Us deixo la porta oberta

Avui he estat mirant el blog i m’he dit que la meva assistència i presència a les nostres converses sincopades s’està convertint en un fet més que estrany i rar.

També he notat que us visito poc, que llegeixo amb retard i, si ho penso, no deixo la meva... Ja em sap greu, perquè sé que són aquests petits mots els que dinamitzen les trobades no-paral·leles i alegren i conviden a compartir.

Els motius són simples i prosaics. Feina, preparatius, reunions de diferents tipus, activitats divergents de la meva vida i un viatge no em deixen aquell preuat temps i tranquil·litat que desitjaria per acudir més sovint a la nostra cita i estar-me amb vosaltres gaudint de la paraula escrita.

Vist i vist la situació he decidit oferir-me temps aprofitant aquest viatge i espero que la serenitat acudirà per sí mateixa. Mai he volgut sentir-me obligada i no començaré ara a despertar una sensació que no he tingut.

Els coixins i divans resten per a la vostra comoditat.

Respireu l’aroma que hi habita.

La roda de la fortuna (II)

Silencis

La nit ha esgotat el seu temps.
Amb tempteig innocent
comença el seu traspàs.
Els primers remors de la ciutat
descobreixen un nou dia.

Els fils del vincle seran tallats
i el silenci regnant copsarà
un nou cercle de límits.
Sé, però, que el dia arribarà
i amb ell,
com un desig ancestral,
la paraula escrita.

Transitar

Llarg dia, increiblement amb el seu final. Llarga setmana, l’he d’esperar encara.
Preparatius d'intercanvis, correccions, seminaris de formació, .... i jo que ja em creia ja formada.
En fí, com diuen per aquí, em deixaré sorprendre !

La meva ciutat, capitol I

I torno a esperar, i torno a demanar un caffelatte a l’italià que aquest darrer hivern s’ha convertit en el “meu” italià (això dels possessius ja pot ser preocupant, en Fuster tenia raó, però ja és una altra història).

Esperar. De fet no em desagrada esperar segons què, segons com. El temps d’espera es transforma en temps de reflexió, d’observació i sí, en molts casos en aquell “dolce far niente”, forma meravellosa d’assimilar els impulsos rebuts des de la quotidianteïtat. Quina genial forma de gaudir de la vida i del seu interiorisme, vivint-la sense participar-hi aparentment de forma activa...

Ara penso que em vindria bé la garrofera on em jeia quan era petita, aquella brisa que arribava amb les primeres foscors, els sorolls del camp que m’envoltaven, el meu poal ple de mores i les capsetes amb les meves peces caçades: alguns cullerots, alguna sargantana i els dies amb sort algun pregadéus, els meus preferits.

Del que tinc ara al que tenia i penso sols reconec el sol i el blau d’un dia que torna a lluir al cel. La garrofera s’ha convertit en edificis, més o menys tant respectables com aquell arbre; els sons que m’envolten són d’un idioma que ha esdevingut el meu i el meu poal està ple d’anotacions que reposen en el meu quadern i esperen ser transcrites. Les bestioletes, les imagino o si més no, i recordant l’analogia tant singular i divertida que va fer el zoòleg Gerald Durrell, podria dir que aquestes serien les persones que hi són a les taules del meu voltant o les que pul·lulen pels carrers i places amb la gran diferència que no he tingut que organitzar cap mena de safari per a caçar-les, però que no s'escapen de la meva observació com en temps d'infantesa tenia per costum.

Ara aguditzo la meva oïda i em torna a sorprendre una altre aspecte de la ciutat on hi visc: en lloc de sentir la llengua del país sols sento italià. Tinc la sensació que de sobte hi sóc a Venècia. Són venecians, i no puc deixar de somriure.

És per això que m’agrada aquesta ciutat. Una ciutat que viu i deixa viure. Us dic que és la ciutat situada al nord amb més ambient mediterrani que he conegut. Es viu la nit, es viu el carrer. Des dels ulls d’una Immi (Immitation, així anomenen els ciutadans als altres que arriben d’altres llocs i s’hi queden a viure) veig que els seus habitants han esdivingut una barreja ben curiosa que combina aquella lassitud de les nostres contrades, deixant fluir la vida i el dia amb la rigidesa d’aquella moral i obligació tan prusiana. Encara que parlant entre nosaltres -i ells mateixos ho saben i t’ho confirmen- el primer aspecte desiquilibra més d’un cop la balança imaginària.

Heim

Alle Vögel sind schon da
Alle Vögel sind schon da,
alle Vögel, alle.
Welch ein Singen, Musizieren,
Pfeifen, Zwitschern, Tirilieren!
Frühling will nun einmarschieren,
kommt mit Sang und Schalle.

Wie sie alle lustig sind,
flink und froh sich regen.
Amsel, Drossel, Fink und Star,
und die ganze Vogelschar,
wünschen uns ein frohes Jahr,
lauter Heil und Segen.

Was sie uns verkünden nun,
nehmen wir zu Herzen.
Wir auch wollen lustig sein,
lustig wie die Vögelein,
hier und dort, Feldaus, Feldein,
Singen, Springen, Scherzen.

Hoffmann von Fallersleben
Melodie: Volkstümlich aus Schlesien

Així diu una antiga cançó infantil de salutació a la primavera. Amb els cants dels ocells ens comunica la seva arribada. Persèfone retorna al món dels vius.

L’hivern ha estat dur, llarg i fosc. Els primers dies de la nova estació malgrat tenir ja una altra atmòsfera i lluminositat, no tenen encara la claretat que jo necessitaria. I això que enguany he tornat a baixar i he aprofitat com sempre per carregar la meva pell de llum i caliu mediterrànea.

Ja fa temps que penso que estaria bé tornar. Però quan sóc a la terra que vaig veure per primer cop, no puc oblidar la que m’ha acollit més tard sense prejudicis ni prehistòries. Sentir-me daheim en la meva nova vida no va ser un pas ràpid. Sembla com si aquesta haguéssi previst deixar-me la llibertat per poder decidir si és això el que volia i posteriorment, escollir si era una veritable opció, una alternativa a la vida iniciada.

Tot i així, visc en un constant equilibri esquizofrènic del meu espai. Sento que no pertanyo de manera total a cap dels dos llocs que considero el que els alemanys en diuen Heim. Això penso de vegades. D’altres, tinc molt present com n’és de valuós sentir-se bé, acceptada i integrada a dos móns en principi tan diferents com els meus.

Per què pensem sempre que cal triar quan en el fons no ho volem?
Quines forçes culturals fan que hi siguin tan interioritzades en nosaltres fins al punt de portar-nos a dilemes com el que jo em plantejava?

Amb el temps he sabut aplicar un cop més allò que podria sembla una excusa per poder justificar una tria, i que no ho és de cap de les maneres. Em refereixo a una fòrmula hegeliana (valga’m déu pensarà algú de vosaltres !!! ) que ha fet que me n’adoni de la riquesa que tinc a les mans i que la gaudexi dia a dia plenament conscient d’ella: Tesi-Antitesi-Síntesi.

Estic en el punt de la meva vida del qual puc dir, que sense perdre les meves arrels del que vaig ser i que hi són molt presents en el meu dia a dia, he esdevingut un altre ser amb unes altres arrels que he fet meves i em complementen. Enyorar ho faré sempre, sigui on sigui. Tanmateix no defugo d’aquesta sensació i dels sentiments que l’acompanyen

No tinc l’ànima partida, la tinc compartida.


(Per cert, si teniu la possibilitat de sentir la cançó, aprofiteu-la! és meravellosa)

Lluna plena

... nit d’insomni.
Ulls oberts, ment desvetllada.
Tombs i més tombs al llit.
Em llevo, em jec
Llegeixo, tanco els ulls.
Pensaments que bateguen.
Els coneixem.

Et deixo una de les lectures...


Träume, die in deinen Tiefen wallen,
aus dem Dunkel laß sie alle los.
Wie Fontänen sind sie, und sie fallen
lichter und in Liederintervallen
ihren Schalen wieder in den Schoß.

Und ich weiß jetzt: wie die Kinder werde.
Alle Angst ist nur ein Anbeginn;
aber ohne Ende ist die Erde,
und das Bangen ist nur die Gebärde,
und die Sehnsucht ist ihr Sinn-

Mir zu Feier
Anfang November 1897-Ende Mai 1898
Rainer Maria Rilke

24 de març de 1915

Aquesta setmana el diari Die Zeit ens torna a fer memòria d’aquesta data, la del dia d’avui. Una data que va marcar la història europea i que va encaminar a Europa cap als més sanguinaris i inhumans canvis de totes les èpoques. Aquest canvi va començar com havia de començar, amb un genocidi. El genocidi del poble armeni.

Em cal escriure aquest text, em cal per alliberar, sense oblidar, perquè les imatges que guarda la meva ment de la forma amb la qual es va intentar fer desaparèixer una nació em fan revoltar l’estòmec i la ràbia que m’anega podria fins i tot anul·lar el meu seny humà. Serà perquè tinc coneguts armenis, perquè sé que són el polsim que va quedar d’un poble. (Es calcula que entre el 90 i 95 % van ser assassinats).

Als instituts alemanys forma part del curriculum parlar sense tabús de la història passada més recent al vell continent. Als llibres de text surt amb tota claretat aquest aspecte tan negre, fins i tot sabent que Alemanya un cop més, i en el cas del genocidi armeni hi va participar amb 12.000 soldats. Turcs i alemanys es van saber alliçonar en les més pures i dures tècniques de tortura, violacions i mort, sense fer cap mena de diferència de sexe o edat. La constància escrita d’aquest genocidi en particular als llibres de text ha portat moltes protestes per part del govern turc transmeses pel seu ambaixador a Berlin. Sortosament cap dels Länder ha fet el cap cot i ha imprès deixant memòria escrita dels fets i dels participants.

Però hi ha una constància gràfica publicada però desconeguda per a la gran majoria on es reflexa l’horror de la massacre. Armin T. Wegner, infermer alemany sota les ordres del mariscal Colmar von der Goltz va fortografiar els fets i els seus resultats, i aquestes fotos són el testimoni fidedigne que no deixa dubtes de qui van ser els autors.

El govern turc has fet ús de les amenaces no sols a Alemanya sinó als Estats Units. L’any 2000 el Congrès americà va declarar una ressolució que anomenava de genocidi als successos que van passar el 1915. Clinton va retractar-se argumentant ha s’havien de salvaguardar interesos nacionals. Aquests estaven molt clars: els turcs els havien amenaçat de tancar la base aèrea d’ Inçirlik.

Un altre exemple. A principis dels 90 es volia ja incloure com part de l’exposició permanent al Museu de l’Holocaust a Nova Iorc tota la documentació existent –escrita i gràfica- que hi ha del genocidi. Israel i altres països van fer molt esforç per a portar a terme aquest fet de reconeixement. Un altre cop, el govern turc va boicotejar l’iniciativa.

I trobaríem moltes més accions de fer justícia a un poble que quasi s'ha oblidat i que han acabat en no res. Però ja sabem com n'és de fràgil la memòria històrica i més quan aquesta porta dolor i mans tacades.

Noranta anys després, més d’un milió i mig de sers humans assassinats, i fins ara Turquia continua negant aferrissadament que hi hagués hagut un genocidi al poble armeni. Ara no els ha quedat armenis al seu “territori”, per això de fa dècades s’han buscat un nou "enemic" on afilar les seves urpes, els kurds.


Informació

http://racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.ht
http://www.genocidioarmenio.org
http://www.cafebabel.com/ca/article.asp?T=T&Id=2772

Com som?

No sé perquè però avui m’he llevat amb un comentari al cap que va fer Joan Fuster sobre la forma de ser i de com pensem i ens veiem nosaltres mateix. Bona manera de despertar-se... Suposo que van quedar rondinant per la meva testa diverses converses que vaig tenir ahir i que curiosament moltes d’elles giraven al voltant del que es podria considerar la nostra essència.

Fuster deia sobre la forma de ser:

< Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix > (Diccionari per ociosos)

Us deixo el comentari. Jo, a aquestes hores del dia i sota la meva condició de dona-mussola no em veig en cor de fer cap pensament més enllà del meu cafè amb llet sense sucre (se'm refredaria!). Encara que ja el tinc en rodatge.

Ars Memoria

Primer dia de vacances !

Sí, ja han arribat. Elles, les ben desitjades i esperades vacances, i tanmateix a les 6 del matí ja tenia el neguit al cos i no em podia estar més al llit. El motiu és ben simple i és el següent: m’he proposat fer moltes coses i algunes d’aquestes mereixen tota la meva acurada atenció.

Aquest cap de setmana ja he confeccionat la meva mind mapping de les activitats que he programat, i amb molt orgull ja he pogut “eliminar” algunes branquetes. En una d’elles vaig incloure acudir a les nostres cites més regularment, perquè ja sé que us tenia una mica abandonats. Però ja sabeu que les coses vénen com vénen i no es pot forçar allò que no vol néixer.

Per cert, sabeu què és una mind mapping o també anomenada mind mapp ? Us diré que això que sona tan modern, com moltes coses que ens envolten, no ho és. Per dir-ho d’una forma molt resumida és una tècnica d’aprenentatge i d’entrenament de la memòria que es basa en l’assimiliació d’impulsos exteriors a partir de la seva visualització i que són enregistrats i processats pels hemisferis que formen el nostre cervell.

Va ser el filòsof Ramon Llull el primer que en va fer ús d’aquesta tècnica dins del seu mètode filosòfic de la mateix forma que nosaltres l’apliquem avui en dia. Ell va convidar constantment a aplicar-la en totes les facetes de la vida, perquè de fet, és la forma més lògica amb la qual nostre pensament s’estructura. Llull no ho va inventar. Ho va descobrir amb els contactes que va mantenir amb la cultura àrab. Ars Memoria, s’anomenava en aquells temps aquesta tècnica de la qual ens han arribat mostres amb una certa component artística molt interessant. Em ve a la memòria una que vaig veure fa molt de temps feta per un xeic anomenat Talib.

Tanmateix, la tradició d’aplicar aquest mètode l’hem d’anar a buscar més endarrera del temps, fins trobar-nos Aristòtil. Posteriorment qui ens va deixar una mostra més patent d’aquest fascinant mètode van ser Ciceró i Quintilià. Aquest darrer ho va reflexar molt clarament en el seu llibre: De la formació d’un orador.

Però han estat dos germans britànics, psicòlegs, els qui han tingut l’ull clínic de donar-li una altra visió, d’adaptarla al nostre temps i pensament i , és clar, de patentar-la. Els seus noms Tony i Barry Buzan.

Pensar i estructurar, no sols mentalment o amb mots, sinó amb esquemes i dibuixos i fent ús de les imatges i colors per diferenciar conceptes i les seves jerarquies per poder aplicar-los especialment en el camp de la retòrica i com a tècnica per memoritzar i recordar , és de forma molt resumida, el significat del concepte mind mapping.

Jo l’aconsello a qui vulgui fer-ne ús i aplicar-lo independenment de l’àmbit de la seva vida, privada o professional. Estic disposta a ajudar-vos.

P.S. http://de.wikipedia.org/wiki/Mindmap
http://www.learnline.nrw.de/angebote/selma/foyer/projekte/hammproj4/
regeln.htm

(Us dono aquestes adreces perquè són les més simples per poder entendre, si més no en la llengua triada, sí amb les imatges. Ja em disculpareu, però no he trobat cap informació en català, i de fet alguns de vosaltres ja sabeu que en certs aspectes visc més intensament amb la llengua d’en Hölderlin, Novalis i Rilke. Espero que si vèieu l’esquema capteu el seu sentit. Si algú de vosaltres trobessi informació en català, ja sabeu, a compartir! En anglès trobareu tot i més; sols heu de consultar l’oracle)

a M.

Ara que han passat un dies, que la distància –com ja saps- pot suavitzar i adormir els sentiments i les sensacions, puc encetar aquestes paraules que potser no les podràs llegir però que de bon prou les coneixes.

Hi ha dies que comencen amb la tristor arrapada al cos i gravada a l'ànima. Suposo que aquesta situació regnava en mi quan vas decidir passar per casa. Volies donar-me una notícia, havies de donar-me-la i va ser casualitat que aquell no fos un dels meus millors. Per això quan la vas dir només vaig poder reaccionar de la manera que ho vaig fer, sentint que el terra s’obria i jo tota em perdia en el seu interior.

Em dius que deixes la ciutat que s’havia convertit una mica en la teva, com també ha esdevingut la meva. Te’n vas a Caracas, en principi, per tres anys. Aquesta era la teva notícia. Mentalment em situo a l’espai d’aquella ciutat i la relativitat de la llunyania se’m presenta amb tota la seva força colpidora.

Em parles de les teves pors, i ja no per la situació política ni de seguretat ciutadana, sinó d’aquella sensació que implica començar de nou, des del prinpici. Llegeixo en la teva veu i ulls que hi ha molts pensaments que per quasevol motiu no em vols dir. Et conec el suficient per saber que no cal preguntar, que el que s’ha de dir trobarà el seu dia i el seu moment.
Per a tu, serà una experiència inolvidable, ho sé. I dic això perquè sé com absorbeixes noves coneixences des de la teva aparent passivitat. Se’t nota il·lusionada. I això em fa feliç.

Però jo em sento trista. Saps, no em preocupa el temps com el fet que és. Veure passar els dies, viure’ls, assimirlar-los. Em preocupa els canvis que van viculats al seu pas, i que són inevitables. I és bo que així sigui, i és bo que així arribi. Però em rebelo pensant que aquests puguessin afectar el que tenim.

Tanmateix sé que no ens perdrem. Sabem que les nostres vides formaran un quàdrilater els vèrtex del qual són les ciutats a les quals estem, estarem vinculades. Elles sabran reunir-nos. Però tres anys... sense el contacte de veure’ns, de trobar-nos, de xerrar, de preparar i d’organitzar aquelles coses que ens agraden..

També saps que les nostres vides, la teva i la meva, estan en moviment continu. On acabarem no ho sabem, ni tu... ni jo. Però sí que tinc la certesa que sabem on es trobarem, i aquest vincle d’esperança farà més soportable l’absència teva en la meva quotidianeïtat. En aquest instant me n’adono que ens queden quatre mesos per compartir-los, sense angunies ni presses i sense disfressar res, sabent guardar la naturalitat que sempre hem tingut.

La teva amistat ha estat un fluir d’impulsos positius. T’enyoraré. Molt. Aquesta és l’única realitat, ara per ara, del que sento.

Carta a un amic

Un banc davant l’aigua del mar, aroma de salitre. Vaixells que es deixen bressolar amb el suau moviment. Hi ha vida al port, hi ha vida al meu cor.

Amb gest ancestral el meu cap cerca la teva espatlla dreta, reposa sobre ella. Conversem. Les nostres veus es comuniquen i s’obliden del silenci al qual estan condemnades i sotmeses per una resta de temps. Silenci que ni nosaltres amb el nostre desig contrari podem determinar. Sentir la teva veu, la seva vibració en la meva pell, i me n’adono com en sóc d’àvida per copsar cada mot que abandona la teva boca.

Mentre t’escolto, mentres tu m’escoltes, sabent-te receptiu com jo de tu, no puc deixar d’imaginar com seria el record renovat de sentir els teus llavis passejant-se pels meus. Difuminat i subtil record del teu bes. Que donaria per empassar-me’l, intensament, com si fos el darrer alè que em regala la vida...

Me n’adono de la disparitat existent entre la conversa parlada i la conversa imaginada, i són aquestes imatges les que voldria conversar. Ment i cos intenten trobar un camí que et porti a mi. No goso. En mi s’aglopen eternes nits d’enyor de moments no viscuts amb tu. Ara tenint-te al meu costat no sé com trencar-les.

El silenci amic íntim nostre ens mostra la cruïlla dels nostres llavis i el record s’esvaneix. El temps llisca amb ells. M’allibero a la seva mal·leable suavitat. Sento com cedeixen a la tendra pressió. Bec de la seva humitat. M’alimento del seu intens contacte. Sols sóc capaç de pensar que vull ser amb tu, que la meva vida està vinculada a la teva per sempre més. Sempre, quina por m’ha fet aquesta paraula, i els cops que n'hem parlat de la seva relativitat, del seu absolutisme. I ara, amb tu per primer cop, en sóc conscient de la realitat d’aquest sempre, i el vull, com et vull a tu.

Llavis separats, cossos abraçats, silenci regnant, sensacions que criden, que desperten els pors de la pell i ens recorden un cop més que sols hi ha camí endavant. I jo et dic que porto la teva paraula cisellada a la meva pell des de que la vaig trobar. Que en la meva pell podries llegir el sentiment intens que dia a dia has anat desgranant en mi. Que en saps de la meva lluita perduda a consciència i des del principi per no deixar-me arrossegar en l’espiral que em prometia ser al centre del teu univers.

Tu, i sols tu, vas saber trobar la sortida del laberint, on jo hi era. En arribar a mi, seguint el fil dels mots intercanviats, vam veure que l’evidència del que erem i som s’havia fet palesa.

Som paraula escrita invocada que es converteix en parlada quan la porta del temps i l’espai que ens empresona ens convida a entrar a la seva estança.

Hi entraré sempre. En ella hi he deixat la vida.

Hereux mariage

Entre el meu temps i el catàleg de teixits i dissenys que s’ha instal·lat sobre el meu escriptori.

Els darrers dies només veig que sedes, popelines, crêpes georgette, llanes nobles, caxmir; cintures suggerents, escots que conviden a seguir-los amb la mirada, cames allargades per la faldilla amb remat de campana, cintures que s’abracen a elles mateix.

Passar moments inolvidables que descansen en la suavitat de les caderes al passar la mà sobre l’alpaca que les cobreix, el color de la qual revitalitza, il·lumina el cutis.

Consulteu l’oracle.

Sóc la nova Sibil·la de la moda... si més no pel que fa per a la tardor-hivern de 05-06.

Tempus fugit

L'hiver en blanc

Blanc, lumière de l’hiver.
Douce chaleur et caresse de la laine.
Sa fine brillance est source d’élégance.
Son toucher incomparablement doux comble tous les rêves de confort.
On le voit et on le sent a toucher la caresse de la peau de pêche.
Une merveilleuse promesse de douceur.
Le rouge fait oublier la grisaille de l’hiver.
Subtile reprise du coloris.

La moda, tot un món d’espectatives de caliu sensitiu que mitjantçant l’acurada descripció de teixits nobles, en un llenguatge insinuant, ens vol seduir constantment. Invitació a imaginar camins de seducció lenta, pausada, tranquil·la.

És cert que la roba que ens cobreix, destapa la nostra sensualitat?

És la roba la nostra segona pell que ens impulsa a la seducció de la persona desitjada?

Volem sentir-nos seduïts en la manipulació?

On queda la força primitiva natural del cos que presenta i emana el seu anhel obert, clar i envoltat d’aquella lluentor que transpua l’esguard ple de desig?

Desfullem la flor de la mirada arcana que deixa entreoberta una porta a una estança plena de moments de plaer vital, que alimentaran la nostra existència.

Mullem els llavis convidant a beure d’ells amb la mirada fixada en l’home, objetiu del nostre deler.

Passegem la mirada pel seu pensament acaronant-lo tendrament amb el que els nostres ulls en silenci li poden suggerir.

Tot el cos actiu i la ment en perpetu moviment.


M’agrada seduir, sense artificis.

Silenci

Dies de silenci, dies d’absència.
Absència no sols virtual, sinó també real.

Els impulsos exteriors en aquests darrers dies han estat abundats i rics. Tot plegat he tingut poc temps per acudir al nostre divà.
Tanmateix amb alguns de vosaltres he tingut l’ocasió d’haver pogut gaudir d’una retrobada de coordenades reals.

És bo comunicar-se amb amics, sigui quina sigui la forma amb la qual canilitzem aquest contacte. En el meu cas, ja sabeu, un pèl limitada. Per això valoro en especial aquests instants de coincidència que m’ofereix de forma repartida i seleccionada el calendari.
I en aquest reencontre cenyit al temps he tingut de nou aquell sentiment i sensació que em confirma haver encertat en la decisió presa.

Ja em disculpareu si actuo egoistament i me’ls reservo per a mi.

Entres? ...em dius.

Der armseliger Baum / L’arbre melangiós (1999)
Atlas-Zeder, Aluminium
Rosemarie Trockel (1952)

Passejant t’he trobat, i m’he quedat mirant-te.

Davant meu, a l’esquerra, una muntanya cònica d’alumini que abassega la lluminositat d’un migdia clar, ras i fred de febrer; a la dreta un cedre que vincla la seva esveltesa vertical cercant la fredor emanada de la forma. Formeu un portal.

“ L’arbre melangiós ” ,

t’anomenat la teva creadora, i jo t’he intuït com l’abre acollidor. La conjunció de la vida que tens i desprens amb la immaterialitat de l’encontre cercat. Mentalment m’has vist traspassar la teva arcada i el meu present s’ha convertit en passat.

Ens oblidem de nosaltres?

Em truques per trobar-nos divendres. Et recordo que tenim encara pendent una cita que no vam voler anul·lar. En el programa de trobada tenim Turandot. Em dius que vols parlar amb mi. Et pregunto si serà un bon moment. Ens recordem la data: divendres vespre, Turandot.

Divendres i tu. Seus al meu costat inquiet. Sembla que no et puguis concentrar. El temps ens aboca a la primera i única pausa de la nit i em dius que no pots ajornar la nostra conversa. Et dic que m’ho pensaré i tornem a entrar. Liú ens espera.

Sortim i decidim anar a un cafè. Ens farà bé en aquesta gèlida nit. Noto que no saps com començar, i em comentes que t’has assabentat de la meva estada a Veere, de la visita a l’hospital. No faig cap comentari més que pugui fer-te sentir allò que voldries saber. Em sents en la distància i no t’agrada. Em pregunto si de debó m’havies sentit mai al teu costat, a prop teu. Però la teva resposta és quedarà inmersa en el silenci que creua les nostres mirades malgrat el soroll de les nostres paraules.

T’estimo, sento sortir dels teus llavis. Sense cap reacció rebo el teu sentiment. Et dic que el moment de l’amor ha passat, s’ha esmunyit entre els dies d’espera. No sento res per tu, ho notes, t’ho faig veure amb una claredat esfeïdora. És el meu cos qui parla, el meu esguard.

Ara, tenint-te davant dels meus ulls, me n’adono de com de buida s’ha convertit la teva persona pels meus sentiments, pels meus pensaments. Quina caricatura has esdevingut...
Ara sé que no tinc passat amb tu, perquè no vas construir present amb mi. Potser la solitud que sento quan hi sóc amb tu és l’únic record que em vas deixar. El temps teu amb mi. Forat buit i negre.

El silenci decideix la fi de la nostra conversa. Anem cap a la sortida. Un cop fora i amb aquella facilitat que et va caracteritzar aconsegueixes segellar els meus llavis amb els teus. Els teus llavis desgranen sensacions que em volen transmetre les paraules dites abans. Els meus les deixen caure sense fer res per acollir-les. Em separo de tu. Et dic adéu i desfaig el camí que em va portar al teu encontre.

Ara és la meva hora. Tornaré a Veere sense emocions contingudes.
Nessum dorma, sona encara en l’aire.

incerteses que deixen viure

Aquesta ciutat no descansa.

No hi ha mes que no hi hagi avís de bomba. Bombes que han guardat silenci a crits durant 60 anys, d’ençà que es va acabar la darrera guerra mundial. I dic a crits perquè tothom ho sap que el subsòl de la ciutat està ben farcidet d’elles. Com la fava del tortell de Reis si em permitiu la banalitat de la comparació.

Fins l’any 1990 trobar-les era cosa de la providència. Quan s’havia d’enderrocar un edifici o se n’havia de construir, els mestres artificiers juntament amb els arqueòlegs prenien posició per inspeccionar la zona, amb objectius ben diferents.

L’any del canvi, amb la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica i quasi com a conseqüència la reunificació de les dues Alemanyes, va ser llavors quan els governs dels respectius països guanyadors de la guerra, els quals encara hi tenien tropes militars estacionades a territori alemany, van anul·lar aquesta ocupació “simbòlica”. El país, un cop reunificat, va assolir de nou la seva soberania nacional.

Un dels primers detalls de bona voluntat d’aquesta nova i recent etapa encetada va venir de part del govern britànic. Va tenir la amabilitat de oferir els plànols on quedava registrat fins a la precisió la ruta que va seguir la R.A.F. en les seves incursions per bombardejar l’Alemanya nazi.

De sobte, ja sabíem on podríem buscar les bombes i millor encara, trobar-les!
Ai las! El que ja sospitàvem es va confirmar amb els plànols. La posició no tan teòrica de moltes bombes.

Després d’acurades i ben primirades investigacions, hom n’està segur que encara en queden moltes que no van esclatar en el seu moment. Així que vivim en un constant perill d’explosió per culpa de bombes no-caducades i rovellades, i acceptem amb estoïcisme que ens barrin el pas de tant en tant perquè, tot plegat, aquell dia se n’ha trobat una i s’ha de desactivar. I una cosa està clara, malgrat els anys passats, no han perdut gens ni mica la seva virulència bèl·lica.

Els que hi vivim ho sabem i en prenem nota.

I la nostra vida flueix d’una manera que deixaria fora de joc, sense cap mena de mala interpretació, tota la lassitud mediterrànea.

Nit compartida

Die Liebende

Ja ich sehne mich nach dir. Ich gleite
mich verlierend selbst mir aus der Hand,
ohne Hoffnung, dass ich Das bestreite,
was zu mir kommt wie aus deiner Seite
ernst und unbeirrt und unverwandt.

... jene Zeiten: O wie war ich Eines,
nichts was rief und nichts was mich verriet;
meine Stille war wie eines Steines,
über den der Bach sein Murmeln zieht.

Aber jetzt in diesen Frühlingswochen
hat mich etwas langsam abgebrochen
von dem unbewussten dunkeln Jahr.
Etwas hat mein armes warmes Leben
irgendeinem in die Hand gegeben,
der nicht weiß was ich noch gestern war.

Rainer Maria Rilke
Buch de Bilder (1902 und 1906)
des erstes Buches erster Teil

S.O.S.

No tindríeu per a mi una cel·la agradable d’aïllament?

Lectura i vi els porto jo...
Per cert, la clau me la podeu donar, m’agrada escapar-me de tant en tant.

Les meves hores autistes han après a ignorar-les...

Ja veig que hauré de refer la meva closca.

En la nit

El bol diu que frueix dolçament amb el fregadís
de la boca xerraire de Zenòfila. Sortós ell!
Tant de bo que posant els llavis damunt els meus llavis
sense respirar te'm beguessis la meva ànima.

Meleagre de Gàdara
(Trad. Maria Àngels Anglada)

Et recordo,
t’imagino,
et sé.

I no he pogut resistir invocar aquest poema.