Dia de la mare

Avui han celebrat el dia de la mare. Dic han celebrat perquè jo no el celebro.

Si intento recordar la definició que donen d’aquest dia com a explicació del seu sentit, em vénen a la memòria expressions com fer l’honor al fet de ser mare i a la dona que s’ha decidit a portar a terme la maternitat.

L’origen d’aquest assenyalat dia és força curiós, ja que en un principi no s’honorova el fet matern femení, sinó el de l’església que en l’Edat Mitjana (concretament segle XIII) se la tenia com a la “mare universal" de tots els cristians. Per extensió, ja se sap què passa amb les interpretacions, les dones-mares van caure dins del mateix sac.

La història i l'evolució d’aquest atrotinat dia la podeu trobar als diferents oracles cibernètics que es poden consultar. Tanmateix si aquest dia ja en sí em carrega, és pel sentit i significat que els moviments polítics feixistes en la seva època d’esplendor li van donar –esperit de la història, li diuen i també sembla que ve un cop en la vida d’evolució d’una nació, i espero que en Hegel tingués raó-.

En el temps del govern nacionalsocialista aquesta celebració es va unir i diluir amb el ideal que es tenia de la raça ària. Així es potencia l’imatge d’una dona que només pot ser ser felíç si no para de parir fills per a la pàtria. Neix d’aquesta manera un nou tipus d’heroïna. Les dones ja no són únicament una força de treball barata que substitueix l’home a les fàbriques d’armament mentre aquest lluita al front, sinó que es dediquen a produir un altre tipus d’armament -humà-, cap al final de la guerra, més aviat, carn de canó. Per donar-li més solemnitat a l’esdeveniment de ser mare, l’any 1938 s’inaugura la temporada de les condecoracions maternals i les mares que hagin destacat pel seu comportament patriòtic reben en compensació a les contraccions patides la Creu Maternal (Mutterkreuz).

I avui ha arribat aquest dia i tot plegat sempre tinc el dilema de com reaccionaré davant de la cara de felicitat dels meus dos fills quan en un dia com aquest m’ataquen de bon matí al llit amb els seus petits presents. La meva filla de sis anys que ja em té fitxada em diu aquest matí: “Ja sabem que odies aquesta festa i aquest bèstia del Hitler, però els regalets s’havien de fer”.

D’ella he rebut tres sabonets de formes marines i de tres diversos colors que ella mateixa els va fer; i del meu fill un test petitó amb llavors plantades per ell de créixens. M´ho he mirat encara mig adormida i m’he dit, ves per on, avui farem una variada amanida maternal i ens podrem rentar les mans esperant que passi el dia sense pena ni glòria.

Dita compartida

En aquesta setmana de silenci que encetaré, us deixo a les vostres ments una de les dites alemanyes que més m’agrada i que em convida a imaginar .

Stille Wasser sind tief

Aigües tranquil·les són profundes

Imagineu amb mi!

Oferiu-me les vostres imaginacions, pensaments!

Alimenteu les meves, els meus...

Cavall de Troia

Sóc un cavall de troia. Per què me’n considero ? Ara us explico.

Des de fa un anys una de les activitats que duc a terme és la d’organitzar intercanvis escolars. Abans havia fet viatges d’estudi. Trobar escola que vulgués participar-hi no va ser tasca fàcil, ja que no tothom –i tampoc es pot esperar- té la mateixa empenta per empendre nous camins o agafar noves dreceres del camí principal de la seva vida laboral. A més havia de ser una escola catalana.

Arcans del destí i de la mateixa vida van fer que trobessi una persona la qual em va facilitar el nom d’una escola que en podria estar interessada. La següent fase va ser molt ràpida un cop establert el contacte i intercanvi d’informació respectiva; quatre mesos després ja teníem el nostre primer intercanvi.

També em va ser fàcil “vendre” el fet d’intercanviar amb una escola catalana, malgrat que els alumnes nostres aprenen castellà. Els arguments de la interculturalitat, la bogeria que senten alguns per Barcelona –culturalment parlant, en aquest cas- i la resta d’atrezzo paral.lel que vaig suggerir, van ser més que clarividents per a saber que amb tota seguretat rebria el beneplàcit de la direcció. I vet aquí que ja portem tres anys consecutius intercanviat adolescents, sent el balanç molt satisfactori.

D’aquesta manera els meus alumnes a una relativa tendra edat se n’adonen, aprenen i idintifiquen que la realitat de l’assoleiat país que per a ells era l’Estat Espanyol, és una altra molt diferent a la que ells havien rebut. Que la llengua de l'altre país que visitaran i que és el meu no és la que ells aprenen i aquest fet és evident perquè pateixen si més no l’immersió en una família. És curiós observar com després els alumnes em saluden amb un “bon dia” i s’acomiaden amb “un adéu”, i n’hi ha i tot que intenta dir més encara. Val a dir que algunes d’aquestes relacions funcionen a nivell privat: el msn treu fum, els correus van i vénen i el temps de vacances és apreciat per trobar-se de nou.

En el fons cadascú fa la seva tasca pel país de la manera que sigui. I en aquest cas jo m’he disfressat de Cavall de Troia per aconseguir allò que per a mi és bàsic, i és el reconeixement de la meva llengua i cultura. Així sé que els meus alumnes també en són conscients i sabedors.

Aprofito per a comunicar una petita pausa dins de les notres converses sincopades.

El proper dimarts vénen els alumnes catalans a tornar-nos la visita que nosaltres vam fer a mitjans de març. Tenen un programa cultural i lúdic molt interessant que segur els deixarà un bon record de la seva estada i fins i tot una altra opinió que els mostri que no tots els alemanys mengen saltxitxes, que no van pel carrer amb pantalons curts de cuir, que no beuen aquelles piscines plenes de cervesa i que la ciutat que visitaran així com les seves rodalies gaudeixen d'una mediterraneïtat en la seva forma de ser i fer insospitades.

La base d’un intercanvi, entre d’altres, és trencar estereotips.

Futurable

Examen d’història
Tema trimestral: la Grècia clàssica
Curs: 6è

A la pregunta:

“Warum haben die Griechen die Stadt Troja belagert?”
(Per què van assetjar els grecs la ciutat de Troia?)

una alumna em dóna la resposta:

“Weil es dort nicht so viel Nahrung gab, und weil sie ihnen helfen wollten“

que traduït ve a dir...

Perquè allí no hi tenien massa aliments i perquè els volien ajudar.

Francament, fins ara desconeixia l’activa participació grega en la fundació de la FAO.


Sic transit gloria mundi....

El dia després

Tinc damunt del meu escriptori els llibres que he rebut per Sant Jordi i els que m'he autoregalat jo mateixa. Reconec que dins del seu eclecticisme hi ha una línea que els comunica

Sembla ser que aquelles persones que m’estimen estan preocupades per omplir de forma sistemàtica les meves innumerables –i de vegades penso que també immensurables- llacunes del saber.

Comencem per un llibret, regal d’un bon company –sort a això !- que aprofitant que estic immersa en una fase delirant de la història d’aquest país, s’ha sentit en la necessitat d’ampliar-la a partir de l’estratègia paramilitar usada pels teutons per no contaminar-se més d’elements forànis. El tema no m’era desconegut, però val a dir que sota aquest punt de vista no l’havia tractat encara. Després de llegir-lo estic segura que em podré catalogar d’experta per una part en “Tècniques de guerrilla teutònica boscant” i en altra de “Formacions d’atac-atravessar bosc-defensa legionàries”.

El petit fascicle explica en poques fulles però denses aclaracions que farien el goig d’un estratega, el perquè i el com el cap del poble germànic “querusc” (no és broma!), criat a Roma i ciutadà romà, anomenat Arminius (Hermann pels seus amics) va poder deixar fora de joc i de combat a tot un exercit tan disciplinat com el romà en la batalla que porta el nom del general que manava aquelles desgraciades legions, Varus (Publius Quinctilius Varus). La derrota va ser d’aquelles que deixa empremtes i va suposar que els romans no puguessin crear a la part dreta del Rin una altra província romana. D’aquesta manera el Rin es va convertir en la frontera (limes) natural entre l’Imperi Romà i el grup de pobles germànics que hi eren a l’altra riba del riu.

Una amiga sabent la meva devoció per la música, tot i que no he pogut dedicar-m'hi professionalment (una assignatura més pendent!), m’ha deixat a la porta de casa, com si es tractés dels reis, el llibre: Die Mendelssohns, Bilder aus einer deutschen Familie, d’ Eckart Kleßmann (Els Mendelssohn, Imatges de una família alemanya). Es tracta de la crònica d’aquesta important famíla que no sols es limita a recordar al seu membre més conegut, el compositor i virtuós Felix Mendelssohn-Bartholdy, sinó a tota la família a partir del primer membre que ja es va donar a conèixer com a banquer, Moses Mendelssohn casat amb una Gugenheim i com aquesta família es va unir amb altra tan poderosa com els Oppenheim. No voldria oblidar una figura com la de Fanny Medelssohn, germana d’en Felix. És quasi impossible parlar d’en Felix Mendelssohn i no anomenar-la a ella i la seva positiva influència. Us mantindré informats sobre el seu contingut.

Un altre regal ha estat un llibre de l’escriptora Velma Wallis titulat Zwei alte Frauen (Dues dones velles). És una història de traició i de valentia, de dues dones índies d’una tribu nòmade del nord d’Alaska que a causa de l’edat deixen de ser útils per la comunitat i representen dues boques més per alimentar. D’aquesta manera el cap de la tribu i segons la llei establerta decideix abandonar-les a la seva sort en ple hivern. Les primeres pàgines destilen una sensibilitat i una força que sé que em lligarà fins que no arribi a la darrera pàgina.

I jo m’he autoregalat dos llibres una mica més “lleugers” i vist el rebut, ja he fet bé. Un és d’en Peter Ustinov, i que conté dues novel.les: Der Intrigant i Besonderen Kennzeichnen: keine (Marques especials: cap). El primer ens situa en el temps en el qual l’ IRA encara estava activa i ens presenta un espia de sa Majestat que de forma irònica i amb un pur humor negre britànic intenta esbrinar els motius d’un atemptat una mica absurd. El segon relata en la mateixa línia l’educació burgesa que uns pares li donen a la seva filla, sent la seva màxima consigna la perfecció.

El darrer llibre es titula Tod in Rheinland, que ve a ser com “Morir-se a Renània”, escrit per l’historiador Martin Stankowsky i el “cabaretista” polític Rainer Pause. Confeso que la culpa de la tria d'aquest llibre la tenen les males i darreres influències eumolpnianes. (Sí, no posis aquesta cara que ja saps per on vaig!). Bé, doncs com molt bé el títol us indica el llibre intenta reflexar el cult a la mort i a les formes d’enterrament d’aquest país tan curiós que és Renània des els seus primers pobladors fins als nostres dies... ah, passant també pels romans, i amb això no he pogut evitar la macabre visió de l’escampada de legionaris abandonats en la batalla de Varus.... i és que els anys que rondino per aquí ja m’han encomanat certes coses.

Un dia especial

Estimades i estimats visitants,

Jo també us voldria deixar una rosa

i mooooooolts llibres!

Feliç dia de Sant Jordi

Ofici de viure

Nicoletta Tomas Caravia

La casa ha quedat en silenci. Un silenci serè i esperançador.

Hem tancat cadascuna de les portes d’aquesta casa que amb el temps hem anat construiïnt dia a dia. En les estances tancades hem deixat tot allò que per nosaltres és valuós i que sabem que restarà fins obrir-les de nou. El temps passa, ho sabem.

En el silenci flota encara la teva presència que ara se’m fa absent. Et veig segut al teu escriptori com remugues mentalment per les incoherències amb les quals et confronten, i sento el teu pensament com intenta cercar l’equilibri en la disparitat de l’absurd.

Et segueixo fins a la sala on seus al silló amb un llibre entre les mans i sóc la fulla que serenement acarones entre els teus dits mentre amb els ulls copses i retens els mots. Al teu estudi i des de la porta entreoberta amb el cap recolzat observo com el pinzell va darrera del marcat pel teu determini i amb el somriure als ulls m’allunyo per no descentrar la teva concentració sobre el llenç.

Cada estança que passejo en el record fa retrobar-me amb les teves petjades deixades. Cada estança l’he interioritzada en mi, i en mi són les teves empremtes.

Avui, i fins el retorn, dues frases teves que ara faig meves i te les deixo de penyora:

Estimar-te és el meu ofici de viure.
Sóc perquè em fas.

Nòmade

Pep Bausà

Dunes al Marroc

www.blocdefotos.com

El dia s’ha llevat ventós, i gris.

Des del gran finestral del meu cau veig com els núvols es deixen portar passivament per aquest vent que ni és fred ni calent. Segueixen sense cap mena de resistència els mandats eòlics.

L’intensa i clara llum molesta els meus ulls però deixo el finestral lliure i observo com el cel manté aquella grisor esfereïdora que m’anuncia l’inminent tempesta. L’aire portat pel vent fa olor d’aigua marcida.

La tempesta ha arribat i la llum blanca ha deixat pas a la foscor il.luminada dels llamps. L’aigua regalima per les taulades amb força i m’agrada sentir la seva sorollosa caiguda al terra.

Certes situacions i temps interioritzats les associem a records visuals, auditius. I aquest temps em convida a recordar la meva disposició natural de nómada mental i d’aquella cancó que em va deixar marcada una frase que durant molts anys em va acompanyar i continua fent-ho.
.

“…come uno straniero non sento legami di sentimento.”

Els lligams dels sentiments que per una banda ens reconforten i per l’altra ens ofeguen. Paradoxa que ens fa avançar vers un equilibri que alimenta la nostra estabilitat emocional però que ens fa presoners del que sentim i d’aquells que ens fan sentir. Les petjades agredolces s’arrapen a la memòria vital del viscut, positivament, negativament. Però els tenim, els lligams; i bo seria conservar-los.

Ser nómada dels meus sentiments no deixa de ser una utopia a la qual tendeixo inconscientment. No és un objectiu marcat, sinó un camí trobat on hi convido a caminar totes les sensacions i tots els sentiments que el fet de viure m’ofereix.

Us deixo el text de la cançó.


Nomadi

Nomadi che cercano gli angoli della tranquillità
nelle nebbie del nord e nei tumulti delle civiltà
tra i chiari scuri e la monotonia
dei giorni che passano
camminatore che vai
cercando la pace al crepuscolo
la troverai
alla fine della strada.
Lungo il transito dell'apparente dualità
la pioggia di settembre
risveglia i vuoti della mia stanza
ed i lamenti della solitudine
si prolungano
come uno straniero non sento legami di sentimento.
E me ne andrò
dalle città
nell'attesa del risveglio.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità
nei villaggi assolati
e nei bassifondi dell'immensità
e si addormentano sopra i guanciali della terra
forestiero che cerchi la dimensione insondabile.
La troverai, fuori città
alla fine della strada.

Franco Battiato
Fisiognomica, 1988
www.battiato.it

Et voilà!

He tornat.

Aquests dos xicots tan amables i trempats em van deixar de nou i amb cotonets al terra. I és que no hi ha res com confiar amb la bona feina dels especialistes i la seva atenció de dur-la optimistament a terme.

Per cert, ja no us cal especular.

Volo!

Si deixo d’escriure, ja podeu especular les possibles causes.

Aigua de Violetes

Divendres. Amb ulls increduls mires el calendari que t’indica que s’ha acabat la setmana. Acompanyes el moviment cap a una altra direcció, mires el rellotge que et diu que el dia laboral s’ha tancat. Endreces el teu escriptori per trobar el dilluns a primera hora el més important o urgent i paral.lelament et dius de baixar per l’escala o l’ascensor. Tries l’escala.

Esperes el tramvia i medites què faràs aquests dies verges que es presenten davant teu. El primer cap de setmana en temps que no has de fer res, cap feina adicional, cap invitació, cap cita. Veus com el vent fa volar les fulles primerenques que en un avís fals de bonor valentament i inútilment han fet la seva aparició. Comença a espurnejar. El neguit de l’espera et molesta, fins que veus com s’acosta per fí el tramvia, obri les seves portes i t’engoleix dins seu. És impossible trobar seient i et conformes amb un raconet al costat d’una de les portes mentre la vida de les hores del vespre passen davant dels teus ulls, tot un seguit de cases, gent que va i ve, bicis en moviment perpetu... Tanques les parpelles i et dius que d’alguna manera el dia ha estat llarg i pesat i només voldries arribar i tancar-te en el teu àmbit. No veure, no sentir, no parlar més.

Un aroma et treu dels teus pensaments. El busques, el reconeixes i tens la sensació que com un núvol que segueix el seu camí ha vingut al teu encontre. Amb la mirada intentes descobrir d’on ve, qui el porta. I una espiral de sensacions es desperten en el teu adormit interior passat.

Veus la seva cambra, no la d’abans, sinó la que va acompanyar la teva infantesa. Amb els mateixos mobles disposats d’altra manera. Amb aquell llit que els matins dels diumenges et semblava enorme quan anaves i jeies al mig seu, dels dos i els trencaves la son amb les teves xerrades. Amb aquell armari grandíssim amb dues portes laterals i una doble central. Tu sempre a l’aguait quan l’obria. Allí hi trobaves l’aroma reconciliant que tu esperaves d’ella, entre llençols de fil blanc brodats per ella, amb puntes fetes per ella. I les tovalloles de colors suaus. Planxats, midonats, flonjoses.

Cap a la finestra, com si fos una saleta, hi eren les butaques amb la tapisseria avellutada de color gerd amb la tauleta rodona al mig, aquella petita en la qual ella dipositava el cosidor quan seia i cosia. Davant hi era el moble que després de l’armari més et captivava : el seu tocador. En els seus calaixos hi eren els seus papers, algunes fotos, les seves cartes de les quals només miraves la seva coberta, els seus records...oberts i la seva roba interior ben endreçada i plegada. Els obria quan tu hi eres present, els obries tu quan ella no hi era present. I te’ls miraves un per un per desar-los per sempre més en el calaix teu del record. Per damunt el recorria un vidre i a sobre seu s’escampaven uns flacons de perfum, una bombonera amb caramels amb gust de violetes i aquella ampolla amb el seu líquid del color de les aiguamarines. Tu la miraves des de la porta o t’acostaves fins al seu costat. Amb els teus ulls de nena miraves fixament com l’obria amb cura i tirava unes gotes al palmell. Les mans s’ajuntaven, es refregaven i repartien després el seu aroma per tot el cos.

Després ella sortia del dormitori per anar a fer el que havia de fer si aquell dia no havia d’anar a l’escola i tu et quedaves parada intentant copsar la subtilitat de l’aroma que havia abandonat. Llavors, des de la porta et deia: Véns ? i tu la miraves i notaves com el rostre se’t il.luminava i t’agradava llegir en els seus llavis i els seus ulls el somriure que et donava confiança i forces i que anys després quan el vas buscar de nou, mai més vas saber trobar.

Després dels anys passats, dels molts de cops de viure aquesta escena, de tenir entre les teves mans aquella ampolla, obrir-la i olorar el seu interior, recuperar la seva presència passada, voldries tenir un sol cop més d’ella aquell rostre clar i obert, amb el cabell recollit, una mica pelroig, amb la mirada dolça, càlida i vital, embolcallada d’aigua de violetes i que et preguntessi: Véns?.

No res et queda d’ella. Fins i tot l’aroma que ara t’abraça i t’acosta la seva memòria és la d’una estranya que ni tan sols pots veure-li el rostre.

Arribar a casa, tancar la porta al teu darrera i alliberar els pes dels ulls. És tot el que voldries.

L’herba ens espera!

Avui s’ha acabat la temporada de sala amb un torneig que em recordarà demà la condició deixada corrent darrera la bola com una boja. Jugar a la pista és massa ràpid per a la meva interpretació del que és la vida. Prefeixo l’amplitud i llibertat que em dóna el camp. Si, em direu ben assenyats que les distàncies són més llargues. Què voleu ? M’agrada corre i veure que davant de mi no tinc cap paret que em pugui frenar, si de cas una tanca, que encara no he saltat mai, per cert.

Malgrat l’arremullada amb olis de romaní i altres herbes, la repassada amb càmfora i altres ungüents, ja em temo que els crits corporals sota moviment que s’emitiran demà seran apoteòsics. Però, tot sigui per donar per finatlizada aquesta fase hivernal i acomiadar els recintes tancats.

Si no ens cau calamarsa o neu que tapi les línies del camp; si els llamps i els trons no ens mostren la seva mortal atracció per l’aigua que abans ha regat el camp; si no ens visita un huracà, vent siberià o altres histèries amb les quals la mare Natura ens regala de tant en tant, el proper divendres sortiré a trepitjar de nou l’herba.

Una cosa és segura, les cames encara no es poden passejar a l'aire lliure. Jo, en particular, les portaré encara unes setmanes vestidetes.

Tortura anual

Cada any, quan s’aproxima la data clau del 11 del 11 a les 11 i 11 que m’anuncia “l’obertura” de la sessió de carnestoltes, m’ataca la mateixa i trascendental pregunta: De què em disfressaré aquest cop? I sempre penso el mateix. Si el dia 11 del 11 a les 11 i 11 no tinc cap intenció d’anar a la Plaça del Mercat Vell a viure aquesta inauguració, encara hi ha temps de pensar en la meva disfressa fins que arribi el cap de setmana llarg i sumblim de sortir al carrer mostrant el que no som, o sí som.

I vet aquí que arriba el magnànim i llarg cap de setmana i jo que no he regalat cap pensament per una disfressa. Tampoc és que em neguitegi, perquè fugidora com sóc d’esdeveniments de masses amorfes, enguany m’he proposat de practicar el més fulgurant i extens autisme social. Del qual, val a dir, en sóc una experta.

Com cada any, també el ritual repetitiu al qual m’he de sotmetre: bombardeig interessat de preguntes cap la meva persona en referència a les meves intencions carnavalístiques, en especial per part del meu alumnat. Interès amb una ambivalència sorruda per saber si sóc capç de mostrar enginy, humor que canalitzin la meva aparent “seriositat” tan ben treballada amb els anys. Amb foteta satisfacció els dic que em disfressaré de bruixa perquè no em calen massa additius per fer més convincent aquesta disfressa. La seva gatzara està ja més que programada.

Tanmateix, i a efectes d’eternitat efímera, deixaré la disfressa d’una personeta que encanta la meva vida des de fa un temps. Ni princeses, ni fades, ni índies... ella té molt clar que és la reencarnació del Drac de Banyoles i jo no li penso portar la contrària a tan bons arguments lapidariament presentats.

Amb les disfresses no es fan bromes!

Weiberfastnacht

(foto: www.köln.de)

El dia que comença el carnestoltes al carrer ja ha arribat i ho ha fet tradicionalment, des de la plaça del Mercat Vell i a les 11 i 11 del matí.

La celebració del Carnestoltes és tant vella com anys té la ciutat. Tanmateix celebrar-lo de forma organitzada, dins del que són les anomenades Associacions, sols té 180 d’existència.

El mot Weib és una variant molt “rústica” per a denominar al sexe femení. Fastnacht , “dimarst de carnaval”, literalment la nit abans de començar del dejuni quaresmal, indica una vegada més la paradoxa que es viu en aquesta ciutat de contrastos entre el seu passat i el present més recent. El dia que es comença porta el nom del dia final.

Aquesta denominació apareix per primer cop l’any 1823 quan es funda el comité de festes i pren més cos dins dels costums populars de la gent de classes socials més simples, i en especial pel que fa a aquest dia en concret, les dones i les noies prenen el protagonisme. Aquest es basava en estirar-se i furtar el barret de roba que portaven, l’anomenat Mötzenbestohl. El costum ha canviat i ara les dones van darrera dels homes que desafiant aquest dia porten corbata. El motiu és ben clar: tallar-la! Evitaré qualsevol comentari que puguir orientar-vos cap a una anàlisi més que freudiana, però és així.

Amb un humor àcid i sorrut critiquen també aquell arquetípic del que per a nosaltres, els de fora, seria el fet de “ser alemany”; per als renans és tot allò que implica ser prussià. Prússia, sinònim de dominació, pèrdua de llibertats, militarització, bel.licisme, ruina.. ja que el govern prussià va ser un dels pocs que va intentar eliminar-lo amb prohibicions . Fet que ni “el francès” en els seus 20 anys d’ocupació va gosar d’aplicar fer. Fair son tour, li deien.

Els orígens romans de les festes i de la ciutat dominen un cop més, i els seus habitants passegen pels carrers aquests dies més que mai aquest tarannà que han fet seu des des fa segles saludant amb els mots que ja he fet meus.

Kölle, alaaf !

P.S. Més informació: www.karneval.de

Perifèrica

Seiem des de fa estona, una davant l’altra. Et miro i et veig a la perifèria dels altres i de la teva mateixa. Tens la capacitat d’estar present i aïllada al mateix temps de tot allò que t’envolta, de tots aquells que coincideixen en el teu temps, en el teu espai.

Les muralles són altes i inexpugnables. Amb punxes que fan canviar d’opinió a qui voldria acostar-se a tu.

Ets observadora de tot, participant de res.

Creus passar per la vida discretament, i ara et sorpren que darrera teu es vegin les teves petjades... i que algú, alguns les acompanyin.

Sé que les voldries esborrar per a que ningú les puguessi seguir, però per fí te n’has adonat que és bo deixar la porta oberta i estar present per rebre a qui entra.

Volia parlar-vos d’amor,...

...de sensacions, de desitjos, de volers,...
El meu, les meves, els meus, no els reflexaré ara i aquí.
Us deixo amb la companyia d'aquells, que vinguts d’un passat, omplin el nostre present.

TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT

Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.

Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.

Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

La Comtessa de Dia
(s.XII-XIII)

Què queda...

Els pensaments aflueixen i es deturen impotents de sobrepassar el límit entre la volatilitat i la plasmació en mots.

Suposant-se sense sentit, veuen com passen els dies davant de fulls blancs que defugen dels seus contactes.

Cansats, es retiren a la cel·la on ningú se n’adonarà de la seva existència.

Ni tan sols quedarà en la seva memòria la caricia d’uns llavis pensants.

Fred

El fred ens ha arribat aquests dies amb la intensitat que el pot caracteritzar perquè hi és en el regnat del seu temps. Aquest cop no ha portat neu sinó dies de cel blau, clar i transparent que deixa al descobert la fredor que cerca amarar-se en les nostres pells. Dies assoleiats, on el sol que rebem és només un referent lumínic i que per inèrcia enyoradissa el volem copsar pensant que aconseguirem omplir el glaç que sentim amb la seva escalfor quasi oblidada.

Mentre vaig a la feina dos colors són més intensos que els altres: el blau pur del cel i el blanc glaçat que s’arrapa als vidres i s’escampa per la gespa i herba dels prats i vesteix les branques nues dels arbres. Els estanys s’han congelat, i en alguns d’ells es pot veure com el gel ha retès la dinàmica vital dels seus habitants en diferents fases d’actuació i ells, amb ulls inerts i sorpresos, ens observem.

He descobert que m’agrada el fred; que m’agrada sentir en la pell com la fredor la copeja i la vitalitza; i sentir la seva regeneració quan entro en un lloc on el caliu és la nota diferencial respecte l’exterior.

M’agrada el fred; observar-lo des d’una finestra quan es fa l’amo dels carrers amb el silenci i la lentitud que l’acompanya. El temps s’atura amb la seva presència, per llei de vida.

DesInformacions

Sec de nou al meu cau i començo aquest escrit amb el tema que em volta al cap des de que vaig veure aquests nadals passats a casa un dels telenotícies migdia emesos per tv3. Va ser un clar exemple d’aquell tipus d’informació desinformada que si no ho saps, no te n’assabentes i tampoc intentes esbrinar perquè de fet la notícia tampoc tenia la seva importància. Tanmateix, jo sentia una mena de deute aclaratori, no fos cas que l’haguessiu sentit i us l’haguessiu cregut.

La notícia venia donada per la corresponsal d’aquesta casa a Berlin tot just el dia abans de Reis. Encara no tinc massa clar sí Berlin es mereix corresponsal pròpia. Norma era que la majoria restaven agermanadets a Brussel.les per allò de ser el “rovell de l’ou europeu” i feien ruta europea segons d’on venia la notícia.

La corresponsal, el nom de la qual no recordo, i tampoc em preocupa gaire, va comunicar als espectadors casuals de com se celebra el Nadal a Alemanya, en concret sobre qui porta els regals. Va començar dient que la majoria de famílies alemanyes ja els havia rebut perquè seguint la tradició havien estat donats el dia 24 de desembre amb motiu de ser Nadal. En moltes altres famílies aquests ja s’havien regalat el dia de Sankt Nicolaus. I per acabar, va afegir, però, que en la resta de famílies de confessió catòlica els nens encara els esperaven i que els rebrien el dia 6 de gener, el dia dels Reis.

Anem per parts. Tradicionalment qui porta els regals a Alemanya no són ni els Reis, ni Papa Noël, ni Sankt Nikolaus, ni la Bufana.

Sankt Nikolaus és una figura entranyable i molt estimada pels nens alemanys, però no els porta els regals a ells sinó als nens dels Països Baixos. De totes maneres, la nit del 5 de desembre els nens alemanys deixen les seves botes ben netes a la porta de casa i canten cançons divertides i tendres i aquest sant agraït per tanta simpatia les ompli de llaminadures, fruita típica d’hivern i fruits secs. Fins aquí arriba aquesta celebració. Sankt Nikolaus suposa l’entrada i benvinguda del temps d’advent, un temps molt agradable i intensament viscut en aquestes latituts.

El Papa Noêl així com la Bufana es coneixen per influències interculturals, a les quals ens sentim més o menys sensibilitzats.

Què passa amb els Reis? Doncs que dins de la tradició nadalenca popular de regalar-se, les seva presència és del tot inexistent. Sols esdevenen reals en els pessebres. -No penseu que l’abre de nadal, el conegut avet ha pogut desplaçar aquest fet cultural de montar el pessebre tots els anys!- L’església els recorda també, i en especial el dia de l’Epifania, el 6 de gener hi ha una missa a la catedral molt solemne en el seu record amb càntics i organ.

Així, qui porta els regals als nens alemanys? Doncs Christkind, és a dir el nen Jesus, i ho fa la nit del 24 al 25 de desembre. És un fet de típica simbologia i interpretació cristiana: Déu va fer néixer els seu fill en la figura de Jesus per redemir els humans. Aquest va ser el seu regal, la seva ofrena. D’aquesta mateixa manera, i recordant aquest gest, els nens alemanys reben i obren els regals el dia del seu natalici, és a dir el 25 de desembre.

Any Nou... Prosit!

" Wird's besser? Wird's schlimmer? fragt man alljährlich.
Seien wir ehrlich: Leben ist immer lebensgefährlich. ”

Erich Kästner (1899-1974)

Aquestes preguntes les podríem fer nostres. Encara no sé per quin motiu hi ha una tendència ancestral a fer-les sempre que s’acosta aquesta data a la qual li donem tanta càrrega enigmàtica.

Personalment, jo no trobo cap diferència entre la persona que se’n va la llit la nit del 31 de desembre (enguany súperaviat) i la que es lleva el dia primer de gener. El canvi d’any, aquest punt i apart, ve a mesura que l’anem vivint i ens adonem de les evolucions que anem fent.

Viure, amb el perill vital que comporta el seu camí.

Us rebo de nou serenament al meu divà.

P.S. Aclariment: "Ens anirà millor? Ens anirà pitjor? Ens preguntem any rere any. Siguem sincers: Sempre és perillós viure la vida."

(Fet el diumenge 15 de gener entre una de les moltes buscades pauses per desgana a seguir corregint)