Vine, seiem i parlem, d'allò que et preocupa, que et fa sentir més del que voldries. Les darreres setmanes tens enganxada en el pensament una frase que vas llegir fa molt de temps. La dius perquè et crema en el més profund
-Els records fan la nostra vida més agradable, però és precisament allò que oblidem que la fa més soportable-
Ser llegir en el teu esguard que t'has passat els dies passejant-te per la casa de la memòria, per totes les seves estances, unes més lluminoses, altres més fosques, altres tancades en clau per sempre més. T'agradaria retornar a llocs antics, aquells que et van sensibilitzar a pensar i a viure. I reconeixes el sentit de tot plegat perquè ara saps que ha arribat el moment de preparar-te per acceptar la separació dels records, de deixar per a l'oblit, sense por, la tristesa i la impotència de les evidències que els han acompanyat.
7 comentaris:
Reflexives paraules no exemptes d'un deix de dolor somort...oblidar records, recordar oblits... la vida es mou entre dos pols...i la mort,,potser també.
-Els records fan la nostra vida més agradable, però és precisament allò que oblidem que la fa més soportable-
Completament d'acord, Ars. I qui ja fa uns quants dies que anem rodant per aquesta vida, ho hem experimentat en la pròpia pell.
Suposo que tothom hi estarà més o menys d'acord, en aquest pensament. De totes maneres, hi ha una mena de dolç o melangiòs "no recordar" que no sé gaire on situar. Té a veure amb segons quines nostàlgies no gaire "positives", diguem-ne. M'és difícil explicar-ho més clarament, per`què m'és difícil explicar-m'ho a mi mateix.
En fi, una altra cosa. No m'havia fixat en la teva confidència Marchiana. Des d'adolescent (a través del Raimon de ma mare), sempre m'han agradat aquests "camins dubtosos per la mar". Altra cosa que no sé és on van i ni tan sols si i on m'agradria retornar.
Em sembla que estic fet un embolic.
Aprofito doncs per saludar-te en la distància, ja que no ho vaig poder fre fa unes setmanes més personalment. Petó.
Hola Albert,
Diguem que he entès el que has escrit. Potser sí que té a veure amb records, amb nostalgies. Tanmateix es tracta d'un olbit especial, que ha d'existir en un moment donat per a què sigui possible el poder i saber viure i també aprendre acceptar les evidències que comporta aquest viure.
Aquesta idea del retorn es un fet per a poder acomiadar-se i passar fulla; m'agradaria porder retornar en aquest sentit, per tenir més clara consciència de què pertany a un passat irreversible.
Considero més el nostre devenir com el viatge d'Úlises, sols que no hi ha una Itaca, sinó moltes i que mai s'arriba a port perquè la nostra diversitat humana fa complexa l'existència "d'un sol" port.
I si estaves fet un embolic, tan de bo no hagi reforçat aquesta sensació.
Una abraçada.
M'ha agradat que alguna persona, sensible i intel·ligent, recorde i cite Ausiàs March, injustament oblidat i quasi maleït, per oblidat.
Ausiàs March, Joan Fuster, Vicent-Andrés Estellés, Joan Vinyolí,... són alguns que vetllen el meu son reposant tranquil·lament a la mevatauleta de nit, ben a prop meu.
doncs estic d'acord, però no deixa de ser amarg quan t'hi resisteixes. Acceptar la evidència i deixar passar... allò que no et permet viure el dia a dia amb l'alegria que és en tu, el dolor.
Salutacions.
Joan
Publica un comentari a l'entrada