Cada any, quan s’aproxima la data clau del 11 del 11 a les 11 i 11 que m’anuncia “l’obertura” de la sessió de carnestoltes, m’ataca la mateixa i trascendental pregunta: De què em disfressaré aquest cop? I sempre penso el mateix. Si el dia 11 del 11 a les 11 i 11 no tinc cap intenció d’anar a la Plaça del Mercat Vell a viure aquesta inauguració, encara hi ha temps de pensar en la meva disfressa fins que arribi el cap de setmana llarg i sumblim de sortir al carrer mostrant el que no som, o sí som.
I vet aquí que arriba el magnànim i llarg cap de setmana i jo que no he regalat cap pensament per una disfressa. Tampoc és que em neguitegi, perquè fugidora com sóc d’esdeveniments de masses amorfes, enguany m’he proposat de practicar el més fulgurant i extens autisme social. Del qual, val a dir, en sóc una experta.
Com cada any, també el ritual repetitiu al qual m’he de sotmetre: bombardeig interessat de preguntes cap la meva persona en referència a les meves intencions carnavalístiques, en especial per part del meu alumnat. Interès amb una ambivalència sorruda per saber si sóc capç de mostrar enginy, humor que canalitzin la meva aparent “seriositat” tan ben treballada amb els anys. Amb foteta satisfacció els dic que em disfressaré de bruixa perquè no em calen massa additius per fer més convincent aquesta disfressa. La seva gatzara està ja més que programada.
Tanmateix, i a efectes d’eternitat efímera, deixaré la disfressa d’una personeta que encanta la meva vida des de fa un temps. Ni princeses, ni fades, ni índies... ella té molt clar que és la reencarnació del Drac de Banyoles i jo no li penso portar la contrària a tan bons arguments lapidariament presentats.
Amb les disfresses no es fan bromes!
I vet aquí que arriba el magnànim i llarg cap de setmana i jo que no he regalat cap pensament per una disfressa. Tampoc és que em neguitegi, perquè fugidora com sóc d’esdeveniments de masses amorfes, enguany m’he proposat de practicar el més fulgurant i extens autisme social. Del qual, val a dir, en sóc una experta.
Com cada any, també el ritual repetitiu al qual m’he de sotmetre: bombardeig interessat de preguntes cap la meva persona en referència a les meves intencions carnavalístiques, en especial per part del meu alumnat. Interès amb una ambivalència sorruda per saber si sóc capç de mostrar enginy, humor que canalitzin la meva aparent “seriositat” tan ben treballada amb els anys. Amb foteta satisfacció els dic que em disfressaré de bruixa perquè no em calen massa additius per fer més convincent aquesta disfressa. La seva gatzara està ja més que programada.
Tanmateix, i a efectes d’eternitat efímera, deixaré la disfressa d’una personeta que encanta la meva vida des de fa un temps. Ni princeses, ni fades, ni índies... ella té molt clar que és la reencarnació del Drac de Banyoles i jo no li penso portar la contrària a tan bons arguments lapidariament presentats.
Amb les disfresses no es fan bromes!
9 comentaris:
Vigila, que un drac així, no m’estranyaria que fos reclamat com seu pels del Pla de l’Estany. ;-)
M'ha encantat llegir aquest pots. T'ha eixit redó.Potser perquè un "Drac" és un animalet amb les coses molt clares i més si té de mamà una "bruixeta" ;)
Una disfressa maquíssima per a una personeta preciosa i encantadora com és ella!
Una besada! ;-)
En matèria de dracs em confesso llec. I Banyoles... uff!, quines llunyanies! Vist, però, l'envit, em veig capaç d'il·lustrar-me en matèria de fantasia i d'emprendre ardides travesses.
Pensador, ja n'he tingut d'ofertes. La qüestió és si aguantarien amb un drac tan inquiet i sabedor del que vol i no vol. Se m'acosta un futur animat amb aquest drac.
En principi són virtuts positives, Berta i si ho miro bé, les "pateixo" també ja que em mantenen plena d'energia.
Joan, i no saps com les té! L'altre dia pujant les escales de casa li preguntava si m'ajudaria a cuinar (li agrada molt), li dic que hi ha per a preparar: pollastre. Resposta d'ella textual: Ah, no! A mi no em faràs menjar en els temps que corren pollastre. Li vaig dir que ja el tenia congelat de fa temps. La seva següent resposta va ser lapidària: "No sé perquè el virus s'hauria de morir amb el fred, segur que es descongela amb el pollastre". No cal que et digui que vam canviar el menú del sopar.
Sap enroscar amb el dit. Això sí, jo li ho faig saber. Així tenim l'equilibri d'estira-arrunça establert. ;-)
Eumolp, fem una cosa. Te la deixo una setmaneta i et posa al dia sense haver d'emprendre ardides travesses.
Publica un comentari a l'entrada