Us presento el meu darrer acompanyant incorporat de fa un temps: el meu forat.
Es va presentar un bon dia i va decidir instal·lar-se en el més intrínsec i agradable de la meva persona. D’ençà que va i ve amb mi per tot arreu on jo passejo el meu cos i ment, per on jo vaig sense entrar en més detalls sobre les possibles formes de moure’s i viatjar, és més, tinc la sensació que no entra dins dels seus plans canviar de cos parasitari.
L’observo, me’l miro i em dic a mi mateixa que és un forat ben curiós. No es caracteritza per la seva buidor existencial –aspecte normal per un forat- sinó que té una presència que de vegades per la seva solidesa m’oprimeix. Un forat que fa sentir el seu buit i la seva plenitud de matèria insondable.
El meu forat està ple de sensacions deixades per un àmbit que m’envolta constantment amb la seva absència. Paradoxa que continua la línia vital iniciada.
Un forat del qual renego segons quins dies perquè ni amb records em deixa omplir-lo i aquests s’escapen osmòticament entre els seus límits imaginaris. És llavors, quan amb les mans lligades me’l miro amb més deteniment i em qüestiono alternatives per arribar amb ell a un acord que ens deixi, si més no acceptar-nos, sí compartir-nos.
El meu forat i jo estem decidint la millor forma d’aconseguir una simbiosi que ens reconegui individualment el que som. Llarg i emocionant camí hem encetat.
Es va presentar un bon dia i va decidir instal·lar-se en el més intrínsec i agradable de la meva persona. D’ençà que va i ve amb mi per tot arreu on jo passejo el meu cos i ment, per on jo vaig sense entrar en més detalls sobre les possibles formes de moure’s i viatjar, és més, tinc la sensació que no entra dins dels seus plans canviar de cos parasitari.
L’observo, me’l miro i em dic a mi mateixa que és un forat ben curiós. No es caracteritza per la seva buidor existencial –aspecte normal per un forat- sinó que té una presència que de vegades per la seva solidesa m’oprimeix. Un forat que fa sentir el seu buit i la seva plenitud de matèria insondable.
El meu forat està ple de sensacions deixades per un àmbit que m’envolta constantment amb la seva absència. Paradoxa que continua la línia vital iniciada.
Un forat del qual renego segons quins dies perquè ni amb records em deixa omplir-lo i aquests s’escapen osmòticament entre els seus límits imaginaris. És llavors, quan amb les mans lligades me’l miro amb més deteniment i em qüestiono alternatives per arribar amb ell a un acord que ens deixi, si més no acceptar-nos, sí compartir-nos.
El meu forat i jo estem decidint la millor forma d’aconseguir una simbiosi que ens reconegui individualment el que som. Llarg i emocionant camí hem encetat.
2 comentaris:
Llarg,emocionat i jo afegiria costat camí. Però em sembla magnífica la ruta, em sembla sàbia la fi, "compartir-nos, si més no acceptar-nos". ja que els forats ja hi són plens i com tu dius no d'absència sinó de moltes altres coses, per això quan intentem tapar-los mai podem fer-ho perquè encar qeue ens sembla que tot el que fem per omplir-los es perd, és precisament perquè no hi caben altres coses que aquelles que ja hi son. Prenc bona nota, parla-re amb el meu .
Ah! uiii m'ho has posat difícil amb això del tango, però ho intentaré ;) besets.
Si parles amb el teu, ja em diràs alguna cosa que potser m'ajudi a entendre millor el meu.
Amb això del tango no pateixis. Els dos seríem principiants. Seria divertit, sens dubte! Un bes ;)
Publica un comentari a l'entrada