He pensat que potser us agradaria saber qui eren les “persones” representades a la foto que vaig penjar en el meu darrer escrit.
Es tracta de les matrones, Matronen. El seu significat adoptat al llatí, matrona ve a significar honorable mestresa de casa.
Era una deessa d’origen celta, el culte de la qual es va escampar per tota Germània, especialment pels pobles germànics que habitaven les ribes del Rin. El seu culte rendeix honor a la fertilitat i la ciència de l’obstetrícia, és a dir, l’art d’acompanyar la gestació, el part i el puerperi de la dona.
El culte es va escampar per tot l’Imperi Romà, de tal manera que s’han trobat restes a diferents i llunyans indrets que certifiquen i confirmen l’existència d’aquesta divinitat. Les troballes ens mostren dos tipus de representacions: en forma d’altar o en forma de pedra votiva, els anomenats ex-vot. En aquesta sempre es veu un grup de tres dones, una tríade a la qual hi sortien i pertanyien dones casades com solteres. Els seus atributs eren la serp, els infants i els bolquers. Les matrones rebien noms segons la funció i la relació que se li volia donar a aquesta divinitat, per exemple: “Lubicae, deesa que sana”. La majoria dels altars eren a les cases romanes a l’àmbit reservat als lares, els deus protectors de la llar. Però també es van construir temples i centres de culte. Sobre el ritual concret que se seguia no es té molta informació, com ha passat amb altres divinitats que no tenen el seu origen inmediat dins de la civilització grega o romana. Se sap, això sí per algunes representacions, que es feien ofrenes amb cistells plens de fruita així com alguns sacrificis d’animals –porcs i peixos- i cerimònies d’encens.
Aquesta divinitat té una relació amb les divinitats de la mitologia nòrdica, i em refereixo a les dísirs (Disen) i les walquiries (Walküren). Però és més directa i concreta amb la de les nornes (Nornen), les deesses que filen i teixeixen el nostre destí i que també n’eren tres: Urd, Verdandi i Skuld. Les nornes també tenien una vessant guerrera, per tant s’adoraven com a deesses de la guerra.
Es tracta de les matrones, Matronen. El seu significat adoptat al llatí, matrona ve a significar honorable mestresa de casa.
Era una deessa d’origen celta, el culte de la qual es va escampar per tota Germània, especialment pels pobles germànics que habitaven les ribes del Rin. El seu culte rendeix honor a la fertilitat i la ciència de l’obstetrícia, és a dir, l’art d’acompanyar la gestació, el part i el puerperi de la dona.
El culte es va escampar per tot l’Imperi Romà, de tal manera que s’han trobat restes a diferents i llunyans indrets que certifiquen i confirmen l’existència d’aquesta divinitat. Les troballes ens mostren dos tipus de representacions: en forma d’altar o en forma de pedra votiva, els anomenats ex-vot. En aquesta sempre es veu un grup de tres dones, una tríade a la qual hi sortien i pertanyien dones casades com solteres. Els seus atributs eren la serp, els infants i els bolquers. Les matrones rebien noms segons la funció i la relació que se li volia donar a aquesta divinitat, per exemple: “Lubicae, deesa que sana”. La majoria dels altars eren a les cases romanes a l’àmbit reservat als lares, els deus protectors de la llar. Però també es van construir temples i centres de culte. Sobre el ritual concret que se seguia no es té molta informació, com ha passat amb altres divinitats que no tenen el seu origen inmediat dins de la civilització grega o romana. Se sap, això sí per algunes representacions, que es feien ofrenes amb cistells plens de fruita així com alguns sacrificis d’animals –porcs i peixos- i cerimònies d’encens.
Aquesta divinitat té una relació amb les divinitats de la mitologia nòrdica, i em refereixo a les dísirs (Disen) i les walquiries (Walküren). Però és més directa i concreta amb la de les nornes (Nornen), les deesses que filen i teixeixen el nostre destí i que també n’eren tres: Urd, Verdandi i Skuld. Les nornes també tenien una vessant guerrera, per tant s’adoraven com a deesses de la guerra.
5 comentaris:
Una lliçó magistral, Arsvirtualis. Estic per anar a wikipedia, i canviar la definició de cultura. Hi posaré, Cultura: Pàgina personal d'Arsvirtualis (per saber-ne més, cliqueu l'enllaç). ;-)
Quantes coses que no sabia! sempre m'ha agradat força la mitologia, però reconec que fora del món romà i grec la nostra desconeixença és gran, i això que la nòrdica l'hauríem de tenir ben propera. Què direm, doncs, d'altres cultures més llunyanes? De l'africana, de tradició oral i que s'està perdent, de la precolombina, l'oriental, tan vasta i rica. Uf! creiem saber moltes coses, però en realitat som força ignorants.
Pensador, sols pretenia ser una petita explicació sobre unes divinitats que des de que en vaig saber d'elles m'han fascinat, no pel fet de ser divines -mantenc el meu agnosticisme militant- sinó perquè em fascina com el pensament humà arriba a crear aquestes figures per poder explicar la nostra vida, i la relació establerta per les nornes a l'evolució de la nostra existència i del joc del destí.
A banda d'això, la seva representació plàstica em va cridar l'atenció pels seus pentinats, vestits, etc. Malgrat l'austeritat estètica que dominava la vida quotidiana i artística dels pobles germànics, aquestes deesses sempre es representen amb gust i d'una forma atractiva. Jo no sols veig la pedra amb la seva inscripció ;-)
Quantes en desconeixem, diria jo... En el meu cas la mitologia de la Mediterrania -que és molt més que la grecoromana- s'ha fos amb la nòrdica i la germànica establint associacions, clar. El més interessant és observar la preocupació humana per tenir al seu favor una sèrie de Déus que independentment del nom rebut tenien funcions similars.
Saps, he anat aceptant -de vegades més malament que bé- les limitacions que fan que no pugui saber tot el que voldria. Això no impideix que intenti "desdoblar" al màxim les meves possibilitats. ;-))
No sé perquè els meus alumnes reals no estan tant entusiasmars amb l'idea com tu sembla que ho estàs.
Publica un comentari a l'entrada