Seiem des de fa estona, una davant l’altra. Et miro i et veig a la perifèria dels altres i de la teva mateixa. Tens la capacitat d’estar present i aïllada al mateix temps de tot allò que t’envolta, de tots aquells que coincideixen en el teu temps, en el teu espai.
Les muralles són altes i inexpugnables. Amb punxes que fan canviar d’opinió a qui voldria acostar-se a tu.
Ets observadora de tot, participant de res.
Creus passar per la vida discretament, i ara et sorpren que darrera teu es vegin les teves petjades... i que algú, alguns les acompanyin.
Sé que les voldries esborrar per a que ningú les puguessi seguir, però per fí te n’has adonat que és bo deixar la porta oberta i estar present per rebre a qui entra.
12 comentaris:
No sempre les muralles són un obstacle, potser són una incitació. I qui estigui lliure de muralles, que obri la primera porta.
Eumolp, l'incitació no crec que siguin les muralles en sí, sinó el que es pot intuir en el seu interior. Clar que per poder sentir la seva atracció cal tenir visió i paciència, i també una bona dosi de voluntat.
Hola Berta, siguis benvinguda al meu bloc i t'acolleixo a la meva ronda. Cert és el que dius, no sempre hi estem preparats per acceptar que algú les seguixi, i més que res perquè potser no veiem nosaltres mateixos el sentit de la seva existència, o simplement perquè les hem abandonat any rera any sense mirar al darrera i veure que hi restaven.
Normalment, no en som conscients de les nostres petjades; simplement, no les veiem. Malauradament, però, molts cops en veure-les, ens adonem que estem tornant enrere. Només hi ha doncs, una manera de percebre que les nostres petjades queden, sense que calgui desfer el camí fet; i és: petjant fort. Tot i que de tant en tant, és bo —encara que sigui sense aturar-se— que hom es giri a mirar.
Cert, pensador. Encara que penso que en molts de casos no es volen veure. I és necessari que sigui així per poder avançar i esperar el moment oportú d'haver guanyat maduresa per tenir el valor d'encarar-se amb les petjades deixades.
Tanmateix em referia a la sensació que pot tenir una persona de caràcter
individualista que intenta constantment establir un equilibri entre aquest aspecte i el social. Que es pensa que va sola i de sobte se n'adona que hi ha gent que la segueix. Curiós, tot plegat.
Hi ha cops, en què desprès d’un petit aclariment, val la pena encabir-se en una segona lectura; s’arriben a veure moltes més coses que no pas en la primera.
Quan vaig llegir el teu primer comentari vaig entendre que sí és podia donar l'interpretació que tu vas fer, encara que no era la que jo vaig pensar. Per tal cosa i perquè em seblava que era important -si més no per a mi- vaig fer aquest petit aclariment. Espero que el segon cop no t'hagi decebut. :-)
En absolut; ben al contrari.
jure i perjure que no havia llegit els comentaris i m'agrad molt comprovar com les interpertacions poder ser dissemblants però veritables alhora i al mayeix temps m'ha fet pensar que no estan tan allunyades les visions de l'amic pensador i la teua doncs una persona de caracter molt individualista no se n'adona del fet que la puguen seguir simplement perquè no és conscient de l'existència dels altres ni moltes vegades tampoc de la seua pròpa existència. Sóc del paréixer que tot allò que fem afecta el que i qui ens envolta fins i tot quan no és la notra intenció que els afecte. De vegades més de les que creíem les muralles només existeixen per aquells que les volen veure.
Una abraçada :)
Cert Joan que totes les nostres accions afecten amb més o menys efecte el món que més inmediatament ens envolta. Sols que de vegades no ens adonem d'aquests efectes causats, perquè no volem o perquè no som capaços de veure'ls, com si ens manquessi una mena de connexió i sols els podem veure si algú ens fa referència, o perquè, per raons educacionals, ens han fet perdre aquesta capacitat de pensar que la nostra presència podria tenir un valor.
Les muralles són construccions ben curioses. L'empatia fa que et puguis adonar de què aquestes tenen portes invisibles per accedir al seu interior.
Una abraçada càlida.
A vegades tenim que veure algú seguir les nostres petjades per a adonar-nos del camí fet, i no sempre ens agrada. Llavors voldríem haver variat algun tram del nostre recorregut. Però no hi ha camins bons ni dolent, sols diferents, i tots són necessaris.
Burell, cert el que dius. Sempre he fugit d'aquesta dicotomia que forma què és bo-què és dolent. Sé que tots variaríem molts trams, però en el fons si ho pensem ells també ens han anat traçant el recorregut del que hem esdevingut perquè ens han fet pensar i reflexionar. Sí, tots són necessaris, i alguns encara més per fer-nos despertar de la letargia acomodada en el nostre interior.
Publica un comentari a l'entrada