He tornat a Zeeland. No t’ho havia dit. He tornat a Veere. Que hi aniria, t’ho podies imaginar. Et diria que no ha canviat res, que continua igual que fa dos anys. Però, què hi ha en aquesta vida que vulgui mantenir-se en el passat?
He passejat pels seus carrers, pel pòlder que m’ha portat al moll. He deixat la mirada perduda en la llunyania, des del port. Vaixells i velers entraven cercant el resguard del port. D’altres amb l’estigma de l’atreviment salpaven en l’hora baixa de vent de mestral iniciant el seu camí. M’he preguntat si sabrien trobar el de tornada. He seguit el meu. M’ha portat per les amples i llargues platges que et fan veure com l’horitzó fuig de la mà així que avances. Estrany trobar-les desertes. El vent i el fred han fet amagar la gent. Un parell d’encreuaments, salutació amb els ulls
El vent ha copejat el meu rostre, revivint-lo. Si més no poder enlairar el meu estel, sí que ho feien els meus pensament veient com les onades em guanyaven el terra. La plenamar ha arribat i jo m’he preguntat què sentiria si sense moure’m l’aigua m’embocallessi i m’acollessi en el seu si. He tancat els ulls i m'he abandonat a ella. Un buit ha pres possessió. He notat la sorra mullada que deixava pas al pes del meu cos. L’aigua ha escampat la seva humitat i la seva fredor i m’he sabut abressolada per ella. I amb el pas de l’instant, amb lentitud esferidora he sentit com les ones allargaven els seus braços lliscant pel meu cos, sense deixar cap part lliure a la seva abraçada, amanyagant amb sabiesa d’anys, despertant desitjos antics i amb la seva seducció l’anul·lament de la ressistència. Sols la remor de les ones i el vent en un món diferent de sorolls.
He vist la foscor terbolenca de la profunditat que em convidava a la seva essència. Sota l’aigua he iniciat de nou el meu passeig. He deixat de respirar, tenint el pulmons plens.
Rostre mullat per la pluja. Ull oberts. Perduts els pensaments, he corregut de pressa per arribar a casa mirant el camí que tenia al meu davant.
He passejat pels seus carrers, pel pòlder que m’ha portat al moll. He deixat la mirada perduda en la llunyania, des del port. Vaixells i velers entraven cercant el resguard del port. D’altres amb l’estigma de l’atreviment salpaven en l’hora baixa de vent de mestral iniciant el seu camí. M’he preguntat si sabrien trobar el de tornada. He seguit el meu. M’ha portat per les amples i llargues platges que et fan veure com l’horitzó fuig de la mà així que avances. Estrany trobar-les desertes. El vent i el fred han fet amagar la gent. Un parell d’encreuaments, salutació amb els ulls
El vent ha copejat el meu rostre, revivint-lo. Si més no poder enlairar el meu estel, sí que ho feien els meus pensament veient com les onades em guanyaven el terra. La plenamar ha arribat i jo m’he preguntat què sentiria si sense moure’m l’aigua m’embocallessi i m’acollessi en el seu si. He tancat els ulls i m'he abandonat a ella. Un buit ha pres possessió. He notat la sorra mullada que deixava pas al pes del meu cos. L’aigua ha escampat la seva humitat i la seva fredor i m’he sabut abressolada per ella. I amb el pas de l’instant, amb lentitud esferidora he sentit com les ones allargaven els seus braços lliscant pel meu cos, sense deixar cap part lliure a la seva abraçada, amanyagant amb sabiesa d’anys, despertant desitjos antics i amb la seva seducció l’anul·lament de la ressistència. Sols la remor de les ones i el vent en un món diferent de sorolls.
He vist la foscor terbolenca de la profunditat que em convidava a la seva essència. Sota l’aigua he iniciat de nou el meu passeig. He deixat de respirar, tenint el pulmons plens.
Rostre mullat per la pluja. Ull oberts. Perduts els pensaments, he corregut de pressa per arribar a casa mirant el camí que tenia al meu davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada