Lectures de vacances

Avui he anat de llibreries a la recerca del llibre perdut per retrobar-lo en aquest periode que avui he encetat.

Dos llibres he trobat.

Un l’he comprat per intuició. El tema? Un dels que m’ocupa i m’agrada, la figura d’Hipatia d’Alexandria. El llibre l’ha escrit Jean-Pierre Luminet. Desconegut total, però m’ha impressionat –sense que jo sigui impressionable- el fet que sigui astrofísic i tota una autoritat en l’investigació dels forats negres així com dins de la cosmologia. El títol, fàcil i clar : Alexandria, Roman einer Bibliothek. Aplicaré la dita alemanya tan sabia i em deixaré sorprendre pel seu contingut i forma.

L’altre, ai las ! quan he vist el titol he pensat en tu, sense cap mena de dubte. Torno a contactar amb Schopenhauer però en la seva vessant "divertida" que ja té el seu punt i per qualificar-ho d’alguna manera. D'aquí que hagi pensat que tot plegat seria curiós esbrinar si de debó tenia sentit de l’humor com per a poder fer un llibre a partir dels seus pensaments. Més aviat es tracta d’una reflexió sardònica sobre la llengua alemanya : la seva ortografia, fonètica, complexitat sintàctica, els jocs amb els homòfons, la concordància dels concordants, etc. " Spaaßphilosophie" ho anomenava ell. I el titol triat ja el tè garantit:

“ Man muß nur hübsch alt werden; dann giebt sich Alles” Schopenhauer zum Vergnügen, Reclam

Veus com el titol t’escau?

Roda de la fortuna (IV)

De reüll

Pel passadís avanço.
Les seves portes,
algunes em conviden,
altres s’amaguen.
Algunes les cerco,
altres les ignoro.

Pel passadís vaig avançant.
I tanco portes que queden
al meu darrera,
als meus costats,
sense mirar.

Pel passadís que avanço,
sols una queda
- entreoberta -
El meu esguard es perd
en la memòria deixada
al seu darrera.

I de tant en tant
amb timidesa,
de lluny
miro si - encara -
hi ha llum.

Cançó infantil

Maikäfer flieg
Dein Vater ist im Krieg
Die Mutter ist in Pommerland
Pommerland ist abgebrannt
Maikäfer flieg.

http://www.musicanet.org/robokopp/Lieder/maikafer.html

Aquesta petita cançó infantil que en un principi tenia més estrofes, és una de les més dures i tristes que conec. Sota una dolça melodia que penetra en l’oïda i ja no t’abandona, s’amaga la forta realitat que implica la pèrdua dels referents familiars més propers a causa de la guerra així com la de la terra on fins ara havia fluit l’infantesa.

El meu primer contacte amb aquestes cinc línies va arribar de manera indirecta. Interessada per l’origen dels textos d’alguns lieders d’en Gustav Mahler, així com algunes àries de les simfonies vaig topar amb dues de les figures més significatives del romanticisme alemany, Achim von Armin i Clemens Brentano.

La amistat amb Achim von Armin va portar a Brentano a traslladar-se a Heidelberg on van començar a col.laborar plegats en un diari i en la confecció d’un llibre que amb el temps seria un dels més importants reculls de poemes populars i cançons infantils. Em refereixo a Des Knabens Wunderhorn. En el seu primer volum trobem la cançó esmentada.

Es tracta d’una cançó sorgida en temps de la Guerra dels 30 Anys. Una época cruenta i que va delmar la població europea de manera considerable, i en el cas d’Alemanya, va deixar un país arrasat, assolat i amb una confrontació socio-religiosa que fins els nostres dies es respira.

La cançó no es va oblidar i els nens continuaven cantant-la perquè en els segles posteriors les condiciones polítiques potenciaven que el pare anessi a la guerra, i la mare restessi a la terra cremada. Sagnant és pensar-la com els nens la canten després de la 1a Guerra Mundial, i en especial de la 2a, saltant a la corda en els carrers plens de runes, d’edificis cremats i d’una misèria que fereix l’ànima més tendra. La cançó infantil de sobte esdevé socialment malvista, els nens la callen, però continuen pensant-la. El text es transforma i es converteix en una canço de bressol.

Les posteriors generacions l’han oblidat. Així pensava jo fins fa poc. Aquesta setmana l’he sentida de nou, com sortia la seva melodia melangiosa de les veus infantils del meus fills. M’he acostat a la seva cambra i els he vist jugar plàcidament mentre desgranaven els seus sons sense pensar en el contingut agredoç del dolor que els seus mots despren.

Des Knaben Wunderhorn, http://www.musicanet.org/robokopp/wundhorn.html

Eleccions

Aquesta setmana vam tenir ja les nostres eleccions a l’escola. Les eleccions formaven part d’un projecte escolar dins de l’asignatura de Sociologia i va ser dut a terme pels alumnes del curs de 10è.

Aquest projecte consistia en convocar eleccions a diferents nivells: nivell de tota l’escola, nivell dels alumnes que fan el darrer any d’estudis, el curs 13è -que es preparen el batxillerat- i el darrer nivell va ser el del professorat.

Els resultats en les tres “eleccions” considerant sempre la mateixa constelació de partits polítics ha estat força curiosa pel fet d’observar què votaria el menor de 18 anys.

Resultats de l’escola:

SPD 42, 7 %
CDU 6,5 %
Grüne 30 %
FDP 3,5 %
Linke 6,3 %
NPD 3 %

PSG 0,2 %
PBC 1 %
Tierschutzpartei 4,9 %
BüSo 0,4 %
Graue 0,2 %
Familie 1,02 %


Resultats del professorat:

SPD 35 % (17 escons)
CDU 12 % (6 escons)
Grüne 35 % (17 escons)
FDP 2 % (1 escó)
Linke 16 % (8 escons)



Resultats del curs 13è:

SPD 51,02 % (25 escons)
CDU 12,25 % (6 escons)
Grüne 4,08 % (2 escons)
FDP 18,37 % (9 escons)
Linke 2,04 % (1 escó)
NPD 8,16 % (4 escons)
Diversos 4,08 % (2 escons)

SPD, CDU/CSU, Grüne són partits ja prou coneguts i que bipolaritzen, en el cas d’Alemanya tripolaritzen el panorama polític. La FDP és el partit lliberal que de per sí no té més cap força política que la de ser un partit frontissa cas que guanyi el partit democristià amb el seu partit germà bavarès de la CSU. Aquest ha estat el seu destí les darreres décades de legislatures polítiques on la CDU ha obtingut el govern.

Pel que fa al nou partit die Linke (L’esquerra) es tracta d’una formació sorgida de la unió de l’antic PDS, els antics comunistes, i de ex-membres de la SPD que van abandonar el partit fa uns sis anys quan hi va haver el conflicte de poder entre el actual -i l’antic- canceller, Gerhard Schöder, i la seva mà dreta dins dels govern i del partir, Oskar Lafontaine. Aquest va dimitir de tots els seus càrrecs públics i del partit i es va retirar de la política activa no sense deixar sentir de tant en tant la seva veu de crítica en especial a tot el que feia referència a la política social i financera del gabinet Schröder. Des de principis d’anys que en els ambients polítics ja es veia venir aquest matrimoni i així ho van confirmar posteriorment, Lafontaine va fundar juntament amb un altre emblemàtic polític, Gregor Gysi, aquest partit d’esquerres que preten ocupar l’espai d’aquest sector abandonat per la SPD amb el seu moviment cap al centresquerra.

Preocupant és veure en els resultats les sigles de la NPD, National Partei Deutschland, Partit Nacional D’Alemanya, de base neonazi. La majoria de partits de base democràtica han presentat diferents recursos al Tribunal Constitucional per aconseguir la seva il.legalitat sense cap mena d’èxit. És un partir al qual se li controla cada moviment, cada comentari o actuació pública que realitza, i no és cap secret que el BND, Bundesnachrichtendienst, el servei d’intel.ligència alemany li té punxat els telèfons. Curiosament mai s’han queixat i proclamat que els seus drets de ciutadans estan d’aquesta manera ferits.

Personalment em preocupa de manera especial que aquesta formació surti en el espectre de l’any 13è i en el total de l’escola. Els alumnes alemanys de 13è són ja majors d’edats, per la qual cosa el vot lúdic exercit dins del recinte escolar es convertirà demà en un vot real que donarà suport a una formació que per memòria i respecte històric i moral social no hauria d’existir. Potser penseu que de fet el tant per cent obtès és poc en relació a la resta de partits. La veritat és que cada vot obtès és un vot de massa. A més, si observeu els resultats dels alumnes de 13è, la NPD obtè un tant per cent més alt que el partit dels verds, i s’acosta perillosament al partit democristià, ambdos partits amb una base democràtica forta des de les seves respectives fundacions i respecte a les seves idiologies polítiques. És vergonyós, i així ho pensa la majoria d’alemanys que un partit de característica neonazi, el qual no s’amaga del que promulga, tingui una presència social i política. Al parlament de Saxonia estan ben representats. Tinc plena confiança que a nivell del Bundestag sols arribin a ser una anèdocta de mal gust.

Demà seré espectadora de nou d’aquest espectacle que serà sentir els comentaris, opinions, crítiques durant tot el dia dels diferents líders polítics així com diferents membres importants de les respectives formacions. D’escoltar com segurament ningú ha perdut sinó que dins de les perspectives esperades tots han guanyat i que els objeticus previstos s’han assolit.

I dic espectadora, perquè malgrat que pago els meus impostos en aquest país, que contribuiexo a la pensió de la gent d’aquí, així com pel benestar de l’anomenat estat social, no puc votar, i us dic que ja m’agradaria poder participar-hi.

Clausurem el dimarts

Avui ha estat un dia estrany, des del seu principi.

Que consti que ser estrany no implica ser trist. És una qualitat de dia que en el cas de la meva persona accentua encara més el meu gust per l’observació. És llavors quan travesso el mirall i em situo de fora mirant per la finestra.

Amb els peus nus he anat a la terrassa, he sortit i he estat una estona seguda al banc acompanyada pel cafè matinal i he vist com un sol matiner anava guanyant a poc a poc el seu lloc. He pensat, vet aquí que avui pot arribar a ser un dia especial. I amb aquest creure he tancat la porta i he sortit al món.

A hores d’ara puc afirmar que dins de la mediocritat que ha regnat, la part especial ha estat trobar aquells que qüestionen i em roben la lògica.

„ ... Dieser Zug endet hier. „

Des de dilluns torno a sentir aquesta frase que desperta el dormir que envaeix els meus matins viatgers. Cinc dies a la setmana m’acompayarà durant un bon temps sent el paràmetre indicador del retorn laboral.

I així esperaré el futur parèntesi. Mentre veure passar les parades amb els ulls tancats pensant com encarar el dia o com em pot encarar ell a mi; deixant que els meus sentits s’esvalotin per la barreja quasi perversa de perfums propis i aliès que la humanitat s’encarrega de transportar; de la cacafonia atemperada de les diverses converses o simulacres d’elles; dels sons incontrolats dels mòbils i de tantes altres coses que alteren el meu devenir en les primeres hores que obren el nou dia.

I a poc a poc els dies lliscaran i s’acostarà com un esvoranc desitjat aquest parèntesi. Confesso haver-lo ja comptat: 6 setmanes fins que arrribi.

Trobades massificades

La ciutat s’ha despertat avui amb un silenci estrany, de fet no se sent res. El meu és un barri tranquil però els darrers dies la transformació ha estat brutal. Segons he llegit la població nou-vinguda és va quasi acostar a la resident, fenòmen que es pot aplicar a la resta dels barris que conformen la meva ciutat. A més, amb la mort del fundador de Taizé, es va convertir en lloc de visita obligada ja que aquí tenien el punt d’encontre els membres d’aquesta congregació.

Amb tot això, la paciència ha estat la virtut més practicada aquests dies. Us ho puc assegurar!

El motiu d’aquesta moderna invasió no cal esmentar-lo. Estic segura que informats com us imagino haureu seguit –amb tota seguretat de manera involuntària- els mitjans de comunicació que, pel que fa a aquest país, han anul.lat pràcticament d’altres esdeveniments que prometien ser igual d’emocionants, o més, que el que avui s’acaba.

Hi ha un fet que us voldria comentar perquè el trobo prou divertit. Als mitjants de comunicació alemanys, catalans i d’altres estrangers que cauen a les meves mans o ulls ha sortit un toponímic que fa l’efecte que ja portessis amb nosaltres des de la cristanització d’aquests paratges bàrbars. Em refereixo a Marienfeld. Literalment Camp de Maria.

La realitat de la seva existència és una altra. Es tractava d’una mena de cràter miner abandonat d’on s’havia obtès carbó vegetal i que s’havia reforestat amb prats per tapar les ferides fetes a la natura i que amb el temps havia esdevingut un lloc de passeig dels veϊns de les poblacions dels contorns. Fins aquí, sense pena ni glòria.

A la recerca d’un lloc ampli, ben comunicat i que apleguessi la massa de gent calculada que faria acte de presència a la trobada, els organitzadors van dedicar-se a fer turisme regional i van topar amb aquesta meravella de la campinya renana batejant-la per a tan magna ocasió. Havia nascut per tothom, i per a la posteritat Marienfeld.

Avui s’han celebrat els actes de comiat d’aquesta trobada amb una missa multitudinària (sembla que ha comptabilitzat un milió d’assistents). Sols espero que en un acte de defalliment pelegrí algú no rebi visions i aquest paratge sense-nom en un temps es converteixi en un lloc de peligrinatge modern. Encara que ben pensat i associant-ho a una retrospectiva medieval podria ser fins i tot un nou impuls econòmic a la malmesa economia alemanya.

A quin extrem es pot arribar per poder pensar nous espais de feina...

Per cert, divendres passat uns dels meus encarrecs em va portar a prop del complexe de l’arquebisbat, anomenat simpàticament pels ciutadans d’aquí “el petit Vaticà”. Era hora de dinar i sense voler-ho, sense esperar ni un minut, sense atabalament de masses, de forma totalment casual, “ ELL ” va passar davant meu. Evitaré quasevol pensament sobre les possibles interpretacions.


PS. Estic segura que durant la setmana vinent el nombre de baixes per enconstipats i refredaments augmentarà de forma extraordinària a molts de paїsos. Això de dormir amb consonància amb la natura, sense tendes ni altres proteccions no pot portar res bo, però això sí, serà un refredat santificat.

S.O.S.

Quina nova moda ens envaeix ara amb comentaris comercials???

Què sabeu alguna manera de "eliminar-los"???

Ni aquí ens podem refugiar de l'empait consumista!

O tempora, O mores

Wiederkehr

Sóc de nou a la meva ciutat.

Desfer maletes,
enllestir-ho tot,
repasar anotacions
adonar-me’n que manquen creuetes en alguns items
i
-ara bé el més fascinant-
no molestar-me en absolut per la manca de simetria “crucial”.

He viscut i he mandrejat, tot i més, tant que ara mateix em costa continuar...

Això de la vida contemplativa pot arribar a ser un vici.

Seguirem....

PS. Per cert, com us ha anat a vosaltres, benvolguts visitants?

Temps esperat

Estimats visitants,

El moment esperat ha arribat. Temps de partida i de deixar la quotidianeïtat, si més no per unes setmanes. Una altra rutina s’instal·larà en el nostre dia a dia. La rutina estival farà acte de presència. Ja està bé gaudir-ne de rutines. Són elles les que aporten un marc de referència per poder saltar al buit de la dosi de caos que volem afegir a les nostres vides.

Tres setmanes i mig per mandrejar, pensar, imaginar, submergir-me en la música, alliberar fantasies, llegir, escriure, visitar, observar, deixar-se anar, assaborir els plaers que el cos pot oferir, conversar amb amics, sentir el vent, trepitjar la sorra mullada sota els meus peus, aspirar l’olor penetrant de salitre, alimentar-me de la llum, gaudir de menges que no em són donades la resta de l’any, patir calor i maleir si escau haver abandonat el nord i també -mal que em pesi perquè precisament enguany no en tinc de ganes- treballar una mica per allò que en diuen del preveure.

Com veíeu tinc una bona llista del que vull fer, amb el detall que tinc tot el temps del món per poder realitzar els meus desitjos. M’ho passaré bé posant creuetes!

Fins la retrobada, un bes (Aprofiteu, ja sabeu com en sóc de parca amb ells)

Zum Einschlafen zu sagen

He deixat a l’atzar obrir el llibre del meu pensament i mira que he trobat per a tu…


Zum Einschlafen zu sagen
Ich möchte jemanden einsingen,
bei jemandem sitzen und sein.
Ich möchte dich wiegen und kleinsingen
und begleiten schlafaus und schlafein.
Ich möchte der Einzige sein im Haus,
der wüßte: die Nacht war kalt.
Und möchte horchen herein und hinaus
in dich, in die Welt, in den Wald.
Die Uhren rufen sich schlagend an,
und man sieht der Zeit auf den Grund.
Und unten geht noch ein fremder Mann
und stört einen fremden Hund.
Dahinter wird Stille. Ich habe groß
die Augen auf dich gelegt;
und sie halten dich sanft und lassen dich los,
wenn ein Ding sich im Dunkel bewegt.

Rainer Maria Rilke
Buch der Bilder

La roda de la fortuna (III)

Memòria

Dreta,
braços allargats,
ulls oberts,

invoco el buit
del nucli de les coses
en la foscor de la nit.


- Temps de comiat
acosta’t a mi,
difumina el meu ser
en el somni perdut
del pensament
d’aquells
em saben -


Ulls tancats,
braços caiguts,
cos abatut,

invoco el silenci
dels oblidats
en l’ambigüitat de la nit.

Respostes

Un cop passat uns dies em diposo a contestar l’encàrrec del meme que em van passar. Em sento obligada a comentar-vos que l’ordre amb els qual en faig referència ha estat purament arbitrari, i que en alguns casos la seva tria també ha estat aleatòria per la dificultad que em suposa determinar-me. Tanmateix, he procurat fer reflexió i treure la millor “determinació” possible.

Aquí van les respostes.


1. Deu àlbums de música:

. J.S. Bach, obra vocal i instrumental
. G. Mahler, obra vocal i instrumental
. C. Monteverdi, la seva obra madrigalista
. Música renaixentista italiana (Veneciana: Bassano, M. i B. Marcello, A.Corelli,etc))
. J. Brahms, Lieder
. F. Chopin
. B. Goodmann
. O. Peterson
. Col.lecció de jazz-swing-blues classificada dels anys 20 als 60 (6 àlbums en total)
. Obres de violoncel de diversos compositors


2. Disc que em faria vergonya trobar

... i que encara existeix en algun racó perdut del meu dormitori a casa dels meus pares. Me’l van regalar, que consti. Jo sempre he pensat que va ser una broma de mal gust. Bé, no hi ha volta de fulla: un single de la Raffaella Carra. Encara avui quan ho penso m’entren calfreds.


3. Música baixada de l’ordinador

Cap! Segur que penseu que sóc un pèl rara per aquest fet, però és així. Prefereixo comprar o gravar, depèn.


4. Mùsica que escolto que significa quelquom per a mi

. J.S. Bach, tot!
. E. Satie
. C. Frank: Sonata per a violí i piano en la M
. G. Mahler, tot!
. Hildegard von Bingen


5. Llibres llegits durant l’any

Bona pregunta! De fet no els he comptat, però en deuen ser una quinzena i de direccions ben eclèctiques. He de confessar que m’agradaria tenir més temps per regalar-lo a la lectura.


6. Llibreria o biblioteca

Llibreria i des de què puc recodar també carnet de sòcia de biblioteca. Per cert, molts els guardo i formen part d’una pintoresca col.lecció.


7. Últim llibre llegit

Hauríem de dir últims llibres llegits. Tinc per costum llegir-ne diversos de forma paral.lela.

. Romain Gary, La vida pel davant
. Maria Àngels Anglada, Nit de 1911
. Annette von Droste-Hülshoff, Gedichte (d’un llibret editat l’any 1947)
. Anais Nin, Labyrinth des Minotaurus

He rellegit per gust i necessitat mental com a mena de llibre de tauleta de nit el llibre d’en Joan Fuster Diccionari per ociosos. Ah, i també llegeixo algun que altre poema d’Àusias March, meravellós regal que m`han fet.



8. Què llegeixo aquests dies

. Dieter Kühn, Ich Wolkenstein
. Kurt Tucholsky, Ein Pyrenäenbuch


9. Cinc llibres que m’han marcat

. Kaputt, Curzio Malaparte. El vaig llegir amb 17 anys i reconec que en aquella època els meus coneixements sobre l’Holocaust eren molt precaris per no dir insuficients. Qui s’hagi llegit el llibre, podrà entendre què vull dir.

. Victor Klemperer, Das Tagebuch 1933-1945. El diari escrit en la clandestinitat per aquest catedràtic de llengues romàniques. Ens narra les vivències quotianes, casolanes, de com va anar canviant la societat alemanya dia a dia durant el govern nazi. D’origen jueu, convertit al protestantisme, intel.lectual sòlid i casat amb una dona de raca (ai la ce trencada!) ària que es va negar a divorciar-se d’ell tal i com ho manava la llei.

. Pere Calders, em costaria dir en concret quin llibre perquè tinc quasi la totalitat de la seva obra publicada. Però en particular ara nombraria un llibre que em va descobrir un altre Calders, L’ombra de l’atzavara. Em va anguniar, francament. Jo faig bromes de vegades amb el mot “diàspora”, però cal llegir aquest llibre per veure quins sentiments i pensaments acompanyaven als qui no han viscut aquest “exiliar-se-voluntariament”.

. Italo Calvino, La trilogia dels nostres avantpassats. D’aquest escriptor també tinc la major part de la seva obra publicada.

. Joan Vinyoli, la meva debilitat juntament amb Vicent Andrés Estellés. Lectures de tauleta de nit.

. Rainer Maria Rilke, obra poètica en especial

. Antonio Tabucchi, Pereira erklärt, que s’ha convertit també en un dels meus escriptors preferits.

. Romain Gary, La vida pel davant. Tota una declaració de principis a l’amor, a la vida.

Ara veig que n’havien de ser cinc. No ha pogut ser...


10. Cinc bloggers a qui m’agradaria passar aquest meme

Un altre cop arribo tard perquè això dels memes ha vingut com aquelles modes febroses i tothom ho ha fet en el “seu” moment com si li anessi la vida en joc. Tanmateix hi ha un blogger que sí que m’agradaria veure com se’n surt d’aquesta. Bé, de fet sé o em vanto per intuir que sé com se’n surtiria. Però em pica la curiositat saber de la seva Offenbarung.

www.eumolp.blogspot.com


Acabo de rellegir el que he escrit i he declarat. Quantes i quants me n’he oblidat... En fí...

Vacances

Primer cap de setmana sense pensar en seure per obligació davant del meu escriptori. Si ara ho faig és de la manera que m’agrada, per feinejar sense que el rellotge em recordi la seva existència i la seva complicitat amb el pas del temps.

Aquest curs ha estat carateritzat per unes dues setmanes finals trepidants en el seu ritme i plenes de sorpreses en el seu contingut. A més d’haver de fer tot el que acompanya aquest fet, com a coronació he hagut de preparar un examen en menys de dues setmanes. Això no té cap mèrit direu, i és ben cert. Sols que, si considerem que la preparació donada oficialment per poder realitzar aquest examen és de dos anys i mig, l’acte de acceptar-lo i fer-lo ja assoleix caires d’heroicisme suicida. I jo, que consti, mai he tingut les aspiracions de practicar-lo.

La meva experiència i, en especial,

1. haver vist per part de la persona responsable de l’examen (Revision en diuen ells) la meva bona voluntat d’acceptar que tinc sis setmanes per empassar-me una pilera de lleis i normatives escolars adiens als canvis efectuats darrerament, inclós tot un nou llistat de paràmetres avaluatius –encara no m’he estructurat com ho faré...-,

2. a més del fet que aquèsta va fer un somriure d’orella a orella quan va saber que era catalana i que podia practicar amb mi en directe encara que nomès fos per unes hores,

van fer tot plegat que passessi aquest examen. És més, la bona senyora en un acte de màxima generositat –no vista per mi amb la mateixa claretat- m’ha convidat a participar en unes jornades sobre els nous preparatius dels exàmens de “revàlida” de l’any vinent. (Pel sistema d’allà baix el que correspon al 2n de batxillerat i la selectivitats plegats)

Però que serien les glòries sense la dualitat contradictòria que les acompaya a cops!

Ja us he dit, acabar i pensar en feinejar descansadament. Doncs no, res de res. Divendres de bon matí el meu ordinador em va fer la gitza argumentant-me a la seva manera que ja havia fet més que suficient enguany i que volia una temporada de vacances que no va saber-me determinar. Així que heu-me aci fent-li el salt més impune amb un portàtil.

Ara voldreu saber què ha passat amb ell? Doncs no té motius de queixa ni per la meva infedilitat ni per el tracte que rep de primera al balneari al qual l’he portat aquest matí. Em sembla que ens espera un relativa llarga separació... Que farem del nostre enyor?

Una cosa sí s’ha complicat, ja se sap que tenir un amant no facilitat sempre la situació vivèncial. En aquest cas, estimats lectors, m’haureu de disculpar la manca –si sorgeix- de la ce trencada, del suggestiu puntet que em coordina la ela geminada i qualsevol dièresi necessitada per una “i”. No hi ha manera de trobar-les. De les “ü” no us preocupessiu, tenen fins i tot una tecla per a sí mateixes. Tot un luxe!

I si fem alguna reivindicació per la supervivència d’aquestes grafies tan nostres?

die Stille

Per les pèrdues que no es poden recuperar,
pels moments de solitud buscada desesperadament,
pels pensaments abandonats voluntariament,
que jo recolliré de tu
esperant el temps de retornar-te’ls.



OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il.luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

Rainer Maria Rilke
Llibre d’hores
Llibre primer. Llibre de la vida monàstica (1899)
Traducció Joan Vinyoli

Forat

Us presento el meu darrer acompanyant incorporat de fa un temps: el meu forat.

Es va presentar un bon dia i va decidir instal·lar-se en el més intrínsec i agradable de la meva persona. D’ençà que va i ve amb mi per tot arreu on jo passejo el meu cos i ment, per on jo vaig sense entrar en més detalls sobre les possibles formes de moure’s i viatjar, és més, tinc la sensació que no entra dins dels seus plans canviar de cos parasitari.

L’observo, me’l miro i em dic a mi mateixa que és un forat ben curiós. No es caracteritza per la seva buidor existencial –aspecte normal per un forat- sinó que té una presència que de vegades per la seva solidesa m’oprimeix. Un forat que fa sentir el seu buit i la seva plenitud de matèria insondable.

El meu forat està ple de sensacions deixades per un àmbit que m’envolta constantment amb la seva absència. Paradoxa que continua la línia vital iniciada.

Un forat del qual renego segons quins dies perquè ni amb records em deixa omplir-lo i aquests s’escapen osmòticament entre els seus límits imaginaris. És llavors, quan amb les mans lligades me’l miro amb més deteniment i em qüestiono alternatives per arribar amb ell a un acord que ens deixi, si més no acceptar-nos, sí compartir-nos.

El meu forat i jo estem decidint la millor forma d’aconseguir una simbiosi que ens reconegui individualment el que som. Llarg i emocionant camí hem encetat.

Aquelles enquestes

Em comuniquen que he rebut un “meme” , i amb aquesta ja la tenim, perquè jo en qüestió d’ús de la llengua i les seves eines sóc una ancestral practicant, voluntariament n'he fet la tria, s’enten. I vet aquí que com qui no ho vol, el meu cap -molt autònom ell- comença a cavil·lar i a preguntar-se què voldrà dir o què voldrà ser això d’un “meme”, i encara més perquè la persona que m’ho diu no em dóna cap mena d’explicació. Al final veu la meva precària situació i no sols m’ho explica sinó que m’orienta on puc trobar tal significat.

Diligent com sóc vaig a buscar aquest “meme” i em trobo amb dues coses:

1a. Els més odiats tipus d’enquesta. Per què? Perquè suposen que em determini, jo que em considero geomètricament indeterminada, anàrquica i heterogènea amb els meus gustos i disgustos. Perquè si em pregunten ara mateix pèl meu llibre o autor preferit, o peça de música o compositor, o pel·lícula, etc., caic quasi en un estat de dubte existencial i la resposta no serà, amb molta probabilitat, la mateixa cas que me la fessin el dia següent. Em sembla angoixant limitar-me perquè en el fons molts han estat els autor, llibres, músiques, compositors que han marcat i deixat petja, segons el moment en el qual els vaig llegir, sentir o veure. Em fa ràbia adonar-me després que me n'he oblidat. Alguns d’ells malgrat l’impacte que van causar en el seu moment, no els tornaria a revisar. Amb aquestes paradoxes visc molt bé.

2a. La meva presentació de “llarg”, o semblant. Adéu anonimat relativament ben guardat, perquè en aquest aspecte la meva vanitat, així com el meu ego, els suposo ben dosificats. Tot aquesta història va començar com una mena de “scherzo” pensant en un pom petitó d’amics, i dic petit perquè en són el just per considerar-los en plural. Aquesta és la realitat sobre l’existència d’aquest blog.

I continuant amb la fidelitat que vaig establir quan vaig començar (escriure quan tingui temps o em vingui de gust o quan ambdos aspectes coincideixin), us avanço que no penso fer de moment l’enquesta ni passar-la ( ? ). La reservo per dies més lleugers i de desídia. Posem per cas unes tres setmanes. Un cop passat aquest temps, començaré com qui diu a viure i observarem les respostes a les preguntes.

Un any més

Quan el mes s’acabava, una vida va començar que encara perdura i batega amb força. Ha seguit molts camins, i ha salpat de molts ports, i ha perseguit amb perduda intuició uns destins mai no definits clarament del tot, l’existència dels quals fins i tot era qüestionable.

Important era anar avançant i amb el navegar mirar a dreta i esquerra i per supost, endavant, sempre pensant en trobar un port on arrecerar-se. Molts de cops pensava en les energies esmerçades difícilment apreciables amb la simple i superficial mirada.

Amb el temps anava descobrint que hi ha molts de ports, tants com moments pensats. Uns on poder descansar una o més jornades per seguir navegant després; altres per amarar-se deixant anar el temps sentit de les jornades que havien quedat al darrera; i d’altres que havien de ser navegats però sense abaixar el velam, pasant pel davant i així que enfilessi la sortida, mirar un cop enrera per tenir consciència de la seva realitat i recordar-los per saber poder identificar-los i evitar-los si per analogia se’n trobessi de similars en un possible futur. Amb tot, ha sabut trobar bons ports on esmunyir-se o amanyagar-se, ports on podia alliberar els pensaments i sentiments, on sabia que podia baixar del vaixell i tocar amb peus ferms la terra que se li oferia.

De matinada començà la navegació, i ja amb els ulls oberts a la vida no l’ha detesa mai.

Dies de lassitud

Aquest cap de setmana, que va començar ahir, serà el darrer llarg d’una sèrie que sempre acompanyen al maig o al juny. Caps de setmana llargs condicionats per festes de caire religiós que al nostre país han perdut la seva oficialitat. Com és nota que no hi va haver una Contrareforma!

Nosaltres, d’alguna manera ens en sortim beneficiats i podem agafar noves forces pel tros més complicat que ens queda encarar i que ha de durar més enllà del mes de juliol.

Amb tot això, la calor ha fet sobtadament acte de presència i ja ens ha atacat de ple. Visc en un país d’extrems, de vegades tinc la sensació que no existeix el terme mig de les coses, ni tan sols en la climatologia.

Fascinant com a Immi absoluta que sóc és observar com no sols la natura, sinó els humans es desperten de la seva letargia d’una manera sobtant. -Ja us deia allò dels extrems-. És com si estessin esperant de forma latent l’esclat a la vida i a la més mínima invitació d’aquesta s’acosten a ella i l’adoren. És un ritual que sembla assolir la seva mística: el sol, la llum, elements vitals que alimenten i nodreixen. És hora d’omplir-se d’ells per a les llargues nits de silenci i foscor.

I és aquí on he après d’una forma més òbvia que cal aprofitar cada segon que t’ofereix la vida per a gaudir-la amb tota la plenitud i intensitat a la qual estàs disposada a sentir en el moment determinat i gaudir-la sent conscient dels aspectes externs que et conviden en aquell precís instant a fer-ho. Renunciar seria oblidar el sentit pel qual podem viure. Les foscors de l’hivern sempre estan a l’aguait.

Avui, el desert

Caminem pel desert.

Tu pel teu, jo pel meu.

Caminem per deserts paral·lels, perquè encara que els deserts en la seva essència són iguals, n’hi ha d’alguns que no es poden compartir.

Dos deserts separats per una duna que com columna vertebral s’arrastra amb el nostre avançar.

... Vull imaginar que al final de la travessia m’espera la més dolça arribada que sadolli la meva set.

Dia a dia

Un instant i compartir la desitjada quotidianeïtat. Amb el pensament recorro les cambres que voldrien ser compartides de la que ja és la nostra casa. Quelquom tan simple com entrar en una estança i trobar-te llegint a la teva butaca cara al finestral. Veure com gires el cap, em mires, i amb l'esguard m'envoltes, m’acarones i amb el somriure em convides a tu. I jo que m’acosto i t’abraço i et beso perquè no puc ignorar els teus llavis i et pregunto per tot allò que el dia t’ha pogut portar i aportar. El dia a dia davant nostre i la nit esperant-nos amb el seu silenci acollidor.

La meva ciutat, capítol II

Dues coses em van sorpredre d’aquesta ciutat quan em vaig instal·lar i vaig anant assolint una certa idea de la idiosincràsia dels seus habitant:

1. Una cita
2. Un costum social


“Et küt wie et küt!”

En “Hochdeutsch”: “ Es kommt halt alles so, wie es sowieso kommt”

En l’idioma de la ciutat més o menys seria traduït com “Les coses vénen justament com vénen”. No em direu que aquesta frase no recull en sí la sabiesa més profunda d’una certa essència mediterrànea?

I és així, perquè si els fets o les coses han de ser així, si ens vénen precisament perquè han de venir, sense poder fer res, el que nosaltres hem de procurar és adaptar-les a la nostra comoditat i taranà i treure’n de la situació el millor profit possible, àdhuc a que la metamorfosi sigui tan radical que ja no es reconeguin en els seus orígens. Sembla que en aquesta ciutat lluitar contra les adversitats més òbvies no deixa de ser un absurd. I d’aquesta manera tots creuen i fan per a què la solució arribi quan menys hom l’esperi.

Si amb la frase s’acabessi, potser ens conformaríem amb aquesta mena d’estoicisme actiu practicant, però el fets ens confirmen que alguns dels habitants d’aquesta ciutat hi solen afegir un annexe i al qual li heu de posar una entonació de misteri, perquè ja sé sap, el que ha de venir i es deconegut ens pot portar sorpreses, i també és intrínsec a la natura dels habitants d’aquesta ciutat mostrar un cert melodramatisme que no podria envejar a cap obra de teatre grega.

“Und wir werden sehen, abwarten!”
( “i ja veurem, restem a l’espectativa!”)

Però ningú especifica què és el que veurem i perquè hem d’estar a l’aguaït com si es tractessi de fer nit a un parany en una nit de cacera de tords. I quan algú diu aquesta expressió tothom al seu voltant que la sent es queda com en extasi perquè se sent partícep d’alguna complicitat col·lectiva i apretant els llavis caboteja amb esguard seriòs confirmant que és de la mateixa opinió i parer d’aquell que ha dit l’annexe.

Després d’aquesta experiència tots els meus possibles esteròtips van ser difuminats en un plis-plas... I a hores d’ara jo també apreto els llavis, cabotejo i m’apunto a la catarsi dels arcans de les evidències.


P.D. El costum ja us el contaré un altre dia. Sols us dic que m’estranya que en la biografia de Maquiavel no hi consti la seva estada per aquesta ciutat. Encara que havent tenint una fundadora com la que va tenir, les idees de Maquiavel no deixen de tenir un cert aire de llar d’infants.

Senyals de fum

Aquesta tarda un bon amic s’ha queixat mentre conversàvem de seure i esperar massa temps sense que jo doni senyals de vida per les meves estances. S’ha queixat com ell en té costum, és a dir, fent ús d’una subtilitat sublim, cal que ho digui... que ja tenia ganes de saber de la meva tornada. Li he dit que d’entrar el que es diu entrar, ho he fet, com aquell que treu el nassarró per mirar si tot està bé, per veure si cal afegir o informar-se d’alguna cosa. I així com he entrat he sortit de nou, sabent que tot era en el seu lloc. Això de deixar-vos les claus ha estat una magnífica idea.

De fet m’he dedicat a passejar-me per altres indrets que acaronen els pensaments i altres emocions i sensacions. M’he impregnat en alguns; altres m’han transpuat sensacions que he guardat en un dels meus calaixos -segons el seu contingut- en la calaixera que composa i defineix la meva persona. ( Ja us explicaré un altre dia aquest moble tan important). D’altres m’han fet somriure, acte que em sembla sempre molt grat de fer, com aquell que pensa en alguna entremaliadura. En fí, tot menys tornar als divans.

M’he preguntat que si nómada com em sento havia arribat el temps de recollir tenda i tots els estris que la formen i la composen. La resposta no la tinc i en el fons he arribat a la conclusió que tampoc és molt necessaria saber-la. Hi sóc, hi sou, hi som. I amb això en tinc de sobra.

Bé, de moment us arriben senyals de fum. I sisplau, quasevol comparació amb altres “fumates”, a més de ser pura coincidència, podria resultar de dubtosa associació.

Estimat amic meu, et sembla un bon principi de retornada?

Us deixo la porta oberta

Avui he estat mirant el blog i m’he dit que la meva assistència i presència a les nostres converses sincopades s’està convertint en un fet més que estrany i rar.

També he notat que us visito poc, que llegeixo amb retard i, si ho penso, no deixo la meva... Ja em sap greu, perquè sé que són aquests petits mots els que dinamitzen les trobades no-paral·leles i alegren i conviden a compartir.

Els motius són simples i prosaics. Feina, preparatius, reunions de diferents tipus, activitats divergents de la meva vida i un viatge no em deixen aquell preuat temps i tranquil·litat que desitjaria per acudir més sovint a la nostra cita i estar-me amb vosaltres gaudint de la paraula escrita.

Vist i vist la situació he decidit oferir-me temps aprofitant aquest viatge i espero que la serenitat acudirà per sí mateixa. Mai he volgut sentir-me obligada i no començaré ara a despertar una sensació que no he tingut.

Els coixins i divans resten per a la vostra comoditat.

Respireu l’aroma que hi habita.

La roda de la fortuna (II)

Silencis

La nit ha esgotat el seu temps.
Amb tempteig innocent
comença el seu traspàs.
Els primers remors de la ciutat
descobreixen un nou dia.

Els fils del vincle seran tallats
i el silenci regnant copsarà
un nou cercle de límits.
Sé, però, que el dia arribarà
i amb ell,
com un desig ancestral,
la paraula escrita.

Transitar

Llarg dia, increiblement amb el seu final. Llarga setmana, l’he d’esperar encara.
Preparatius d'intercanvis, correccions, seminaris de formació, .... i jo que ja em creia ja formada.
En fí, com diuen per aquí, em deixaré sorprendre !

La meva ciutat, capitol I

I torno a esperar, i torno a demanar un caffelatte a l’italià que aquest darrer hivern s’ha convertit en el “meu” italià (això dels possessius ja pot ser preocupant, en Fuster tenia raó, però ja és una altra història).

Esperar. De fet no em desagrada esperar segons què, segons com. El temps d’espera es transforma en temps de reflexió, d’observació i sí, en molts casos en aquell “dolce far niente”, forma meravellosa d’assimilar els impulsos rebuts des de la quotidianteïtat. Quina genial forma de gaudir de la vida i del seu interiorisme, vivint-la sense participar-hi aparentment de forma activa...

Ara penso que em vindria bé la garrofera on em jeia quan era petita, aquella brisa que arribava amb les primeres foscors, els sorolls del camp que m’envoltaven, el meu poal ple de mores i les capsetes amb les meves peces caçades: alguns cullerots, alguna sargantana i els dies amb sort algun pregadéus, els meus preferits.

Del que tinc ara al que tenia i penso sols reconec el sol i el blau d’un dia que torna a lluir al cel. La garrofera s’ha convertit en edificis, més o menys tant respectables com aquell arbre; els sons que m’envolten són d’un idioma que ha esdevingut el meu i el meu poal està ple d’anotacions que reposen en el meu quadern i esperen ser transcrites. Les bestioletes, les imagino o si més no, i recordant l’analogia tant singular i divertida que va fer el zoòleg Gerald Durrell, podria dir que aquestes serien les persones que hi són a les taules del meu voltant o les que pul·lulen pels carrers i places amb la gran diferència que no he tingut que organitzar cap mena de safari per a caçar-les, però que no s'escapen de la meva observació com en temps d'infantesa tenia per costum.

Ara aguditzo la meva oïda i em torna a sorprendre una altre aspecte de la ciutat on hi visc: en lloc de sentir la llengua del país sols sento italià. Tinc la sensació que de sobte hi sóc a Venècia. Són venecians, i no puc deixar de somriure.

És per això que m’agrada aquesta ciutat. Una ciutat que viu i deixa viure. Us dic que és la ciutat situada al nord amb més ambient mediterrani que he conegut. Es viu la nit, es viu el carrer. Des dels ulls d’una Immi (Immitation, així anomenen els ciutadans als altres que arriben d’altres llocs i s’hi queden a viure) veig que els seus habitants han esdivingut una barreja ben curiosa que combina aquella lassitud de les nostres contrades, deixant fluir la vida i el dia amb la rigidesa d’aquella moral i obligació tan prusiana. Encara que parlant entre nosaltres -i ells mateixos ho saben i t’ho confirmen- el primer aspecte desiquilibra més d’un cop la balança imaginària.

Heim

Alle Vögel sind schon da
Alle Vögel sind schon da,
alle Vögel, alle.
Welch ein Singen, Musizieren,
Pfeifen, Zwitschern, Tirilieren!
Frühling will nun einmarschieren,
kommt mit Sang und Schalle.

Wie sie alle lustig sind,
flink und froh sich regen.
Amsel, Drossel, Fink und Star,
und die ganze Vogelschar,
wünschen uns ein frohes Jahr,
lauter Heil und Segen.

Was sie uns verkünden nun,
nehmen wir zu Herzen.
Wir auch wollen lustig sein,
lustig wie die Vögelein,
hier und dort, Feldaus, Feldein,
Singen, Springen, Scherzen.

Hoffmann von Fallersleben
Melodie: Volkstümlich aus Schlesien

Així diu una antiga cançó infantil de salutació a la primavera. Amb els cants dels ocells ens comunica la seva arribada. Persèfone retorna al món dels vius.

L’hivern ha estat dur, llarg i fosc. Els primers dies de la nova estació malgrat tenir ja una altra atmòsfera i lluminositat, no tenen encara la claretat que jo necessitaria. I això que enguany he tornat a baixar i he aprofitat com sempre per carregar la meva pell de llum i caliu mediterrànea.

Ja fa temps que penso que estaria bé tornar. Però quan sóc a la terra que vaig veure per primer cop, no puc oblidar la que m’ha acollit més tard sense prejudicis ni prehistòries. Sentir-me daheim en la meva nova vida no va ser un pas ràpid. Sembla com si aquesta haguéssi previst deixar-me la llibertat per poder decidir si és això el que volia i posteriorment, escollir si era una veritable opció, una alternativa a la vida iniciada.

Tot i així, visc en un constant equilibri esquizofrènic del meu espai. Sento que no pertanyo de manera total a cap dels dos llocs que considero el que els alemanys en diuen Heim. Això penso de vegades. D’altres, tinc molt present com n’és de valuós sentir-se bé, acceptada i integrada a dos móns en principi tan diferents com els meus.

Per què pensem sempre que cal triar quan en el fons no ho volem?
Quines forçes culturals fan que hi siguin tan interioritzades en nosaltres fins al punt de portar-nos a dilemes com el que jo em plantejava?

Amb el temps he sabut aplicar un cop més allò que podria sembla una excusa per poder justificar una tria, i que no ho és de cap de les maneres. Em refereixo a una fòrmula hegeliana (valga’m déu pensarà algú de vosaltres !!! ) que ha fet que me n’adoni de la riquesa que tinc a les mans i que la gaudexi dia a dia plenament conscient d’ella: Tesi-Antitesi-Síntesi.

Estic en el punt de la meva vida del qual puc dir, que sense perdre les meves arrels del que vaig ser i que hi són molt presents en el meu dia a dia, he esdevingut un altre ser amb unes altres arrels que he fet meves i em complementen. Enyorar ho faré sempre, sigui on sigui. Tanmateix no defugo d’aquesta sensació i dels sentiments que l’acompanyen

No tinc l’ànima partida, la tinc compartida.


(Per cert, si teniu la possibilitat de sentir la cançó, aprofiteu-la! és meravellosa)

Lluna plena

... nit d’insomni.
Ulls oberts, ment desvetllada.
Tombs i més tombs al llit.
Em llevo, em jec
Llegeixo, tanco els ulls.
Pensaments que bateguen.
Els coneixem.

Et deixo una de les lectures...


Träume, die in deinen Tiefen wallen,
aus dem Dunkel laß sie alle los.
Wie Fontänen sind sie, und sie fallen
lichter und in Liederintervallen
ihren Schalen wieder in den Schoß.

Und ich weiß jetzt: wie die Kinder werde.
Alle Angst ist nur ein Anbeginn;
aber ohne Ende ist die Erde,
und das Bangen ist nur die Gebärde,
und die Sehnsucht ist ihr Sinn-

Mir zu Feier
Anfang November 1897-Ende Mai 1898
Rainer Maria Rilke

24 de març de 1915

Aquesta setmana el diari Die Zeit ens torna a fer memòria d’aquesta data, la del dia d’avui. Una data que va marcar la història europea i que va encaminar a Europa cap als més sanguinaris i inhumans canvis de totes les èpoques. Aquest canvi va començar com havia de començar, amb un genocidi. El genocidi del poble armeni.

Em cal escriure aquest text, em cal per alliberar, sense oblidar, perquè les imatges que guarda la meva ment de la forma amb la qual es va intentar fer desaparèixer una nació em fan revoltar l’estòmec i la ràbia que m’anega podria fins i tot anul·lar el meu seny humà. Serà perquè tinc coneguts armenis, perquè sé que són el polsim que va quedar d’un poble. (Es calcula que entre el 90 i 95 % van ser assassinats).

Als instituts alemanys forma part del curriculum parlar sense tabús de la història passada més recent al vell continent. Als llibres de text surt amb tota claretat aquest aspecte tan negre, fins i tot sabent que Alemanya un cop més, i en el cas del genocidi armeni hi va participar amb 12.000 soldats. Turcs i alemanys es van saber alliçonar en les més pures i dures tècniques de tortura, violacions i mort, sense fer cap mena de diferència de sexe o edat. La constància escrita d’aquest genocidi en particular als llibres de text ha portat moltes protestes per part del govern turc transmeses pel seu ambaixador a Berlin. Sortosament cap dels Länder ha fet el cap cot i ha imprès deixant memòria escrita dels fets i dels participants.

Però hi ha una constància gràfica publicada però desconeguda per a la gran majoria on es reflexa l’horror de la massacre. Armin T. Wegner, infermer alemany sota les ordres del mariscal Colmar von der Goltz va fortografiar els fets i els seus resultats, i aquestes fotos són el testimoni fidedigne que no deixa dubtes de qui van ser els autors.

El govern turc has fet ús de les amenaces no sols a Alemanya sinó als Estats Units. L’any 2000 el Congrès americà va declarar una ressolució que anomenava de genocidi als successos que van passar el 1915. Clinton va retractar-se argumentant ha s’havien de salvaguardar interesos nacionals. Aquests estaven molt clars: els turcs els havien amenaçat de tancar la base aèrea d’ Inçirlik.

Un altre exemple. A principis dels 90 es volia ja incloure com part de l’exposició permanent al Museu de l’Holocaust a Nova Iorc tota la documentació existent –escrita i gràfica- que hi ha del genocidi. Israel i altres països van fer molt esforç per a portar a terme aquest fet de reconeixement. Un altre cop, el govern turc va boicotejar l’iniciativa.

I trobaríem moltes més accions de fer justícia a un poble que quasi s'ha oblidat i que han acabat en no res. Però ja sabem com n'és de fràgil la memòria històrica i més quan aquesta porta dolor i mans tacades.

Noranta anys després, més d’un milió i mig de sers humans assassinats, i fins ara Turquia continua negant aferrissadament que hi hagués hagut un genocidi al poble armeni. Ara no els ha quedat armenis al seu “territori”, per això de fa dècades s’han buscat un nou "enemic" on afilar les seves urpes, els kurds.


Informació

http://racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.ht
http://www.genocidioarmenio.org
http://www.cafebabel.com/ca/article.asp?T=T&Id=2772

Com som?

No sé perquè però avui m’he llevat amb un comentari al cap que va fer Joan Fuster sobre la forma de ser i de com pensem i ens veiem nosaltres mateix. Bona manera de despertar-se... Suposo que van quedar rondinant per la meva testa diverses converses que vaig tenir ahir i que curiosament moltes d’elles giraven al voltant del que es podria considerar la nostra essència.

Fuster deia sobre la forma de ser:

< Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix > (Diccionari per ociosos)

Us deixo el comentari. Jo, a aquestes hores del dia i sota la meva condició de dona-mussola no em veig en cor de fer cap pensament més enllà del meu cafè amb llet sense sucre (se'm refredaria!). Encara que ja el tinc en rodatge.

Ars Memoria

Primer dia de vacances !

Sí, ja han arribat. Elles, les ben desitjades i esperades vacances, i tanmateix a les 6 del matí ja tenia el neguit al cos i no em podia estar més al llit. El motiu és ben simple i és el següent: m’he proposat fer moltes coses i algunes d’aquestes mereixen tota la meva acurada atenció.

Aquest cap de setmana ja he confeccionat la meva mind mapping de les activitats que he programat, i amb molt orgull ja he pogut “eliminar” algunes branquetes. En una d’elles vaig incloure acudir a les nostres cites més regularment, perquè ja sé que us tenia una mica abandonats. Però ja sabeu que les coses vénen com vénen i no es pot forçar allò que no vol néixer.

Per cert, sabeu què és una mind mapping o també anomenada mind mapp ? Us diré que això que sona tan modern, com moltes coses que ens envolten, no ho és. Per dir-ho d’una forma molt resumida és una tècnica d’aprenentatge i d’entrenament de la memòria que es basa en l’assimiliació d’impulsos exteriors a partir de la seva visualització i que són enregistrats i processats pels hemisferis que formen el nostre cervell.

Va ser el filòsof Ramon Llull el primer que en va fer ús d’aquesta tècnica dins del seu mètode filosòfic de la mateix forma que nosaltres l’apliquem avui en dia. Ell va convidar constantment a aplicar-la en totes les facetes de la vida, perquè de fet, és la forma més lògica amb la qual nostre pensament s’estructura. Llull no ho va inventar. Ho va descobrir amb els contactes que va mantenir amb la cultura àrab. Ars Memoria, s’anomenava en aquells temps aquesta tècnica de la qual ens han arribat mostres amb una certa component artística molt interessant. Em ve a la memòria una que vaig veure fa molt de temps feta per un xeic anomenat Talib.

Tanmateix, la tradició d’aplicar aquest mètode l’hem d’anar a buscar més endarrera del temps, fins trobar-nos Aristòtil. Posteriorment qui ens va deixar una mostra més patent d’aquest fascinant mètode van ser Ciceró i Quintilià. Aquest darrer ho va reflexar molt clarament en el seu llibre: De la formació d’un orador.

Però han estat dos germans britànics, psicòlegs, els qui han tingut l’ull clínic de donar-li una altra visió, d’adaptarla al nostre temps i pensament i , és clar, de patentar-la. Els seus noms Tony i Barry Buzan.

Pensar i estructurar, no sols mentalment o amb mots, sinó amb esquemes i dibuixos i fent ús de les imatges i colors per diferenciar conceptes i les seves jerarquies per poder aplicar-los especialment en el camp de la retòrica i com a tècnica per memoritzar i recordar , és de forma molt resumida, el significat del concepte mind mapping.

Jo l’aconsello a qui vulgui fer-ne ús i aplicar-lo independenment de l’àmbit de la seva vida, privada o professional. Estic disposta a ajudar-vos.

P.S. http://de.wikipedia.org/wiki/Mindmap
http://www.learnline.nrw.de/angebote/selma/foyer/projekte/hammproj4/
regeln.htm

(Us dono aquestes adreces perquè són les més simples per poder entendre, si més no en la llengua triada, sí amb les imatges. Ja em disculpareu, però no he trobat cap informació en català, i de fet alguns de vosaltres ja sabeu que en certs aspectes visc més intensament amb la llengua d’en Hölderlin, Novalis i Rilke. Espero que si vèieu l’esquema capteu el seu sentit. Si algú de vosaltres trobessi informació en català, ja sabeu, a compartir! En anglès trobareu tot i més; sols heu de consultar l’oracle)

a M.

Ara que han passat un dies, que la distància –com ja saps- pot suavitzar i adormir els sentiments i les sensacions, puc encetar aquestes paraules que potser no les podràs llegir però que de bon prou les coneixes.

Hi ha dies que comencen amb la tristor arrapada al cos i gravada a l'ànima. Suposo que aquesta situació regnava en mi quan vas decidir passar per casa. Volies donar-me una notícia, havies de donar-me-la i va ser casualitat que aquell no fos un dels meus millors. Per això quan la vas dir només vaig poder reaccionar de la manera que ho vaig fer, sentint que el terra s’obria i jo tota em perdia en el seu interior.

Em dius que deixes la ciutat que s’havia convertit una mica en la teva, com també ha esdevingut la meva. Te’n vas a Caracas, en principi, per tres anys. Aquesta era la teva notícia. Mentalment em situo a l’espai d’aquella ciutat i la relativitat de la llunyania se’m presenta amb tota la seva força colpidora.

Em parles de les teves pors, i ja no per la situació política ni de seguretat ciutadana, sinó d’aquella sensació que implica començar de nou, des del prinpici. Llegeixo en la teva veu i ulls que hi ha molts pensaments que per quasevol motiu no em vols dir. Et conec el suficient per saber que no cal preguntar, que el que s’ha de dir trobarà el seu dia i el seu moment.
Per a tu, serà una experiència inolvidable, ho sé. I dic això perquè sé com absorbeixes noves coneixences des de la teva aparent passivitat. Se’t nota il·lusionada. I això em fa feliç.

Però jo em sento trista. Saps, no em preocupa el temps com el fet que és. Veure passar els dies, viure’ls, assimirlar-los. Em preocupa els canvis que van viculats al seu pas, i que són inevitables. I és bo que així sigui, i és bo que així arribi. Però em rebelo pensant que aquests puguessin afectar el que tenim.

Tanmateix sé que no ens perdrem. Sabem que les nostres vides formaran un quàdrilater els vèrtex del qual són les ciutats a les quals estem, estarem vinculades. Elles sabran reunir-nos. Però tres anys... sense el contacte de veure’ns, de trobar-nos, de xerrar, de preparar i d’organitzar aquelles coses que ens agraden..

També saps que les nostres vides, la teva i la meva, estan en moviment continu. On acabarem no ho sabem, ni tu... ni jo. Però sí que tinc la certesa que sabem on es trobarem, i aquest vincle d’esperança farà més soportable l’absència teva en la meva quotidianeïtat. En aquest instant me n’adono que ens queden quatre mesos per compartir-los, sense angunies ni presses i sense disfressar res, sabent guardar la naturalitat que sempre hem tingut.

La teva amistat ha estat un fluir d’impulsos positius. T’enyoraré. Molt. Aquesta és l’única realitat, ara per ara, del que sento.

Carta a un amic

Un banc davant l’aigua del mar, aroma de salitre. Vaixells que es deixen bressolar amb el suau moviment. Hi ha vida al port, hi ha vida al meu cor.

Amb gest ancestral el meu cap cerca la teva espatlla dreta, reposa sobre ella. Conversem. Les nostres veus es comuniquen i s’obliden del silenci al qual estan condemnades i sotmeses per una resta de temps. Silenci que ni nosaltres amb el nostre desig contrari podem determinar. Sentir la teva veu, la seva vibració en la meva pell, i me n’adono com en sóc d’àvida per copsar cada mot que abandona la teva boca.

Mentre t’escolto, mentres tu m’escoltes, sabent-te receptiu com jo de tu, no puc deixar d’imaginar com seria el record renovat de sentir els teus llavis passejant-se pels meus. Difuminat i subtil record del teu bes. Que donaria per empassar-me’l, intensament, com si fos el darrer alè que em regala la vida...

Me n’adono de la disparitat existent entre la conversa parlada i la conversa imaginada, i són aquestes imatges les que voldria conversar. Ment i cos intenten trobar un camí que et porti a mi. No goso. En mi s’aglopen eternes nits d’enyor de moments no viscuts amb tu. Ara tenint-te al meu costat no sé com trencar-les.

El silenci amic íntim nostre ens mostra la cruïlla dels nostres llavis i el record s’esvaneix. El temps llisca amb ells. M’allibero a la seva mal·leable suavitat. Sento com cedeixen a la tendra pressió. Bec de la seva humitat. M’alimento del seu intens contacte. Sols sóc capaç de pensar que vull ser amb tu, que la meva vida està vinculada a la teva per sempre més. Sempre, quina por m’ha fet aquesta paraula, i els cops que n'hem parlat de la seva relativitat, del seu absolutisme. I ara, amb tu per primer cop, en sóc conscient de la realitat d’aquest sempre, i el vull, com et vull a tu.

Llavis separats, cossos abraçats, silenci regnant, sensacions que criden, que desperten els pors de la pell i ens recorden un cop més que sols hi ha camí endavant. I jo et dic que porto la teva paraula cisellada a la meva pell des de que la vaig trobar. Que en la meva pell podries llegir el sentiment intens que dia a dia has anat desgranant en mi. Que en saps de la meva lluita perduda a consciència i des del principi per no deixar-me arrossegar en l’espiral que em prometia ser al centre del teu univers.

Tu, i sols tu, vas saber trobar la sortida del laberint, on jo hi era. En arribar a mi, seguint el fil dels mots intercanviats, vam veure que l’evidència del que erem i som s’havia fet palesa.

Som paraula escrita invocada que es converteix en parlada quan la porta del temps i l’espai que ens empresona ens convida a entrar a la seva estança.

Hi entraré sempre. En ella hi he deixat la vida.

Hereux mariage

Entre el meu temps i el catàleg de teixits i dissenys que s’ha instal·lat sobre el meu escriptori.

Els darrers dies només veig que sedes, popelines, crêpes georgette, llanes nobles, caxmir; cintures suggerents, escots que conviden a seguir-los amb la mirada, cames allargades per la faldilla amb remat de campana, cintures que s’abracen a elles mateix.

Passar moments inolvidables que descansen en la suavitat de les caderes al passar la mà sobre l’alpaca que les cobreix, el color de la qual revitalitza, il·lumina el cutis.

Consulteu l’oracle.

Sóc la nova Sibil·la de la moda... si més no pel que fa per a la tardor-hivern de 05-06.

Tempus fugit

L'hiver en blanc

Blanc, lumière de l’hiver.
Douce chaleur et caresse de la laine.
Sa fine brillance est source d’élégance.
Son toucher incomparablement doux comble tous les rêves de confort.
On le voit et on le sent a toucher la caresse de la peau de pêche.
Une merveilleuse promesse de douceur.
Le rouge fait oublier la grisaille de l’hiver.
Subtile reprise du coloris.

La moda, tot un món d’espectatives de caliu sensitiu que mitjantçant l’acurada descripció de teixits nobles, en un llenguatge insinuant, ens vol seduir constantment. Invitació a imaginar camins de seducció lenta, pausada, tranquil·la.

És cert que la roba que ens cobreix, destapa la nostra sensualitat?

És la roba la nostra segona pell que ens impulsa a la seducció de la persona desitjada?

Volem sentir-nos seduïts en la manipulació?

On queda la força primitiva natural del cos que presenta i emana el seu anhel obert, clar i envoltat d’aquella lluentor que transpua l’esguard ple de desig?

Desfullem la flor de la mirada arcana que deixa entreoberta una porta a una estança plena de moments de plaer vital, que alimentaran la nostra existència.

Mullem els llavis convidant a beure d’ells amb la mirada fixada en l’home, objetiu del nostre deler.

Passegem la mirada pel seu pensament acaronant-lo tendrament amb el que els nostres ulls en silenci li poden suggerir.

Tot el cos actiu i la ment en perpetu moviment.


M’agrada seduir, sense artificis.

Silenci

Dies de silenci, dies d’absència.
Absència no sols virtual, sinó també real.

Els impulsos exteriors en aquests darrers dies han estat abundats i rics. Tot plegat he tingut poc temps per acudir al nostre divà.
Tanmateix amb alguns de vosaltres he tingut l’ocasió d’haver pogut gaudir d’una retrobada de coordenades reals.

És bo comunicar-se amb amics, sigui quina sigui la forma amb la qual canilitzem aquest contacte. En el meu cas, ja sabeu, un pèl limitada. Per això valoro en especial aquests instants de coincidència que m’ofereix de forma repartida i seleccionada el calendari.
I en aquest reencontre cenyit al temps he tingut de nou aquell sentiment i sensació que em confirma haver encertat en la decisió presa.

Ja em disculpareu si actuo egoistament i me’ls reservo per a mi.

Entres? ...em dius.

Der armseliger Baum / L’arbre melangiós (1999)
Atlas-Zeder, Aluminium
Rosemarie Trockel (1952)

Passejant t’he trobat, i m’he quedat mirant-te.

Davant meu, a l’esquerra, una muntanya cònica d’alumini que abassega la lluminositat d’un migdia clar, ras i fred de febrer; a la dreta un cedre que vincla la seva esveltesa vertical cercant la fredor emanada de la forma. Formeu un portal.

“ L’arbre melangiós ” ,

t’anomenat la teva creadora, i jo t’he intuït com l’abre acollidor. La conjunció de la vida que tens i desprens amb la immaterialitat de l’encontre cercat. Mentalment m’has vist traspassar la teva arcada i el meu present s’ha convertit en passat.

Ens oblidem de nosaltres?

Em truques per trobar-nos divendres. Et recordo que tenim encara pendent una cita que no vam voler anul·lar. En el programa de trobada tenim Turandot. Em dius que vols parlar amb mi. Et pregunto si serà un bon moment. Ens recordem la data: divendres vespre, Turandot.

Divendres i tu. Seus al meu costat inquiet. Sembla que no et puguis concentrar. El temps ens aboca a la primera i única pausa de la nit i em dius que no pots ajornar la nostra conversa. Et dic que m’ho pensaré i tornem a entrar. Liú ens espera.

Sortim i decidim anar a un cafè. Ens farà bé en aquesta gèlida nit. Noto que no saps com començar, i em comentes que t’has assabentat de la meva estada a Veere, de la visita a l’hospital. No faig cap comentari més que pugui fer-te sentir allò que voldries saber. Em sents en la distància i no t’agrada. Em pregunto si de debó m’havies sentit mai al teu costat, a prop teu. Però la teva resposta és quedarà inmersa en el silenci que creua les nostres mirades malgrat el soroll de les nostres paraules.

T’estimo, sento sortir dels teus llavis. Sense cap reacció rebo el teu sentiment. Et dic que el moment de l’amor ha passat, s’ha esmunyit entre els dies d’espera. No sento res per tu, ho notes, t’ho faig veure amb una claredat esfeïdora. És el meu cos qui parla, el meu esguard.

Ara, tenint-te davant dels meus ulls, me n’adono de com de buida s’ha convertit la teva persona pels meus sentiments, pels meus pensaments. Quina caricatura has esdevingut...
Ara sé que no tinc passat amb tu, perquè no vas construir present amb mi. Potser la solitud que sento quan hi sóc amb tu és l’únic record que em vas deixar. El temps teu amb mi. Forat buit i negre.

El silenci decideix la fi de la nostra conversa. Anem cap a la sortida. Un cop fora i amb aquella facilitat que et va caracteritzar aconsegueixes segellar els meus llavis amb els teus. Els teus llavis desgranen sensacions que em volen transmetre les paraules dites abans. Els meus les deixen caure sense fer res per acollir-les. Em separo de tu. Et dic adéu i desfaig el camí que em va portar al teu encontre.

Ara és la meva hora. Tornaré a Veere sense emocions contingudes.
Nessum dorma, sona encara en l’aire.