Pep Bausà Dunes al Marroc
El dia s’ha llevat ventós, i gris.
Des del gran finestral del meu cau veig com els núvols es deixen portar passivament per aquest vent que ni és fred ni calent. Segueixen sense cap mena de resistència els mandats eòlics.
L’intensa i clara llum molesta els meus ulls però deixo el finestral lliure i observo com el cel manté aquella grisor esfereïdora que m’anuncia l’inminent tempesta. L’aire portat pel vent fa olor d’aigua marcida.
La tempesta ha arribat i la llum blanca ha deixat pas a la foscor il.luminada dels llamps. L’aigua regalima per les taulades amb força i m’agrada sentir la seva sorollosa caiguda al terra.
Certes situacions i temps interioritzats les associem a records visuals, auditius. I aquest temps em convida a recordar la meva disposició natural de nómada mental i d’aquella cancó que em va deixar marcada una frase que durant molts anys em va acompanyar i continua fent-ho.
.
Els lligams dels sentiments que per una banda ens reconforten i per l’altra ens ofeguen. Paradoxa que ens fa avançar vers un equilibri que alimenta la nostra estabilitat emocional però que ens fa presoners del que sentim i d’aquells que ens fan sentir. Les petjades agredolces s’arrapen a la memòria vital del viscut, positivament, negativament. Però els tenim, els lligams; i bo seria conservar-los.
Ser nómada dels meus sentiments no deixa de ser una utopia a la qual tendeixo inconscientment. No és un objectiu marcat, sinó un camí trobat on hi convido a caminar totes les sensacions i tots els sentiments que el fet de viure m’ofereix.
Des del gran finestral del meu cau veig com els núvols es deixen portar passivament per aquest vent que ni és fred ni calent. Segueixen sense cap mena de resistència els mandats eòlics.
L’intensa i clara llum molesta els meus ulls però deixo el finestral lliure i observo com el cel manté aquella grisor esfereïdora que m’anuncia l’inminent tempesta. L’aire portat pel vent fa olor d’aigua marcida.
La tempesta ha arribat i la llum blanca ha deixat pas a la foscor il.luminada dels llamps. L’aigua regalima per les taulades amb força i m’agrada sentir la seva sorollosa caiguda al terra.
Certes situacions i temps interioritzats les associem a records visuals, auditius. I aquest temps em convida a recordar la meva disposició natural de nómada mental i d’aquella cancó que em va deixar marcada una frase que durant molts anys em va acompanyar i continua fent-ho.
.
“…come uno straniero non sento legami di sentimento.”
Els lligams dels sentiments que per una banda ens reconforten i per l’altra ens ofeguen. Paradoxa que ens fa avançar vers un equilibri que alimenta la nostra estabilitat emocional però que ens fa presoners del que sentim i d’aquells que ens fan sentir. Les petjades agredolces s’arrapen a la memòria vital del viscut, positivament, negativament. Però els tenim, els lligams; i bo seria conservar-los.
Ser nómada dels meus sentiments no deixa de ser una utopia a la qual tendeixo inconscientment. No és un objectiu marcat, sinó un camí trobat on hi convido a caminar totes les sensacions i tots els sentiments que el fet de viure m’ofereix.
Us deixo el text de la cançó.
Nomadi
Nomadi che cercano gli angoli della tranquillità
nelle nebbie del nord e nei tumulti delle civiltà
tra i chiari scuri e la monotonia
dei giorni che passano
camminatore che vai
cercando la pace al crepuscolo
la troverai
alla fine della strada.
Lungo il transito dell'apparente dualità
la pioggia di settembre
risveglia i vuoti della mia stanza
ed i lamenti della solitudine
si prolungano
come uno straniero non sento legami di sentimento.
E me ne andrò
dalle città
nell'attesa del risveglio.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità
nei villaggi assolati
e nei bassifondi dell'immensità
e si addormentano sopra i guanciali della terra
forestiero che cerchi la dimensione insondabile.
La troverai, fuori città
alla fine della strada.
Franco Battiato
Fisiognomica, 1988
www.battiato.it
1 comentari:
La primavera centreuropea no té massa seguretat en sí mateixa. Les males influències es noten. Per això m'agrada, perquè mai se sap què farà. Com diuen els alemanys: Es ist sehr aufregend!
Publica un comentari a l'entrada