Bé, no arribo a tenir l'aspecte espectacular de l'home del còmic del caricaturista alemany Uli Stein, però el meu cos i el meu cap es solidaritzen amb el seu malestar, això sí, sense portar el „vestit” addicional.
En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.
Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...
En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.
Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...
7 comentaris:
Que fort, Arts! Cuida't, que la vida és per gaudir-la.
I si tens "gossos que dormen" els avies!
Petons.
així que hi ha virus nous?
doncs que coi passa?
potser ja hi eren i ara li han donat nom...
només et puc desitjar molta salut, arsvirtualis, una abraçada i petons
el del llit més aviat sembla que li hagi passat un tren per sobre...
Uau! Sona fort això. Suposo que dir-te que descansis és una bestiesa, però és el que jo miraria de fer. Petonàs.
Ei Ars, com ja t'han dit aquí, cuida't molt i molt i ànims, que els virus, els d'aquí i els d'allà, més tard o més d'hora marxen! Endavant!!
que et millores! Gràcies per les teues paraules. He pensat en tornar...
Hola!
Permeteu-me fer un comentari "col·lectiu". En primer lloc moltes gràcies pels vostres desitjos, fa bo llegir-los, francament.
No em voldria lamentar, no estic feta per a lamentacions però la veritat és que havia de passar; no és una situació que ve d'un dia a un altre, sinó és la suma d'uns quants anys en els quals havia perdut de vista la meva pròpia persona dirigint les prioritats en altres sentits. El meu company i jo ens repartim al 50% les tasques -i segons com més ell o més jo- d'educar dos nens petits que es porten poca diferència d'edat, de portar una casa i clar, cadascú amb la seva feina i obligacions derivades d'aquesta; amb tot això les energies es van reduïnt i en el meu cas fa temps que vaig començar a viure de les meves reserves i naturalment han tocat fons.
Una cosa sí que us dic, no recordo quan va ser el darrer cop que vaig dormir tant i de seguit. Tinc la sensació que estic fent una metamorfosi que em convertirà en una marmota.
Nimue, has pensat molt bé...ja tardaves. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada