre amb la voluntat de fer-la singular.

En resum, la peculiaritat d’aquest blog no será la de ser prolífic; no he obert aquesta saleta per sentir-me en la necessitat de dir i pensar per obligació. Ni vull sentir-me esclava de la meva pròpia lliure decisió.

Voldria que aquest blog meu fos també un punt de trobada on convergeixin converses sincopades amb vosaltres, els meus pacients visitants.

Us convido a seure al voltant d’una taula de marbre negre, amb peus de ferro, cadires de fusta, amples finestrals que deixen obert el món als nostres ulls, gaudint d’un bon cafè amb llet, sí, un conyac també o una cervesa –ja ho sé!- amb la música suau de fons que cadascú li desitgi la seva imaginació i xerrant com si tinguessim la voluntat de canviar el que en molts dels casos ja de per sí és inamovible...

No em direu que no seria entranyable? M’agradaria tenir-vos així.