Ofici de viure

Nicoletta Tomas Caravia

La casa ha quedat en silenci. Un silenci serè i esperançador.

Hem tancat cadascuna de les portes d’aquesta casa que amb el temps hem anat construiïnt dia a dia. En les estances tancades hem deixat tot allò que per nosaltres és valuós i que sabem que restarà fins obrir-les de nou. El temps passa, ho sabem.

En el silenci flota encara la teva presència que ara se’m fa absent. Et veig segut al teu escriptori com remugues mentalment per les incoherències amb les quals et confronten, i sento el teu pensament com intenta cercar l’equilibri en la disparitat de l’absurd.

Et segueixo fins a la sala on seus al silló amb un llibre entre les mans i sóc la fulla que serenement acarones entre els teus dits mentre amb els ulls copses i retens els mots. Al teu estudi i des de la porta entreoberta amb el cap recolzat observo com el pinzell va darrera del marcat pel teu determini i amb el somriure als ulls m’allunyo per no descentrar la teva concentració sobre el llenç.

Cada estança que passejo en el record fa retrobar-me amb les teves petjades deixades. Cada estança l’he interioritzada en mi, i en mi són les teves empremtes.

Avui, i fins el retorn, dues frases teves que ara faig meves i te les deixo de penyora:

Estimar-te és el meu ofici de viure.
Sóc perquè em fas.