Matronen

He pensat que potser us agradaria saber qui eren les “persones” representades a la foto que vaig penjar en el meu darrer escrit.

Es tracta de les matrones, Matronen. El seu significat adoptat al llatí, matrona ve a significar honorable mestresa de casa.

Era una deessa d’origen celta, el culte de la qual es va escampar per tota Germània, especialment pels pobles germànics que habitaven les ribes del Rin. El seu culte rendeix honor a la fertilitat i la ciència de l’obstetrícia, és a dir, l’art d’acompanyar la gestació, el part i el puerperi de la dona.

El culte es va escampar per tot l’Imperi Romà, de tal manera que s’han trobat restes a diferents i llunyans indrets que certifiquen i confirmen l’existència d’aquesta divinitat. Les troballes ens mostren dos tipus de representacions: en forma d’altar o en forma de pedra votiva, els anomenats ex-vot. En aquesta sempre es veu un grup de tres dones, una tríade a la qual hi sortien i pertanyien dones casades com solteres. Els seus atributs eren la serp, els infants i els bolquers. Les matrones rebien noms segons la funció i la relació que se li volia donar a aquesta divinitat, per exemple: “Lubicae, deesa que sana”. La majoria dels altars eren a les cases romanes a l’àmbit reservat als lares, els deus protectors de la llar. Però també es van construir temples i centres de culte. Sobre el ritual concret que se seguia no es té molta informació, com ha passat amb altres divinitats que no tenen el seu origen inmediat dins de la civilització grega o romana. Se sap, això sí per algunes representacions, que es feien ofrenes amb cistells plens de fruita així com alguns sacrificis d’animals –porcs i peixos- i cerimònies d’encens.

Aquesta divinitat té una relació amb les divinitats de la mitologia nòrdica, i em refereixo a les dísirs (Disen) i les walquiries (Walküren). Però és més directa i concreta amb la de les nornes (Nornen), les deesses que filen i teixeixen el nostre destí i que també n’eren tres: Urd, Verdandi i Skuld. Les nornes també tenien una vessant guerrera, per tant s’adoraven com a deesses de la guerra.

Dia de la mare

Avui han celebrat el dia de la mare. Dic han celebrat perquè jo no el celebro.

Si intento recordar la definició que donen d’aquest dia com a explicació del seu sentit, em vénen a la memòria expressions com fer l’honor al fet de ser mare i a la dona que s’ha decidit a portar a terme la maternitat.

L’origen d’aquest assenyalat dia és força curiós, ja que en un principi no s’honorova el fet matern femení, sinó el de l’església que en l’Edat Mitjana (concretament segle XIII) se la tenia com a la “mare universal" de tots els cristians. Per extensió, ja se sap què passa amb les interpretacions, les dones-mares van caure dins del mateix sac.

La història i l'evolució d’aquest atrotinat dia la podeu trobar als diferents oracles cibernètics que es poden consultar. Tanmateix si aquest dia ja en sí em carrega, és pel sentit i significat que els moviments polítics feixistes en la seva època d’esplendor li van donar –esperit de la història, li diuen i també sembla que ve un cop en la vida d’evolució d’una nació, i espero que en Hegel tingués raó-.

En el temps del govern nacionalsocialista aquesta celebració es va unir i diluir amb el ideal que es tenia de la raça ària. Així es potencia l’imatge d’una dona que només pot ser ser felíç si no para de parir fills per a la pàtria. Neix d’aquesta manera un nou tipus d’heroïna. Les dones ja no són únicament una força de treball barata que substitueix l’home a les fàbriques d’armament mentre aquest lluita al front, sinó que es dediquen a produir un altre tipus d’armament -humà-, cap al final de la guerra, més aviat, carn de canó. Per donar-li més solemnitat a l’esdeveniment de ser mare, l’any 1938 s’inaugura la temporada de les condecoracions maternals i les mares que hagin destacat pel seu comportament patriòtic reben en compensació a les contraccions patides la Creu Maternal (Mutterkreuz).

I avui ha arribat aquest dia i tot plegat sempre tinc el dilema de com reaccionaré davant de la cara de felicitat dels meus dos fills quan en un dia com aquest m’ataquen de bon matí al llit amb els seus petits presents. La meva filla de sis anys que ja em té fitxada em diu aquest matí: “Ja sabem que odies aquesta festa i aquest bèstia del Hitler, però els regalets s’havien de fer”.

D’ella he rebut tres sabonets de formes marines i de tres diversos colors que ella mateixa els va fer; i del meu fill un test petitó amb llavors plantades per ell de créixens. M´ho he mirat encara mig adormida i m’he dit, ves per on, avui farem una variada amanida maternal i ens podrem rentar les mans esperant que passi el dia sense pena ni glòria.

Dita compartida

En aquesta setmana de silenci que encetaré, us deixo a les vostres ments una de les dites alemanyes que més m’agrada i que em convida a imaginar .

Stille Wasser sind tief

Aigües tranquil·les són profundes

Imagineu amb mi!

Oferiu-me les vostres imaginacions, pensaments!

Alimenteu les meves, els meus...

Cavall de Troia

Sóc un cavall de troia. Per què me’n considero ? Ara us explico.

Des de fa un anys una de les activitats que duc a terme és la d’organitzar intercanvis escolars. Abans havia fet viatges d’estudi. Trobar escola que vulgués participar-hi no va ser tasca fàcil, ja que no tothom –i tampoc es pot esperar- té la mateixa empenta per empendre nous camins o agafar noves dreceres del camí principal de la seva vida laboral. A més havia de ser una escola catalana.

Arcans del destí i de la mateixa vida van fer que trobessi una persona la qual em va facilitar el nom d’una escola que en podria estar interessada. La següent fase va ser molt ràpida un cop establert el contacte i intercanvi d’informació respectiva; quatre mesos després ja teníem el nostre primer intercanvi.

També em va ser fàcil “vendre” el fet d’intercanviar amb una escola catalana, malgrat que els alumnes nostres aprenen castellà. Els arguments de la interculturalitat, la bogeria que senten alguns per Barcelona –culturalment parlant, en aquest cas- i la resta d’atrezzo paral.lel que vaig suggerir, van ser més que clarividents per a saber que amb tota seguretat rebria el beneplàcit de la direcció. I vet aquí que ja portem tres anys consecutius intercanviat adolescents, sent el balanç molt satisfactori.

D’aquesta manera els meus alumnes a una relativa tendra edat se n’adonen, aprenen i idintifiquen que la realitat de l’assoleiat país que per a ells era l’Estat Espanyol, és una altra molt diferent a la que ells havien rebut. Que la llengua de l'altre país que visitaran i que és el meu no és la que ells aprenen i aquest fet és evident perquè pateixen si més no l’immersió en una família. És curiós observar com després els alumnes em saluden amb un “bon dia” i s’acomiaden amb “un adéu”, i n’hi ha i tot que intenta dir més encara. Val a dir que algunes d’aquestes relacions funcionen a nivell privat: el msn treu fum, els correus van i vénen i el temps de vacances és apreciat per trobar-se de nou.

En el fons cadascú fa la seva tasca pel país de la manera que sigui. I en aquest cas jo m’he disfressat de Cavall de Troia per aconseguir allò que per a mi és bàsic, i és el reconeixement de la meva llengua i cultura. Així sé que els meus alumnes també en són conscients i sabedors.

Aprofito per a comunicar una petita pausa dins de les notres converses sincopades.

El proper dimarts vénen els alumnes catalans a tornar-nos la visita que nosaltres vam fer a mitjans de març. Tenen un programa cultural i lúdic molt interessant que segur els deixarà un bon record de la seva estada i fins i tot una altra opinió que els mostri que no tots els alemanys mengen saltxitxes, que no van pel carrer amb pantalons curts de cuir, que no beuen aquelles piscines plenes de cervesa i que la ciutat que visitaran així com les seves rodalies gaudeixen d'una mediterraneïtat en la seva forma de ser i fer insospitades.

La base d’un intercanvi, entre d’altres, és trencar estereotips.

Futurable

Examen d’història
Tema trimestral: la Grècia clàssica
Curs: 6è

A la pregunta:

“Warum haben die Griechen die Stadt Troja belagert?”
(Per què van assetjar els grecs la ciutat de Troia?)

una alumna em dóna la resposta:

“Weil es dort nicht so viel Nahrung gab, und weil sie ihnen helfen wollten“

que traduït ve a dir...

Perquè allí no hi tenien massa aliments i perquè els volien ajudar.

Francament, fins ara desconeixia l’activa participació grega en la fundació de la FAO.


Sic transit gloria mundi....

El dia després

Tinc damunt del meu escriptori els llibres que he rebut per Sant Jordi i els que m'he autoregalat jo mateixa. Reconec que dins del seu eclecticisme hi ha una línea que els comunica

Sembla ser que aquelles persones que m’estimen estan preocupades per omplir de forma sistemàtica les meves innumerables –i de vegades penso que també immensurables- llacunes del saber.

Comencem per un llibret, regal d’un bon company –sort a això !- que aprofitant que estic immersa en una fase delirant de la història d’aquest país, s’ha sentit en la necessitat d’ampliar-la a partir de l’estratègia paramilitar usada pels teutons per no contaminar-se més d’elements forànis. El tema no m’era desconegut, però val a dir que sota aquest punt de vista no l’havia tractat encara. Després de llegir-lo estic segura que em podré catalogar d’experta per una part en “Tècniques de guerrilla teutònica boscant” i en altra de “Formacions d’atac-atravessar bosc-defensa legionàries”.

El petit fascicle explica en poques fulles però denses aclaracions que farien el goig d’un estratega, el perquè i el com el cap del poble germànic “querusc” (no és broma!), criat a Roma i ciutadà romà, anomenat Arminius (Hermann pels seus amics) va poder deixar fora de joc i de combat a tot un exercit tan disciplinat com el romà en la batalla que porta el nom del general que manava aquelles desgraciades legions, Varus (Publius Quinctilius Varus). La derrota va ser d’aquelles que deixa empremtes i va suposar que els romans no puguessin crear a la part dreta del Rin una altra província romana. D’aquesta manera el Rin es va convertir en la frontera (limes) natural entre l’Imperi Romà i el grup de pobles germànics que hi eren a l’altra riba del riu.

Una amiga sabent la meva devoció per la música, tot i que no he pogut dedicar-m'hi professionalment (una assignatura més pendent!), m’ha deixat a la porta de casa, com si es tractés dels reis, el llibre: Die Mendelssohns, Bilder aus einer deutschen Familie, d’ Eckart Kleßmann (Els Mendelssohn, Imatges de una família alemanya). Es tracta de la crònica d’aquesta important famíla que no sols es limita a recordar al seu membre més conegut, el compositor i virtuós Felix Mendelssohn-Bartholdy, sinó a tota la família a partir del primer membre que ja es va donar a conèixer com a banquer, Moses Mendelssohn casat amb una Gugenheim i com aquesta família es va unir amb altra tan poderosa com els Oppenheim. No voldria oblidar una figura com la de Fanny Medelssohn, germana d’en Felix. És quasi impossible parlar d’en Felix Mendelssohn i no anomenar-la a ella i la seva positiva influència. Us mantindré informats sobre el seu contingut.

Un altre regal ha estat un llibre de l’escriptora Velma Wallis titulat Zwei alte Frauen (Dues dones velles). És una història de traició i de valentia, de dues dones índies d’una tribu nòmade del nord d’Alaska que a causa de l’edat deixen de ser útils per la comunitat i representen dues boques més per alimentar. D’aquesta manera el cap de la tribu i segons la llei establerta decideix abandonar-les a la seva sort en ple hivern. Les primeres pàgines destilen una sensibilitat i una força que sé que em lligarà fins que no arribi a la darrera pàgina.

I jo m’he autoregalat dos llibres una mica més “lleugers” i vist el rebut, ja he fet bé. Un és d’en Peter Ustinov, i que conté dues novel.les: Der Intrigant i Besonderen Kennzeichnen: keine (Marques especials: cap). El primer ens situa en el temps en el qual l’ IRA encara estava activa i ens presenta un espia de sa Majestat que de forma irònica i amb un pur humor negre britànic intenta esbrinar els motius d’un atemptat una mica absurd. El segon relata en la mateixa línia l’educació burgesa que uns pares li donen a la seva filla, sent la seva màxima consigna la perfecció.

El darrer llibre es titula Tod in Rheinland, que ve a ser com “Morir-se a Renània”, escrit per l’historiador Martin Stankowsky i el “cabaretista” polític Rainer Pause. Confeso que la culpa de la tria d'aquest llibre la tenen les males i darreres influències eumolpnianes. (Sí, no posis aquesta cara que ja saps per on vaig!). Bé, doncs com molt bé el títol us indica el llibre intenta reflexar el cult a la mort i a les formes d’enterrament d’aquest país tan curiós que és Renània des els seus primers pobladors fins als nostres dies... ah, passant també pels romans, i amb això no he pogut evitar la macabre visió de l’escampada de legionaris abandonats en la batalla de Varus.... i és que els anys que rondino per aquí ja m’han encomanat certes coses.

Un dia especial

Estimades i estimats visitants,

Jo també us voldria deixar una rosa

i mooooooolts llibres!

Feliç dia de Sant Jordi

Ofici de viure

Nicoletta Tomas Caravia

La casa ha quedat en silenci. Un silenci serè i esperançador.

Hem tancat cadascuna de les portes d’aquesta casa que amb el temps hem anat construiïnt dia a dia. En les estances tancades hem deixat tot allò que per nosaltres és valuós i que sabem que restarà fins obrir-les de nou. El temps passa, ho sabem.

En el silenci flota encara la teva presència que ara se’m fa absent. Et veig segut al teu escriptori com remugues mentalment per les incoherències amb les quals et confronten, i sento el teu pensament com intenta cercar l’equilibri en la disparitat de l’absurd.

Et segueixo fins a la sala on seus al silló amb un llibre entre les mans i sóc la fulla que serenement acarones entre els teus dits mentre amb els ulls copses i retens els mots. Al teu estudi i des de la porta entreoberta amb el cap recolzat observo com el pinzell va darrera del marcat pel teu determini i amb el somriure als ulls m’allunyo per no descentrar la teva concentració sobre el llenç.

Cada estança que passejo en el record fa retrobar-me amb les teves petjades deixades. Cada estança l’he interioritzada en mi, i en mi són les teves empremtes.

Avui, i fins el retorn, dues frases teves que ara faig meves i te les deixo de penyora:

Estimar-te és el meu ofici de viure.
Sóc perquè em fas.

Nòmade

Pep Bausà

Dunes al Marroc

www.blocdefotos.com

El dia s’ha llevat ventós, i gris.

Des del gran finestral del meu cau veig com els núvols es deixen portar passivament per aquest vent que ni és fred ni calent. Segueixen sense cap mena de resistència els mandats eòlics.

L’intensa i clara llum molesta els meus ulls però deixo el finestral lliure i observo com el cel manté aquella grisor esfereïdora que m’anuncia l’inminent tempesta. L’aire portat pel vent fa olor d’aigua marcida.

La tempesta ha arribat i la llum blanca ha deixat pas a la foscor il.luminada dels llamps. L’aigua regalima per les taulades amb força i m’agrada sentir la seva sorollosa caiguda al terra.

Certes situacions i temps interioritzats les associem a records visuals, auditius. I aquest temps em convida a recordar la meva disposició natural de nómada mental i d’aquella cancó que em va deixar marcada una frase que durant molts anys em va acompanyar i continua fent-ho.
.

“…come uno straniero non sento legami di sentimento.”

Els lligams dels sentiments que per una banda ens reconforten i per l’altra ens ofeguen. Paradoxa que ens fa avançar vers un equilibri que alimenta la nostra estabilitat emocional però que ens fa presoners del que sentim i d’aquells que ens fan sentir. Les petjades agredolces s’arrapen a la memòria vital del viscut, positivament, negativament. Però els tenim, els lligams; i bo seria conservar-los.

Ser nómada dels meus sentiments no deixa de ser una utopia a la qual tendeixo inconscientment. No és un objectiu marcat, sinó un camí trobat on hi convido a caminar totes les sensacions i tots els sentiments que el fet de viure m’ofereix.

Us deixo el text de la cançó.


Nomadi

Nomadi che cercano gli angoli della tranquillità
nelle nebbie del nord e nei tumulti delle civiltà
tra i chiari scuri e la monotonia
dei giorni che passano
camminatore che vai
cercando la pace al crepuscolo
la troverai
alla fine della strada.
Lungo il transito dell'apparente dualità
la pioggia di settembre
risveglia i vuoti della mia stanza
ed i lamenti della solitudine
si prolungano
come uno straniero non sento legami di sentimento.
E me ne andrò
dalle città
nell'attesa del risveglio.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità
nei villaggi assolati
e nei bassifondi dell'immensità
e si addormentano sopra i guanciali della terra
forestiero che cerchi la dimensione insondabile.
La troverai, fuori città
alla fine della strada.

Franco Battiato
Fisiognomica, 1988
www.battiato.it

Et voilà!

He tornat.

Aquests dos xicots tan amables i trempats em van deixar de nou i amb cotonets al terra. I és que no hi ha res com confiar amb la bona feina dels especialistes i la seva atenció de dur-la optimistament a terme.

Per cert, ja no us cal especular.

Volo!

Si deixo d’escriure, ja podeu especular les possibles causes.

Aigua de Violetes

Divendres. Amb ulls increduls mires el calendari que t’indica que s’ha acabat la setmana. Acompanyes el moviment cap a una altra direcció, mires el rellotge que et diu que el dia laboral s’ha tancat. Endreces el teu escriptori per trobar el dilluns a primera hora el més important o urgent i paral.lelament et dius de baixar per l’escala o l’ascensor. Tries l’escala.

Esperes el tramvia i medites què faràs aquests dies verges que es presenten davant teu. El primer cap de setmana en temps que no has de fer res, cap feina adicional, cap invitació, cap cita. Veus com el vent fa volar les fulles primerenques que en un avís fals de bonor valentament i inútilment han fet la seva aparició. Comença a espurnejar. El neguit de l’espera et molesta, fins que veus com s’acosta per fí el tramvia, obri les seves portes i t’engoleix dins seu. És impossible trobar seient i et conformes amb un raconet al costat d’una de les portes mentre la vida de les hores del vespre passen davant dels teus ulls, tot un seguit de cases, gent que va i ve, bicis en moviment perpetu... Tanques les parpelles i et dius que d’alguna manera el dia ha estat llarg i pesat i només voldries arribar i tancar-te en el teu àmbit. No veure, no sentir, no parlar més.

Un aroma et treu dels teus pensaments. El busques, el reconeixes i tens la sensació que com un núvol que segueix el seu camí ha vingut al teu encontre. Amb la mirada intentes descobrir d’on ve, qui el porta. I una espiral de sensacions es desperten en el teu adormit interior passat.

Veus la seva cambra, no la d’abans, sinó la que va acompanyar la teva infantesa. Amb els mateixos mobles disposats d’altra manera. Amb aquell llit que els matins dels diumenges et semblava enorme quan anaves i jeies al mig seu, dels dos i els trencaves la son amb les teves xerrades. Amb aquell armari grandíssim amb dues portes laterals i una doble central. Tu sempre a l’aguait quan l’obria. Allí hi trobaves l’aroma reconciliant que tu esperaves d’ella, entre llençols de fil blanc brodats per ella, amb puntes fetes per ella. I les tovalloles de colors suaus. Planxats, midonats, flonjoses.

Cap a la finestra, com si fos una saleta, hi eren les butaques amb la tapisseria avellutada de color gerd amb la tauleta rodona al mig, aquella petita en la qual ella dipositava el cosidor quan seia i cosia. Davant hi era el moble que després de l’armari més et captivava : el seu tocador. En els seus calaixos hi eren els seus papers, algunes fotos, les seves cartes de les quals només miraves la seva coberta, els seus records...oberts i la seva roba interior ben endreçada i plegada. Els obria quan tu hi eres present, els obries tu quan ella no hi era present. I te’ls miraves un per un per desar-los per sempre més en el calaix teu del record. Per damunt el recorria un vidre i a sobre seu s’escampaven uns flacons de perfum, una bombonera amb caramels amb gust de violetes i aquella ampolla amb el seu líquid del color de les aiguamarines. Tu la miraves des de la porta o t’acostaves fins al seu costat. Amb els teus ulls de nena miraves fixament com l’obria amb cura i tirava unes gotes al palmell. Les mans s’ajuntaven, es refregaven i repartien després el seu aroma per tot el cos.

Després ella sortia del dormitori per anar a fer el que havia de fer si aquell dia no havia d’anar a l’escola i tu et quedaves parada intentant copsar la subtilitat de l’aroma que havia abandonat. Llavors, des de la porta et deia: Véns ? i tu la miraves i notaves com el rostre se’t il.luminava i t’agradava llegir en els seus llavis i els seus ulls el somriure que et donava confiança i forces i que anys després quan el vas buscar de nou, mai més vas saber trobar.

Després dels anys passats, dels molts de cops de viure aquesta escena, de tenir entre les teves mans aquella ampolla, obrir-la i olorar el seu interior, recuperar la seva presència passada, voldries tenir un sol cop més d’ella aquell rostre clar i obert, amb el cabell recollit, una mica pelroig, amb la mirada dolça, càlida i vital, embolcallada d’aigua de violetes i que et preguntessi: Véns?.

No res et queda d’ella. Fins i tot l’aroma que ara t’abraça i t’acosta la seva memòria és la d’una estranya que ni tan sols pots veure-li el rostre.

Arribar a casa, tancar la porta al teu darrera i alliberar els pes dels ulls. És tot el que voldries.

L’herba ens espera!

Avui s’ha acabat la temporada de sala amb un torneig que em recordarà demà la condició deixada corrent darrera la bola com una boja. Jugar a la pista és massa ràpid per a la meva interpretació del que és la vida. Prefeixo l’amplitud i llibertat que em dóna el camp. Si, em direu ben assenyats que les distàncies són més llargues. Què voleu ? M’agrada corre i veure que davant de mi no tinc cap paret que em pugui frenar, si de cas una tanca, que encara no he saltat mai, per cert.

Malgrat l’arremullada amb olis de romaní i altres herbes, la repassada amb càmfora i altres ungüents, ja em temo que els crits corporals sota moviment que s’emitiran demà seran apoteòsics. Però, tot sigui per donar per finatlizada aquesta fase hivernal i acomiadar els recintes tancats.

Si no ens cau calamarsa o neu que tapi les línies del camp; si els llamps i els trons no ens mostren la seva mortal atracció per l’aigua que abans ha regat el camp; si no ens visita un huracà, vent siberià o altres histèries amb les quals la mare Natura ens regala de tant en tant, el proper divendres sortiré a trepitjar de nou l’herba.

Una cosa és segura, les cames encara no es poden passejar a l'aire lliure. Jo, en particular, les portaré encara unes setmanes vestidetes.

Tortura anual

Cada any, quan s’aproxima la data clau del 11 del 11 a les 11 i 11 que m’anuncia “l’obertura” de la sessió de carnestoltes, m’ataca la mateixa i trascendental pregunta: De què em disfressaré aquest cop? I sempre penso el mateix. Si el dia 11 del 11 a les 11 i 11 no tinc cap intenció d’anar a la Plaça del Mercat Vell a viure aquesta inauguració, encara hi ha temps de pensar en la meva disfressa fins que arribi el cap de setmana llarg i sumblim de sortir al carrer mostrant el que no som, o sí som.

I vet aquí que arriba el magnànim i llarg cap de setmana i jo que no he regalat cap pensament per una disfressa. Tampoc és que em neguitegi, perquè fugidora com sóc d’esdeveniments de masses amorfes, enguany m’he proposat de practicar el més fulgurant i extens autisme social. Del qual, val a dir, en sóc una experta.

Com cada any, també el ritual repetitiu al qual m’he de sotmetre: bombardeig interessat de preguntes cap la meva persona en referència a les meves intencions carnavalístiques, en especial per part del meu alumnat. Interès amb una ambivalència sorruda per saber si sóc capç de mostrar enginy, humor que canalitzin la meva aparent “seriositat” tan ben treballada amb els anys. Amb foteta satisfacció els dic que em disfressaré de bruixa perquè no em calen massa additius per fer més convincent aquesta disfressa. La seva gatzara està ja més que programada.

Tanmateix, i a efectes d’eternitat efímera, deixaré la disfressa d’una personeta que encanta la meva vida des de fa un temps. Ni princeses, ni fades, ni índies... ella té molt clar que és la reencarnació del Drac de Banyoles i jo no li penso portar la contrària a tan bons arguments lapidariament presentats.

Amb les disfresses no es fan bromes!

Weiberfastnacht

(foto: www.köln.de)

El dia que comença el carnestoltes al carrer ja ha arribat i ho ha fet tradicionalment, des de la plaça del Mercat Vell i a les 11 i 11 del matí.

La celebració del Carnestoltes és tant vella com anys té la ciutat. Tanmateix celebrar-lo de forma organitzada, dins del que són les anomenades Associacions, sols té 180 d’existència.

El mot Weib és una variant molt “rústica” per a denominar al sexe femení. Fastnacht , “dimarst de carnaval”, literalment la nit abans de començar del dejuni quaresmal, indica una vegada més la paradoxa que es viu en aquesta ciutat de contrastos entre el seu passat i el present més recent. El dia que es comença porta el nom del dia final.

Aquesta denominació apareix per primer cop l’any 1823 quan es funda el comité de festes i pren més cos dins dels costums populars de la gent de classes socials més simples, i en especial pel que fa a aquest dia en concret, les dones i les noies prenen el protagonisme. Aquest es basava en estirar-se i furtar el barret de roba que portaven, l’anomenat Mötzenbestohl. El costum ha canviat i ara les dones van darrera dels homes que desafiant aquest dia porten corbata. El motiu és ben clar: tallar-la! Evitaré qualsevol comentari que puguir orientar-vos cap a una anàlisi més que freudiana, però és així.

Amb un humor àcid i sorrut critiquen també aquell arquetípic del que per a nosaltres, els de fora, seria el fet de “ser alemany”; per als renans és tot allò que implica ser prussià. Prússia, sinònim de dominació, pèrdua de llibertats, militarització, bel.licisme, ruina.. ja que el govern prussià va ser un dels pocs que va intentar eliminar-lo amb prohibicions . Fet que ni “el francès” en els seus 20 anys d’ocupació va gosar d’aplicar fer. Fair son tour, li deien.

Els orígens romans de les festes i de la ciutat dominen un cop més, i els seus habitants passegen pels carrers aquests dies més que mai aquest tarannà que han fet seu des des fa segles saludant amb els mots que ja he fet meus.

Kölle, alaaf !

P.S. Més informació: www.karneval.de

Perifèrica

Seiem des de fa estona, una davant l’altra. Et miro i et veig a la perifèria dels altres i de la teva mateixa. Tens la capacitat d’estar present i aïllada al mateix temps de tot allò que t’envolta, de tots aquells que coincideixen en el teu temps, en el teu espai.

Les muralles són altes i inexpugnables. Amb punxes que fan canviar d’opinió a qui voldria acostar-se a tu.

Ets observadora de tot, participant de res.

Creus passar per la vida discretament, i ara et sorpren que darrera teu es vegin les teves petjades... i que algú, alguns les acompanyin.

Sé que les voldries esborrar per a que ningú les puguessi seguir, però per fí te n’has adonat que és bo deixar la porta oberta i estar present per rebre a qui entra.

Volia parlar-vos d’amor,...

...de sensacions, de desitjos, de volers,...
El meu, les meves, els meus, no els reflexaré ara i aquí.
Us deixo amb la companyia d'aquells, que vinguts d’un passat, omplin el nostre present.

TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT

Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.

Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.

Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

La Comtessa de Dia
(s.XII-XIII)

Què queda...

Els pensaments aflueixen i es deturen impotents de sobrepassar el límit entre la volatilitat i la plasmació en mots.

Suposant-se sense sentit, veuen com passen els dies davant de fulls blancs que defugen dels seus contactes.

Cansats, es retiren a la cel·la on ningú se n’adonarà de la seva existència.

Ni tan sols quedarà en la seva memòria la caricia d’uns llavis pensants.

Fred

El fred ens ha arribat aquests dies amb la intensitat que el pot caracteritzar perquè hi és en el regnat del seu temps. Aquest cop no ha portat neu sinó dies de cel blau, clar i transparent que deixa al descobert la fredor que cerca amarar-se en les nostres pells. Dies assoleiats, on el sol que rebem és només un referent lumínic i que per inèrcia enyoradissa el volem copsar pensant que aconseguirem omplir el glaç que sentim amb la seva escalfor quasi oblidada.

Mentre vaig a la feina dos colors són més intensos que els altres: el blau pur del cel i el blanc glaçat que s’arrapa als vidres i s’escampa per la gespa i herba dels prats i vesteix les branques nues dels arbres. Els estanys s’han congelat, i en alguns d’ells es pot veure com el gel ha retès la dinàmica vital dels seus habitants en diferents fases d’actuació i ells, amb ulls inerts i sorpresos, ens observem.

He descobert que m’agrada el fred; que m’agrada sentir en la pell com la fredor la copeja i la vitalitza; i sentir la seva regeneració quan entro en un lloc on el caliu és la nota diferencial respecte l’exterior.

M’agrada el fred; observar-lo des d’una finestra quan es fa l’amo dels carrers amb el silenci i la lentitud que l’acompanya. El temps s’atura amb la seva presència, per llei de vida.

DesInformacions

Sec de nou al meu cau i començo aquest escrit amb el tema que em volta al cap des de que vaig veure aquests nadals passats a casa un dels telenotícies migdia emesos per tv3. Va ser un clar exemple d’aquell tipus d’informació desinformada que si no ho saps, no te n’assabentes i tampoc intentes esbrinar perquè de fet la notícia tampoc tenia la seva importància. Tanmateix, jo sentia una mena de deute aclaratori, no fos cas que l’haguessiu sentit i us l’haguessiu cregut.

La notícia venia donada per la corresponsal d’aquesta casa a Berlin tot just el dia abans de Reis. Encara no tinc massa clar sí Berlin es mereix corresponsal pròpia. Norma era que la majoria restaven agermanadets a Brussel.les per allò de ser el “rovell de l’ou europeu” i feien ruta europea segons d’on venia la notícia.

La corresponsal, el nom de la qual no recordo, i tampoc em preocupa gaire, va comunicar als espectadors casuals de com se celebra el Nadal a Alemanya, en concret sobre qui porta els regals. Va començar dient que la majoria de famílies alemanyes ja els havia rebut perquè seguint la tradició havien estat donats el dia 24 de desembre amb motiu de ser Nadal. En moltes altres famílies aquests ja s’havien regalat el dia de Sankt Nicolaus. I per acabar, va afegir, però, que en la resta de famílies de confessió catòlica els nens encara els esperaven i que els rebrien el dia 6 de gener, el dia dels Reis.

Anem per parts. Tradicionalment qui porta els regals a Alemanya no són ni els Reis, ni Papa Noël, ni Sankt Nikolaus, ni la Bufana.

Sankt Nikolaus és una figura entranyable i molt estimada pels nens alemanys, però no els porta els regals a ells sinó als nens dels Països Baixos. De totes maneres, la nit del 5 de desembre els nens alemanys deixen les seves botes ben netes a la porta de casa i canten cançons divertides i tendres i aquest sant agraït per tanta simpatia les ompli de llaminadures, fruita típica d’hivern i fruits secs. Fins aquí arriba aquesta celebració. Sankt Nikolaus suposa l’entrada i benvinguda del temps d’advent, un temps molt agradable i intensament viscut en aquestes latituts.

El Papa Noêl així com la Bufana es coneixen per influències interculturals, a les quals ens sentim més o menys sensibilitzats.

Què passa amb els Reis? Doncs que dins de la tradició nadalenca popular de regalar-se, les seva presència és del tot inexistent. Sols esdevenen reals en els pessebres. -No penseu que l’abre de nadal, el conegut avet ha pogut desplaçar aquest fet cultural de montar el pessebre tots els anys!- L’església els recorda també, i en especial el dia de l’Epifania, el 6 de gener hi ha una missa a la catedral molt solemne en el seu record amb càntics i organ.

Així, qui porta els regals als nens alemanys? Doncs Christkind, és a dir el nen Jesus, i ho fa la nit del 24 al 25 de desembre. És un fet de típica simbologia i interpretació cristiana: Déu va fer néixer els seu fill en la figura de Jesus per redemir els humans. Aquest va ser el seu regal, la seva ofrena. D’aquesta mateixa manera, i recordant aquest gest, els nens alemanys reben i obren els regals el dia del seu natalici, és a dir el 25 de desembre.

Any Nou... Prosit!

" Wird's besser? Wird's schlimmer? fragt man alljährlich.
Seien wir ehrlich: Leben ist immer lebensgefährlich. ”

Erich Kästner (1899-1974)

Aquestes preguntes les podríem fer nostres. Encara no sé per quin motiu hi ha una tendència ancestral a fer-les sempre que s’acosta aquesta data a la qual li donem tanta càrrega enigmàtica.

Personalment, jo no trobo cap diferència entre la persona que se’n va la llit la nit del 31 de desembre (enguany súperaviat) i la que es lleva el dia primer de gener. El canvi d’any, aquest punt i apart, ve a mesura que l’anem vivint i ens adonem de les evolucions que anem fent.

Viure, amb el perill vital que comporta el seu camí.

Us rebo de nou serenament al meu divà.

P.S. Aclariment: "Ens anirà millor? Ens anirà pitjor? Ens preguntem any rere any. Siguem sincers: Sempre és perillós viure la vida."

(Fet el diumenge 15 de gener entre una de les moltes buscades pauses per desgana a seguir corregint)

Ara ve Nadal...

No crec que escrigui enguany res més, i a més amb la parsimònia que m’ho he pres els darrers temps. Aquesta setmana ha estat animada i de preparatius i de coneixences.

Dissabte m’enfilaré cap a les terres del sud com au migratòria que empren el seu viatge una mica tard.

Així que ben pensat us desitjo avui ja unes bones festes i un bon deslliçament en l’entrada del bon any tot i esperant que el nou, considerant la seva qualitat de nou, sigui, si més no, millor que el deixat enrera.

P.S. Tanta pau, amor, bons desitjos, bones intencions, etc., etc. han fet que m'entressin unes ganes incontrolables de ser irreverent. Això va per la postal nadalenca.

Un vespre a l'òpera

Brüderlein, komm, tanz mit mir!
Beide Hände reich' ich dir.
Einmal hin, einmal her,
Rundherum, das ist nicht schwer.

Tanzen soll ich armer Wicht,
Schwesterchen, und kann ich nicht.
Darum zeig mir wie es Brauch,
Daß ich Tanzen lerne auch!

Mit den Füßchen tapp tapp tapp,
Mit den Händchen klapp klapp klapp,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer! :|

Ei, das hast du gut gemacht!
Ei, das hätt' ich nicht gedacht!
Seht mir doch den Hänsel an,
Wie der Tanzen lernen kann!

Mit dem Köpfchen nick nick nick,
Mit den Fingerchen tick tick tick,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer!

Diumenge passat vaig anar un cop més a l’òpera. Aquest cop va ser especial perquè amb mi van venir els meus dos fills. El fet especial va ser que per primer cop va venir la meva filla a una sessió del vespre. Dues hores d’òpera i cinc anys totalment concetrats en el que passava a l’escenari, en la música i la història que ja coneixia, pendent dels moviments dels cantants. De tant en tant s’aixecava de la butaca i es recolzava a la barana i mirava a la fossa de l’orquestra controlant els moviments dels instruments i amb la satisfacció a la cara de saber reconèixer la majoria d’ells pel seu nom català i alemany. I jo observant-la, igual que vaig fer quan vaig portar per primer cop al meu fill. Els seus ulls oberts i curiosos em van confirmar que li agradava, encara que ja estaven acostumats a anar a l’òpera infantil. Però sembla que al ulls seus no era el mateix aquest cop.

De tornada a casa, mentre esperàvem el metro, em va dir: “Espero que no tardis tant a portar-m’hi de nou, però res d’òpera infantil, sinó a l’escenari gran; demà sense falta hem de mirar a internet quina altra òpera em convè i comprem les entrades”. El seu germà es va apuntar sense cap pensada a l’acció de recerca de noves òperes “aptes”, com deien ells.

Em va agradar que compartessin amb mi una part meva perduda fins a cert punt en l’espiral del passat, i el que és més gratificant, que vulguin continuar aquest camí.

Per cert, us proposo un joc. Sabeu quina ópera vam anar a escoltar i veure? I quin compositor la va escriure?

Aprendre

Tell me and I forget, teach me and I remenber, involve me and I learn
Benjamin Franklin, 1706-1790

Dins del silenci i solitud que porten les malalties que d’alguna manera encara et deixen pensar amb certa flexibilitat cercava en un dels tants arxivadors que aneguen el meu cau material per poder preparar una classe de mètodes d’aprenentatge que un grup dels meus ínclits alumnes tindrà la sort de gaudir el proper dimarts, dia regular i fixat per a les nostres cites de delirium didàctic i d’aprenentatge de mètodes. En aquesta tasca de buscar noves fonts, materials i altres eines que puguin trencar les rutines assolides tan meves com la dels meus alumnes em vaig topar amb la dita dalt esmentada.

Cal dir que en l’actualitat els estic convertint en especialistes en la confecció mapes mentals. Així ho demostren fent-ne sobre Egipte i la Grècia clàssica, amb la rigurositat científica que pot tenir un alumne d’onze o dotze anys, i la realitat mostra resultats satisfactoris. Es un mètode que els agrada, els ajuda a concentar-se i els permet de forma lúdica memoritzar paraules claus per poder després desenvolupar extensivament els continguts corresponents.

Me n’adono clarament en els mots expressat per B. Franklin, el perquè de la meva feina i la forma amb la qual la practico. L’ensenyament no és cap carrer de sentit únic.

Darrerament

O Mensch! Gib acht!
Was spricht die tiefe Mitternacht?
„Ich schlief, ich schlief-,
aus tiefem Traum bin ich erwacht: -
die Welt ist tief,
Und tiefer als der Tag gedacht.
Tief ist ihr Weh -,
Lust tiefer noch als Herzeleid:
Weh spricht: Vergeh!
Doch alle Lust will Ewigkeit –
- will tiefe, tiefe Ewigkeit!“

F. Nietzsche, Also sprach Zarathustra
Das trunkene Lied 12

La mitjanit anuncia la tímida entrada de les clarors que et portaran un nou dia. Les imatges difuminades fan que res sembli tenir l’existència real que podria tenir.

En el somni profund cerques la eternitat i al despertar te n’adones que per a trobar-la cal primer morir, abandonar l’equipatge que ha estat amb tu. Amb la mort, un nou canvi esdevé.

Amb els ulls oberts veus que la mitjanit encara té com a companya la foscor. Arcana i secreta s’instal.la en el centre de la vida oberta a noves recerques mostrant-te tanmateix el dubte. Foscor, llum, no són oposats, es necessiten per a existir.

Dolor és el que sents; cicatrius en la memòria per tenir ara el coneixement de saber que res és el present que estàs vivint, que et manca l'aire per respirar. Et preguntes si hi seran quan arribi el nou dia. Dolor i esperança es fonen en un sol pensament sentit.

Així et sents, em dius amb rostre inexpressiu. Són els mots que parlen per tu. Com un mirall em reflexo en tu i m’embriago fent-los meus.


P.S. Comunico que hi ha una traducció fabulosa d'en Joan Vinyoli d'aquest poema. Aquest poeta ha traduït tan a Rilke com a Nietzsche mantenint la fidelitat del text així com les seves implicacions plàstiques. (Divendres, 2 de desembre de 2005, 00.36)

Papers

He estat endreçant papers. Es increíble quina facilitat de reproducció tenen i com en poc de temps envaixen subtilment els espais lliures del meu estudi. Potser sóc massa condescendent amb ells, i així me'ls miro, segurament pensant que alguns d’ells encara em poden fer algun servei que altre. També podria ser que disposo de massa suferfícies que generosament els ofereixo per a la seva expansió. Però he arribat a un punt en el qual m’he dit que si segueixo així, no en podré “d’enmagatzemar” de nous. Ha arribat, m'he dit, el moment de prendre mesures draconianes i acomidar-los de la mateixa manera que els vaig saludar.

Em seria molt fàcil agafar-los tots i llançar-los a la gran paperera, mirant-los com cauen desordenadament en el seu interior, uns més que altres; alguns amb aquella gràcia vinguda pel contingut deixat pels mots que els van fer interessant als meus ulls; altres cercant les profunditats més profundes del recipient que han acceptat com lloc efímer d’estada fins arribar a la seva destinació final, sent aquests aquella mena de papers que ja fa temps que van perdre el seu significat però que continuen rondinant per la vida com un mal record del passat que no es decideix a ser oblidat per la distància del temps; i d’altres que cauen fora com si vulguessin mostrar-me el darrer bri de resistència per no caure en l’oblit que comporta tota separació, desitjant comprar un cop més la meva atenció pel que encara creuen poder dir-me i ensenyar-me.

No he triat el camí fàcil i he optat per desgranar el luxe del temps mirant paper per paper, nota per nota fins topar en un escrit que m’ha deixat pensativa i enyoradissa perquè no hi haurà res més nou d’ella, perquè amb ella se’n va anar una part del seu saber i coneixement. L’he recordat, i amb ella els seus escrits que m’han acompanyat en els trajectes viatgers. Temps de descoberta -amb ella- de les poeteses gregues així com la vida d’un passat tan llunyà com present avui en dia en la nostra manera de pensar, veure i viure la vida. Uns versos anotats en un tros de paper insignificant i deslluït pels reflexos dels llargs dies d’estiu.

Sec i passejo pels meus ulls el seu contingut. I somrisc.

Ara, com ja vaig fer en un altre temps, l’abandono al teu esguard i al moviment sinuós dels teus llavis format sota la seva lectura.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.
Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena :
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.

Vinc de la riba del teu mar
d’ones amargues amb pas tímid
i duc caretes somrients
des de la meva platja incerta.
Amb trencadissos crits d’ocell
lluito amb les aigües remoroses.

Et deixaré, si vols, la veu
desavesada ja de roses.

Et deixaré la veu
Maria Àngels Anglada

Participació

Aquest vol ser un escrit interactiu.
Aquí teniu una cita d’un dels meus escriptors favorits,

Kurt Tucholsky


Frau und Mann sind niemals frei. Stets ist ein Gefühl dabei...


Vi negre, olives i formatges variats us esperen a la taula

I jo, espero les vostres suggerències

Dies com aquests...

Hi ha dies en els quals el desig brolla del no res i va omplint les estances visitades de la memòria.

El pots alenar i veure com desplega la seva estola tangible que t'embolica fins seduir cada por de la pell incandescent.

I flueix,
i augmenta,
i t'amara
perqué no hi ha cap força mental que el vulgui contrarrestar.

L'únic que anheles és viure'l en plenitud salvatge.

Que regni sols aquella sensació irracional que et fa perdre qualsevol sentit del temps i dels actes.

És tanta la seva intensitat que la cremor que sents pujar del més profund teu vessa en la serenitat que irradies.


Avui és un d’aquests dies...

Any sabàtic

Mon cœur se recommande a vous,
tout plein d’ennui et de martyre.
Au moins en dépit des jaloux
faites qu’adieu puisse dire.

Ma bouche qui savoir sourire,
et conter propos gracieux,
ne fait maintenant que maudire
ceux qui m’ont banni des vos yeux.

Anonimus

Tot just retornar i trobar-me amb aquest madrigal. El recordes?

Un any i només ser l’aniversari rebo la trucada. Em pregunta: Tornes? En tens ganes? Tenim un programa interessant en perspectiva. I comença a desgranar les perles del collar, una per una. Sap molt bé quina mena d’esquer m’agrada mossegar.

Li contesto que m’ho pensaré. Cap pregunta, ni ara ni llavors sobre els motius que van fer agafar-me un any sabátic. No cal exposar-los, en aquest aspecte vaig ser més transparent que en altres i va saber copsar-los.

De vegades va bé separar-se d’allò que podem estimar. En aquest temps de distància cal reflexionar el perquè d’aquesta absència voluntària per poder valorar el seu sentit i el que és més important, considerar si es vol retornar.

El retorn fou com si no hagués passat el temps. Salutacions, besos, com estàs, quina il.lusió, de nou aquí, i tot seguit a l’agradable rutina de les vocals entonades per a passar als mots musicats.

Diumenge, 6 de Novembre, madrigals i antífones.

Roda de la fortuna (V)

Ulls tancats

Els meus palmells
-davant dels meus ulls-
es tomben, s’acosten a tu, et busquen.

Suaus moviments que ressegueixen
en els contorns de l’aire
les petjades deixades
per unes mans càlides.

Tanco el ulls i cega en el present
retorno a la textura dels teus llavis,
i amb el desig del record
els deixo passejar de nou
per la solitud de la pell.

Tornar, trobar

Les tornades sempre són dures. És un fet. I haver d’acceptar que les realitats d’altres interseccionen la teva. Un altre.

Em pregunto on han quedat els valors que impliquen viure, regalar una vida, acompanyar-la i sentir com una part teva, egoistament, s’eternitza.

Em qüestiono, fins a quin punt aquests que fan l’acte de donació poden fer-se irresponsables i trasbalsar un ser que creu en ells i els estima.

Seria massa fàcil aplicar la tècnica de l’estruç i fer-me anacoreta. Vull creure que alguna espurna quedarà en la memòria d’un futur en potència que li recordi de tant en tant que existeixen altres referències a formes de sentir, interpretar i aplicar la vida. Si ho penso quasi he assolit un dels meus somnis d’infantesa, no gaire original per altra banda: ser missionaria i sense canviar necessariament de continent.

Wir haben Kanzlerin!

La nostra Angie ha aconseguit la seva fita, ser la primera cancellera d’un país on hi ha excel.lents dones en la política però per motius que no cal esmentar per la seva obvietat mai n’hi havia hagut.Tanmateix de la forma que ha arribat no ha estat tan gloriosa i contundent com li hagués agradat a ella. No ha hagut cap mena d’aclamació feta per una població que està més que cansada dels seus lamentables representants polítics i les seves actuacions. Sí, ja sé que els més pragmàtics diran que això de les formes no interessen, que l’importan és arribar a ser-ho, però en el fons tots tenim una tendència al narcicisme, o no?

La nostra Angie, doncs no té una situació còmoda. Tot just feia unes hores que se sabia del seu càrrec quan l’ínclit Edmund Stoiber, representant dels valors conservadors més profunds i que sempre posa com exemple la seva aplicació amb positius (?) resultats al seu feude bavarès, ja es permitia el luxe de criticar-la anunciant que no la veia capaç que ella puguessi manar i fer acatar ordres als seus ministres. Tot plegat aquest vull-ser-canceller-però-no-em-deixeu, venint de les pròpies files de la mateixa Angie qüestionava la autoritat d’un canceller. Dots de subtilitat haurà de tenir per poder ser respectada per la colla de mascles que encara no han paït el fracàs de les seves ambicions polítiques. Hi ha un punt en tots aquests comentaris fets per polítics que em molesta moltíssim, combregui o no amb la seva ideologia política, i és que es dubti o es qüestioni la seva habilitat o capacitat no pel mer fet del seu saber fer polític, sinó pel primitiu pensament de ser una dona. D’un Schröder o Kohl ningú hauria gosat. Però ja sé sap que l’home porta en els gens la política, com també la dona aquest meravellós sentiment de la maternitat.

La realitat és que ara tenim una gran coalició –dels dos partits més forts- i els que hi eren a la oposició no els valdrà la lletania fàcil de donar la culpa al govern perquè ells són ara també govern. Divertit serà veure la nova oposició que faran, podran o els deixaran fer els partits que sempre havien actuat com frontisses en les darreres dècades. Per una banda, i potser la que espero amb més curiositat serà veure com actua la FDP, el partit lliberal. Partit que pràcticament amb la seva actitud servilista ha difuminat la seva ideologia de tal manera que si em pregunteu quin són els seus pilars no us sabria respondre en concreció. L’altra prova de foc serà per a Die Grünen, els verds i més amb l’anunci de la retirada de l’omnipresent Joschka Fischer de la política activa. Encara que m’ho acabo de creure. Ell és un animal polític, i li cal beure, alimentar-se, respirar-la, fer-li l’amor... I del nou partit Die Linke? Tot és expectació, i fins a cert punt, perqué ambdos, Lafontaine i Gysi són gats vells i coneguts de l’escena.

Penso que tant per un partit com per a l’altre pot ser una oportunitat única de demostrar la seva maduresa i independència política. I si considero als Verds, bé els vindria aplicar el que millor saben i han après a fer: oposició. Tenir-la, ara més que mai és una condició de supervivència democràtica.


Mai m’he sentit més còmoda amb el meu escepticisme com ara. Observar com mouen les peces d’escac té un efecte d’atracció, i podria arribar a ser un plaer si no fos perqué són els destins de la població els que estan pendents, en molts aspectes, de l’escac-mat.

Tourdion

I ja que us veig animats, copes en alt i a cantar....

Tenors, barítons i baixos !

Le bon vin nous a rendu gais, chantons,
oublions nos peines, chantons

Soprans i alts !

Quand je bois du vin clairet,
ami tout tourne, tourne, tourne, tourne,
aussi désormais je bois Anjou ou Arbois,

Tutti!

Chantons et buvons, à ce flacon faisons la guerre,
chantons mes amis, buvons donc!

Anònim publicat per Pierre Arraignant, 1530


Infos

http://icking-music-archive.org/scores/anon3/tourdion.pdf

http://ingeb.org/songs/quandjeb.html

Temps de verema

Avui ha estat un dia meravellós per l’activitat amb la qual l’he omplit. He estat veremant dins de la mateixa ciutat. Us conto. Tinc uns bons coneguts. Ell és enòleg i entre els dos tenen un celler de vendes que al mateix temps funcionarà a partir del proper any com a museu del vi.

Aquest celler on tothom pot comprar vi d’arreu del món, té una construcció molt especial. El projecte va ser concebut i dissenyat per un gabinet d’eninyers que ja havia fet altres de considerada importància. El resultat ha estat un edifici interessant i rar al mateix temps.

Malgrat la esterilitat que presenta a primera vista amb la fredor de la pedra grisa d’origen volcànic, les seves pareds grans i enormes el fan veure com una gran caixa de formes asimètriques. Aquesta claustrofobia sòlida de la pedra es compensa amb les superfícies de vidreres que il.luminen la part del pis superior a efecte d’hivernacle. Però el més original de l’edifici, únic en el seu gremi, és la teulada.

Recordant els camps de vinyes que s’enfilen ben a munt dels vessants de les muntanyes que formen la vall per on flueix el Rin fins trobar-se amb el Mossela a Coblença i on els dos plegats van baixant, se’ns presenta la teulada de l’edifici sorprenent a tothom qui la veu.

A dalt, damunt de la seva superfície hi ha uns 100 ceps que reuneixen un total de 40 classes diferents de raïms. Enguany és el tercer any, i els ceps grans com s’han fet han estat generosos i han agraït les darreres quatre setmanes plenes de sol i de la humitat necessaria per a què els grans assoleixen aquell gust , barreja dolça i sucrosa amb un aire d’amargura i duresa de la pell que cubreix el suc amagat i que incentiva la fantasia del paladar.

Aquest cap de setmana va començar oficialment la verema de la teulada. I jo he anat avui. Cap al migdia he agafat la bici carregada amb unes tisores de podar plantesi un cistell de vimet. Allí ja hi eren el grup petit d’amics i coneguts que ens disposàvem a passar la tarda plegats veremant el camp de vinyes situat més al nord dels Alps. Abans de la feina el tatst! Un Federweißer, “suc” de la primera fermentació d’un tipus de raïm blanc. Us diré que és una mena de most, amb una òptica tèrbola i un gust afruitat sense caure en la dolçor embafadora i que entra amb una subtil suavitat. De totes a totes refrescant.

El que ha vingut després ha estat de somni. En mig de la ciutat com qui diu, caminar per una teulada que és baixar i pujar les vessants d’una muntanya, sentir la remor del riu no lluny d’elles, trepitjar la terra i les plantes baixes al sól, sentir-se envoltada a dreta i esquerra per vinyes carregades de carrolls, tallar-los, col.locar-los delicadament al cistell, menjar-ne fins perdre les relacions quantitatives, jeure al terra absorvint cada raig de sol tardorenc, no adornar-te’n dels soroll urbans perquè la seducció del moviment del fullatge els diluïa. Ulls tancats, oïda, pell i narius oberts per gaudir cada espurna alliberada en l’instant.

I per tenir-ne testimoni gràfic, consulteu les pàgines:

http://www.koelner-wein-depot.de/
http://www.calenberg-ingenieure.de/html/referenzen.shtml

Abschied

Das Jahr des Abschieds. So empfinde ich dieses Jahr.

Es begleitet mir das Gefühl von neuen Veränderungen, die sie langsam aber mit Kraft in meinen Leben eintreten. Es muss so sein. Es musste so kommen. Glaub mir, ich verstehe dich und es mir bewusst, dass es deinen besten Weg ist. Und du muss ihn nehmen, jetzt oder nie. Es bringt nicht zu warten. Aber, erneut, bleibe ich armlos. Ich sage mir ständig, dass es nur eine räumliche Trennung ist, aber Raum und Zeit bringen mit sich die Vergesslichkeit, an alles was für uns die Nähe brachte.


Ich sollte mich freuen, für dich. Und das tue ich.

Lectures de vacances

Avui he anat de llibreries a la recerca del llibre perdut per retrobar-lo en aquest periode que avui he encetat.

Dos llibres he trobat.

Un l’he comprat per intuició. El tema? Un dels que m’ocupa i m’agrada, la figura d’Hipatia d’Alexandria. El llibre l’ha escrit Jean-Pierre Luminet. Desconegut total, però m’ha impressionat –sense que jo sigui impressionable- el fet que sigui astrofísic i tota una autoritat en l’investigació dels forats negres així com dins de la cosmologia. El títol, fàcil i clar : Alexandria, Roman einer Bibliothek. Aplicaré la dita alemanya tan sabia i em deixaré sorprendre pel seu contingut i forma.

L’altre, ai las ! quan he vist el titol he pensat en tu, sense cap mena de dubte. Torno a contactar amb Schopenhauer però en la seva vessant "divertida" que ja té el seu punt i per qualificar-ho d’alguna manera. D'aquí que hagi pensat que tot plegat seria curiós esbrinar si de debó tenia sentit de l’humor com per a poder fer un llibre a partir dels seus pensaments. Més aviat es tracta d’una reflexió sardònica sobre la llengua alemanya : la seva ortografia, fonètica, complexitat sintàctica, els jocs amb els homòfons, la concordància dels concordants, etc. " Spaaßphilosophie" ho anomenava ell. I el titol triat ja el tè garantit:

“ Man muß nur hübsch alt werden; dann giebt sich Alles” Schopenhauer zum Vergnügen, Reclam

Veus com el titol t’escau?

Roda de la fortuna (IV)

De reüll

Pel passadís avanço.
Les seves portes,
algunes em conviden,
altres s’amaguen.
Algunes les cerco,
altres les ignoro.

Pel passadís vaig avançant.
I tanco portes que queden
al meu darrera,
als meus costats,
sense mirar.

Pel passadís que avanço,
sols una queda
- entreoberta -
El meu esguard es perd
en la memòria deixada
al seu darrera.

I de tant en tant
amb timidesa,
de lluny
miro si - encara -
hi ha llum.

Cançó infantil

Maikäfer flieg
Dein Vater ist im Krieg
Die Mutter ist in Pommerland
Pommerland ist abgebrannt
Maikäfer flieg.

http://www.musicanet.org/robokopp/Lieder/maikafer.html

Aquesta petita cançó infantil que en un principi tenia més estrofes, és una de les més dures i tristes que conec. Sota una dolça melodia que penetra en l’oïda i ja no t’abandona, s’amaga la forta realitat que implica la pèrdua dels referents familiars més propers a causa de la guerra així com la de la terra on fins ara havia fluit l’infantesa.

El meu primer contacte amb aquestes cinc línies va arribar de manera indirecta. Interessada per l’origen dels textos d’alguns lieders d’en Gustav Mahler, així com algunes àries de les simfonies vaig topar amb dues de les figures més significatives del romanticisme alemany, Achim von Armin i Clemens Brentano.

La amistat amb Achim von Armin va portar a Brentano a traslladar-se a Heidelberg on van començar a col.laborar plegats en un diari i en la confecció d’un llibre que amb el temps seria un dels més importants reculls de poemes populars i cançons infantils. Em refereixo a Des Knabens Wunderhorn. En el seu primer volum trobem la cançó esmentada.

Es tracta d’una cançó sorgida en temps de la Guerra dels 30 Anys. Una época cruenta i que va delmar la població europea de manera considerable, i en el cas d’Alemanya, va deixar un país arrasat, assolat i amb una confrontació socio-religiosa que fins els nostres dies es respira.

La cançó no es va oblidar i els nens continuaven cantant-la perquè en els segles posteriors les condiciones polítiques potenciaven que el pare anessi a la guerra, i la mare restessi a la terra cremada. Sagnant és pensar-la com els nens la canten després de la 1a Guerra Mundial, i en especial de la 2a, saltant a la corda en els carrers plens de runes, d’edificis cremats i d’una misèria que fereix l’ànima més tendra. La cançó infantil de sobte esdevé socialment malvista, els nens la callen, però continuen pensant-la. El text es transforma i es converteix en una canço de bressol.

Les posteriors generacions l’han oblidat. Així pensava jo fins fa poc. Aquesta setmana l’he sentida de nou, com sortia la seva melodia melangiosa de les veus infantils del meus fills. M’he acostat a la seva cambra i els he vist jugar plàcidament mentre desgranaven els seus sons sense pensar en el contingut agredoç del dolor que els seus mots despren.

Des Knaben Wunderhorn, http://www.musicanet.org/robokopp/wundhorn.html

Eleccions

Aquesta setmana vam tenir ja les nostres eleccions a l’escola. Les eleccions formaven part d’un projecte escolar dins de l’asignatura de Sociologia i va ser dut a terme pels alumnes del curs de 10è.

Aquest projecte consistia en convocar eleccions a diferents nivells: nivell de tota l’escola, nivell dels alumnes que fan el darrer any d’estudis, el curs 13è -que es preparen el batxillerat- i el darrer nivell va ser el del professorat.

Els resultats en les tres “eleccions” considerant sempre la mateixa constelació de partits polítics ha estat força curiosa pel fet d’observar què votaria el menor de 18 anys.

Resultats de l’escola:

SPD 42, 7 %
CDU 6,5 %
Grüne 30 %
FDP 3,5 %
Linke 6,3 %
NPD 3 %

PSG 0,2 %
PBC 1 %
Tierschutzpartei 4,9 %
BüSo 0,4 %
Graue 0,2 %
Familie 1,02 %


Resultats del professorat:

SPD 35 % (17 escons)
CDU 12 % (6 escons)
Grüne 35 % (17 escons)
FDP 2 % (1 escó)
Linke 16 % (8 escons)



Resultats del curs 13è:

SPD 51,02 % (25 escons)
CDU 12,25 % (6 escons)
Grüne 4,08 % (2 escons)
FDP 18,37 % (9 escons)
Linke 2,04 % (1 escó)
NPD 8,16 % (4 escons)
Diversos 4,08 % (2 escons)

SPD, CDU/CSU, Grüne són partits ja prou coneguts i que bipolaritzen, en el cas d’Alemanya tripolaritzen el panorama polític. La FDP és el partit lliberal que de per sí no té més cap força política que la de ser un partit frontissa cas que guanyi el partit democristià amb el seu partit germà bavarès de la CSU. Aquest ha estat el seu destí les darreres décades de legislatures polítiques on la CDU ha obtingut el govern.

Pel que fa al nou partit die Linke (L’esquerra) es tracta d’una formació sorgida de la unió de l’antic PDS, els antics comunistes, i de ex-membres de la SPD que van abandonar el partit fa uns sis anys quan hi va haver el conflicte de poder entre el actual -i l’antic- canceller, Gerhard Schöder, i la seva mà dreta dins dels govern i del partir, Oskar Lafontaine. Aquest va dimitir de tots els seus càrrecs públics i del partit i es va retirar de la política activa no sense deixar sentir de tant en tant la seva veu de crítica en especial a tot el que feia referència a la política social i financera del gabinet Schröder. Des de principis d’anys que en els ambients polítics ja es veia venir aquest matrimoni i així ho van confirmar posteriorment, Lafontaine va fundar juntament amb un altre emblemàtic polític, Gregor Gysi, aquest partit d’esquerres que preten ocupar l’espai d’aquest sector abandonat per la SPD amb el seu moviment cap al centresquerra.

Preocupant és veure en els resultats les sigles de la NPD, National Partei Deutschland, Partit Nacional D’Alemanya, de base neonazi. La majoria de partits de base democràtica han presentat diferents recursos al Tribunal Constitucional per aconseguir la seva il.legalitat sense cap mena d’èxit. És un partir al qual se li controla cada moviment, cada comentari o actuació pública que realitza, i no és cap secret que el BND, Bundesnachrichtendienst, el servei d’intel.ligència alemany li té punxat els telèfons. Curiosament mai s’han queixat i proclamat que els seus drets de ciutadans estan d’aquesta manera ferits.

Personalment em preocupa de manera especial que aquesta formació surti en el espectre de l’any 13è i en el total de l’escola. Els alumnes alemanys de 13è són ja majors d’edats, per la qual cosa el vot lúdic exercit dins del recinte escolar es convertirà demà en un vot real que donarà suport a una formació que per memòria i respecte històric i moral social no hauria d’existir. Potser penseu que de fet el tant per cent obtès és poc en relació a la resta de partits. La veritat és que cada vot obtès és un vot de massa. A més, si observeu els resultats dels alumnes de 13è, la NPD obtè un tant per cent més alt que el partit dels verds, i s’acosta perillosament al partit democristià, ambdos partits amb una base democràtica forta des de les seves respectives fundacions i respecte a les seves idiologies polítiques. És vergonyós, i així ho pensa la majoria d’alemanys que un partit de característica neonazi, el qual no s’amaga del que promulga, tingui una presència social i política. Al parlament de Saxonia estan ben representats. Tinc plena confiança que a nivell del Bundestag sols arribin a ser una anèdocta de mal gust.

Demà seré espectadora de nou d’aquest espectacle que serà sentir els comentaris, opinions, crítiques durant tot el dia dels diferents líders polítics així com diferents membres importants de les respectives formacions. D’escoltar com segurament ningú ha perdut sinó que dins de les perspectives esperades tots han guanyat i que els objeticus previstos s’han assolit.

I dic espectadora, perquè malgrat que pago els meus impostos en aquest país, que contribuiexo a la pensió de la gent d’aquí, així com pel benestar de l’anomenat estat social, no puc votar, i us dic que ja m’agradaria poder participar-hi.