L'hiver en blanc

Blanc, lumière de l’hiver.
Douce chaleur et caresse de la laine.
Sa fine brillance est source d’élégance.
Son toucher incomparablement doux comble tous les rêves de confort.
On le voit et on le sent a toucher la caresse de la peau de pêche.
Une merveilleuse promesse de douceur.
Le rouge fait oublier la grisaille de l’hiver.
Subtile reprise du coloris.

La moda, tot un món d’espectatives de caliu sensitiu que mitjantçant l’acurada descripció de teixits nobles, en un llenguatge insinuant, ens vol seduir constantment. Invitació a imaginar camins de seducció lenta, pausada, tranquil·la.

És cert que la roba que ens cobreix, destapa la nostra sensualitat?

És la roba la nostra segona pell que ens impulsa a la seducció de la persona desitjada?

Volem sentir-nos seduïts en la manipulació?

On queda la força primitiva natural del cos que presenta i emana el seu anhel obert, clar i envoltat d’aquella lluentor que transpua l’esguard ple de desig?

Desfullem la flor de la mirada arcana que deixa entreoberta una porta a una estança plena de moments de plaer vital, que alimentaran la nostra existència.

Mullem els llavis convidant a beure d’ells amb la mirada fixada en l’home, objetiu del nostre deler.

Passegem la mirada pel seu pensament acaronant-lo tendrament amb el que els nostres ulls en silenci li poden suggerir.

Tot el cos actiu i la ment en perpetu moviment.


M’agrada seduir, sense artificis.

Silenci

Dies de silenci, dies d’absència.
Absència no sols virtual, sinó també real.

Els impulsos exteriors en aquests darrers dies han estat abundats i rics. Tot plegat he tingut poc temps per acudir al nostre divà.
Tanmateix amb alguns de vosaltres he tingut l’ocasió d’haver pogut gaudir d’una retrobada de coordenades reals.

És bo comunicar-se amb amics, sigui quina sigui la forma amb la qual canilitzem aquest contacte. En el meu cas, ja sabeu, un pèl limitada. Per això valoro en especial aquests instants de coincidència que m’ofereix de forma repartida i seleccionada el calendari.
I en aquest reencontre cenyit al temps he tingut de nou aquell sentiment i sensació que em confirma haver encertat en la decisió presa.

Ja em disculpareu si actuo egoistament i me’ls reservo per a mi.

Entres? ...em dius.

Der armseliger Baum / L’arbre melangiós (1999)
Atlas-Zeder, Aluminium
Rosemarie Trockel (1952)

Passejant t’he trobat, i m’he quedat mirant-te.

Davant meu, a l’esquerra, una muntanya cònica d’alumini que abassega la lluminositat d’un migdia clar, ras i fred de febrer; a la dreta un cedre que vincla la seva esveltesa vertical cercant la fredor emanada de la forma. Formeu un portal.

“ L’arbre melangiós ” ,

t’anomenat la teva creadora, i jo t’he intuït com l’abre acollidor. La conjunció de la vida que tens i desprens amb la immaterialitat de l’encontre cercat. Mentalment m’has vist traspassar la teva arcada i el meu present s’ha convertit en passat.

Ens oblidem de nosaltres?

Em truques per trobar-nos divendres. Et recordo que tenim encara pendent una cita que no vam voler anul·lar. En el programa de trobada tenim Turandot. Em dius que vols parlar amb mi. Et pregunto si serà un bon moment. Ens recordem la data: divendres vespre, Turandot.

Divendres i tu. Seus al meu costat inquiet. Sembla que no et puguis concentrar. El temps ens aboca a la primera i única pausa de la nit i em dius que no pots ajornar la nostra conversa. Et dic que m’ho pensaré i tornem a entrar. Liú ens espera.

Sortim i decidim anar a un cafè. Ens farà bé en aquesta gèlida nit. Noto que no saps com començar, i em comentes que t’has assabentat de la meva estada a Veere, de la visita a l’hospital. No faig cap comentari més que pugui fer-te sentir allò que voldries saber. Em sents en la distància i no t’agrada. Em pregunto si de debó m’havies sentit mai al teu costat, a prop teu. Però la teva resposta és quedarà inmersa en el silenci que creua les nostres mirades malgrat el soroll de les nostres paraules.

T’estimo, sento sortir dels teus llavis. Sense cap reacció rebo el teu sentiment. Et dic que el moment de l’amor ha passat, s’ha esmunyit entre els dies d’espera. No sento res per tu, ho notes, t’ho faig veure amb una claredat esfeïdora. És el meu cos qui parla, el meu esguard.

Ara, tenint-te davant dels meus ulls, me n’adono de com de buida s’ha convertit la teva persona pels meus sentiments, pels meus pensaments. Quina caricatura has esdevingut...
Ara sé que no tinc passat amb tu, perquè no vas construir present amb mi. Potser la solitud que sento quan hi sóc amb tu és l’únic record que em vas deixar. El temps teu amb mi. Forat buit i negre.

El silenci decideix la fi de la nostra conversa. Anem cap a la sortida. Un cop fora i amb aquella facilitat que et va caracteritzar aconsegueixes segellar els meus llavis amb els teus. Els teus llavis desgranen sensacions que em volen transmetre les paraules dites abans. Els meus les deixen caure sense fer res per acollir-les. Em separo de tu. Et dic adéu i desfaig el camí que em va portar al teu encontre.

Ara és la meva hora. Tornaré a Veere sense emocions contingudes.
Nessum dorma, sona encara en l’aire.

incerteses que deixen viure

Aquesta ciutat no descansa.

No hi ha mes que no hi hagi avís de bomba. Bombes que han guardat silenci a crits durant 60 anys, d’ençà que es va acabar la darrera guerra mundial. I dic a crits perquè tothom ho sap que el subsòl de la ciutat està ben farcidet d’elles. Com la fava del tortell de Reis si em permitiu la banalitat de la comparació.

Fins l’any 1990 trobar-les era cosa de la providència. Quan s’havia d’enderrocar un edifici o se n’havia de construir, els mestres artificiers juntament amb els arqueòlegs prenien posició per inspeccionar la zona, amb objectius ben diferents.

L’any del canvi, amb la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica i quasi com a conseqüència la reunificació de les dues Alemanyes, va ser llavors quan els governs dels respectius països guanyadors de la guerra, els quals encara hi tenien tropes militars estacionades a territori alemany, van anul·lar aquesta ocupació “simbòlica”. El país, un cop reunificat, va assolir de nou la seva soberania nacional.

Un dels primers detalls de bona voluntat d’aquesta nova i recent etapa encetada va venir de part del govern britànic. Va tenir la amabilitat de oferir els plànols on quedava registrat fins a la precisió la ruta que va seguir la R.A.F. en les seves incursions per bombardejar l’Alemanya nazi.

De sobte, ja sabíem on podríem buscar les bombes i millor encara, trobar-les!
Ai las! El que ja sospitàvem es va confirmar amb els plànols. La posició no tan teòrica de moltes bombes.

Després d’acurades i ben primirades investigacions, hom n’està segur que encara en queden moltes que no van esclatar en el seu moment. Així que vivim en un constant perill d’explosió per culpa de bombes no-caducades i rovellades, i acceptem amb estoïcisme que ens barrin el pas de tant en tant perquè, tot plegat, aquell dia se n’ha trobat una i s’ha de desactivar. I una cosa està clara, malgrat els anys passats, no han perdut gens ni mica la seva virulència bèl·lica.

Els que hi vivim ho sabem i en prenem nota.

I la nostra vida flueix d’una manera que deixaria fora de joc, sense cap mena de mala interpretació, tota la lassitud mediterrànea.

Nit compartida

Die Liebende

Ja ich sehne mich nach dir. Ich gleite
mich verlierend selbst mir aus der Hand,
ohne Hoffnung, dass ich Das bestreite,
was zu mir kommt wie aus deiner Seite
ernst und unbeirrt und unverwandt.

... jene Zeiten: O wie war ich Eines,
nichts was rief und nichts was mich verriet;
meine Stille war wie eines Steines,
über den der Bach sein Murmeln zieht.

Aber jetzt in diesen Frühlingswochen
hat mich etwas langsam abgebrochen
von dem unbewussten dunkeln Jahr.
Etwas hat mein armes warmes Leben
irgendeinem in die Hand gegeben,
der nicht weiß was ich noch gestern war.

Rainer Maria Rilke
Buch de Bilder (1902 und 1906)
des erstes Buches erster Teil

S.O.S.

No tindríeu per a mi una cel·la agradable d’aïllament?

Lectura i vi els porto jo...
Per cert, la clau me la podeu donar, m’agrada escapar-me de tant en tant.

Les meves hores autistes han après a ignorar-les...

Ja veig que hauré de refer la meva closca.

En la nit

El bol diu que frueix dolçament amb el fregadís
de la boca xerraire de Zenòfila. Sortós ell!
Tant de bo que posant els llavis damunt els meus llavis
sense respirar te'm beguessis la meva ànima.

Meleagre de Gàdara
(Trad. Maria Àngels Anglada)

Et recordo,
t’imagino,
et sé.

I no he pogut resistir invocar aquest poema.

papers i annexes

M’he llevat avui tard i cansada, després d’haver passat una mala nit. He obert els ulls i he vist per primer cop l’evidència del que vindrà demà, la retornada, i francament no m’ha fet cap gràcia.

Tanmateix i amb una inèrcia ben apresa, he iniciat el meu dia que m’ha portat directa al meu cau. I allí, esperant-me en un silenci tenebrós la dimensió de la tragèdia: Safates encara plenes de treballs i exàmens que es moren de desig per rebre nota i alguns arxivadors amb material que esperen amb candeletes una dieta que els faci aprimar per a no fer sofrir més la prestatgeria que comparteixen.

Sembla que no hagi fet res en aquesta darrera setmana. Quina estranya progressió geomètrica s’aplica a la meva feina que em transpua la sensació que quan més he fet més em queda?

Veien tan meravellosa exposició de fets, no penseu que he sentit mala consciència, en absolut. El primer que m’ha vingut al cap és un comentari que des de que el vaig llegir he procurat aplicar-lo, si més no en la seva totalitat, sí en uns cànons més que acceptables.

“ Die Basis für eine gesunde Ordnung ist eine große Papierkorb”
(La base per a un ordre saludable és una paperera gran)

No he pogut deixar d’entreveure’m amb un somriure més que maquiavèlic dibuixat als llavis i omplimt-me d’una satisfacció que ha començat a alegrar-me un dia que no es presentava gaire ufanós.

Quina meravella si puguessi desfer-me’n sense patir conseqüències! I més si penso en el contingut d’alguns dels textos que hauré d’empassar-me. Sé que una certa frustració m’anegarà de nou i em farà qüestionar si no seria una bona hora de cercar noves orientacions.

Passada l’eufòria del moment, m’he dit que seria millor cabussar-me en la realitat, més que res per no angoixar-me després.

Per cert, el comentari és d’un dels escriptors i periodistes més aguts i brillants que he llegit, Kurt Tucholsky (Berlin 1890 – Hindas/Suècia 1935). Avui hauria estat el seu aniversari...

Joc

M’agrada jugar, amb tu en especial.

He trobat un bon contrincant que potencia totes les possibilitats que el joc pot oferir en unes dimensions suggerents i desitjades. La paraula escrita s’ho mereix.

El joc com forma de despertar les meves pessigolles mentals, les úniques que tinc, ja ho saps.
Intercanvi de pensaments que potencien les nostres reserves. Imatges reflexades en els mots escrits.

I saps, guanyar és purament una anècdota. Fins i tot perdent en el combat dialèctic ja en sóc vencedora. De tu, naturalment.

Convida’m a jugar, jo et convido també.

Retorn

He tornat a Zeeland. No t’ho havia dit. He tornat a Veere. Que hi aniria, t’ho podies imaginar. Et diria que no ha canviat res, que continua igual que fa dos anys. Però, què hi ha en aquesta vida que vulgui mantenir-se en el passat?

He passejat pels seus carrers, pel pòlder que m’ha portat al moll. He deixat la mirada perduda en la llunyania, des del port. Vaixells i velers entraven cercant el resguard del port. D’altres amb l’estigma de l’atreviment salpaven en l’hora baixa de vent de mestral iniciant el seu camí. M’he preguntat si sabrien trobar el de tornada. He seguit el meu. M’ha portat per les amples i llargues platges que et fan veure com l’horitzó fuig de la mà així que avances. Estrany trobar-les desertes. El vent i el fred han fet amagar la gent. Un parell d’encreuaments, salutació amb els ulls

El vent ha copejat el meu rostre, revivint-lo. Si més no poder enlairar el meu estel, sí que ho feien els meus pensament veient com les onades em guanyaven el terra. La plenamar ha arribat i jo m’he preguntat què sentiria si sense moure’m l’aigua m’embocallessi i m’acollessi en el seu si. He tancat els ulls i m'he abandonat a ella. Un buit ha pres possessió. He notat la sorra mullada que deixava pas al pes del meu cos. L’aigua ha escampat la seva humitat i la seva fredor i m’he sabut abressolada per ella. I amb el pas de l’instant, amb lentitud esferidora he sentit com les ones allargaven els seus braços lliscant pel meu cos, sense deixar cap part lliure a la seva abraçada, amanyagant amb sabiesa d’anys, despertant desitjos antics i amb la seva seducció l’anul·lament de la ressistència. Sols la remor de les ones i el vent en un món diferent de sorolls.

He vist la foscor terbolenca de la profunditat que em convidava a la seva essència. Sota l’aigua he iniciat de nou el meu passeig. He deixat de respirar, tenint el pulmons plens.

Rostre mullat per la pluja. Ull oberts. Perduts els pensaments, he corregut de pressa per arribar a casa mirant el camí que tenia al meu davant.

Ninou

Begrüße das neue Jahr
vertrauensvoll und ohne Vorurteile,
dann hast du es schon halb
zum Freunde gewonnen.

Novalis

Saluda el nou any
confiat i sense prejudicis,
llavors ja tens guanyada
la meitat de la seva amistat.

Nit de Nadal

Sí, curiós escriure sobre aquesta nit quan ja ha quedat en el record de molts, però no me’n podia estar de fer un comentari, precisament per això, perquè ha caducat i perquè així potser torno a confirmar el meu esperit contradictori de parlar, escriure o comentar coses quan teòricament ja no és el moment de fer-ho. També, podria afegir que per a certes coses tinc una mena de dispositiu natural que em crea un cert retard biològic en assimilar situacions, de fet no és així, sols és que m’agrada recrear-me de manera hedonista en la seva reflexió i observació, i és llavors quan l’aspecte relatiu del temps gaudeix encara més de la seva relativitat.

Quatre setmanes d’eufòria humana i financera que desemboquen cada any en la nit del 24 en una orgia de sentits –no entro en cap mena de valoració-. La gran nit esperada per tothom. Tothom que visqui en les latituds on passejo la meva exitència, és clar!

Nit de sopars opulents, absurds perquè al cap i a la fi visualment hom s’omple i totes aquelles viandes de delit gastronòmic es converteixen en una Fata Morgana que acompanyarà el record la resta de l’any, fins que arribi, un cop més, la nit anhelada.
Presoners, els uns, lligats al voltant d’una taula; captius, els altres, de converses de dubtós interès, amb l’ull posat dissimuladament al damunt d’aquella estovalla de domàs de colors que recorden la sorra d’estiu i que amaguen poc subtilment el volum de totes les captures realitzades amb orgull durant el temps d’advent, i que han estat col·locades sota l’arbre de Nadal en un rigor geomètric que ratlla la perfecció del teorema sobre la propocionalitat dels segments, tot i esperant que arribi la pausa tàctica de l’entrada de les postres, el moment de l’encontre esperat, establint-se –esperem pel bé de la pau nadalenca entre tots els presents- una relació bijectiva entre el valor de la peça caçada, el que representa i el seu destinatari. Aquest, per altra banda ha de manifestar el seu agraïment segons les normes i reconèixer l’esforç del caçador o de la caçadora i fer els honors pertinents a la providència de la presentalla.

Aquesta imatge d’un sopar nadalenc em fa tremolar i encara més el sol fet de pensar en aquestes dates i en la seva consubstancialitat.

Com a contrapunt i sabent-me amb sort, els meus nadals són agradables i desitjats, al menys d’ençà uns anys. Malgrat no creure en ells ni en el missatge subliminal que cada any més subtilment em volen introduir en el meu cap, convençent-me del bé que em sentiré si crec en ells, he de dir que he après a viure’ls sota un altre contexte. M’agraden perquè curiosament són punt de rencontre amb gent que estimo i perquè –el més important- el sopar o dinar que ens fa reunir resta molt lluny d’aquesta visió surrealista però real en molts de casos que he descrit i que gairebé tots tenim al darrera de la memòria.

Una acollidora taula no sols per les menges que l’ornamenten, sinó també per la gent que s’acolleix a ella, és el punt de convergència. Veus que generosament s’entrecreuen preguntant per acostar les plàteres fins recordar algun fet o detall passat o simplement per intercanviar opinions o mots sense més finalitat que la de poder lliscar i esgarrapar un bon moment.

Hi ha un ritual ancestral i buscat que aporta a tots els que compartim aquest àpat una seguretat en les pròpies forces, aquelles que passat aquesta nit haurem de treure i saber mantenir per poder seguir la nostra vida quotidiana.

La roda de la fortuna (I)

Ésser diferencial

Els dies, les hores,
davant meu
amb quina lentitud desfilen
- llisqueu en mi -

Canvi del ritme vital
en la transició del temps
intensitat interioritzada
- presència teva -

Tu, que alimentes els meus dies.
Tu, que acompanyes les meves nits.
Tu, que embolcalles les hores.
- convida’m a tu -

La calma envaeix l’estança compartida.
El silenci dels instants m’acosten a tu.
Àmbit cercat.
Moment desitjat.

Iniciem la dança!

El que ha de venir

"Advent, Advent, ein Lichtlein brennt.
Erst eins, dann zwei, dann drei, dann vier,
dann steht das Christkind vor der Tür."

No penso encetar un tema purament de caire religiós, però el bullici d’aquests dies ha pres possessió dels meus divagars mentals mentre vaig fent temps per arribar als llocs on he d’arribar.

Temps d’advent, temps de celebracions de les quals en trobem referència ja en el segle V dC a la ciutat de Ravenna. Però hem d’esperar un segle després per poder considerar aquest temps com una festivitat més del calendari litúrgic.
Quatre setmanes que simbolitzen els quatre mil anys que segons els comptes de l’església hem d’esperar nosaltres, els humans, a l’arribada del Messies.

Hi ha altres símbols que acompanyen aquest càlcul, com la corona d’advent, amb les quatre espelmes que s’encenen cada diumenge, quatre diumenges abans que arribi el dia de Nadal. El número quatre amb el seu aspecte cabalístic ens envolta el temps que ha de venir.

Immersió en el temps de reflexió. El fet d’esperar ho requereix i esperar implica entre altres preparar-se. Periode d’introspecció en el qual la natura amb la seva transformació ens acompanya en el camí iniciat. El cicle de la vida de l’univers s’endinsa concèntricament. La foscor i el silenci s’introdueixen en les nostres vides per emegir algun dia de nou després del procés d’interiorització al qual han estat sotmeses.

Tot al nostre voltant ens convida al recolliment i a la regeneració de les forces malmeses en el temps de l’extroversió. La lentitud de com passen les nostres hores ens fa un regal que a primera vista no sabem reconèixer. No tota la nostra existència hauria d’estar dominada per la precipitació, cal temps per assimilar canvis i fets que afecten i alteren les nostres vides. Ara tenim aquest temps, ara cal aprofitar-lo per poder renéixer de nou.

Tanmateix en el meu dia a dia no és la lassitud del temps el que experimento en la meva ment i esperit. Observo el trafegar humà amunt i avall que inunda els meus ulls, carregats de bosses i paquets, amb la pressa esbossada en els rostres com si la final del món s’acostés. Mirades agressives, gestos buits.

Tanmateix en el meu dia a dia no és el silenci el que sento, sinó tota una cacofonia d’enharmònics que copegen la sensibilitat de la meva oïda amb sons desdibuixats que semblen no voler un final. Ritmes contrapuntístics que trenquen l’equilibri establert.

Calendari inventat, calendari readaptat. Naixement? Sí, d’un sosltici que castiga les llargues nits i ens porta com una ofrena l’esperança, no d’un Messies, sinó la de la vinguda de la nova llum i amb ella els dies llargs, els dies de caliu.

Canvis de mobiliari

Aquest cap de setmana un dels meus visitants em comentava en una xerrada si no havia pensat en fer variacions en el meu mobiliari per a les trobades sincopades, i que potser les cadires que us ofereixo no arriben a ser massa còmodes. És clar que la persona en qüestió em va fer una proposta que no penso desestimar, perquè penso que no deixa de tenir el seu punt. I jo vull el millor per a vosaltres.

A veure, recurrim a la conjunció de cultures de les quals provenim. Pensem les possibilitats que ens brinden dins de la categoria del seient. Poques cadires, oi? La veritat és que ben poques.

Si em trasllado a Grècia i a Roma trobem el triclinium. Meravellós moble, no ho penso dubtar ni un segon. Veritable i sibarítica multifuncionalitat. I si unim la nostra fantasia, ja de per sí ben treballada, la visualització d’aquest triclinium pot ser fins i tot inolvidable.

Si em trasllado al palau d’un califa, aquest ens faria passar al divan, lloc de rebre amics, emisaris; lloc de reunió, de conversa, d’intercanvi, sigui quin sigui, que els califes eren molt seus.

Aquests divans reunien l’acolliment de flonjos i grans coixins, mullides catifes on seure i descansar el cos per alliberar la ment. Coixins i flassades, dos objectes bàsics en el meu món. Ja sabeu alguns de vosaltres la meva debilitat per aquests dos accessoris del panorama casolà. També veuríem tauletes petites on hi trobaríem llaminadures embriagadores a manca d’alcohol, llums tènues que convertirien l’ambient en un moment embolcallador. No oblidem que eren el punt de reunió poètica. En fí, una festa pels sentits!

Ja em disculpareu el rerefons sicalíptic, o no, no me’l disculpessiu perquè ho he fet amb tota intenció, i ja m’agrada.

Ara us toca a vosaltres. Espero les vostres propostes. Per la meva banda dir-vos que estic disposta a redecorar l’àmbit d’acollida.

La nit d'en Sankt Nikolaus

Laßt uns froh und munter sein

und uns in dem Herrn erfreun.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiss was drauf.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Steht der Teller auf dem Tisch,
sing ich manchmal froh und frisch.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Wenn ich schlaf, dann träume ich:
Jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Wenn ich aufgestanden bin,
Lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Niklaus ist ein guter Mann,
Dem man nicht g`nug danken kann.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Visitants

A vosaltres que visiteu aquest racó cibernètic; que us preneu el temps i la paciència de llegir els textos penjats i d’acabar-los, i fins i tot regalar algun que altre comentari, us vull fer un avís que em sembla el rebreu gratament.

Si he començat aquesta mena de quadern de bitàcola ha estat perquè m’agrada el món de la combinatòria de les paraules, i com aquest pot contar, transmetre, transpuar....què? emocions, reflexions, pensaments, crítiques, ràbia, decepcions, passions, somnis... Vet aquí, que tot plegat és una de les millors formes que conec de treure’s els dimonis de sobre. Una veritable catarsi depuradora, valga’m la redundància!

Per altra banda no sempre hi ha aquesta constelació entre les ganes de dir i el creure que s’ha de dir quelquom. No tots els dies són especials en sí, no pel mer fet de poder viure, sinó perquè l’inercia no deixa de ser un motor que ens arrastra en la seva espiral cap a un certa rutina. La quotidianeïtat del dia a dia no conjuga sempre amb la voluntat de fer-la singular.

En resum, la peculiaritat d’aquest blog no será la de ser prolífic; no he obert aquesta saleta per sentir-me en la necessitat de dir i pensar per obligació. Ni vull sentir-me esclava de la meva pròpia lliure decisió.

Voldria que aquest blog meu fos també un punt de trobada on convergeixin converses sincopades amb vosaltres, els meus pacients visitants.

Us convido a seure al voltant d’una taula de marbre negre, amb peus de ferro, cadires de fusta, amples finestrals que deixen obert el món als nostres ulls, gaudint d’un bon cafè amb llet, sí, un conyac també o una cervesa –ja ho sé!- amb la música suau de fons que cadascú li desitgi la seva imaginació i xerrant com si tinguessim la voluntat de canviar el que en molts dels casos ja de per sí és inamovible...

No em direu que no seria entranyable? M’agradaria tenir-vos així.

El destí (1)

No és tan estranya aquesta cita d’en Arthur Schopenhauer, i més si considerem que el seu pensament encara que arralat en el més profund pessimisme filosòfic, va estar molt influenciat per les filosofies budista i hinduista així com pel místic alemany Mestre Eckhart, dels quals en va ser un estudiós.

Sempre m’ha fet gràcia aquesta cita. No ho dic com un divertiment gratuït, sinó més aviat com un bon resum –a priori racional- que podria ser usat per justificar els nostres actes i / o decisions.

Schopenhauer impressiona, ho reconec, i de fet, crec que la cita hagués pogut ser perfetament anònima. Tampoc penseu que estic d’acord amb la seva filosofia. En concret em molesta moltíssim la seva forta misogínia paradoxalment sense argumentació lògica, encara que ell s’hi esforci (segurament heretada d’en Kant, del qual se’l considera en alguns punts com el seu continuador). En el fons tothom és fill de l’època que li ha tocat viure, i la seva es caracteritzava de forma remarcada pel començament d’una ruptura de la manera d’entendre el gènere. Tanmateix, no deixa de ser un personatge ben interessant per l’influència que va exercir en els primers escrits d’en Nietzsche, i posteriorment en Wittgenstein.

Però no es tractava de parlar-ne d’ell ni de la seva filosofia, ni de la seva posterior influència, sinó de reflexionar sobre la seva cita que dóna nom a la meva pàgina.

“El destí baralla les cartes, nosaltres juguem”

Aquesta seria la traducció.

Des dels principis dels temps els humans han tingut present aquest concepte perquè ja li donaven un fòrum d’expectació. Només pensar com n’era d’important pels grecs i com ens ha marcat el seu pensament vist des de la perspectiva dels nostres dies. El destí lligat als Déus, als seus capricis i designes. Els humans com a titelles, els fils de les vides dels quals estaven en poder d’altres mans, no de les seves pròpies.

En el fons no em preocupa tant a primera instància la seva existència com el fet en sí de poder-nos sentir esclaus d’ella. Llavors em pregunto, és la vida que vivim una successió de fets escrits en algun llibre que no podem visualitzar? Sí és així, quin espai de llibertat ens resta per poder determinar els nostres actes, desitjos, comportaments que podem tenir com a éssers humans amb tot el que comporta aquesta categoria? No espero assolir el paper d’alquimista i presentar-vos la resposta.

Us convido a discutir-la!

Potser el concepte destí ha estat tot plegat un invent per justificar la seqüència a la qual ens sotmet la vida, sent inherent al conformisme que de tant en tant ens acompanya en moments fronterers o simplement la limitació a la qual estem exposats en moltes situacions de la nostra existència.

Caldria diferenciar llavors el destí de l’atzar?

Clar està, que tots hem viscut situacions que ens han fet reflexionar sobre la nostra vida i que de sobte ens mostren possibilitats a seguir, noves descobertes de coneixences que fins llavors ignoràvem. Potser aquí hi és el punt d’inflexió que se’ns presenta per poder definir quin nou camí volem seguir. I és aquí on el meu pensament combrega amb el missatge de la cita.

Al capdavall potser sí que sembla que tenim un marge de decisió en les unitats vivencials que componen el conjunt de la vida

Saber veur'l i reconèixer-lo és l’art de determinar el nostre destí, o al menys de poder exercir un influx humà en ell.

Invocació

Parlem de tu però no pas amb pena,
senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem però no pas amb pena.

I poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo

Miquel Martí i Pol

He rebut, com rebo regularment, la revista del meu antic col·legi. Val a dir que des de l’any 80 pertanyo a aquella categoria que en diuen “antics alumnes”. L’any vinent tindrem les nostres noces d’argent. Els actes se celebraran com ja es tradicional el proper dia 8 de desembre. Volia anar-hi, volia retrobar-me amb alguns.

Fullejo la revista. Miro les fotos dels cinc grups que formàvem aquella promoció del curs de COU del 80. La de la meva classe la miro amb lentitud estudiada. Llegeixo els noms allistats alfabèticament. Alguns noms han esdevingut coneguts dins del seu ofici, d’altres ens hem mantès en un digne i volgut anonimat. Alguns dels noms porten una creu al darrera... El seu la porta. No ho sabia.

Mirada immòbil, perduda en la creu. Ulls rígids que es passegen en silenci pel seu nom. Amb el dit llegeixo com un principiant un cop i altre, amb l’esperança d’haver-me equivocat de línia. No es pot negar l’evidència.

Elevo el cap, miro pel finestral que hi ha davant del meu escriptori amb ulls buits i envoltats pel silenci. Retorn en l’espiral dels meus 17 anys. Devassall de records arxivats a l’imaginari. Records adormits en la pols del temps.

Amb una força sobtada tinc de nou present la seva cara, la seva mirada, el seu somriure, els seus gestos, els seus trets,la seva veu... Records de quan existíem, ell i jo. Mots no dits explícitament, sensacions no viscudes plenament. Massa joves potser?

D’alguna manera hem tingut el nostre encontre. D’alguna manera l’he invocat a la vida amb el meu record. D’alguna manera ha entrat a formar part d’aquella quotidianeïtat que la vida em marca. I acompanya. D’alguna manera la relativitat d’aquest món ens ha reunit de nou.

El que havia perdut en la memòria ho he recuperat en la fredor d’un dia de novembre.

La meva vida continua. He de viure, i ho vull i té sentit el meu voler. El temps de baixar el teló encara no m’ha arribat. Però si que han baixat en silenci, lentament les meves llàgrimes.