" Verlorene Kindheit "(foto: Klemens Harazim)
Sobre l'infantesa perduda...
Mein blaues Klavier (1936)
Ich habe zu Hause ein blaues Klavier
Und kenne doch keine Note.
Es steht im Dunkel der Kellertür,
Seitdem die Welt verrohte.
Es spielten Sternenhände vier
Die Mondfrau sang im Boote
Nun tanzen die Ratten im Geklirr.
Zerbrochen ist die Klaviatür
Ich beweine die blaue Tote.
Ach liebe Engel öffnet mir
Ich aß vom bitteren Brote
Mir lebend schon die Himmelstür
Auch wider dem Verbote.
Else Lasker – Schüler
1869 Elberfeld/Wuppertal / 1945 Jerusalem
3 comentaris:
S.O.S. Crec que necessito ajuda per entendre el post. Això sí, els meus van tornar de Bremen perfectament, i jo ja porto la samarreta dels músics...
És un poema d'una de les poeteses més importants i significatives d'Alemanya. A més, ella mateixa els il·lustrava. Aquest és un poema amb tristor donada pel record de l'infatesa perduda, la de tots els nes que la van viure en uns anys que mai haurien d'haver existit. El va escriure en l'exili. Un mot clau és: verrohte, de verrohen i que significa embrutar-se. Aquest mot és una al·lusió al Nacionalsocialisme. I el perquè del piano blau (blaues Klavier) s'interpreta d'uns apunts de la mateixa autora on hi diu que de la seva infantesa encara conserva un piano de joguet, de color blau. Em va venir al cap dies després d'haver vist un programa sobre treball infatil i tot el que implica i comporta aquest fet. Aquesta impotència i ràbia derivada havia de canalitzar-la sense saber massa com...
M'alegro que hagin tornat bé; espero que el bon temps els hagi fet costat.
Gràcies per l'explicació. Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada