Lluna

Us presento la Lluna.

La Lluna i el seu germà es van presentar a casa ara fa quatre setmanes i d'ençà la vida -i en especial la d'algunes de les meves plantes- ha canviat radicalment. Lluna és observadora, tímida, assenyada, dolça i independent. S'acosta i et mira amb els seus grans ulls rodons. La terrassa s'ha convertit en un escenari que convida a imaginar: selves denses de vegetació que fan el fet d'amagar-se més divertit. Després de lluitar apassionadament amb les plantes ve l'hora del descans. Té una debilitat especial per una jardinera on hi ha plantades una barreja de flors japoneses de tons blaus en la qual jeu els vespres quan la temperatura permet respirar després de la calor diürna i és clar, l'aigua de les regadores és un elixir irresistible.

Un altre lloc a atractiu és el meu estudi, una font d'inspiració amb tanta prestatgeria i fileres de llibres on amagar-se. Però sobretot és el meu escriptori el seu lloc preferit i en concret una de les safata situades a la dreta on hi reposa mirant i observant mentre jo faig feina.

La Lluna mai treu les urpes i sense protestar, es deixa agafar o portar a altres llocs, et mira i espera pacientment a què tu la baixis al terra per a seguir-te després al teu costat allí on hi vas. Al vespre, mentre llegeixes un llibre al sofà o mires una pel·lícula, ella et fa manyacs, acosta el seu nas al teu acaronant-lo i seguidament et mira girant el seu capet per a jeure després acoblada al teu cos i adormir-se serenament.

Les conseqüències de fer un pastís de maduixes

Avui volia fer un un pastís fred de crema de maduixes. M'agrada molt potinejar a la cuina. He obert la nevera per treure els ingredients que necessitava i no sé perquè he mirat cap al calendari que hi és al seu costat. És llavors quan he vist que tot just aquesta setmana havia estat Sant Joan i el calendari em seguia delatant que Sant Pere i San Pau estaven passant per davant meu. En un primer moment m'he sentit com a trasbalsada pensant com la meva vida ha canviat de tal manera que festes de la meva infantesa tan entranyables com aquesta les oblidava... Viure fora del contexte passat comporta altres vivències que són les que modelen el meu present.

Aquesta sensació no m'ha abandonat mentre muntava la nata i la remenava després barrejant-la amb la compota de maduixes que abans havia fet i el formatge fresc per ficar-ho seguidament a la nevera per a refredar-se. Pels meus ulls ha començat a passejar una nit de les moltes de Sant Joan que he viscut.

Aquell dia era el darrer del curs i també de l'escola. Amb els meus ufanosos 8 anys havia rebut el meu butlletí de notes, l'escola tancava i jo hi aniria a una altra, però no era conscient del comiat, estava massa satisfeta de les meves notes i també perquè sortiria de revetlla amb els meus pares. També perquè la meva mare i jo aniríem plegades a comprar-me sandàlies i jo ja tenia molt clar quines volia. Les havia vist a l'aparador cada dia al tornar de l'escola: unes sandàlies de tires argentades que anirien molt bé amb el meu vestit blanc de tímides floretes blaves.

Després de sopar vaig ser la primera en estar enllestida i sortir al carrer, amb les meves noves sandàlies i el primer vestit convidat per les càlides temperatures de la nit. No volia seure a la vorera com tenia de costum per por a embrutar-me, així que dempeus observava com la gent treia les cadires per veure la foguera del nostre carrer i com d'altra ja anava cap a la plaça a vora riu on es faria el ball. Em vaig veure com en una obra de teatre on jo era l'única espectadora. Per un instant vaig sentir un equilibri que m'embolcallava, vaig tenir plena consciència de qui era, de la bona sensació que em donaven les meves noves sandàlies argentades i de la nit que anava obrint-se als meus ulls. Em sentia en pau amb tot el que m'envoltava i sabia cap problema ni preocupació podria fer-me mal o matar la meva energia vital.

Ha passat molt de temps des d'aquella nit, però de tant en tant encara s'acosten a mi sense invocar-los aquell record i sentiment. Amb un cert enyor reconec que poques vegades he tornat a notar aquella força que em va fer sentir per primer cop l'aproximació a l'estat d'harmonia absoluta.

la meva ciutat III

Klüngel


“Relació que permet sense complicacions a certes parts amistades portar a terme negocis o rebre càrrecs, ajudar, fer-se favors, sent ambdues parts beneficiaries del negoci”

Aquesta és la definició meva particular del mot Klüngel, el sentit del qual es podria extrapolar a qualsevol comunitat social en la qual intervenen forces i interessos econòmics i de poder. Una altra cosa és quan aquest saber-fer es realitza a la meva ciutat, tant és així que pràcticament quan es parla de Klüngel es pensa ja en ella. No és d’estranyar doncs que dins del país aquest terme s’hagi ampliat i es denomini oficialment Kölner o Kölscher Klüngel. En el fons no deixa de ser un acte de nepotisme.

A Colònia l'origen del mot i el seu ús són profunds i estretament relacionats amb l’època de floriment econòmic i polític de la ciutat: l’Edat Mitjana. Amb l'aparició inflacionaria i santificació d'ossos, trossos de roba, fusta, despulles en general, la ciutat passa a ser un dels llocs de pelegrinatge més importants dins del món cristià. Aquest canvi comporta una transformació en totes les infraestructures urbano-socials. De manera primitiva podríem dir que som davant del naixement del turisme i de les primeres especulacions financeres.

I el Klüngel no acaba aquí sinó que s'institucionalitzarà. Les continues lluites entre l’església i els ciutadans, en concret entre l’arquebisbe i les famílies patrícies de la ciutat, faran que després de la batalla de Worringen (1288), aquests prenguin el poder i l’arquebisbe sigui desterrat de Colònia a Bad Godesberg. Sols va tornar a entrar per les portes de la ciutat un cop mort i per a ser soterrat a una de les capelles del cor de la catedral. Així doncs, i en plena força d'actuació, la burgesia menestral funda en 1396 els gremis i es redacta la Carta de la Confederació de Gremis, fet que els dóna poder de tenir accés directe a la vida política del municipi i determinar entre ells els alcaldes i regidors que han de ser anomenats. Aquesta situació es va mantenir durant els següents segles fins l’arribada de Napoleó y posteriorment dels prussians, els quals van determinar que pare i fill poguessin repartir-se un càrrec dins del consell municipal. L'explicació d'aquesta pràctica -no sé si qualificar-la d'innocent o cínica- residia en el possible desinterès d'aquells d'origen benestant que ocupaven un càrrec oficial per fer front amb fermesa la corrupció a la qual estaven exposats.

“Una mà renta l'altra”, aquí hi és l'art d'exercir aquest modus vivendi, això sí, mai es dirà que al seu darrera hi ha una corrupció eufemística en la definició y real en la seva aplicació.

Parlament Europeu

www.europarl.cat

Avui he rebut un correu electrònic d'una amiga meva. De les moltes coses que em contava, n'hi havia una que m'ha cridat l'atenció: em passava la referència d'un pàgina d'internet feta per un noi de Lleida. Es tracta d'una traducció calcada i impecable de la web del Parlament Europeu. Tanmateix amb la diferència que aquesta “còpia” inclou aquelles llengües d'àmbit europeu declarades minoritàries.

La reacció del Parlament no s'ha fet esperar i ha denunciat formalment el plagi i té com intenció tancar la versió catalana. La raó per la qual encara es pot visitar és senzillament perquè s'han sorprès al comprovar la quantitat de visites que ja ha rebut.

Per tant, passeu-vos-hi i potser reflexionin donar el pas de tancar-la.

. . .

què fer, quan l'eternitat sols és unes hores...

cacofonia silenciosa

ego - Landesgartenschau Leverkusen

És curiós els moments que estic vivint de fa temps. És una evidència: no em prodigo massa pel meu blog, fet que per una altra banda tampoc és nou, i de manera indirecta oblido trucar a les vostres portes. Sols esporàdicament goso a entrar i amb un deix ple penombra volàtil deixo constància de la meva visita.

D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.

Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.

Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.

vent

Un dels meus estels: El baró vermell
Vrouwenpolde, 2005

Divendres vas venir de nou. M'agrada quan hi ets amb mi perquè em reculls i em retornes a la meva essència originària. Amb tu hi sóc de nou al meu centre i sé que la nostra complicitat m'allibera de tots els meus neguits renovant-me.

Dies com aquests em traslladen a un temps estimat. Ja ho saps. Un temps lluny perquè així ha de ser, si seguim el camí que anys abans vam encetar; un temps en la memòria, de despreocupació infantil i de felicitat per descobrir nous i interessants fets; un temps on el senderi hi era absent i el viure dia a dia era una aventura constant.

He sortit a la terrassa i m'he quedat mirant un cel estès davant meu, que capriciós no es decideix quin vestit posar-se. Tanco els ulls i sento la teva abraçada mentre les teves petjades deixades en mi em confirmen que no pots restar més temps al meu costat, que has de seguir també el teu camí. De sobte sé que som aquells amants marcats que senten la seva vida vinguda a empentes determinades per forces alienes a la nostra voluntat. Viurem del sentit viscut en un instant.

insomni

El jardí marí de l'Aina

Calia recordar, simplement...

Einmal nahm ich

Einmal nahm ich zwischen meine Hände
dein Gesicht. Der Mond fiel darauf ein.
Unbegreiflichster der Gegenstände
unter überfließendem Gewein.

Wie ein williges, das still besteht,
beinah war es wie ein Ding zu halten.
Und doch war kein Wesen in der kalten
Nacht, das mir unendlicher entgeht.

O da strömen wir zu diesen Stellen,
drängen in die kleine Oberfläche
alle Wellen unsres Herzens,
Lust und Schwäche,
und wem halten wir sie schließlich hin?

Ach dem Fremden, der uns mißverstanden,
ach dem andern, den wir niemals fanden,
denen Knechten, die uns banden,
Frülingswinden, die damit entschwanden,
und der Stille, der Verliererin.

Rainer Maria Rilke
Aus den Gedichten an die Nacht (Nachlaß)

Füller-Führerschein

Plomes per aprendre: Lamy

El passat dimecres, l'Aina va tornar a casa tota eufòrica de l'escola amb una notícia que ja li cremava i que no podia guardar més. La seva mestra li va comunicar que ja podia començar a fer el seu Füller-Führeschein. I vosaltres us preguntareu què és això i per què una nena es pot emocionar tant... El mot no té correspondència al català perquè la nostra llengua no té el sentit de la paraula en sí, però es podria traduir com carnet de ploma, és a dir aprendre a escriure amb ploma.

El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.

Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.

Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.

És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.

Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .

absit omen

Uli Stein

Bé, no arribo a tenir l'aspecte espectacular de l'home del còmic del caricaturista alemany Uli Stein, però el meu cos i el meu cap es solidaritzen amb el seu malestar, això sí, sense portar el „vestit” addicional.

En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.

Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...

desconnectada

He estat quasi dues setmanes sense connexió d'internet a casa. En un primer moment vaig pensar que el dia de la fi del món havia arribat, però un cop van passar les primeres hores i les evidències de la magnitud de la tragèdia es varen fer paleses, vaig dir-me que alguna força estava posant a prova la meva paciència. De sobte es va produir una transformació i vaig sentir que no tenia cap mena necessitat de connectar-me i fins a un cert punt de comunicar-me.

Des de la feina solucionava els aspectes més urgents: correu, aules virtuals, etc i la resta els deixava una mica a la seva sort, tot i pensant que aquesta situació no havia de ser eterna.

Ara ja m'he instal·lat de nou i m'he dit que us havia de deixar una petita nota sobre la meva desaparició puntual.

bon any !

uli stein

frohes neues Jahr!

... per tots vosaltres, els meus visitants que participeu en aquestes petites converses sincopades, que llegiu en silenci, que deixeu els vostres pensaments, que passeu de llarg...

Els finals sempre ens porten davant d'aquella porta que ens obre a l'estança que ens convida a fer balanç del que hem fet i hem estat, o no hem fet i tampoc estat. Poc després l'abandonem plens de bones intencions i il·lusions i amb un bagatge de projectes -uns nous, d'altres vells però sense estrenar- que sols esperen que els puguem fer realitat en les millors condicions de felicitat.

Doncs això, que no se'ns trenquin les copes i puguem gaudir del seu contingut!

Tanca els ulls...

Records atrapats dins la memòria.

Sensacions marcades en la sorra.
Escuma que esmuny carícies.
Remor que ofega espasmes.

Adormits resten els pensaments en el bressol del passat.

quarta espelma...

Wir sagen euch an den lieben Advent!
Sehet, die vierte Kerze brennt!
(...)

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr

Amb la quarta espelma s'acaba l'advent i el Nadal davant les nostres portes i de fet ja forma part del passat més recent. Malgrat que el dijous vaig començar oficialment aquestes vacances, avui és el primer dia de temps de descans després de portar els nens a assajar una mena “de Pastorets”, de practicar amb ells les parts que havien de cantar, així com de cosir els respectius vestits i sense oblidar-nos dels preparatius gastronòmics referents d'aquestes dates.

“Hallo Jesus” així es titula l'obra. És una obra de Nadal composta per Peter Bares amb text d' Uli Heuel. Peter Bares és uns dels més admirats i reconeguts compositors de música sacra i organistes que actualment hi ha a Europa. En concret aquesta obra dodecafònica la va compondre per a veus infantils, sent l'orgue l'únic instrument que acompanya les veus. Des de fa anys, una part important de l'espai lliure de l'església de Sant Pere es converteix la tarda del 24 de desembre en un gran escenari on els nens canten aquesta obra i els animals (enguany una cabra, una vedella, una ovella i quatre gallines) els fan en certa manera el cor. Quatre “àngels” amb flauta es despengen des del sostre de l'edifici anunciant amb la melodia de les seves flautes el naixement del Jesuset de carn i ossos (sempre hi ha un nou nat en el cercle dels participants!). També hi ha un parell de soldats que en un moment de la representació i a manca de bou i de ruc, han de posar-se les seves caretes. M'estalvio la possible interpretació del fet.

Per a mi i pel meu agnosticisme militant és un esdeveniment divertit i reservat pel record d'infantesa dels meus fills, el quals hi participen amb il·lusió i hi van amb ganes, tot i sabent la posició crítica de la seva mare. Tanmateix he de reconèixer que el Pater Mennekes té una forma diferent de mostrar aquests fets bíblics que a mi de petita em van ofegar. Així he descobert que l'Arcàngel Gabriel era una mena de ginecòleg que sense fer cap ecografia va poder dir-li a Maria que estava embarassada. La classe de catequesis té dues columnes d'aprenentatge: la música (els nens entren a formar part del cor infantil i tenen alguns d'ells el seu primer contacte amb música contemporània, en concret la dodecafònica) i la pintura (plasmar plàsticament escenes bíbliques explicades a partir del “Zittauer Fastentuch”). En cap moment entren els components “típics religiosos” que molts de nosaltres hem viscut dins de la nostra asfixiant educació religiosa.

Dins d'aquest cànon d'acceptació, observo i penso que aprendre aquests fets són importants i formen part de la cultura i de la nostra història. Després són lliures d'opinar i creure.

Tercera espelma...

Wir sagen euch an den lieben Advent.
Sehet, die dritte Kerze brennt.
Nun tragt eurer Güte hellen Schein
weit in die dunkle Welt hinein.

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr,

Heus aquí la tercera espelma i sembla que fins arribar a encendre-la han passat algunes coses.

Per exemple aquesta nova idea encadenada dels blocs solidaris. Primer he hagut de llegir la definició i la raó del seu perquè, ja que en una primera instància no em quedava massa clar en què havia estat jo -de sobte- solidària. Ho dic perquè darrerament amb la meva pujada misantropia defujo de la gent com el dimoni de l'aigua beneïda. Ara ja ho sé, com també sé que he tornat a demostrar-me aquesta sospita meva de la “tardança innata” que m'acompanya des de que recordo -que ja és una proesa de vegades- que puc recordar. Res que he fet tard per poder continuar la cadena d'aquests set blocs que han de fer-la d'alguna manera infinita i em fa l'efecte que jo em convertiré en una mena “d'anella perduda”.

De fet en tinc per aconsellar, encara que intueixo que són pocs addictes a aquesta mena de jocs. Tanmateix ho faig i us aconsellaria que féssiu un tomb per aquests blocs que us esmento: amb elements críptics que no deixen clar la confusió, amb melodies simfòniques i filharmòniques, amb una dosi simbiòtica d'ironia i cinisme, amb realisme elegant, amb la invitació a pensar i reflexionar, amb informacions pels desinformats.... Tots ells mereixen més d'una lectura.

Eumolp
tacet
fusteria de text
l'efecte Jauss
tinta xinesa
horitzons inesperats
onanar.cat

I amb aquest llistat he complert amb la meva missió indicada en la tercera estrofa de la nadala.

Segona espelma...

Wir sagen euch an den lieben Advent.
Sehet, die zweite Kerze brennt.
So nehmet euch eins um das andere an,
(...)

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr,

La segona setmana d'advent ha estat una setmana de prendre la iniciativa d'ofensiva. Un cop acordat que a la classe on hi sóc tutora hi ha un cas de bullying amb amenaça física, hem començat la meva cotutora i jo les tasques d'interrogació d'aquells alumnes els quals ens mereixen confiança. Durant el dia la normalitat en les nostres relacions i contactes regna per damunt de tot. Al vespre mà de telèfon per a concretar l'hora i el lloc de trobada per poder parlar de forma anònima. Res fa entreveure la vida paral·lela que hem obert entre nosaltres.

Però si us pensàveu que amb això n'hi ha prou per posar denuncia, aneu equivocats. Tampoc és que calgui esperar a què l'alumne-víctima es suïcidi o sigui traslladat a l'hospital per l'atac en potència al qual està exposat. Cal tenir proves concretes i aquestes sols poden venir amb testimonis.

Parlar amb alumnes d'aquest tema i d'altres en els quals han de dir noms de companys és complicat, complexe i molt delicat. La moral d'aquesta edat i els seus valors ètics fan que no vulguin sentir-se delators encara que en siguin conscients que es fan còmplices. En la majoria dels casos no accepten aquests comportaments però els manca l'empenta final de valor que els animi a dir el que voldrien dir i actuar de la manera que els diu la seva consciència. En alemany hi ha un mot que s'ajusta com cap altre que jo conegui a aquest comportament passiu de grups socials: Mitläufer, que vol dir tan com “aquell que corre amb mi, que acompanya”. Les traduccions d'aquesta paraula no arriben a ser tan precises i contundents com el joc de mots que componen aquest vocable. És comprensible que sota aquesta letargia social els que tenen la sensació de dominar passin a l'acció acumulant víctimes al seu pas per la vida. Quin joc més infantil és arribar a ser dictador...

Els nostres alumnes han mostrat valor i han declarat i fins i tot signat després d'haver-los llegit l'escrit. Aquest testimoni quedarà anònim fins que altres instàncies considerin altres possibilitats. A hores d'ara ja sabem qui són els actors d'aquesta esperpèntica obra dramàtica i quin modus operandi tenen ells i d'altres que actuen de mercenaris seus vinguts d'una altra escola per aplicar les seves finalitats. Ara podrem actuar i amb tot el material que disposem passarem a la segona instància: la policia i benestar social.

Qui vulgui dominar tenint com a base sols el diàleg de l'amenaça i la violència, ha de saber-se veure a l'altra banda del mirall i experimentar la sensació de ser-hi i potser restar-hi.

Primera espelma...

Wir sagen euch an den lieber Advent
Sehet, die erste Kerzen brennt!
...

Wir sagen euch an den lieben Advent, 1954
Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr

Avui ha començat el primer diumenge d'advent, diumenge de comerços oberts. Un any més s'ha trencat aquella tranquil·litat determinada per un temps climàtic que convidava a recollir-se. El consum avança any per any amb passes de gegant i trenca les darreres resistències humanes. El consum ja ni es nota perquè en un temps molt llunyà es va instal·lar definitivament en el nostre més intim entorn.

No ho critico pel fet religiós, ni pel fet tradicional, però amb el pas del temps he arribat a la convicció que aquesta vida nostra exterior, que penetra subtilment en el nostre interior creant necessitats falses i irreals, només ens fa sentir insatisfaccions i sensacions d'infelicitat continua. La nostra ment s'acull al moviment perpetu d'impulsos sense poder gaudir ni per un instant d'aquell aïllament tan important que ens ajuda a discernir i triar el moment de calma, serenitat i harmonia que ens porta al nostre equilibri.

Set dies té la setmana. Set dies plens d'andròmines i buits -en molts dels casos- del simple i senzill sentiment de no voler fer res, de sols voler estar-hi i ser-hi.

Una pausa acariciadora

Es stand eine Frau allein

Es stand eine Frau allein

und schaute über die Heide

und wartete auf ihren Geliebten.

Da sah sie einen Falken fliegen.

"Wohl dir, dass du ein Falke bist,

du fliegst wohin du möchtest!

Du suchst dir im Wald

einen Baum, der dir gefällt.

So habe ich es auch gemacht;

ich suchte mir einen Mann aus,

den erwählten meiner Augen.

Darüber sind schöne Damen neidisch.

Ach, warum lassen sie mir meinen Geliebten nicht,

ich begehrte doch auch keinen ihrer Lieblinge."

Dietmar von Aist (* vor 1140; † nach 1171)

El meu present més actual...

Tot això i més em separa ara mateix, benvolguts visitants, i en lloc de seure amb vosaltres al divan i gaudir d'una conversa sincopada aquí em teniu, davant d'un escriptori ple que fa tot l'honor al mot amb el qual em qualifica una bona amiga meva alemanya: geomètricament repartit i endreçat.


Pensava que és curiós com hi ha fases de feina que formen una cadena ben ajustada en la qual és complicat trobar un espai de temps, de ganes i de tranquil·litat per poder escriure en aquest quadern virtual els fets, pensaments, sensacions i emocions que acompanyen quotidianament. També he de dir que darrerament dedico el temps disponible més a llegir, a desenvolupar material nou, a confeccionar una pàgina web de suport pels meus alumnes així com a maximitzar les aules virtuals que tinc muntades. Comprensiblement, tot això fa que sempre hi hagi aspectes relacionats amb la meva persona que es quedin curts, com el blog. Tanmateix la vida és un conjunt sinusoïdal i els seus moviments variables ens traslladen periòdicament a les altres facetes nostres. Jo per la meva part seguiré entrant a les vostres cases, de vegades silenciosament, de vegades deixant petjada...





P.S. Respecte al programa nostre a Colònia de la Fira de Frankfurt, comentar-vos simplement que les activitats que vam preparar van tenir un bon èxit i que fins i tot a hores d'ara encara estic sorpresa de la reacció i de l'assistència de públic. Els escriptors assistents van sentir-se còmodes i molt oberts per l'ambient agradable i despreocupat que els va envoltar. Com aspecte anecdòtic comentar-vos l'estranyesa d'en Jaume Cabré al saber que la gent pagava per assistir a la vetllada literària i escoltar les lectures respectives, tot sabent que per al públic, fins aquell moment ells eren uns desconeguts.

Frankfurt 2007 a Colònia

Us presento el programa d'activitats literàries que el Centre Cultural Català de Colònia e.V. ha organitzat sota el suport de l'Institut Ramon Llull dins del marc de la Fira del Llibre de Frankfurt a/M que enguany com ja sabeu té a Catalunya com a país convidat. Totes aquestes activitats hi consten en el programa oficial de la Fira.

Diumenge, 7 d'octubre 2007, a les 18.00, Casa de la Literatura de Colònia e.V.

Vespre literari sota el títol „Cultura catalana, singular i universal“ amb els escriptors Maria Barbal, Jaume Cabré, Eduard Márquez, Miquel de Palol i Baltarsar Porcel.
Organitzadors: Casa de la Literatura de Colònia e.V. Literaturhaus Köln e.V.
Schönhauserstraße 8
50968 Colònia

Dilluns, 8 d'octubre de 2007, a les 19.00, Llibreria Ludwig - Estació Central de Colònia

Vetllada literària amb l'autora mallorquina Carme Riera que presentarà el seu llibre „L'estiu de l'anglès“, publicat en alemany el passa més d'agost. Conferència sobre la problemàtica presentada en la traducció d'obres literàries. Entrada gratuïta. 

Ludwig Buchhandlung
Trankgasse 11 Im Hauptbahnhof
50667 Köln


Dijous 11 d'octubre de 2007 a les 19.00, SIDISPOT

Inauguració de l'exposició conjunta Barcelona-Colònia amb artistes de l'Escola Massana de Barcelona: Sandra Guiloff, Viktoria Campillo i Christine Kaupmann. Fins al 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

Exposició Idelfons Cerdà, “Urbs i territori, Una visió de futur” dins del marc del Fòrum d'Arquitectura - Plan 07. Fins el 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia


A call for free, dimecres, 17 d'octubre a les 19.00, SIDISPOT

Lectura de dues històries a càrrec de les pròpies autores, Dr. Pilar Baumeister i Fahime Farsaie les quals van participar en la performance „A call for free“ feta a Colònia el passat més de juny. En la vetllada es projectarà una petita pel·lícula que es va rodar durant la performance. El passat mes de juny l'artista Josep-Maria Martin va portar a terme aquesta acció a partir d'una caravana estacionada a diversos barris de Colònia. Durant un dies qualsevol persona tenia la possibilitat de trucar de franc a qualsevol part del món. Després de la trucada se'ls feia una entrevista i de les moltes fetes han resultat històries molt interessants. Aquestes històries es publicaran a la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi haurà també la presència de l'alcaldessa de Colònia, la senyora Spizig, la qual ens llegirà també una de les històries. Entrada gratuïta.
SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia


Esteu convidats!!