Nit de Nadal

Sí, curiós escriure sobre aquesta nit quan ja ha quedat en el record de molts, però no me’n podia estar de fer un comentari, precisament per això, perquè ha caducat i perquè així potser torno a confirmar el meu esperit contradictori de parlar, escriure o comentar coses quan teòricament ja no és el moment de fer-ho. També, podria afegir que per a certes coses tinc una mena de dispositiu natural que em crea un cert retard biològic en assimilar situacions, de fet no és així, sols és que m’agrada recrear-me de manera hedonista en la seva reflexió i observació, i és llavors quan l’aspecte relatiu del temps gaudeix encara més de la seva relativitat.

Quatre setmanes d’eufòria humana i financera que desemboquen cada any en la nit del 24 en una orgia de sentits –no entro en cap mena de valoració-. La gran nit esperada per tothom. Tothom que visqui en les latituds on passejo la meva exitència, és clar!

Nit de sopars opulents, absurds perquè al cap i a la fi visualment hom s’omple i totes aquelles viandes de delit gastronòmic es converteixen en una Fata Morgana que acompanyarà el record la resta de l’any, fins que arribi, un cop més, la nit anhelada.
Presoners, els uns, lligats al voltant d’una taula; captius, els altres, de converses de dubtós interès, amb l’ull posat dissimuladament al damunt d’aquella estovalla de domàs de colors que recorden la sorra d’estiu i que amaguen poc subtilment el volum de totes les captures realitzades amb orgull durant el temps d’advent, i que han estat col·locades sota l’arbre de Nadal en un rigor geomètric que ratlla la perfecció del teorema sobre la propocionalitat dels segments, tot i esperant que arribi la pausa tàctica de l’entrada de les postres, el moment de l’encontre esperat, establint-se –esperem pel bé de la pau nadalenca entre tots els presents- una relació bijectiva entre el valor de la peça caçada, el que representa i el seu destinatari. Aquest, per altra banda ha de manifestar el seu agraïment segons les normes i reconèixer l’esforç del caçador o de la caçadora i fer els honors pertinents a la providència de la presentalla.

Aquesta imatge d’un sopar nadalenc em fa tremolar i encara més el sol fet de pensar en aquestes dates i en la seva consubstancialitat.

Com a contrapunt i sabent-me amb sort, els meus nadals són agradables i desitjats, al menys d’ençà uns anys. Malgrat no creure en ells ni en el missatge subliminal que cada any més subtilment em volen introduir en el meu cap, convençent-me del bé que em sentiré si crec en ells, he de dir que he après a viure’ls sota un altre contexte. M’agraden perquè curiosament són punt de rencontre amb gent que estimo i perquè –el més important- el sopar o dinar que ens fa reunir resta molt lluny d’aquesta visió surrealista però real en molts de casos que he descrit i que gairebé tots tenim al darrera de la memòria.

Una acollidora taula no sols per les menges que l’ornamenten, sinó també per la gent que s’acolleix a ella, és el punt de convergència. Veus que generosament s’entrecreuen preguntant per acostar les plàteres fins recordar algun fet o detall passat o simplement per intercanviar opinions o mots sense més finalitat que la de poder lliscar i esgarrapar un bon moment.

Hi ha un ritual ancestral i buscat que aporta a tots els que compartim aquest àpat una seguretat en les pròpies forces, aquelles que passat aquesta nit haurem de treure i saber mantenir per poder seguir la nostra vida quotidiana.