cacofonia silenciosa

ego - Landesgartenschau Leverkusen

És curiós els moments que estic vivint de fa temps. És una evidència: no em prodigo massa pel meu blog, fet que per una altra banda tampoc és nou, i de manera indirecta oblido trucar a les vostres portes. Sols esporàdicament goso a entrar i amb un deix ple penombra volàtil deixo constància de la meva visita.

D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.

Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.

Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.

vent

Un dels meus estels: El baró vermell
Vrouwenpolde, 2005

Divendres vas venir de nou. M'agrada quan hi ets amb mi perquè em reculls i em retornes a la meva essència originària. Amb tu hi sóc de nou al meu centre i sé que la nostra complicitat m'allibera de tots els meus neguits renovant-me.

Dies com aquests em traslladen a un temps estimat. Ja ho saps. Un temps lluny perquè així ha de ser, si seguim el camí que anys abans vam encetar; un temps en la memòria, de despreocupació infantil i de felicitat per descobrir nous i interessants fets; un temps on el senderi hi era absent i el viure dia a dia era una aventura constant.

He sortit a la terrassa i m'he quedat mirant un cel estès davant meu, que capriciós no es decideix quin vestit posar-se. Tanco els ulls i sento la teva abraçada mentre les teves petjades deixades en mi em confirmen que no pots restar més temps al meu costat, que has de seguir també el teu camí. De sobte sé que som aquells amants marcats que senten la seva vida vinguda a empentes determinades per forces alienes a la nostra voluntat. Viurem del sentit viscut en un instant.

insomni

El jardí marí de l'Aina

Calia recordar, simplement...

Einmal nahm ich

Einmal nahm ich zwischen meine Hände
dein Gesicht. Der Mond fiel darauf ein.
Unbegreiflichster der Gegenstände
unter überfließendem Gewein.

Wie ein williges, das still besteht,
beinah war es wie ein Ding zu halten.
Und doch war kein Wesen in der kalten
Nacht, das mir unendlicher entgeht.

O da strömen wir zu diesen Stellen,
drängen in die kleine Oberfläche
alle Wellen unsres Herzens,
Lust und Schwäche,
und wem halten wir sie schließlich hin?

Ach dem Fremden, der uns mißverstanden,
ach dem andern, den wir niemals fanden,
denen Knechten, die uns banden,
Frülingswinden, die damit entschwanden,
und der Stille, der Verliererin.

Rainer Maria Rilke
Aus den Gedichten an die Nacht (Nachlaß)

Füller-Führerschein

Plomes per aprendre: Lamy

El passat dimecres, l'Aina va tornar a casa tota eufòrica de l'escola amb una notícia que ja li cremava i que no podia guardar més. La seva mestra li va comunicar que ja podia començar a fer el seu Füller-Führeschein. I vosaltres us preguntareu què és això i per què una nena es pot emocionar tant... El mot no té correspondència al català perquè la nostra llengua no té el sentit de la paraula en sí, però es podria traduir com carnet de ploma, és a dir aprendre a escriure amb ploma.

El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.

Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.

Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.

És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.

Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .

absit omen

Uli Stein

Bé, no arribo a tenir l'aspecte espectacular de l'home del còmic del caricaturista alemany Uli Stein, però el meu cos i el meu cap es solidaritzen amb el seu malestar, això sí, sense portar el „vestit” addicional.

En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.

Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...

desconnectada

He estat quasi dues setmanes sense connexió d'internet a casa. En un primer moment vaig pensar que el dia de la fi del món havia arribat, però un cop van passar les primeres hores i les evidències de la magnitud de la tragèdia es varen fer paleses, vaig dir-me que alguna força estava posant a prova la meva paciència. De sobte es va produir una transformació i vaig sentir que no tenia cap mena necessitat de connectar-me i fins a un cert punt de comunicar-me.

Des de la feina solucionava els aspectes més urgents: correu, aules virtuals, etc i la resta els deixava una mica a la seva sort, tot i pensant que aquesta situació no havia de ser eterna.

Ara ja m'he instal·lat de nou i m'he dit que us havia de deixar una petita nota sobre la meva desaparició puntual.

bon any !

uli stein

frohes neues Jahr!

... per tots vosaltres, els meus visitants que participeu en aquestes petites converses sincopades, que llegiu en silenci, que deixeu els vostres pensaments, que passeu de llarg...

Els finals sempre ens porten davant d'aquella porta que ens obre a l'estança que ens convida a fer balanç del que hem fet i hem estat, o no hem fet i tampoc estat. Poc després l'abandonem plens de bones intencions i il·lusions i amb un bagatge de projectes -uns nous, d'altres vells però sense estrenar- que sols esperen que els puguem fer realitat en les millors condicions de felicitat.

Doncs això, que no se'ns trenquin les copes i puguem gaudir del seu contingut!

Tanca els ulls...

Records atrapats dins la memòria.

Sensacions marcades en la sorra.
Escuma que esmuny carícies.
Remor que ofega espasmes.

Adormits resten els pensaments en el bressol del passat.

quarta espelma...

Wir sagen euch an den lieben Advent!
Sehet, die vierte Kerze brennt!
(...)

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr

Amb la quarta espelma s'acaba l'advent i el Nadal davant les nostres portes i de fet ja forma part del passat més recent. Malgrat que el dijous vaig començar oficialment aquestes vacances, avui és el primer dia de temps de descans després de portar els nens a assajar una mena “de Pastorets”, de practicar amb ells les parts que havien de cantar, així com de cosir els respectius vestits i sense oblidar-nos dels preparatius gastronòmics referents d'aquestes dates.

“Hallo Jesus” així es titula l'obra. És una obra de Nadal composta per Peter Bares amb text d' Uli Heuel. Peter Bares és uns dels més admirats i reconeguts compositors de música sacra i organistes que actualment hi ha a Europa. En concret aquesta obra dodecafònica la va compondre per a veus infantils, sent l'orgue l'únic instrument que acompanya les veus. Des de fa anys, una part important de l'espai lliure de l'església de Sant Pere es converteix la tarda del 24 de desembre en un gran escenari on els nens canten aquesta obra i els animals (enguany una cabra, una vedella, una ovella i quatre gallines) els fan en certa manera el cor. Quatre “àngels” amb flauta es despengen des del sostre de l'edifici anunciant amb la melodia de les seves flautes el naixement del Jesuset de carn i ossos (sempre hi ha un nou nat en el cercle dels participants!). També hi ha un parell de soldats que en un moment de la representació i a manca de bou i de ruc, han de posar-se les seves caretes. M'estalvio la possible interpretació del fet.

Per a mi i pel meu agnosticisme militant és un esdeveniment divertit i reservat pel record d'infantesa dels meus fills, el quals hi participen amb il·lusió i hi van amb ganes, tot i sabent la posició crítica de la seva mare. Tanmateix he de reconèixer que el Pater Mennekes té una forma diferent de mostrar aquests fets bíblics que a mi de petita em van ofegar. Així he descobert que l'Arcàngel Gabriel era una mena de ginecòleg que sense fer cap ecografia va poder dir-li a Maria que estava embarassada. La classe de catequesis té dues columnes d'aprenentatge: la música (els nens entren a formar part del cor infantil i tenen alguns d'ells el seu primer contacte amb música contemporània, en concret la dodecafònica) i la pintura (plasmar plàsticament escenes bíbliques explicades a partir del “Zittauer Fastentuch”). En cap moment entren els components “típics religiosos” que molts de nosaltres hem viscut dins de la nostra asfixiant educació religiosa.

Dins d'aquest cànon d'acceptació, observo i penso que aprendre aquests fets són importants i formen part de la cultura i de la nostra història. Després són lliures d'opinar i creure.

Tercera espelma...

Wir sagen euch an den lieben Advent.
Sehet, die dritte Kerze brennt.
Nun tragt eurer Güte hellen Schein
weit in die dunkle Welt hinein.

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr,

Heus aquí la tercera espelma i sembla que fins arribar a encendre-la han passat algunes coses.

Per exemple aquesta nova idea encadenada dels blocs solidaris. Primer he hagut de llegir la definició i la raó del seu perquè, ja que en una primera instància no em quedava massa clar en què havia estat jo -de sobte- solidària. Ho dic perquè darrerament amb la meva pujada misantropia defujo de la gent com el dimoni de l'aigua beneïda. Ara ja ho sé, com també sé que he tornat a demostrar-me aquesta sospita meva de la “tardança innata” que m'acompanya des de que recordo -que ja és una proesa de vegades- que puc recordar. Res que he fet tard per poder continuar la cadena d'aquests set blocs que han de fer-la d'alguna manera infinita i em fa l'efecte que jo em convertiré en una mena “d'anella perduda”.

De fet en tinc per aconsellar, encara que intueixo que són pocs addictes a aquesta mena de jocs. Tanmateix ho faig i us aconsellaria que féssiu un tomb per aquests blocs que us esmento: amb elements críptics que no deixen clar la confusió, amb melodies simfòniques i filharmòniques, amb una dosi simbiòtica d'ironia i cinisme, amb realisme elegant, amb la invitació a pensar i reflexionar, amb informacions pels desinformats.... Tots ells mereixen més d'una lectura.

Eumolp
tacet
fusteria de text
l'efecte Jauss
tinta xinesa
horitzons inesperats
onanar.cat

I amb aquest llistat he complert amb la meva missió indicada en la tercera estrofa de la nadala.

Segona espelma...

Wir sagen euch an den lieben Advent.
Sehet, die zweite Kerze brennt.
So nehmet euch eins um das andere an,
(...)

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr,

La segona setmana d'advent ha estat una setmana de prendre la iniciativa d'ofensiva. Un cop acordat que a la classe on hi sóc tutora hi ha un cas de bullying amb amenaça física, hem començat la meva cotutora i jo les tasques d'interrogació d'aquells alumnes els quals ens mereixen confiança. Durant el dia la normalitat en les nostres relacions i contactes regna per damunt de tot. Al vespre mà de telèfon per a concretar l'hora i el lloc de trobada per poder parlar de forma anònima. Res fa entreveure la vida paral·lela que hem obert entre nosaltres.

Però si us pensàveu que amb això n'hi ha prou per posar denuncia, aneu equivocats. Tampoc és que calgui esperar a què l'alumne-víctima es suïcidi o sigui traslladat a l'hospital per l'atac en potència al qual està exposat. Cal tenir proves concretes i aquestes sols poden venir amb testimonis.

Parlar amb alumnes d'aquest tema i d'altres en els quals han de dir noms de companys és complicat, complexe i molt delicat. La moral d'aquesta edat i els seus valors ètics fan que no vulguin sentir-se delators encara que en siguin conscients que es fan còmplices. En la majoria dels casos no accepten aquests comportaments però els manca l'empenta final de valor que els animi a dir el que voldrien dir i actuar de la manera que els diu la seva consciència. En alemany hi ha un mot que s'ajusta com cap altre que jo conegui a aquest comportament passiu de grups socials: Mitläufer, que vol dir tan com “aquell que corre amb mi, que acompanya”. Les traduccions d'aquesta paraula no arriben a ser tan precises i contundents com el joc de mots que componen aquest vocable. És comprensible que sota aquesta letargia social els que tenen la sensació de dominar passin a l'acció acumulant víctimes al seu pas per la vida. Quin joc més infantil és arribar a ser dictador...

Els nostres alumnes han mostrat valor i han declarat i fins i tot signat després d'haver-los llegit l'escrit. Aquest testimoni quedarà anònim fins que altres instàncies considerin altres possibilitats. A hores d'ara ja sabem qui són els actors d'aquesta esperpèntica obra dramàtica i quin modus operandi tenen ells i d'altres que actuen de mercenaris seus vinguts d'una altra escola per aplicar les seves finalitats. Ara podrem actuar i amb tot el material que disposem passarem a la segona instància: la policia i benestar social.

Qui vulgui dominar tenint com a base sols el diàleg de l'amenaça i la violència, ha de saber-se veure a l'altra banda del mirall i experimentar la sensació de ser-hi i potser restar-hi.

Primera espelma...

Wir sagen euch an den lieber Advent
Sehet, die erste Kerzen brennt!
...

Wir sagen euch an den lieben Advent, 1954
Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr

Avui ha començat el primer diumenge d'advent, diumenge de comerços oberts. Un any més s'ha trencat aquella tranquil·litat determinada per un temps climàtic que convidava a recollir-se. El consum avança any per any amb passes de gegant i trenca les darreres resistències humanes. El consum ja ni es nota perquè en un temps molt llunyà es va instal·lar definitivament en el nostre més intim entorn.

No ho critico pel fet religiós, ni pel fet tradicional, però amb el pas del temps he arribat a la convicció que aquesta vida nostra exterior, que penetra subtilment en el nostre interior creant necessitats falses i irreals, només ens fa sentir insatisfaccions i sensacions d'infelicitat continua. La nostra ment s'acull al moviment perpetu d'impulsos sense poder gaudir ni per un instant d'aquell aïllament tan important que ens ajuda a discernir i triar el moment de calma, serenitat i harmonia que ens porta al nostre equilibri.

Set dies té la setmana. Set dies plens d'andròmines i buits -en molts dels casos- del simple i senzill sentiment de no voler fer res, de sols voler estar-hi i ser-hi.

Una pausa acariciadora

Es stand eine Frau allein

Es stand eine Frau allein

und schaute über die Heide

und wartete auf ihren Geliebten.

Da sah sie einen Falken fliegen.

"Wohl dir, dass du ein Falke bist,

du fliegst wohin du möchtest!

Du suchst dir im Wald

einen Baum, der dir gefällt.

So habe ich es auch gemacht;

ich suchte mir einen Mann aus,

den erwählten meiner Augen.

Darüber sind schöne Damen neidisch.

Ach, warum lassen sie mir meinen Geliebten nicht,

ich begehrte doch auch keinen ihrer Lieblinge."

Dietmar von Aist (* vor 1140; † nach 1171)

El meu present més actual...

Tot això i més em separa ara mateix, benvolguts visitants, i en lloc de seure amb vosaltres al divan i gaudir d'una conversa sincopada aquí em teniu, davant d'un escriptori ple que fa tot l'honor al mot amb el qual em qualifica una bona amiga meva alemanya: geomètricament repartit i endreçat.


Pensava que és curiós com hi ha fases de feina que formen una cadena ben ajustada en la qual és complicat trobar un espai de temps, de ganes i de tranquil·litat per poder escriure en aquest quadern virtual els fets, pensaments, sensacions i emocions que acompanyen quotidianament. També he de dir que darrerament dedico el temps disponible més a llegir, a desenvolupar material nou, a confeccionar una pàgina web de suport pels meus alumnes així com a maximitzar les aules virtuals que tinc muntades. Comprensiblement, tot això fa que sempre hi hagi aspectes relacionats amb la meva persona que es quedin curts, com el blog. Tanmateix la vida és un conjunt sinusoïdal i els seus moviments variables ens traslladen periòdicament a les altres facetes nostres. Jo per la meva part seguiré entrant a les vostres cases, de vegades silenciosament, de vegades deixant petjada...





P.S. Respecte al programa nostre a Colònia de la Fira de Frankfurt, comentar-vos simplement que les activitats que vam preparar van tenir un bon èxit i que fins i tot a hores d'ara encara estic sorpresa de la reacció i de l'assistència de públic. Els escriptors assistents van sentir-se còmodes i molt oberts per l'ambient agradable i despreocupat que els va envoltar. Com aspecte anecdòtic comentar-vos l'estranyesa d'en Jaume Cabré al saber que la gent pagava per assistir a la vetllada literària i escoltar les lectures respectives, tot sabent que per al públic, fins aquell moment ells eren uns desconeguts.

Frankfurt 2007 a Colònia

Us presento el programa d'activitats literàries que el Centre Cultural Català de Colònia e.V. ha organitzat sota el suport de l'Institut Ramon Llull dins del marc de la Fira del Llibre de Frankfurt a/M que enguany com ja sabeu té a Catalunya com a país convidat. Totes aquestes activitats hi consten en el programa oficial de la Fira.

Diumenge, 7 d'octubre 2007, a les 18.00, Casa de la Literatura de Colònia e.V.

Vespre literari sota el títol „Cultura catalana, singular i universal“ amb els escriptors Maria Barbal, Jaume Cabré, Eduard Márquez, Miquel de Palol i Baltarsar Porcel.
Organitzadors: Casa de la Literatura de Colònia e.V. Literaturhaus Köln e.V.
Schönhauserstraße 8
50968 Colònia

Dilluns, 8 d'octubre de 2007, a les 19.00, Llibreria Ludwig - Estació Central de Colònia

Vetllada literària amb l'autora mallorquina Carme Riera que presentarà el seu llibre „L'estiu de l'anglès“, publicat en alemany el passa més d'agost. Conferència sobre la problemàtica presentada en la traducció d'obres literàries. Entrada gratuïta. 

Ludwig Buchhandlung
Trankgasse 11 Im Hauptbahnhof
50667 Köln


Dijous 11 d'octubre de 2007 a les 19.00, SIDISPOT

Inauguració de l'exposició conjunta Barcelona-Colònia amb artistes de l'Escola Massana de Barcelona: Sandra Guiloff, Viktoria Campillo i Christine Kaupmann. Fins al 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

Exposició Idelfons Cerdà, “Urbs i territori, Una visió de futur” dins del marc del Fòrum d'Arquitectura - Plan 07. Fins el 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia


A call for free, dimecres, 17 d'octubre a les 19.00, SIDISPOT

Lectura de dues històries a càrrec de les pròpies autores, Dr. Pilar Baumeister i Fahime Farsaie les quals van participar en la performance „A call for free“ feta a Colònia el passat més de juny. En la vetllada es projectarà una petita pel·lícula que es va rodar durant la performance. El passat mes de juny l'artista Josep-Maria Martin va portar a terme aquesta acció a partir d'una caravana estacionada a diversos barris de Colònia. Durant un dies qualsevol persona tenia la possibilitat de trucar de franc a qualsevol part del món. Després de la trucada se'ls feia una entrevista i de les moltes fetes han resultat històries molt interessants. Aquestes històries es publicaran a la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi haurà també la presència de l'alcaldessa de Colònia, la senyora Spizig, la qual ens llegirà també una de les històries. Entrada gratuïta.
SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia


Esteu convidats!!

Indignant!!!

Vull protestar obertament i indignadament!

Respecte l'article que avui ha publicat a la secció de cultura el diari de més tirada de la ciutat de Colònia: el Kölner Stadt-Anzeiger.

El seu corresponsal des de Madrid, el senyor Ralph Schulze, és un vell conegut pels seus escrits on el populisme i la deformació de la realitat són una bona part dels seus continguts. Tanmateix en l'article d'avui aquest “corresponsal” ha demostrat fins a quin punt li interessa informar als seus lectors. L'article presenta la seva part més demolidora i de forta càrrega negativa en els seus primers paràgrafs per a “suavitzar” en els posteriors el seu to. Així que els lectors ja tenen un bon (pre)judici vers el nostre país. Com a referència d'altres diaris, l'autor sols esmenta El País.

Si aneu a la web del diari no podreu veure la foto que il·lustrava l'article. La violència d'acció que es presenta a la foto és la que inaugura l'escrit extrapolant-la al món de la llengua i cultura catalanes. La foto presenta una manifestació independentista a Girona on en es veuen les fotos del rei i de la reina penjats “a la Felip d'Anjou” així com una bandera estelada, dos nois amb la cara tapada en un primer pla i més gent a cara descoberta en un segon pla. La foto és de Actionpress. L'escrit que acompanya la foto -també del mateix corresponsal- diu amb un alemany no massa galdós:

“ Antimonàrquics protestant fa pocs dies a Girona amb dràstics i simbòlics mitjans contra la visita del rei Juan Carlos, al qual no accepten com a tal. “

Us tradueixo el segon paràgraf. Després teniu tot l'article en alemany.

“Nosaltres no som Espanya”

Cultura Catalana - Convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007
...

“ Amb les mateixes ganes de provocació es presenta el món de la llengua catalana com convidat d'honor a la Fira de Frankfurt, la qual obrirà les seves portes el 9 d'octubre. Sols han estat escollits dins del programa oficial per a representar aquesta petita cultura en la Fira del Llibre més gran del món autors que escriuen en català. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional es catalogada com “l'única i universal literatura de Catalunya”, provoca discussions ja abans de començar la Fira. “La literatura catalana sols estarà representada per la meitat dels seus millors autors a Frankfurt” , es queixa el diari amb més publicació d'Espanya, "El País". O fins i tot amb menys de la meitat: La majoria de autors catalans del present que tenen èxit al mercat internacional escriuen exclusivament en espanyol. Sobretot i en especial l'autor de best sellers Carlos Ruiz Zafon (...) les arrels del qual són a la capital, Barcelona. El fet que Zafon i altres “espanyols” catalans com Eduardo Mendoza (...) siguin presents a la Fira malgrat tot, es d'agrair a aquelles editorials alemanyes que de fa temps donen suport a aquests autors catalano-espanyols. “

(...)

Ara ja sabeu quina imatge presenten alguns corresponsals estrangers des de Madrid sobre Catalunya , la seva llengua, la seva cultura i la seva gent.

Vacances de la patata

Ja ha passat una setmana de vacances, de les dues que tenim tots els anys més o menys per aquestes dates al meu estat federal.

Són unes vacances que van tenir la seva importància en el segle XIX quan arribava el temps de la collita, en particular la de la patata. L'escola donava una setmana de permís als alumnes que eren fills de pagesos, per a què poguessin ajudar als seus pares en la collita. Per això durant molts anys aquesta setmana lliure d'obligacions escolars rebia el nom de “Vacances de la patata” (Kartoffelferien).

Avui en dia ja no tenim fills de pagesos que necessàriament hagin d'ajudar a la collita en els camps dels seu pares o dels patrons com tampoc tenim una setmana sinó dues. Aquesta generosa setmana de més prové d'una de les tres setmanes que disposàvem de vacances de setmana santa.

I ja posats a canvis temporals, jo particularment en proposaria un de terme, en concret del de vacances. Sí, ja sé que és l'eterna discussió que jo evito perquè no té sentit il·luminar en conceptes explicatius a qui li agrada mantenir-se en la màxima ceguera informativa, però no em discutireu que aquest terme ens porta molts de problemes -i enveges ...???- a tothom qui es dedica a aquesta professió.

Segons la llei alemanya els professors tenen a l'any 4 setmanes oficials de vacances. La resta de temps “lliure” sols ho és pels alumnes; la llei fa constar el terme “Vacances de classes lectives”, que no de feina. Així que em teniu aquí, davant d'un escriptori ben assortit de llibretes on intento desxifrar amb més imaginació de la que voldria quins motius tenia Clodoveu (Chlodwig!) per convertir-se al cristianisme, què dimonis havia perdut Sant Bonifaci per terres de Germania, perquè Carlemany tenia mania als saxons i al seu paganisme fins declarar-los una guerra que va durar quasi 33 anys, perquè fou coronat emperador malgrat saber per fonts històriques que no va voler en un principi... etc. Sense oblidar les redaccions d'un curs en plena efervescència hormonal sobre un tema que desperta passions entre ells com és parlar de la jornada i evitar en aquests escrits seus de la manera més elegant qualssevol referència escrita que recordi l'ús dels verbs reflexius i dels seus referents.

Tanmateix tot té una part positiva, i en aquesta mena de vacances és la sensació que tens quan obris els ulls pel matí. El teu primer pensament és enviar un somriure als llavis lligat al plaer que et diu que tens temps de fer mandres, de poder dutxar-te, vestir-te, esmorzar, ... tranquil·lament així com d'agafar un segon tassó de cafè amb llet cap a l'estudi, seure davant de l'escriptori i començar a treballar lentament dins d'un profund i agraït silenci trencat de tant en tant per uns acords.

Cercant...

... harmonia i serenitat.

Pors i altres manifestacions

L'amenaça ha retornat aquesta setmana i amb ella de nou la preocupació que ja es va manifestar de forma factible el passat 31 de juliol de l'any 2006. Aquell dia a l'estació central de Colònia es va trobar una maleta plena d'explosius dins d'un tren regional que anava de la ciutat d'Aquisgrà fins a Hamm-Dortmund. Els responsables de l'atemptat fallit eren dos nois de nacionalitat libanesa que portaven vivint de molt temps a Colònia. Per a la vostra informació dir-vos que l'estació de Colònia és juntament amb la de Frankfurt una de les més densitat ferroviària que té el país i Europa. Per ella passen una mitjana de 1000 trens diaris. Tot el tràfic ferroviari que ve de l'oest, del nord i de l'est es canalitza en aquesta estació. Així doncs, ja us podeu imaginar les conseqüències si es portés a terme d'un acte com aquest.

Tornem a l'actualitat. Aquesta setmana han detingut a altre tres persones. Tres homes, dos alemanys convertits a l'islamisme i un turc, tots tres formats als camps d'entrenament terrorista que hi ha al nord del Paquistà, les petjades reconstruïdes ens porten fins i tot a Síria. El lloc d'estada, un poblet d'uns 900 habitants a uns 90 km de Colònia. El material trobat els deixava construir explosius fins una quantitat de 500 tnt (recordem que en l'atemptat de Londres en van fer ús de sols 3 tnt). Els atemptats portaven ja la data del mes de setembre. A hores d'ara ja se sap que pertanyen a una de les cèl·lules que Al-Caida té muntades a Alemanya i que estaven preparant atemptats destinats a ciutats on la presència americana és notable. Frankfurt ho és en primera línia per dos motius, el seu aeroport internacional i per tenir pràcticament al costat, en concret a la ciutat de Ramstein, una base militar americana, la més important que té els EE.UU. fora del seu territori i que serveix també d'estacionament per a les tropes de la OTAN.

Després tenim la discussió escalfada sobre la propera construcció de la mesquita a Colònia i que ha portat aquesta ciutat a sofrir les malediccions del món islamista conservador. La majoria dels ciutadans estan en contra, no pel fet que hi hagi una mesquita, que ja n'hi ha, sinó perquè en un principi els dos minarets que escorten la mesquita tenien una alçada considerable. Ara han quedat reduïts a 25 metres. L'altre punt de controvèrsia és l'acceptació de l'horari comercial dominical. Al voltant de les mesquites és ús i tradició que hi hagin comerços que s'atenen a les normatives religioses d'aquesta comunitat. Aquests comerços no respecten els horaris comercials establerts per la llei del país d'acollida; obren i tanquen com si fossin en un país musulmà. Aquest fet també ha creat mala sang perquè si un comerç diguem-ne nacional obri un diumenge, rep una multa substanciosa, mentre que l'altre no rep ni un avís d'infracció. Aquí les autoritats si que han permès una situació problemàtica que porta ja problemes de convivència i acceptació sota el vel de la tolerància.

Amb tots aquests factors és molt normal que la majoria de la població hagi desenvolupat una preocupació amb un cert toc de pànic latent. Jo mateixa m'he enxampat amb comportaments curiosos, com per exemple observar motxilles, maletes, bosses; seure prop de les portes, deixar passar un metro si aquest porta massa gent, caminar per la superfície malgrat les distàncies, ... I per a què? Per a res, perquè si el destí programa que hi hagi una coincidència de les coordenades d'espai i temps, aquells que haurem estat dins de la seva visió seguirem el camí. No està en les nostres mans ni podem aturar un fet imprevisible com aquest, però sí objectivitzar l'amenaça, aprenent i sabent com prevenir situacions perilloses per no caure en un estat de por i de deliri apocalíptic pel fet quotidià d'haver d'agafar el metro tots els dies.

L'arc i la fletxa

Serenitat, concentració,
tensar l'arc com el cos de l'amant,
controlar el pols,
fixar l'esguard,
discriminar factors externs,
intuir la companyia del vent,
respirar, just per alliberar els dits de l'arc...

El meu cos perd consciència dins de l'espai que l'envolta difuminant-se. Sóc l'arc que tensat s'acobla ancestralment -amb el seu dilema- a la fletxa fins sentir els seus gemecs primitius;
sóc la fletxa posseïda tallant l'aire, fluint en els corrents invisibles, interseccionant plànols a l'espai, deixant al seu pas un crit sord, esmorteït, tot sabent el camí el·líptic d'esclavitud determinada;
sóc la fletxa alliberada per un impuls d'alè. Les restes deixades permetran reiniciar el meu cercle dins del centre trobat.