Senyals de fum

No, no he desaparegut.
Ni els vents huracanats se m’han emportat cap altres indrets inhòspits, però ja sabeu per pròpia experiència que el temps no el podem estirar com una goma i modelar-lo sempre als nostres volers i desitjos.

Com ja li vaig deixar en comentari a l’Albert estic en una fase de feina intensa que ha fet que hagi de sentar prioritats entre la diversitat d’activitats paral.leles que porto amb mi. I ara li ha tocat al bloc.

Això sí, seguiré anant a casa vostra, deixaré les meves senyals de fum i potser en un moment de desesperació trenco la meva voluntat i penjo algun escrit emboirat.

A primers d’any

Tornar i començar el nou any, i amb aquest acte el desig de renovació, o si més no, l’intent de voler-ho dur a terme. Les noves intencions neden a partir d’ara dins d’un temps que encara no s’ha escrit. Un temps llarg, ple de pretencions, exigències personals i de deures i d’objectius que adormits dins la relativitat temporal esperen ser despertats del somni de les promeses eternes que ens fem quan un nou any obre les seves noves portes.

Jo ja he despertat un dels somnis, una mica prosaic si voleu, però necessari: fer lloc al meu estudi. I vet aquí que mirant les prestatgeries he pensat que podria regalar-vos un poema que saluda al nou any, i que ho fa de la manera que jo sento que s’hauria de fer: buit per poder plenar-lo de nou, fent ús –si escau- dels pòsits que ens acompanyen i formen ja part nostra.

Neujahrs Gedicht

Wir
wollen
glauben
an
ein langes Jahr,
das uns gegeben ist,
neu,
unberührt, voll nie gewesener Dinge,
voll nie getaner Arbeit,
voll Aufgabe,
Anspruch und Zumutung.
Wir wollen sehen,
dass wir's nehmen lernen, ohne allzu viel fallen zu lassen
von dem
was es zu vergeben hat, an die, die Notwendiges, Ernstes und
Großes von ihm verlangen.

R. M. R.

Aller Jahre wieder...

Uli Stein

Tots els anys el mateix procediment, i tots els anys em prometo a mi mateixa no deixar arrossergar-me per la voràgine de les obligacions i estrés artificials hàbilment imposats per forces exteriors.

Tanmateix he de dir a favor meu que cada any em supero i milloro aquesta tan ben entrenada closca meva que amb malabarisme sap fer front a aquest atac del nostre temps. Com a curiositat, sabíeu que és precisament aquesta època de l’any on les discussions familiars en general augmenten considerablement?

Resumint, que no em sobra molt -per no dir res- d’aquest anomenat esperit del nadal.

Però sí que tinc per a vosaltres un pensament meu de serenor.

Es ist ein Ros' entsprungen

Així comença una de les nadales que des de fa molts i molts anys ha esdevingut una de les meves favorites, segurament per la melodia intimista que està d’acord amb la foscor continuament il.luminada que regna per aquestes terres durant el temps de fred profund.

Us puc contar que el manúscrit original es troba a Trèveris (Trier) i que va ser escrit pel monjo cartoixà Conradus al voltant dels anys 80 del segle XVI. Hi són 23 estrofes que ens narren el naixement de Jesus segons l’evangeli de Lucas y Mateu.

En 1599 es va imprimir a la ciutat de Colònia dins d’un llibre de Nadal d’Arnold Quentel, convertint-se en un bestseller de la seva època. Posteriorment, el mestre de capella Michael Praetorius –protestant- va compondre la melodia a cuatre veus a sols dues estrofes de les 23 existents i la nadala passà a formar part del llibre compilatiu Musae Sioniae. Praetorius també va introduir canvis al text adaptant-lo més adientment a la creència protestant. I aquest és el text que avui en dia ens ha arribat i es mantè de forma més popular entre nosaltres.

Us deixo el text de la nadala, acabeu d'esbrinar la melodia...

Es ist ein Ros' entsprungen

Es ist ein Ros' entsprungen
aus einer Wurzel zart.
Wie uns die Alten sungen,
von Jesse kam die Art.
Und hat ein Blümlein bracht
mitten im kalten Winter,
wohl zu der halben Nacht.

Das Röslein, das ich meine,
davon Jesajas sagt,
hat uns gebracht alleine
Marie, die reine Magd.
Aus Gottes ew'gem Rat
hat sie ein Kind geboren
wohl zu der halben Nacht.

Ocupant el temps lliure

Em disposo a fer l’encàrrec que El Pensador m’ha encomanat, i la veritat això d’agafar el primer llibre que tingui a mà es complica perquè a la meva dreta en tinc dos apilats que vaig alternant segons les ganes.

El deure era buscar la pàgina 123 i d’aquí la 5a frase. Del primer llibre, la casualitat ha volgut que tot just aquesta pàgina sigui la “pàgina blanca” que dóna per acabat un capitol; així he mirat la pàgina següent, la 125. (Espero que no m’ho consideressiu massa!)

Vet aquí el resultat:

“Warten Sie auch nochn bißchen? ne Goldgrube, diß Geschäft, was meinen Sie!”

Autor: Kurt Tucholsky
Titol: Wo kommen die Löcher im Käse her?
Editorial: Rowohlt Taschenbuch Verlag
ISBN 10: 3 499 33237 X

“Potser la primavera reconduirà navegacions avui ancorades.”

Autor: Juan M. Ribera Llopis
Títol article: Arqueologia i lectures castellanes o carpetovetòniques de Joan Fuster
Titol del llibre: Joan Fuster, viciós de la lectura.
II Jornada “Joan Fuster” (Sueca, 4 de novembre de 2004)
Ferran Carbó (ed.)
Editorial: Universitat de València, 2005
ISBN: 84-370-6295-0

Seguint la cadena iniciada m’agradaria passar els deures a les següent virtualitats, encara que quasevol que llegeixi aquesta entrada hi està convidat a participar-hi.

Eumolp
Chaging again
Els papers d’en Tristany de Pinós
Garrofaire
Generació

I ara la melodia...

I com una cançó requereix música, aquí la teniu. Ara ja podeu cantar-la amb tota la força dels vostres pulmons temperats. Sobre el text i la seva pronunciació haurem de fer un pensament. Tanmateix sempre ens quedarà la solució del “la-la-la”, encara que si voleu donar-li un toc renaixentista, llavors us aconsello un “fa-la-la”.

Sankt Nikolaus

Laßt uns froh und munter sein
und uns recht von Herzen freun!
Lustig, lustig, trallerallera
bald ist Nikolaus abend da,
bald ist Nikolaus abend da!

Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiß was drauf.
Lustig lustig tralleralera...

Wenn ich schlaf dann träume ich,
jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig trallallalala...

Wenn ich aufgestanden bin,
lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig tralleralera,
nun war Niklausabend da,
nun war Niklausabend da!

Popular de Hunsrück (Renània-Palatinat)

El dia que ha començat amb esperances i nerviosisme va adormint-se sense que ningú el pugui aturar. Avui ha estat Sankt Nikolaus, un dels dies més somiats de l’any.

Nikolaus és un personatge fictici, producte d’una confusió de cognoms i d’una fusió entre dues figures històriques: el bisbe Nikolaus de Mira i l’abat del monastir de Sion i bisbe de Pinora que va morir precisament en la ciutat on el primer era bisbe i el mateix dia en el qual se celebra aquest costum, per altra banda molt arrelat a Alemanya i que amb tota probabilitat va ser portat per l’emperatriu del Sacre Imperi Romanogermànic Teofanu, esposa d’Odó III, d’origen bizantí.

Nikolaus... Iniciat el temps d’advent, ja encesa la primera espelma de la corona d’advent i ja oberta la primera finestra del calendari d’advent, Nikolaus es presenta tranquil.lament i calladament quan tot és silenci en les llars.

La nit abans has netejat meticulosament les teves sabates, les botes i orgullosament les col.loques a la porta i al seu costat el plat especial que un cop a l’any serveix per a rebre els somnis portats. Nikolaus controla i la recompensa en forma de llaminadures, pomes i fruïts secs no s’oblida.

De bon matí et lleves, corres per obrir la porta i mires amb somriure silent i encara mig adormit la generositat que trobes al plat: galetes de nadal que abandonen als teus sentits l’aroma de la canella, del gengebre, del pebre; castanyes, nous, avellanes i mandarines i la figura de Nikolaus de xocolata i un llibre. Nikolaus s’adapta als gustos i a les noves tendències.

No és el deixat, i sí que ho és. És, malgrat el temps passat des de l’infantesa, la sensació de dormir amb aquell neguit d’esbrinar entre els somnis què hi haurà al plat, de saber que algú ha pensat en tu i com missatger de la llunyania cumpleix un ritual que des de segles es repeteix any rere any sense perdre un bri de la seva força ancestral.

És un costum que ja forma part d’aquesta síntesi cultural que dia a dia flueix amb el meu devenir, un costum que sense explicació racional m’emociona i que em trasllada cada any per unes hores a un altre temps d’innocències.

I demà serà un altre dia.

Un poeta, un poema

En temps d’absència retorno més intensament als meus poetes i després sempre sento l’imperatiu de compartir-los. De vegades obro una pàgina i deixo a l’atzar que ell triï per mi, i el més curiós és que encara no sé com s’ho fa per encertar l’instant infinitesimal adient i mostrar-me precisament aquell poema que buscant-lo no l’hauria trobat i que desitjava llegir, sentir.

Avui, sóc jo l’atzar.
I vull compartir un poeta i un poema.



Com l’ombra clivellada d’una acàcia,
així el secret del nostre amor
ran d’una mar d’herois i de certesa.
I tanmateix, fidel
als límits mudadissos del fullam
i a les arrels vigoroses de l’estima.

Haurem de fer camí
per senderols ignots i albes d’enlloc

Vicent Alonso
Albes d’enlloc, 1985

Canvis

Des de fa temps que només estic vivint canvis al meu voltant. Aquests s’han intensificat els darrers mesos i tots ells d’alguna manera m’afecten directament amb diferents graus d’intensitat. Són canvis radicals perquè no deixen cap possibilitat de transformació. Són canvis on habita el final amb el trencament de la línia iniciada.

Negar la situació d’incertesa seria no voler ni escoltar ni veure l’evidència dels fets. Sols sé, que alguns dels canvis que s’han produït són ja irreversibles i que han enfilat altres línies de seguiment. I els altres? Els altres resten a la capsa de les reflexions i esperen amb neguit trobar-ne la solució, si és que és posible obtenir-ne una de factible.

Aquesta preocupació fa que les meves nits siguin en el seu principi més llargues i en el seu final, paradoxalment, més curtes. Dormir s’ha convertit en acte obligat pel cansanci després de fer i fer més voltes tractant de voler saber veure la solució que podria ser la millor alternativa, tot i sabent que aquesta no sols seria la millor, sinó l’única.

Tinc present que tot canvi implica un final, i que aquest final pot ser el principi o inici d’una nova vivència o activitat . Però a hores d’ara i després d´haver llegit una de les cartes arribades ahir dissabte -anunciant-me un altre canvi no esperat- no veig massa clar quina solució o determinació he de prendre per a minvar la trencadissa que em temo.

El dilema s’ha instal.lat en mi i jo me’l miro qüestionant-lo sense massa convicció i sense saber quant de temps el tindré per company de vivenda.

Lohengrin o Capità Kirk

Klaus Florian Vogt (Lohengrin)

© Klaus Lefebvre

Feia temps que tenia ganes de tonar a sentir aquesta òpera amb un romanticisme molt especial i que en el seu temps va despertar moltes controvèrsies perquè Wagner no va ajustar mai els fets històrics dels personatges i com posteriorment amb altres obres seves, va triar la línia de la síntesis de diferents sages i poemes èpics.

En el cas de Lohengrin, Heinrich es presenta com emperador alemany, quan en aquella època no exisitia el Sacre Imperi Romanogermànic, sinó tota una conjunció de cases reals derivades i sorgides després de la desaparició de Carlemany i que pretenien optar al tro. De fet l’any 843, amb la mort del rei Lothar, es fa la separació de l’imperi carolingi en dues parts: l’imperi franc occidental i l’oriental. Heinrich després d’alguns avatars es fa càrrec de l’oriental. Heinrich I, poderós, va aprofitar el caos deixat i va avançar cap occident, atravessant la frontera màgica i natural que suposa el Rin fins arribar a Lorena (Lothringen). Tanmateix, i en el Tractat de Bonn (921), Heinrich continua sent anomenat i citat com “Rei de l’Imperi Franc Oriental”. Serà el seu fill Odó qui en el 962 reinstaurarà l’herència de Carlemany rebent el nom d'Odó I, anomenat el Gran i sent coronat a la Capella Palatina a Aquisgrà. El seu fill, Odó II amb la seva esposa, l’emperatriu Teofanu, continuarà l’idea carolingía i assentarà les bases del que seria una unió europea. De fet Odó II va morir jove amb sols 28 anys (en concret de malària), i fou la seva dona, Teofanu qui va portar tot el pes de regència i govern dutant molts anys fins que Odó III va ser proclamat emperador .

Una altra curiositat és que el comptat de Brabant, autònom tal i com el proposa Wagner no existia als voltants del 930, data situada pel compositor. Històricament hi trobem un estat “de transició” anomenat Baixa Lorena (Niederlothringen). L’any 959 per separació es quan pren oficialitat Brabant, sent el primer compte Gottfried, anomenat com el germà d’Elsa en l’òpera. El 959 tot el territori actual belga pertanyia a Lorena, sota el govern de Gottfried, compte de Lovaina. Però la Baixa Lorena va passar a mans del bisbat de Colònia, sent el bisbe Bruno von Sachsen, fill petit de Heinrich I i germà del que seria posteriorment emperador Odó I, el Gran. Bruno fou enterrat a l’església de Sant Pantaleó de Colònia per desig propi, on també hi són les despulles de l'emperatriu Teofanu.

Malgrat la llunyania temporal en la qual es van desenvolupar tots aquests fets, i també l’oblit al qual estan condemnades aquestes èpoques històriques en el contexte del coneixement actual i quotidià, els temps esmentats són molt emocionants pels canvis que hi van haver i molt importants perquè la posterior configuració europea –fins arribar als nostres dies- es va anar decidint en aquells moments. Per una altra banda tenim l’incursió del cristianisme, i de quin territori es creia ser l’hereu directe d’aquesta creència. Recordem els merovingis, el gral, la sang de Jesucrist, i es pot entendre perquè durant generacions i generacions es va creure en aquestes terres que ells tenien una obligació de continuar, fins i tot de caire divina. Aquests pensaments mig oblidats per altres moviments més “mundans” com el de la Il.lustració, van resorgir en el periode nacionalista. Els problemes socials emergents i la pèrdua de valors els van potenciar. Així, Wagner –que és considerava un nacionalista d’esquerres- va crear un argument ple d’anacronismes i inexactituds històriques però que cumplien perfectament el pensament romàntic de l’època. I en aquest marc es desenvolupa una història que no és d’amor simplement en el sentit de “princesa somia amb príncep blau, blanc –perdó-“, sinó de lluites entre els dos grans dilemes espirituals que regnen i dels quals Wagner en torna a donar la seva opinió personal, que no fidedigna com és el fet pagà en la figura d’Ortrud i el cristià –incipient- en Elsa, sense oblidar el poder polític existent.

La representació que vaig sentir i veure el passat dijous va tenir dues línies, i no tangencials sinó paral.leles. Per una banda una escenificació que desprenia una aroma intens de naftalina. Cert que Klaus Maria Brandauer ha fet possible el seu somni infatil (sic!) i que ha madurat aquest somni durant 60 anys. Amb això ja tenim la resposta a l’estatisme dels personatges, del conservadurisme de l’escenari i especialment de l’exposició infantil i plena de tòpics del bé i del mal: Ortrud amb el seu sensual vestit negre acompanyat d’una estola de color gerd fosc en contraposició al vestuari de novícia d’Elsa. O més clar, l’aparició del cigne –un veritable repte de gust per qualsevol escenificador, ho reconec!- amb Lohengrin vestit amb un traje que semblava haver baixat d’una nau espacial d’una sèrie de ciència ficció dels anys 50. I tot un llistat de petits detalls: rosari entre les mans d’Elsa, la forma de creu exagerada de l’espasa de Lohengrin –molt diferent a la Telramund-, les coronetes de flors i l’escena de la nit de noces....

Per l'altra, sort amb els cantants que em van fer oblidar i em van fer concentrar de manera única amb la música. L’interpretació musical –Gürzenich Orchester Köln- dirigida per Markus Stenz va ser una veritable delícia. El cor va demostrar la seva qualitat sense oblidar com és de difícil i delicat el rol que aquesta òpera li reserva. Excel.lents: Dalia Schaechter-Ortrud, una cantant amb una presència melodramàtica fabulosa i una veu que transmet amb plenitud i amb intensitat maligna el paper que representa. Klaus Florian Vogt que va mostrar el seu Lohengrin amb gran lirisme i elegància. I Telramund, amb Krister St.Hill amb una veu càlida, harmoniosa, elegant i amb caràcter. Llàstima que Camila Nylund a causa de la seva propera maternitat no va cantar el paper d’Elsa. En el seu lloc, Kirsten Blanck va saber estar en el seu rol, encara que la seva veu vibrava massa per al meu gust. I Heinrich, Reinhard Hagen? Doncs solemne com ha de ser un rei en el seu paper de moderador.

In memoriam

Anna Stepanovna Politkóvskaia

"Wer sich über die Wirklichkeit nicht hinauswagt,
der wird die Wahrheit nie erobern."

Johann Christoph Friedrich von Schiller (1759-1805)

"Qui no gosa anar més enllà de la realitat,
no arribarà mai a conquerir la veritat."

Mondsüchtig

Lluna plena...
Deambular en la penombra,
bany en el fil eteri de llum
que entra a l’estança,
jugar amb ell,
esmunyir-se en ell,
invitació a seguir-lo,
primer peu, primer graó,
pas ferm ascendent.
Inconsistència solidificada.


Henning von Gierke

Compartim un vi?

No tenia pensat escriure. No per les poques ganes, sinó perquè tinc la sensació que en els darrers temps la balança entre el que voldria dir i el que no tinc per a dir s’ha equilibrat i no sé veritablement per on podria començar. El cap bull de pensaments i els deixo fluir lliurement, que siguin ells mateixos qui trobin la sortida i ben cert que la troben, caient en un silenci hermètic.

Estava treballant, teclejant textos que es deixen ser traduïts per mi. Algú els espera i el termini està marcat. No em puc concentrar i el vent que sento bufar i gosa entrar pel finestral atreu la meva atenció. L’he mirat notant la foscor de la nit. M’he preguntat perquè no veig cap finestra il.luminada. No és tard i no crec que el fet de ser vacances hagi causat l’estampida en massa del meu veïnat.

El vent guiat pel meu llum ve cap mi.

Per un moment el meu cau m’ofega i surto a la terrassa. El vent ha perdut la seva calidesa i m’anuncia envoltant el meu encara lleugerament vestit cos que l’estiu tardà té els seus dies comptats. Entro a la sala, obro l’armari d’antuvi, afago una copa i l’omplo generosament de vi negre. Torno fora i sec al banc mentre intento mirar en la foscor de la nit, mentre intento captar algun soroll que em digui que no sóc l’única persona desperta en la ciutat, mentre intento retindre el vent al meu costat i poder obrir conversa com únic acompanyant que s’atreveix a embolcallar la meva existència.

La nit tardarà a tancar els ulls. Jo també.

Einschlafen

Ich aber, im weiche Kissen dich bettend,
löse deine Glieder...

Sappho
Lieder und Strophen des zweiten Buches

Jo també vull un estat propi

No tinc costum de seguir manifestacions públiques, ni d’adherir-me encara que pugui combregar amb les idees defensades. Tanmateix sempre intento cooperar dins de la meva manera de fer amb aquelles propostes que considero correctes. Per això, escric aquest text oferint el meu granet de sorra a l’idea de donar suport a l’iniciativa que ha iniciat en Xavier Mir.

Des de l’exterior el fet de ser i sentir-se català pren una definició nova. En un principi, i així ha passat a tots els catalans que he conegut, hi ha una mena del que jo anomeno “crisi d’identitat imposada”, no perquè un mateix no tingui clar qui és, sinó perquè els altres intenten donar-te’n una amb la qual no t’identifiques simplement perquè no entra dins dels seus esquemes mentals el fet que et declaris ser d’una nacionalitat diferent a la que indica el “teu” passaport. Ja sé sap que això de la plurinacionalitat és un tema que en la pràctica costa d’acceptar.

Per una altra banda, i continuant des de l’exterior també observo aquell gust que tenen alguns catalans de l’interior de mirar-se el melic com si el seu fos l’únic existent. És curiós també observar com les notícies informen de les meravelles i reconeixements de Catalunya a l’estranger, i la veritat és que sols una minoria està ben informada de qui som i què volem. La resta és floclore.

Els que vivim fora, de manera permanent, intentem mostrar no sols què és Catalunya, sinó la globalitat de la cultura catalana, i per a mi aquèsta no es redueix sols al Principat. És una lluita diària contra prejudicis, desinformacions i falses interpretacions que pretenen associaciar-nos a la definició de nacionalisme nascuda a principis del segle XX i que com ja ho demostra la història en alguns països va tenir conseqüències funestes que encara hi són presents para la seva població i la d’Europa. Aquest és el punt i ús que els espanyols fan a l’exterior associant mots com nació-nacionalitats- nacionalisme, que en un principi s’haurien de diferenciar per no caure en el parany demagògic, per altra banda ben calculat coneixent molt bé la sensibilitat negativa que aquests termes creen en l’Europa actual, i encara més tenint la fresca memòria de la guerra dels Balcans.

Estic convençuda que l’única existència pacífica que hi pot haver en aquest continent és l’aceptació de la pluralitat de les nacions que el formen. Per això, jo també vull un estat propi, simplement.

Retorns

Hi ha retorns que són durs, simplement perquè voldríem restar en aquell altre nou espai que s’ha fos amb el nostre interior quan l’experiència ha estat positiva. Però també és veritat que darrera d’aquest fet hi ha un espai passat que ens reclama i espera la nostra tornada.

Sortir de la rutina encara que no sigui d’una manera solitària i individual té els seus avantatges. Sols cal saber-los veure i apreciar-los. Perquè de tant en tant la raó d’ocupar el cap i pensaments amb fets que no vius quotidianament fa que la concentració del teu temps viscut assoleixi un altre caire i dimensió. És clar que també hi ha inconvenients, i aquests hi són en el fet de trobar de nou el dia a dia.

I tot això ve a què malgrat haver tingut un viatge bo, que no s’ha perdut ni ha pres mal ningú, i de que m’encanta traslladar el meu nomadisme mental al seu actiu, era hora ja de retornar i esperar un altre temps i espai per empendre de nou noves i altres aventures, amb la mateixa o diferent gent, aquesta no és la qüestió.

En particular i pensant en el ara mateix que estic vivint està molt bé trobar-se de nou entre les quatre parets conegudes i sentir les veus i mots escrits que m’han acompanyat en silenci durant aquests dies.

L’atac final

Prepareu-vos!

El dia X del desembarcament rebrà el seu estigma final al trepitjar la vostra terra:

148 pre-adolescents solts en l’idil·li costaner illenc gaudint la temporada britànica d’inserso.

La memòria històrica assolirà nous capitols amb la nostra petjada, silenciosament abandonada.

Anem a l’escola

Tercer dia. A poc a poc anem agafant el ritme que fa sis setmanes havíem deixat. Portem encara en la nostra ment i en la forma de transportar el cos aquell relaxament al qual solem convidar certes nits d’estiu. El primer dia després d’acceptar més que superar la visió d’un horari espantós, vaig cabussar-me en les poques classes que tenia. Davant meu, un auditori lleganyós i amb una indefinida sensació d’entusiasme va estar soporíferament atent a les noves instruccions d’organització que els caia a sobre.

La resta del dia la vaig passar amb protestes, negociacions per causes perdudes: un possible canvi de certes hores de tant gloriós horari? Per mi que no quedés! Certes actituds no van amb mi, tot i saber que no en treuria res, però es tractava de transmetre el meu malestar, la meva disconformitat... Un cop més vaig poder observar que el dispositiu de supervivència mental i neurològica es va activar positivament i em vaig dir que havia de treure el millor partit de tant dissortat repartiment de temps, això sí, després de maleir el meu cap d’estudis, cridar algunes conxorxes en contra seva i plantejar-me d’aconseguir alguna foto seva per a penjar-la a la pissarra de suro que tinc darrera la porta del meu cau per jugar a dards.

I la coronació d’aquest nou curs: Una setmana de viatge per Anglaterra amb dos dies de visita a Londres a finals d’agost. No és que no m’agradi l’idea i sí, ja sé que anar amb 30 especímens injectats amb dosis indeterminades d’hormones pot tenir els seus moments emocionants -especialment si considerem el factor sorpresa-, però que voleu que us digui, una idolatra la discreció i passar desapercebuda tot el possible, i em temo que no serà aquest el cas. A més si afegim les notícies que ens arriben aquests dies, ja us podeu imaginar les ganes que tinc de moure’m de casa vers la pèrfida Albion.

Eulenhaus, la casa de les òlibes

Fa uns anys buscava una adreça per passar uns dies d’estiu. D’aquesta manera va caure a les meves mans una d’un poblet de l’Alt Empordà que em va semblar adient. Va ser un estiu bo i tranquil, així que tota la família va decidir tornar-hi i d’aquesta manera jo em vaig encarregar de fer la reserva per l’any vinent.

Coses de la vida van fer que aquesta reserva es perdès, i quan jo vaig trucar per reconfirmar la meva anada, la família en qüestió se’n va adonar de la pèrdua. Tanmateix el petit “traspàs” el van solucionant preguntant a una altra família amiga seva i és així com vam d'haver de canviar involuntariament de domicili.

Encara recordo la primera sensació que vaig tenir quan vaig veure aquella casa de poble. En la casa ens esperava el matrimoni ja gran, amable. Estaven assabentats i amb una certa preocupació ens van voler informar a priori de les diferències que trobaríem entre una vivenda i l’altra. Però nosaltres sabíem que no teníem altra alternativa, era massa tard...

La nostra entrada era la mateixa que la que ells tenien. L’àvia X, els nens i jo vam pujar al primer pis. Allí una mena de replanell gran convidava a les cinc portes a observar una taula de menjador que havia conegut segurament millors dies de convivència humana i que ara es veia encara acompanyada per la seva vitrina farcida de bibelots i el seu bufet amb figures femenines de porcellana midonada.

Ens vam acostar a una de les cinc portes, de color crema i més estreta que les altres. La porta era doble i tenia un pany antic amb una clau gran de ferro. Vaig girar la clau, encendre la llum i davant meu s’extenia una escala amb graons de desigual alçada que encara la feia més empinada òpticament. Un neguit de desànim m’anava inundant encara més, però jo vaig fer el cor fort i em vaig dir que si ja hi erem, hi passaríem les properes setmanes.

Vam recòrrer cada estança: parets blanques, balques marrons contrastant amb la blancor dels trespols, sòls de rajola de terrat, finestrons de fustons regulables, finestres amb cortines de puntes blaquíssimes. En les estaces semblava que el temps s’havia quedat aturat.

De la cuina a la terrassa per una porta de fusta i vidre i els mateixos finestrons que als dormitoris. La vaig obrir i vam sortir. És llavors quan vaig saber que em sentiria bé i quan vaig llegir en els ulls dels meus fills que donaven també el vist i plau. Davant nostre es presentava un petit bosc de xops, grans i vinclats, a pocs metres el riu i tota una extensió de camps de conreu que es fonien amb l'horitzó d'una serralada.

L’àvia X. em va preguntar si ens quedaríem, i jo li vaig dir que sí, que ens sentiríem a gust a casa seva. El dubte de l’expressió de la seva cara va desaparèixer i vaig poder observar que també s’alegrava. Vam desfer camí i jo vaig anar a buscar l’equipatge mentre els nens seguien inspeccionant el que hauria de ser el seu dormitori.

Hores més tard, l’avi Y va trucar a la porta i jo vaig baixar les escales. Ens va portar de l’hort uns tomàquets, unes peres, uns prèssecs i unes albergínies com a present de benvinguda. Jo no em vaig poder imaginar millor regal que el portat i quasi em vaig quedar sense paraules. Li vaig agrair molt i amb els dies que hi vaig ser els detalls es van repetir. Fins i tot el dia de la tornada ens van farcir amb una bossa plena de peres per a menjar pel camí.

La primera nit, després d’haver acondicionat tots els estris, vam seure fins ben entrada la matinada al terrat, cadascú de nosaltres fascinats pel silenci especial que ens envoltava. De sobte i guanyant-se tota l’atenció dels nens, un grup d’òlibes –un dels meus animals preferits- van passar per damunt dels nostres caps a vol ras ignorant la nostra presència i dirigint-se al bosquet de xops a fer les seves observacions i treure el millor partit i profit d’elles, fet que es podia constatar quan se sentia un petit i esgarrifat xiscle perdut entre les branques.

Aquella nit, un cop al llit, mirant les parets blanques i sentint encara el reguitzell de les ales de les òlibes, vaig confirmar-me que havíem triat bé i que seria un bon estiu. I així va ser.

D’això ja fa uns anys, i cada estiu tornem a la Eulenhaus, la Casa de les Òlibes, nom donat pels nens i amb el qual s’ha quedat per sempre més.

P.S. La foto que podeu veure no és cap muntatge; la vaig fer jo un vespre des del terrat de la Casa de les Òlibes.

VBI BENE IBI COLONIA

Visc entre dos móns. Dues mentalitats que sense ser tan oposades, tenen les seves diferències substancials. I ambdos móns m’hi sento bé. I ambdues mentalitats les faig meves. Tinc la meva esquizofrènia particular i geogràfica.

És per això que quan torno a casa de vegades he de matisar de quina en parlo, si la del nord o la del sud, perquè si una ja ho era -encara que no triada, sí volguda-, l’altra ho ha esdevingut d'estimada amb el pas del temps.

Quan m’acosto a la casa del nord sento una especial calma quan encara de lluny les agulles de la catedral em donen la benvinguda i m’anuncien que ja queda poc per arribar al meu destí. Sortint de l’autopista i enfilant l’avinguda sé que fluiré amb el Rin a la meva dreta per arribar al semàfor que hi ha nomès sortir del túnel i que em recordarà que a la meva esquerra, ella tota sencera, em saluda de nou.

És aquí on també em sento bé. És aquí on he fet créixer les meves arrels transportades des del sud. Arrels, que per altra banda i sense perdre la seva profunditat necessaria per a viure, mantenen el contacte amb la superfície. No sé sap mai si pot arribar el dia que calgui desenterrar-les…