El passat dimecres, l'Aina va tornar a casa tota eufòrica de l'escola amb una notícia que ja li cremava i que no podia guardar més. La seva mestra li va comunicar que ja podia començar a fer el seu Füller-Führeschein. I vosaltres us preguntareu què és això i per què una nena es pot emocionar tant... El mot no té correspondència al català perquè la nostra llengua no té el sentit de la paraula en sí, però es podria traduir com carnet de ploma, és a dir aprendre a escriure amb ploma.
El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.
Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.
Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.
És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.
Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .
El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.
Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.
Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.
És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.
Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .
15 comentaris:
Jo també vaig aprendre a escriure amb ploma (contra algunes opinions, no de les d'oca) i tenia un tinteret de porcellana al meu pupitre el contingut del qual va decorar amb tota diligència un abriguet beix que acabava d'estrenar. L'estalvi matern va imposar un canvi cromàtic en negre via tint. Potser per això -servituds de l'escriptura- he acabat tenint tirada a la foscor. De la qual cosa em felicito, evidentment.
Gràcies al vostre post he desenterrat una mica de memòria i us animo a perseverar en les vostres dèries.
A mi, les plomes, sempre em semblaran el millor instrument.
Magnífic, això que expliques.
Desitjo que et vagis recuperant bé de l'ensurt energètic.
Què interessant! Em fas venir a la memòria les plomes i els tinters -dos a cada taula- de la meva escola, ja molt llunyana en el temps.
M'alegro que ja se't vegi en forma.
Hola Eumolp!
Jo sempre portava "babi" a ratlletes blanques i blau cel a l'escola, així que la meva roba i la meva mare s'estalviaven el disgust d'una possible taca de tinta. (És clar que les altres taques eren indefinibles) Semblàvem tots vinguts d'una beneficiència. El meu portava a més a la part superior esquerra (tota una proesa en aquell temps) les inicials dels cognoms brodades per le monges del covent de les Clarisses de la ciutat natal de la meva mare i dues butxaques que perillaven despenjar-se pel pes del seu interior (Sempre he tingut una debilitat per col·leccionar pedres)
Bon dia Martí,
Fa temps que no sé res de tu; espero que tot et/us vagi bé. Petons!
Saps Pere, jo vaig aprendre amb el meu pare. Ell tenia i té encara les plomes aquelles de fusta en les quals havies de posar els plomins. També aquelles estilogràfiques de goma que "xuvlaven" la tinta i amb els anys la seva col·lecció particular ha anat augmentant. Ell sap fer cal·ligrafia amb lletres de diverses èpoques i la seva correspondent decoració. Per exemple, quan m'envia un paquet o una carta l'adreça sempre està en dos colors, negre i vermell, i en lletre gòtiques. Ho guardo tot, fins i tot l'amor d'escriure amb aquesta eina.
Doncs sí que és interessant el que expliques; no en tenia ni idea.
A mi em va agafar, durant una època del BUP, per escriure amb ploma. Realment és molt més bonic que un bolígraf. Mmmm... potser m'has donat una idea! :-)
l'art de la grafia, sovint anem a lo fàcil, a mi m'agrada escriure en ploma, en tinc quatre, l'ultima però no rutlla, vull dir no llisca gaire bé, és de les que es recanvien amb cartutxos, les altres són d'èmbol, aspiren la tinta del tinter però són només per fer servir a casa, al carrer faig servir punta fina que també llisquen molt bé.
Em sembla que escriure en ploma és una invitació a la creació, també a dibuixar i no sols escriure...
apa!
Celebro que gaudeixis de veure créixer els teus fills amb tant bona afecció.
salut
Hola arsvirtualis, en el meu bloc t'he deixat un guardó, que m'ha passat al seu torn un bloc amic, si vens per allí el pots recollir,
salut i bona narrativa
ja veus com són les coses. mai de la vida m'hagués imaginat que s'usara encar ploma per a escriure si no és en el cas personal i segurament per nostàlgia o per convicció. De fet no creia ni que se'n puguen trobar almenys per ací si no és en llocs molt concrets, i de sobte "sorpresa" un país diguem-ne occidentaltzat i avançat fa servir plomes i no bolígrafs, sorprenent i interessant. A més de tot el que tu expliques sobre el desenvolupament psicomotriu i l'estètica caldria afegir-hi la paciènca, eixa mena d'exercici que tanta falta ens fa en el dia a dia. Jo mai he escrit en ploma, de fet hauria d'aprendre però últimament he retornat al llapís , no sé bén bé perquè :) una abraçada , amiga :)
hola Ferran,
Què ja t'has animat a hores d'ara? A veure si em comuniques aquesta idea...
RdM, escriure amb ploma és una invitació a la recreació del temps i de la calma així com al fluir plàcidament del que es pot sentir.
RdM, gràcies pel detall del premi i de les raons del mateix. T'he deixat una petita explicació al teu blog. Una abraçada.
Per cert, baixo!
Doncs en són moltes les persones, Joan, que fan ús de la ploma, i no sols per escriure els seus pensaments sinó reflexant el devenir més quotidià que ofereix el dia a dia. Una abraçada gran per a tu.
el meu nebodet (que tè 6 anys) encara escriu amb lapis...però escriu prou bé i llegeix mooolt bé...quina emociò escoltar el nen llegint!
;-)
Publica un comentari a l'entrada